El subsistema limfàtic és un conjunt d’estructures, essencialment els vasos limfàtics i els ganglis limfàtics, la funció primordial de les quals és mantenir una proporció adequada de líquids i matèries orgàniques en l’espai intercel·lular dels teixits, com també efectuar-hi el drenatge dels elements de rebuig o dels gèrmens.
Aproximadament el 90% del líquid intercel·lular i la major part dels minerals i de les substàncies moleculars són reabsorbits pels capil·lars. Això no obstant, algunes proteïnes d’alt pes molecular, que per llur volum no poden travessar en sentit invers la paret capil·lar, i també un 10% del líquid intercel·lular, són drenats dels teixits amb el subsistema limfàtic. Aquests productes drenats constitueixen la limfa, un líquid grogós que és elaborat contínuament en gairebé tots els teixits.
La limfa elaborada en els diferents teixits de l’organisme és duta a través d’una sèrie de conductes, denominats vasos limfàtics, fins que, finalment, és vessada en la circulació venosa.
En el trajecte inicial, la limfa es recull en uns vasos de diàmetre petit, els capil·lars limfàtics terminals. La paret d’aquests capil·lars es compon d’una capa fina de cèl·lules epitelials, disposades transversalment, que se superposen per les vores, però que no estan unides entre si, sinó que es fixen a les cèl·lules veïnes mitjançant uns filaments fins. Les vores superposades d’aquestes cèl·lules epitelials funcionen com una vàlvula que s’obre cap endins impulsada pel flux del líquid i les partícules intercel·lulars, però que no en permet la sortida, perquè es tanca a conseqüència del mateix flux limfàtic. Els capil·lars limfàtics terminals s’uneixen els uns amb els altres i formen vasos d’un diàmetre més gran.
En els punts de confluència més importants, els vasos limfàtics formen unes dilatacions de teixit limfoide, de la grandària d’un pèsol, anomenades ganglis limfàtics. La funció d’aquests ganglis és elaborar limfòcits, és a dir, una mena de cèl·lules pertanyents al sistema immunitari, com també filtrar i eliminar els bacteris i les substàncies de rebuig que la limfa drena de l’espai intercel·lular. Per això, els ganglis limfàtics es disposen de manera que tota la limfa provinent dels teixits orgànics hagi de passar, com a mínim, per un d’ells, abans d’ésser vessada a la circulació venosa. Igualment, molts d’aquests ganglis formen conglomerats localitzats en punts concrets i estratègics de l’organisme, com ara els engonals, les aixelles o els espais submaxil·lars, i s’encarreguen de filtrar la limfa procedent dels segments corporals corresponents: els membres inferiors, els superiors i la cavitat bucal, respectivament.
Una vegada superats els ganglis limfàtics corresponents, els vasos limfàtics segueixen el seu camí, fins a atènyer els dos conductes limfàtics més voluminosos: el conducte toràcic i el conducte limfàtic dret.
El conducte toràcic recull la limfa procedent de la part inferior del cos, del braç esquerre i de la part esquerra del tòrax i el cap. Neix a la part inferior de la cavitat toràcica i aboca el contingut en el punt d’unió de les venes jugular interna i subclàvia esquerres.
El conducte limfàtic dret, de diàmetre menor que l’anterior, recull la limfa de la part dreta del cap i el tòrax i també del braç dret. Neix també a la part inferior del tòrax i desemboca en el punt d’unió de les venes jugular interna i subclàvia dretes.
El mecanisme mitjançant el qual la limfa corre des dels teixits fins a la circulació venosa per l’interior dels vasos limfàtics depèn, bàsicament, de la pressió del mateix líquid intercel·lular, que la impulsa a entrar als capil·lars limfàtics terminals, i de les contraccions de les masses musculars dels diferents segments corporals, que comprimeixen i desplacen la limfa cap a la cavitat toràcica.