Els vasos sanguinis són conductes tubulars, d’un diàmetre variable que oscil·la entre algunes mil·lèsimes de mil·límetre i alguns centímetres, la funció dels quals és transportar i distribuir la sang des del cor cap als teixits i viceversa. Segons la funció i les característiques morfològiques, hom diferencia tres menes de vasos sanguinis: les artèries, els capil·lars i les venes.
Les artèries s’encarreguen de dur la sang des del cor fins als teixits de tot l’organisme. El diàmetre de la llum de les artèries oscil·la d’1 mm a 3 cm.
Les parets arterials són formades per tres capes de teixits: la més externa, la túnica adventícia, és una membrana prima constituïda per teixit conjuntiu i fibres elàstiques; la intermèdia, anomenada túnica mitjana o groga, es compon de fibres musculars i elàstiques disposades transversalment; la més interna, denominada túnica íntima, consta de cèl·lules epitelials envoltades de fibres longitudinals elàstiques.
Per llurs característiques anatòmiques i fisiològiques, es poden distingir tres tipus d’artèries: les artèries elàstiques, les artèries musculars i les arterioles.
Les artèries elàstiques són grans vasos arterials, com l’aorta o les artèries pulmonars, les parets dels quals contenen una gran quantitat de fibres elàstiques. Així, són unes artèries capaces d’expandir-se quan els ventricles cardíacs es contreuen i expulsen la sang, i de tornar a tenir el diàmetre original quan acaba aquest procés. D’aquesta manera, les artèries elàstiques poden transformar el flux intermitent de la sang expulsada pels ventricles en un corrent uniforme.
D’altra banda, les artèries musculars són vasos de diàmetre mitjà, d’àmplia distribució per tot l’organisme, les parets dels quals contenen una gran proporció de fibres musculars disposades en forma d’espiral. Quan aquestes fibres es contreuen es redueix el diàmetre del vas; en canvi, quan es relaxen, el diàmetre es dilata. Aquest mecanisme, regulat pel sistema nerviós autònom, permet que el flux sanguini es distribueixi cap als diferents segments i teixits orgànics, segons les necessitats fisiològiques de cada moment. Així, per exemple, durant l’exercici físic s’incrementa el flux sanguini muscular, o bé, durant la digestió, l’intestinal.
Les arterioles són els vasos arterials de calibre més reduït, i constitueixen el trajecte previ de la sang abans d’arribar als capil·lars. Comparativament, les parets de les arterioles són gruixudes i tenen una túnica mitjana molt desenvolupada, les fibres musculars de la qual poden contreure’s i relaxar-se, la qual cosa produeix la reducció o la dilatació de la llum del vas. El grau de contracció o relaxació d’aquesta capa muscular, anomenat to arteriolar, també és controlat pel sistema nerviós autònom i constitueix un dels mecanismes essencials de la regulació de la tensió arterial i del volum de sang que passa des de les artèries als capil·lars.
Els capil·lars són els vasos sanguinis més petits. En general tenen una longitud d’uns 0,5 mm, i el diàmetre és tan reduït, que tot just deixa passar els glòbuls vermells de la sang. Les parets d’aquests vasos són molt primes: consten d’una capa interna de cèl·lules epitelials o membrana endotelial, i d’una fina capa externa de teixit conjuntiu, o membrana basal. Els capil·lars constitueixen el punt d’unió entre els vasos arterials i els venosos, i gairebé sempre es disposen de manera que formen una xarxa, el llit capil·lar, que connecta, per un cantó, amb una arteriola o més i, per l’altre, amb una vènula o més.
La funció dels capil·lars és fer possible l’intercanvi metabòlic entre la sang i els teixits: l’oxigen i les substàncies nutritives passen de la sang a l’espai intercel·lular a través de les seves parets; i viceversa, els productes cel·lulars de rebuig i el diòxid de carboni realitzen el camí a l’inrevés. El volum de sang en circulació pels capil·lars no és constant, sinó que s’adapta a les necessitats fisiològiques de cada teixit i de cada moment. D’una banda, el sistema nerviós autònom pot controlar el flux capil·lar a través de les arterioles; de l’altra, els mateixos capil·lars es poden obrir o tancar davant uns estímuls nerviosos determinats o certes influències metabòliques o bé hormonals, com l’augment de la concentració de diòxid de carboni o d’adrenalina.
Les venes duen la sang des dels capil·lars fins al cor. El diàmetre de les venes pot oscil·lar d’l a 10 mm o més. Les parets de les venes de diàmetre mitjà o gran consten de tres capes de teixits: la més interior, o íntima, és una membrana prima de teixit epitelial; la intermèdia, o mitjana, és la més resistent i conté abundoses fibres musculars; l’externa, o adventícia, és una membrana prima de teixit conjuntiu lax, gràcies a la qual les venes es fixen als teixits que les envolten, però que alhora permet el lliscament de la capa intermèdia per la seva superfície interna. Les vènules, els vasos venosos que comuniquen els capil·lars amb venes més voluminoses, tenen parets més senzilles i primes, i bàsicament es componen de fibres musculars.
Al llarg del trajecte que segueixen cap al cor, les venes petites es van ajuntant per constituir-ne de més grans, que sovint es bifurquen en diverses branques, anomenades en conjunt plexes venosos, per tornar a unir-se altra vegada, més endavant. Força sovint les venes segueixen un curs paral·lel al de les artèries; en aquests casos, és normal que, per cada artèria, hi hagi dues venes i que es comuniquin a través d’altres vasos venosos comunicants, o venes comunicants.
Moltes venes tenen a l’interior un nombre variable de vàlvules, les vàlvules venoses o semilunars, formades per dues o més valves primes i de forma semisfèrica. Aquestes vàlvules es poden localitzar en el punt de confluència de dos vasos venosos, o també, espaiadament, al llarg del recorregut de la vena, com en les venes de la part inferior de l’organisme. La funció d’aquestes vàlvules és assegurar que la sang circuli en el mateix sentit del cor i impedir-ne el reflux en sentit contrari. Les vàlvules s’obren impulsades pel pas del corrent sanguini i es tanquen quan s’interromp, gràcies a l’acció gravitatòria exercida per la sang acumulada en la mateixa concavitat de les valves.
Els grans vasos
Els grans vasos tenen en comú que llurs punts d’origen i llurs finals se situen en les cavitats cardíaques. Cal, però, diferenciar-los, tant pel que fa a l’anatomia, com per la funció que realitzen.
L’aorta és l’artèria més voluminosa de l’organisme i hi circula gairebé tota la sang oxigenada que surt del ventricle esquerre i es dirigeix cap als teixits orgànics. Surt de l’orifici aòrtic i emergeix a la base del cor immediatament darrere i una mica a la dreta de l’artèria pulmonar. En aquest punt, i coincidint amb els sins aòrtics, es divideix en les dues primeres branques: les artèries coronàries dreta i esquerra. A partir d’allí, s’adreça cap amunt i cap enrere, fins creuar damunt el bronqui esquerre i situar-se davant la columna vertebral. Al llarg d’aquest trajecte, anomenat crossa aòrtica, l’aorta es divideix en tres branques importants que irriguen el cap i els membres superiors: el tronc braquicefàlic, la caròtide primitiva esquerra i la subclàvia esquerra. En el trajecte següent, anomenat aorta descendent, l’artèria es dirigeix cap a la part inferior del tòrax, ressegueix l’esòfag per l’esquerra i origina les artèries bronquials, les esofàgiques mitjanes, les mediastíniques posteriors i les intercostals aòrtiques. Seguidament, travessa el múscul diafragmàtic per l’orifici aòrtic del diafragma i inicia l’últim trajecte, que rep el nom d’aorta abdominal, al llarg del qual forma les artèries diafragmàtiques inferiors, el tronc celíac i les artèries mesentèrica superior, les capsulars mitjanes, les renals, les genitals i la mesentèrica inferior. Finalment, i en un punt que, projectat en la superfície abdominal, coincideix amb el llombrígol, l’aorta es bifurca en dues branques terminals, les artèries ilíaques primitives esquerra i dreta, que menen la sang cap a les extremitats inferiors.
La vena cava inferior rep la sang procedent de la meitat inferior de l’organisme. S’origina a partir de la fusió de les venes ilíaques primitives, immediatament darrere la bifurcació de l’aorta abdominal, i juntament amb ella, puja per dins de la cavitat abdominal i va rebent les venes lumbars, les renals, les capsulars, les mitjanes, les genitals, les suprahepàtiques i les diafragmàtiques inferiors. A continuació penetra en la cavitat toràcica per l’orifici diafragmàtic de la vena cava inferior i, finalment, ateny l’aurícula dreta.
La vena cava superior porta al cor la sang procedent de la meitat superior de l’organisme. S’origina per la fusió dels troncs venosos braquicefàlics esquerre i dret, a l’altura de la primera costella dreta, i davalla al costat de l’aorta fins que arriba a l’aurícula dreta. Al llarg de la seva trajectòria rep la vena àziga major, que, alhora, rep la sang procedent de la major part dels teixits toràcics.
El tronc arterial pulmonar, o artèria pulmonar, mena la sang que surt del ventricle dret en direcció als pulmons. Surt del cor a través de l’orifici pulmonar, emergeix a la base cardíaca immediatament davant i a l’esquerra de l’aorta, i de seguida es bifurca en dues branques: l’artèria pulmonar dreta i l’artèria pulmonar esquerra. Aquestes s’introdueixen als pulmons juntament amb els respectius bronquis, i es divideixen en diverses branques.
Les venes pulmonars duen la sang oxigenada des dels pulmons fins a l’aurícula esquerra. Les dues venes pulmonars dretes neixen a l’interior del pulmó també dret i juntament amb l’artèria pulmonar dreta es dirigeixen cap al cor, on aboquen el contingut en la part dreta de l’aurícula esquerra. Les dues venes pulmonars esquerres neixen a l’interior del pulmó del mateix cantó i juntament amb l’artèria pulmonar també esquerra es dirigeixen al cor, on atenyen la part esquerra de la cavitat auricular.