Situació
Edifici d’història molt antiga i coneguda, però del qual roman només la base d’una gran torre quadrada i vestigis dels dipòsits cavats a la roca.
ECSA - J. Bolòs
Castell situat al cim d’un turó, damunt de l’església i del poble abandonat d’Orrit. Des del cim es domina tot un sector de la vall de la Noguera Ribagorçana.
Mapa: 32-11(251). Situació: 31TCG138810.
Havent deixat a mà esquerra el poble d’Areny, a la dreta hi ha un pont, que cal travessar. Ens hem d’enfilar pel camí vell fins a l’església i el poble vell i després pujar gairebé pel dret, fins a arribar al castell. (JBM-JJBR)
Història
El petit nucli d’Orrit (sis focs el 1381) destacà de manera notòria en la història antiga de la comarca a causa del seu emplaçament privilegiat. Segons J. Coromines, la seva mateixa etimologia d’Urriti o Urruti que significa “llunyà”, “lluny”, en la lingüística bascoide, fa referència a la seva situació, a l’entrada del formidable congost del Pas d’Escales o de Sopeira.
La menció més antiga d’Orrit coincideix amb la del monestir d’Alaó, ja que la cel·la “in erimo posita” estava “in pago Orritense” (806-814). A diferència d’altres termes de la Terreta, Orrit rep molt sovint el títol de pagus, la qual cosa fa pensar en una demarcació primitiva, sens dubte d’arrels indígenes, governada per una autoritat d’ordre superior, potser l’equivalent a un vescomte, el qual tenia cura, durant el segle IX, de l’organització del territori i la defensa de la marca. Tot i que els escrivents d’Alaó continuaren emprant el mot per costum fins a l’any 968, en realitat vers el 871, sinó abans, ja era un tractament buit de contingut territorial i polític. Això sembla desprendre’s del precepte lliurat pel comte Bernat de Tolosa al monestir d’Alaó, en el pagus de Pallars i valle Urritense. D’altra banda, si analitzem detingudament els casos més coneguts com Olb, Torogó o Jonquer, veiem que hom utilitzava indistintament els qualificatius de pagus, vall del castell (838), territorio (845), suburbi, i fins i tot “apendicio de castro” (858). De fet aquest pagus va ser la pedrera d’on, sense solució de continuïtat, sorgiren els districtes castellans de Llastarri, Miralles, Sopeira, Sapeira, etc.
De manera paral·lela a aquesta reorganització i atomització territorial, el castro esdevingué la unitat político-administrativa bàsica. Lògicament Orrit fou capdavanter en el procés. El castell comprenia no solament el nucli immediat o villa (826) sinó també altres vilars i llocs situats al territori sota la seva dependència directa, anomenat castello Orritense (882), a més de la vall d’Orrit (barranc del Solà) i d’altres apèndixs circumstancials. El districte d’Orrit fou l’àrea lògica d’expansió del monestir d’Alaó.
Al segle XI, la consolidació de la frontera, l’encastellament feudal i la fragmentació del territori van afavorir el desenvolupament d’altres centres de poder a la Terreta, de manera que la pregona importància d’Orrit va anar minvant a poc a poc. Certament, el castell d’Orrit fou la seu de dues famílies principals. D’aquesta estirp comuna sorgiren llinatges tan coneguts com els Areny, els Sapeira, els Miralles, els Castellet, els Girbeta, etc., però cap de les branques no agafà el cognom Orrit; excepcionalment trobem consignat Ramon Gerbert d’Orrit l’any 1090.
Vers el 1030, el comte Ramon III infeudà Areny i Orrit a Radolf Oriolf, sota la senyoria de Gerbert At. El 4 de setembre de 1055, en lliurar en penyora Ramon V de Pallars Jussà els castells de Llimiana, Mur, Orcau i Basturs a Arnau Mir de Tost i Arsenda, determinà que el castell d’Orrit, amb termes i pertinences, restés a voluntat de la filla d’aquests, Valença, que llavors el comte prenia per esposa. L’any 1072 en la convinença sobre el patrimoni de Guillem Sunyer, Artau I de Pallars Sobirà va definir obertament que els termes d’Areny i d’Orrit pertanyien per dret a Ramon V; de fet, no van ser mai més motiu de discòrdia. Sobre aquesta qüestió s’ha conservat una convinença, sense data, per la qual els comtes pallaresos, Ramon V i Valença, donen en feu a Ramon Gerbert el castell d’Orrit amb determinades garanties i una salvaguarda: si Ficapal de Vallferrera tornava el castell de Gilareny, llavors aquest en seria el senyor; aquest Ramon Gerbert, l’any 1081, es titulava senyor de tots dos castells. També ha arribat la notícia que Guarmon féu jurament de fidelitat al comte Ramon de Pallars pels mateixos feus. Hi ha esment d’Orrit en l’acta de dotació de Santa Maria de Mur feta l’any 1100 pel comte Pere Ramon, per la qual es dedueix que Valença no va separar el castell del patrimoni comtal. El comte Arnau Mir dóna en testament a aquesta mateixa església el mas de Guillem de Ramoneda, i al monestir d’Alaó un altre mas d’Orrit (1171). Pasqual d’Orrit i Arnau d’Orrit són individus que, vorejant el traspàs del segle XII, figuren entre els repobladors de Lleida.
Al segle XIII figura en poder dels Erill, branca Perarrua-Fraga. Arsenda d’Erill traspassà la baronia amb els castells d’Areny i d’Orrit al fill Guillem V d’Erill (1267). Un nét d’aquest es va cognomenar Ramon d’Areny. Bernat Roger d’Erill i de Coserans, senyor de la baronia d’Erill, de la vall de Boí, Orrit, Areny i d’altres extensos dominis, el 1277 es rebel·là i, vençut a Balaguer, fou indultat en canvi de lliurar en garantia les seves possessions al rei (1281). Incorporat a la corona, aquesta infeudà la castlania d’Orrit a Guillem de Sant Serni (5 de març de 1291), senyor de Sapeira i hereu d’un altre castlà anterior, no documentat, Galceran o Gombau de Perves, amb qui l’unia un embolicat parentiu.
Entrat el segle XIV, les rendes reials d’Orrit eren prou migrades, s’estimaven de 20 a 30 sous (la desena part d’Areny), i eren assignades a la messió de la casa reial. Després, el castell passà per successives penyores reials a la família dels Mur, que agafaren el cognom d’un altre feu, Talarn, amb el qual a partir d’aquell moment aniria emparellada la sort d’Orrit. La primera notícia data del 1321. El rei Jaume II redimí de la noble senyora Clareta de Talarn, vídua d’Acard i tutora dels fills, els castells d’Orrit i de Talarn. Cal creure que fou novament empenyorat per Jaume II, si tenim en compte que el 1343 Pere el Cerimoniós comprà els castells de Talarn i d’Orrit pel preu de 30 000 sous jaquesos a Acard de Talarn, quantitat pagada per la vila de Tremp del monedatge que devia al rei.
Justament d’aquest temps data la interessant enquesta realitzada pel procurador reial a la sots-vegueria de Pallars (1346), que dóna llum sobre la complicada situació del feu d’Orrit. El castell havia estat infeudat a un castlà major, que des del juny del 1328 era Berenguer de Sant Serni, alhora senyor de Sapeira; després, seguia una xarxa de tres sots-infeudats, per ordre: Berenguer d’Aragó, que havia adquirit la castlania per compra feta al seu cosí germà P. de Vilanova, Ramon d’Areny i Margarida de Ginebres que la tenien per herència; a part de Lluís d’Aragó, pel dit Sant Serni. Finalment, el rei hi conservava encara tota la jurisdicció civil, com es dedueix del fet que hi nomeni batlles.
Però dos anys després, el mateix rei Pere venia per 30 000 sous barcelonesos a Acard de Talarn i als seus el castell de Talarn en franc alou, el castell d’Orrit i d’altres béns. En realitat es tractava d’un empenyorament, ja que pocs dies després el monarca revocava la venda. El 15 de setembre de 1357, Pere III tornà a vendre els castells de Talarn i d’Orrit al comte Arnau Roger de Pallars Sobirà, en franc alou, amb totes llurs pertinences, per 71 000 sous. Sembla que Acard de Talarn no havia acabat de pagar el preu compromès, i que el rei havia procedit a la segona operació amb el comte de Pallars, el qual només havia lliurat 21 000 sous; la resta havia de ser pagada per Acard, a qui el rei concedí un termini de vint anys. L’11 d’octubre de 1370, tanmateix, Pere III decretava units a perpetuïtat els castells de Talarn, Tremp i d’Orrit a la corona, comprant-los per 51 000 sous avançats pels cònsols d’aquestes viles, mitjançant censal, a més de 20 000 sous de la compra feta a Acard de Talarn. Probablement la quantitat que mancava no fou pagada, i en anys posteriors apareix Clara de Talarn, vídua d’Acard, i llur filla Blanca, com a feudatàries d’ambdós castells en nom del rei. El 1372 el rei concedí als de Tremp i Talarn el dret d’empriu al terme d’Orrit. El 4 de setembre de 1385, el mateix Pere III, malgrat el privilegi d’inseparabilitat, empenyorà els castells de Talarn i d’Orrit als cònsols de la vila de Tremp; vers el 1386, incorporà a la cúria reial els rèdits i les jurisdiccions que tenia a la vila de Tremp i als castells d’Orrit i Talarn. Per últim, el 1396 va ser permès a Tremp, Talarn i Orrit de suprimir, de 200 en 200 sous, el censal de 1 400 sous que tenia l’esmentada senyora Clara de Mur, pels 51 000 sous amb què havien adquirit els respectius dominis senyorials l’any 1371.
Després, tot i que consten successives declaracions reials (1423) i confirmacions de l’esmentada incorporació a la corona (1472), segons l’exacta relació feta per Lluís de Peguera (1632), Orrit formava part del comtat d’Erill. El 1831 i en el corregiment de Talarn, la senyoria d’Orrit pertanyia a la família Garcia. (JBP)
Castell
Planta de la torre i altres vestigis que es poden observar d’aquest pretèrit castell.
J. Bolòs
Actualment, allò que resta del castell és una torre de m planta gairebé quadrada. Té quatre costats que, a l’interior, tenen una llargada que oscil·la entre 4,1 m i 4,75 m. El gruix de les parets també va dels 190 cm del mur est als 220 cm de mur nord. Aquestes parets són fetes amb pedres no gaire grans (10 cm d’alt × 20 cm de llarg, per exemple) o carreus rectangulars i llargs (20 cm × 40 cm), arrenglerats i units amb morter de calç; també n’hi ha algun de col·locat verticalment. L’alçada màxima en què s’han conservat aquestes parets és de 4 m, que corresponen a l’interior només a uns 1,5 m. D’acord amb el gruix de les parets, aquest edifici podia tenir una alçada de força més de 10 m. Segurament la porta devia estar a més de 5 m del terra exterior. De l’angle del sud-est surt cap a l’est una paret amb un gruix de 140 cm; deu correspondre a alguna sala o construcció que hi havia en aquesta banda.
A l’est de la torre hi ha dos dipòsits cavats a la roca. El més oriental fa 2,6 × 2,4 m, i té una profunditat de 175 cm. L’altre, situat a 120 cm d’aquest, devia tenir unes mides semblants. En aquest segon veiem, a banda i banda, uns encaixos, segurament per a col·locar-hi alguna estructura de fusta.
En principi, hem de datar la fortificació poc després de l’any 1000. Cal dir, però, que no sabem si en resta res, de la fortificació que existia en aquest lloc en època carolíngia. Pot ser que calgui relacionar els dipòsits amb la torre o potser els podem relacionar amb un edifici que hi havia anteriorment. (JBM-JJBR)
Forat a la pedra
Al principi del camí que mena a l’església i al castell, a tocar de Pont d’Orrit, a les codines que hi ha a mà esquerra, hom veu excavats un seguit de forats i encaixos que fan pensar que potser en aquest lloc hi havia hagut alguna premsa. Veiem un encaix gran, que fa 140 cm d’ample × 200 cm d’alt. D’aquest dipòsit surten unes canalitzacions també buidades a la roca i prop seu també hi ha altres encaixos. La datació d’aquests clots fets a la roca és difícil, però segurament són d’època medieval. (JBM-JJBR)
Bibliografia
- Lledós, 1917, pàgs. 31-32, 99-103 i 145
- Miquel, 1945-47
- Abadal, 1955, vol. III(II), doc. 2, pàg. 281; doc. 7, pàg. 283; doc. 12, pàg. 288; doc. 25, pàg. 294; doc. 48, pàg. 309; doc. 53, pàg. 312; doc. 54, pàgs. 312-313; doc. 70, pàgs. 321-322; doc. 147, pàgs. 359-360 i doc. 213, pàg. 397
- Valls, 1961, pàgs. 135-136
- Coromines, 1965-70, vol. 2, pàgs. 209-211
- Bertran, 1977, pàgs. 77-94
- Boix, 1982, docs. 172, 197, 222, 227, 298 i 456
- Buron, 1989, pàgs. 202-203.