Situació
Detall de la porta de la façana nord, obrada amb arc de mig punt i d’una certa elegància.
ECSA - J. A. Adell
L’església parroquial de Sant Pere és a la part alta del poble de Tercui.
Mapa: 32-11(251). Situació: 31TCG120724.
S’arriba a Tercui per una pista de 3 km que surt prop del quilòmetre 92 de la carretera N-230. (JAA)
Història
És possible que Tercui correspongui al topònim Tenrui o Tenriu, que en bona lògica s’identifica amb Tendrui de la Conca. Trobem esments d’aquest castell al cartulari alaonès ja al segle X; després apareix sovint a les convinences comtals pallareses del segle XI i, finalment, sabem que Tendrui (?) i la Torre de Montanyana foren propietat dels vescomtes de Vilamur.
L’església de Sant Pere de Tercui fou el centre d’una pabordia dependent del monestir empordanès de Sant Pere de Rodes. La gènesi d’aquest petit monestir data del 1061; probablement cal situar el nucli originari en la veïna església de Santa Maria. En un principi, aquesta casa era administrada directament per l’abat de Rodes. Després, sembla que tingué abat propi que mantingué, però, una certa dependència; més endavant va ser governada per un prepòsit, i finalment per un paborde, nom que encara conservava al segle XIX el rector de la parròquia.
La base d’aquesta fundació es pot veure en l’afecció especial que sentien els fidels de Ribagorça i Pallars, quan es trobaven a les portes de la mort, envers Sant Pere de Rodes. Així l’any 1065 la senyora Feliciana li donà en testament la vila i el castell de Beranui amb homes i jurisdiccions; tot i que no es va complir, sens dubte comportà quelcom. El comte Artau I deixà també al monestir de Roda, poc abans de morir, l’església de Sant Miquel que tenia als termes del castell de Gurp (1079); el cavaller Rotlà Ramon, tres unces d’or (1095); Ramon Sunyer, el Mascaró de la família comtal, aportà l’església de Sant Just de l’Armellera (abans del 1098). En bona lògica, la llunyania del lot de béns aconsellà a la casa mare l’establiment d’un priorat a Tercui. Ací, en un primer moment, hagueren de superar la competència de Lavaix, present a Castissent i disputant les esglésies d’Espills (concòrdia de vers el 1110). A mig termini, però, la casa reeixí, malgrat la minva de devocions i la migradesa del patrimoni.
Després del conveni de límits diocesans del 1140, passà al bisbat d’Urgell. El 1241 consta una venda efectuada a favor del monestir d’uns alous a la Vileta amb els seus termes, que confrontaven amb els castells d’Eroles, Montllobar, Claramunt, Castissent i Espills. Els fogatges del segle XIV reporten primer els llocs de Prullans i Tercui d’Església, amb 21 focs; en realitat, 6 focs (1381). Així mateix, el prepòsit de Tercui era taxat en la dècima de la diòcesi d’Urgell (1391) amb la petita quantitat d’1 lliura i 10 sous, que fins i tot no va pagar.
Entrat el segle XVII, Tercui era de la pabordia homònima. A mitjan segle XVIII, segons M. Riu, el paborde de Sant Pere de Tercui percebia primícies i delmes a la quadra de Sant Miquel d’Arrós (Gurp), a Vilamitjana i a Guàrdia. Els bisbes de Lleida i d’Urgell se’n disputaren la possessió, i malgrat que el d’Urgell tenia bons arguments perquè continués pertanyent a la seva diòcesi, es manifestava en disposició de cedir-lo a Lleida “para que el reino entero no se mofe de dos obispos que se discuten por tan poca cosa” (1787). Al final del 1790 s’arribà a l’acord que restaria per a Urgell la capella de Sant Miquel d’Arrós i per al bisbe de Lleida la de Corregó. El 1831 i en el corregiment de Talarn, la senyoria de Tercui era encara en poder del paborde. (JBP)
Església
Planta de l’església, d’estructura romànica però totalment alterada per un canvi de coberta i abarrocament interior.
J. A. Adell
És un edifici d’una sola nau, coberta amb una volta de canó amb llunetes i feta de rajol, reforçada per tres arcs torals, que arrenquen de sengles pilastres que es corresponen amb l’obra original. L’edifici primitiu possiblement era cobert amb volta de canó de perfil semicircular, que fou substituïda per la volta de rajol en el moment en què es redecorà l’església en l’època barroca.
La nau és capçada a llevant per un absis semicircular precedit i obert a la nau mitjançant un estret arc presbiteral. En la unió de l’absis amb la nau, i visible des de l’interior de la sagristia adossada a l’angle sud-est, hi ha un contrafort que manca en l’angle nord-est. La volta de l’absis arrenca d’una senzilla motllura bisellada.
La porta s’obre en la façana nord, prop de l’angle nord-oest, i es troba encarada a l’interior del poble. És resolta amb arc de mig punt, emfasitzada per un arc en degradació, extradossat per una motllura situada com a guardapols.
Al centre de l’absis es desclou una finestra de doble esqueixada, actualment paredada, i en la façana sud n’hi ha una altra, també de doble esqueixada, amb l’arc interior molt malmès, però que conserva una part de la seva curiosa decoració de boles. En la mateixa façana sud hi ha oberta una porta, clarament fruit d’una refacció tardana, que comunica l’església amb el cementiri adossat al costat sud.
Al costat de ponent hi ha adossades diverses edificacions, entre les quals destaca un portal, resolt amb un arc adovellat, perpendicular al mur de l’església i que correspon a les estructures urbanes de la vila de Tercui, avui totalment descontextualitzades.
En aquest mateix mur de ponent es conserven els brancals d’una antiga porta de l’església, anul·lada per la porta actual en el procés de construcció de l’edifici, que, considerant la factura dels paraments, podem afirmar que fou bastida damunt d’una església anterior, de la qual resta només aquesta façana oest. El parament en aquest sector és resolt amb carreu irregular, però molt ben ordenat, que evoca el parament de la propera església de Santa Maria de Tercui i contrasta amb el parament de la resta de l’edifici, resolt amb un carreu petit, ben tallat i polit, disposat en filades uniformes i molt regulars.
Aquesta reforma o reconstrucció de l’església de Sant Pere s’ha de situar en la plenitud del segle XII, mentre que les parts conservades de l’església anterior poden situar-se entre la fi del segle XI i el començament del segle XII. (JAA)
Bibliografia
- Rocafort, s.d., pàgs. 851-852
- Cuenca, 1906, pàgs. 23 i segs.
- Riu, 1960, vol. 2, pàg. 421
- Bertran, 1979, vol. II, pàg. 307.