Definició
Reben el nom de paràlisi cerebral infantil una sèrie de trastorns del moviment i la postura que es presenten en la primera infància a conseqüència d’una lesió a l’encèfal, esdevinguda durant l’etapa de desenvolupament i maduració del sistema nerviós.
Freqüència i causes
La paràlisi cerebral infantil afecta un o dos de cada 1.000 infants. És cinc vegades més freqüent en nens prematurs que en els altres infants.
El trastorn és degut a una lesió encefàlica que afecta el curs del desenvolupament del sistema nerviós, ja sigui durant l’embaràs o en la primera etapa de la vida. Pot ésser causada per una gran varietat de factors; en una tercera part dels casos hom no en pot precisar l’origen i es creu que és deguda a alteracions genètiques. En l’etapa prenatal, durant la gestació, el cervell es pot lesionar a causa d’infeccions patides per la mare, especialment les víriques, com ara la rubèola, el xarampió, o l’hepatitis. També poden originar lesions cerebrals els trastorns que causen anòxia o manca d’aportació d’oxigen al fetus. Així, pot ésser deguda a una insuficiència cardíaca greu de la mare, una anèmia, o alteracions de la circulació placentària. Altres causes de lesió cerebral en aquesta etapa són l’exposició a una irradiació i l’administració d’uns medicaments determinats. El cervell pot ésser lesionat durant el part per causes diverses, com una anòxia per obstrucció del cordó umbilical, un excés d’anestèsia, o un traumatisme durant el part. En la primera etapa de la vida, la maduració del sistema nerviós pot ésser interferida per una icterícia hemolítica del nounat per incompatibilitat del Rh, infeccions com ara meningitis i encefalitis, traumatismes cranioencefàlies, i una intoxicació per medicaments o d’altres substàncies.
Símptomes
La malaltia es caracteritza per diversos graus i tipus d’alteracions de la motricitat, que impossibiliten l’infant que n’és afectat d’efectuar els actes que habitualment corresponen als nens de la seva edat, o bé de fer-los amb la mateixa habilitat i la mateixa rapidesa.
El trastorn més comú, que comprèn el 70% dels casos, és l’espasticitat, és a dir, un increment del to muscular que impedeix la realització correcta dels moviments voluntaris. L’espasticitat pot afectar diverses zones del cos, però la forma de presentació més habitual és la diplegia espàstica infantil o malaltia de Little, consistent en espasmes de les quatre extremitats, amb un predomini de les inferiors. S’observa a partir de tres mesos d’edat. Aquest trastorn ocasiona dificultats a l’hora de caminar, i l’infant que n’és afectat sol caminar d’una manera molt típica anomenada marxa de tisores, tot creuant les extremitats inferiors, que manté en extensió. L’espasticitat fa que quan hom intenta de realitzar un moviment d’una part del cos tota la resta l’acompanya. Si no s’hi efectua un tractament precoç, l’espasticitat genera actituds posturals anòmales que, després, són difícils de corregir. A llarg termini, poden causar alteracions òssies i articulars que només poden ésser corregides quirúrgicament.
En un 20% dels casos es presenta atetosi, és a dir, moviments involuntaris lents i sinuosos que provoquen contorsions, ganyotes i dificultat en la pronúncia de les paraules.
En un 10% dels casos es produeix atàxia, és a dir, un trastorn de l’equilibri amb inestabilitat, dificultats en la marxa, tremolor davant els moviments intencionals i dificultat de realitzar els moviments fins.
També són possibles trastorns sensorials com alteracions de la visió o l’audició, que pot arribar a una sordesa total.
En una quarta part dels casos es presenten també convulsions.
La paràlisi cerebral no implica una alteració del desenvolupament mental. Tanmateix, sovint aquests infants són tractats com si fossin deficients mentals i hom no estimula llur desenvolupament intel·lectual. Aquesta actitud de les persones que els envolten i les dificultats motrius que tenen poden fer que es produeixi un endarreriment en el desenvolupament mental.
Diagnosi
Hom basa la diagnosi de la paràlisi cerebral infantil en els símptomes, que inicialment poden ésser poc manifestos. En l’època neonatal pot cridar l’atenció una dificultat a mamar. Més endavant s’observa la manca de desenvolupament motor normal, per exemple retard a mantenir el cap dret, o defectes en la utilització de les mans. El trastorn s’observa clarament quan l’infant comença a caminar. Hom sol efectuar algunes proves per a esbrinar la causa del trastorn, com ara anàlisis per a descartar que l’infant pateixi d’algun defecte metabòlic, o una tomografia axial computada per a valorar la gravetat de les lesions.
Tractament
Les lesions encefàliques no són reversibles, de manera que el tractament consisteix bàsicament en el fet que l’infant rebi una educació i una rehabilitació especials. Es convenient que el nen assisteixi a un centre especialitzat, on el podran atendre segons les seves necessitats individuals. Són molt útils la fisioteràpia, la teràpia ocupacional i la logopèdia. Amb la fisioteràpia, hom pretén que l’infant aprengui postures i moviments que li poden ésser útils, perquè, d’altra banda, és impossible d’evitar els moviments anormals. La teràpia ocupacional és adreçada fonamentalment a l’aprenentatge de les activitats de la vida diària, com les relacionades amb la higiene, la roba i l’alimentació. La logopèdia facilita la comunicació, necessària per a la integració en el grup social. De vegades convé administrar alguns medicaments, com ara sedants per a reduir la hiperactivitat o anticonvulsivants. Amb un tractament adequat, la majoria dels afectats poden arribar a fer una vida autònoma.