Síndrome de Guillain-Barré

La síndrome de Guillain-Barré és un trastorn generalitzat de la conducció nerviosa en els nervis perifèrics que provoca debilitat muscular i que sol produir-se sobtadament al cap d’unes setmanes d’una infecció banal. Progressa ràpidament. D’altra banda, també és anomenada paràlisi ascendent de Landry o polineuritis idiopàtica aguda.

Aquest trastorn afecta de 0,6 a 1,9 persones de cada 100.000 habitants, i és més freqüent en homes que en dones.

La causa és desconeguda. En general es presenta al cap de dues setmanes o tres d’una infecció vírica de les vies respiratòries superiors i de vegades després d’altres infeccions. Pel que sembla, és deguda a una reacció immunològica autoimmune. Així, es formarien anticossos anòmals que actuarien sobre la beina de la mielina dels nervis perifèrics tot provocant-ne la inflamació i la destrucció.

El trastorn se sol iniciar com una debilitat muscular en les extremitats inferiors, que en uns tres dies o quatre s’estén de manera més simètrica o menys als quatre membres. Sovint, n’és afectat el nervi facial, cosa que provoca també una paràlisi facial bilateral. Igualment, se solen presentar alteracions sensitives, sobretot en els extrems dels membres, en forma de parestèsies, i de vegades hipoestèsia o anestèsia. La debilitat muscular sol progressar i es pot convertir en una paràlisi veritable. En els casos més greus en són afectats els músculs de la masticació, de la deglució i els respiratoris. Durant les dues primeres setmanes són freqüents els trastorns vegetatius com ara taquicàrdia, alteracions de la tensió arterial o trastorns dels esfínters. Els símptomes atenyen la màxima intensitat al cap d’una setmana, bé que de vegades en passen dues o tres.

Hom en basa la diagnosi en els símptomes que es presenten. Per a confirmar-la s’efectua una punció lumbar, ja que en el líquid cèfalo-raquidi és possible d’observar-hi alteracions característiques, com ara increment de les proteïnes, sobretot immunoglobulines.

Després de tres o quatre setmanes d’atènyer el màxim desenvolupament, se sol iniciar la recuperació espontània. Aquest trastorn no té un tractament específic, però amb tot pot ésser vital el tractament simptomàtic de les alteracions vegetatives que poden aparèixer. Així, aproximadament un 15% dels malalts necessiten respiració assistida. Sovint hom empra corticoides i altres fàrmacs, però no se n’ha comprovat l’eficàcia. Amb tractament, remeten en un 85% dels casos, i la mortalitat és d’un 2%. En un 3% dels casos hi ha recaigudes, una o més d’una, amb intervals de setmanes o anys.