Definició
L’epilèpsia és una malaltia caracteritzada per l’aparició d’atacs sobtats en què s’esdevé un trastorn de la funció cerebral que es pot manifestar amb alteracions molt diverses: crisis de convulsions musculars, pèrdua de consciència, alteracions sensorials, trastorns de la conducta o altres alteracions neurològiques; els atacs epilèptics són reiterats, amb una freqüència molt variable en cada cas, i de curta durada.
Hi ha una gran varietat de trastorns en què es poden presentar ocasionalment episodis de convulsions o d’altres alteracions neurològiques, però no tots corresponen a l’epilèpsia, sinó que en molts casos les crisis són considerades símptomes d’altres malalties o de llurs complicacions. Les crisis epilèptiques són les que es presenten a conseqüència d’una producció excessiva de descàrregues d’impulsos nerviosos per part d’un grup de neurones cerebrals que són anormalment irritables, i que reaccionen de manera exagerada als estímuls habitualment innocus. És possible de constatar aquesta irritabilitat neuronal anòmala a través de l’electroencefalograma que, durant les crisis, posa de manifest les alteracions que en són típiques.
Causes
Les crisis epilèptiques són degudes al fet que un grup més ampli o menys de neurones del sistema nerviós central pateixen una alteració a causa de la qual generen estímuls elèctrics anòmals, de manera que elaboren impulsos atípics capaços d’alterar la funció de l’estructura nerviosa en què es troben. Fins i tot, aquests impulsos nerviosos anòmals es poden propagar en d’altres estructures nervioses, alterar-ne la funció i ocasionar un trastorn generalitzat de les funcions encefàliques. Tanmateix, l’origen íntim de la descàrrega neuronal anòmala no ha estat encara aclarit del tot.
Els estudis realitzats en les famílies d’epilèptics han demostrat que, en alguns tipus d’epilèpsia, hi ha una predisposició hereditària a patir d’aquesta malaltia. Estadísticament, hom ha comprovat que els descendents de les persones epilèptiques presenten aquest trastorn amb una freqüència superior que la resta de població. Això no obstant, encara no ha estat possible de determinar l’alteració genètica responsable del fet que l’epilèpsia es transmeti hereditàriament d’una generació en una altra. Segons les investigacions realitzades, el més probable és que hi puguin haver diversos tipus d’alteracions genètiques que influeixin d’una manera o una altra en l’aparició de l’epilèpsia. En la majoria de casos, inclosos en la denominació d’epilèpsia essencial o epilèpsia funcional, hi hauria una alteració genètica causant d’un trastorn, no determinat, en l’excitabilitat de les neurones. En alguns casos d’epilèpsia essencial, aquest trastorn pot consistir en una alteració del funcionament d’algunes neurones cerebrals que en si mateixa desencadenaria descàrregues d’impulsos nerviosos causants de crisis epilèptiques. En altres casos d’epilèpsia essencial, el trastorn heretat podria consistir en el fet que diverses neurones cerebrals serien més excitables del que hom considera normal. Així, aquestes neurones fàcilment excitables reaccionarien d’una manera exagerada als estímuls habitualment innocus tot produint descàrregues d’impulsos nerviosos atípics. L’herència seria menys determinant en un altre tipus de casos, inclosos en la denominació d’epilèpsia secundària, que es presenten després d’alguna malaltia o un trastorn que hagi afectat les estructures cerebrals i lesionat algunes neurones de manera irreversible. L’epilèpsia secundària es pot presentar a conseqüència d’un traumatisme crànio-encefàlic, un accident vascular cerebral, un tumor intracranial, un patiment del cervell del fetus durant el part o l’embaràs, una malaltia infecciosa com una meningitis o encefalitis, o una lesió tòxica com la que sovint és causada per l’alcoholisme. Amb tot, però, com que no totes les persones afectades per aquests trastorns i malalties arriben a patir d’epilèpsia, hom creu que fins i tot en els casos d’epilèpsia secundària hi ha una certa predisposició hereditària. Així, es pensa que, en les persones predisposades, algunes neurones cerebrals esdevindrien anormalment excitables quan són afectades per algun dels trastorns esmentats.
En qualsevol cas, l’epilèpsia és deguda al fet que un grup de neurones cerebrals són anormalment excitables. S’han observat diverses anomalies en el funcionament de les neurones afectades que expliquen parcialment l’increment de l’excitabilitat. Aquestes neurones són més sensibles del que és habitual al neurotransmissor acetilcolina, que actua com a excitador de les neurones, i en canvi són poc sensibles a l’acció del neurotransmissor GABA, que és un inhibidor de l’activitat neuronal. Aquesta sensibilitat desequilibrada pel que fa a les substàncies neuro-transmissores és probablement la causa que les neurones afectades siguin excitades per estímuls mínims, davant dels quals no se sol produir cap activitat, perquè normalment es compensen els impulsos inhibidors i els excitadors. En les neurones causants d’epilèpsia, aquests estímuls generen una secreció d’acetilcolina que causa un canvi important de la concentració d’ions en un costat i l’altre de la membrana cel·lular. L’intercanvi d’ions dóna lloc a un potencial d’acció, és a dir, una diferència de càrrega elèctrica entre l’interior i l’exterior de la neurona, de major intensitat i durada que els potencials d’acció normals. Quan l’estímul excitador és persistent o intens, s’encadenen successius potencials d’acció anòmals que produeixen intenses descàrregues d’impulsos nerviosos. Quan coincideixen de manera sincrònica les descàrregues d’impulsos nerviosos d’un grup de neurones, s’alteren les funcions nervioses que controla l’àrea cerebral on es troben, i es poden afectar d’altres funcions per la propagació de la descàrrega en d’altres zones. L’alteració de les funcions nervioses dóna lloc a les manifestacions de les crisis epilèptiques, que poden ésser molt diverses segons l’àrea de l’encèfal que n’és afectada.
D’altra banda, els estímuls desencadenants de descàrregues neuronals es poden originar espontàniament, per causes desconegudes, al mateix grup de neurones alterades. Però cal tenir en compte que, aproximadament en un 1% dels casos, les crisis epil·lèptiques són desencadenades per factors externs a l’organisme. D’entre aquests factors externs, destaquen els estímuls visuals intermitents, com els que s’observen en viatjar per una carretera en què s’alternen ràpidament els espais ombrejats amb els assolellats, els causats pels llums intermitents d’una discoteca o, més estranyament, per una emissió de televisió que té la imatge desajustada. D’altra banda, també en poden provocar una crisi els estímuls lluminosos constants i de gran intensitat creats, per exemple, quan hom s’exposa a un sol intens o a la reverberació de la neu. En d’altres casos, les crisis són desencadenades per estímuls sensitius molestos, causants d’un sobresalt, com ara un soroll intens i sobtat, un cop o una punxada. Igualment, hi ha crisis desencadenades per alteracions en el mateix organisme, com ara cansament, manca de son o descens en el nivell de glucosa per un dejuni prolongat, com també n’hi ha, d’altra banda, que són degudes a l’excés de begudes alcohòliques. La febre pot ésser un desencadenant de crisis en infants tot donant lloc a convulsions febrils, alteració que afecta el 3% dels infants més petits de cinc anys. En la majoria de casos, es tracta de crisis convulsives aïllades que no es repeteixen, però també es pot tractar de l’inici d’una epilèpsia. Les convulsions febrils prolongades i repetides poden arribar a causar alteracions neuronals que produeixin una epilèpsia posterior.
D’altra banda, per mecanismes desconeguts, hi ha persones que pateixen de crisis en unes circumstàncies concretes, com per exemple en un determinat període del cicle de la lluna, els dies previs a la menstruació o bé unes hores del dia determinades.
Freqüència, edat i sexe
L’epilèpsia és una de les malalties neurològiques més freqüents, però en realitat és difícil d’avaluar-ne exactament la incidència, perquè fins fa poc temps no s’havien adoptat uns criteris unànimes que la definissin, i en alguns estudis hom incloïa com a epilèptics diversos trastorns que actualment no són considerats en aquest sentit. De totes maneres, en general s’accepta que anualment es presenten entre trenta-cinc i cinquanta casos d’aquesta malaltia per cada 100 000 persones i, globalment, es calcula que en pateix una persona de cada 200.
La majoria dels casos es presenten en edats joves. Prop d’un 50% de les crisis epilèptiques es manifesten abans de deu anys d’edat, i sols un 25% ho fan després de vint anys. No hi ha diferències significatives pel que fa a la incidència d’aquesta malaltia entre els sexes.
Tipus i manifestacions
Les formes de presentació de l’epilèpsia poden ésser molt variades i amb manifestacions molt diverses, segons la localització i l’extensió de l’àrea cerebral on es produeixen les descàrregues d’impulsos nerviosos causants de les crisis epilèptiques. De fet, com que el funcionament del sistema nerviós és tan complex, és difícil d’esquematitzar els possibles tipus d’atacs epilèptics, perquè l’alteració funcional de les diverses estructures nervioses que poden involucrar-se en una crisi se solen sobreposar i donen lloc a nombroses varietats. Al llarg del temps, s’han efectuat moltes classificacions dels tipus d’epilèpsia, però actualment s’accepta en general la proposta feta per la Lliga Internacional contra l’Epilèpsia, de l’any 1969, modificada el 1981. Aquesta classificació agrupa els tipus d’epilèpsia en dues categories principals: les epilèpsies amb crisis generalitzades, en què es presenta una pèrdua de consciència i una alteració general que en certa manera afecta tot l’organisme, i les epilèpsies amb crisis focals, en què s’esdevé una alteració aïllada d’una funció neurològica o més d’una, sense pèrdua completa de la consciència.
Les anomenades crisis generalitzades són degudes a una descàrrega nerviosa que afecta les neurones dels nuclis grisos centrals de l’encèfal, com ara el tàlem, l’hipotàlem i els nuclis del tronc encefàlic. Aquesta descàrrega pot tenir l’origen en un punt determinat de l’encèfal, però es transmet ràpidament a tota l’escorça cerebral i ocasiona una pèrdua de coneixement. D’altra banda, es poden presentar diversos tipus de crisis generalitzades, segons les estructures del sistema nerviós en què es produeix la descàrrega neuronal anòmala i aquelles per les quals s’estén successivament.
Les crisis generalitzades més manifestes i espectaculars són les crisis tònico-clòniques o crisis de gran mal, que característicament ocasionen atacs de convulsions musculars en tot l’organisme. Aquestes crisis s’inicien amb una contracció sostinguda de tota la musculatura, seguida d’una fase en què se succeeixen ràpidament breus contraccions i relaxacions musculars. Constitueixen el tipus de crisis més habituals, i representen aproximadament el 50% del total de crisis epilèptiques. Es poden presentar en qualsevol edat, però són menys freqüents en la infantesa. Les crisis poden ésser precedides des d’hores o dies abans per símptomes inespecífics que les persones que en són afectades aprenen a reconèixer. Els símptomes previs més habituals són els canvis d’humor, la irritabilitat, les alteracions del son o els canvis de gana. Aquests símptomes se solen incrementar en els minuts més propers a les crisis, en què la persona que n’és afectada se sol sentir ansiosa, confusa i amb dificultat per a concentrar-se. En aquesta fase prèvia, hi ha persones que experimenten a més el que s’anomena aura epilèptica, corresponent a algun dels tipus de crisis focals comentades més endavant, i que en aquest cas constitueixen la fase prèvia d’una crisi generalitzada. La crisi es presenta en general de manera sobtada amb contraccions musculars breus, d’uns segons de durada, que provoquen la caiguda i l’emissió d’un crit a causa de la contracció de la musculatura respiratòria. Immediatament, la persona afectada perd la consciència i es presenta la fase tònica de la crisi, caracteritzada per una contracció sostinguda de tota la musculatura. Inicialment, es contreuen els músculs flexors, de manera que el coll i el tronc es dobleguen endavant, les extremitats es mantenen una mica separades del cos i lleugerament flectides, els ulls romanen oberts mirant cap amunt i la boca entreoberta, amb els llavis desviats cap a baix. Al cap de pocs segons, es contreuen els músculs extensors, i el cap i el tronc queden estesos cap enrere, i les extremitats esteses també, girades cap a dins i enganxades al cos. En total, la fase tònica dura uns deu segons o vint. Immediatament després, segueix la fase clònica, en què la contracció muscular és interrompuda per breus períodes de relaxació. En la fase clònica, les extremitats superiors se solen flectir i les inferiors s’estenen. D’altra banda, la successiva contracció i relaxació de la musculatura de la boca pot fer que es mossegui la llengua. Al cap d’uns trenta segons la fase clònica acaba.
Durant aquestes dues fases se solen presentar una sèrie de trastorns deguts a l’alteració del sistema nerviós vegetatiu, com ara acceleració del pols, aturada respiratòria, sudació, dilatació de les pupil·les i augment de la secreció de la saliva. Sovint, s’observa l’emissió d’una bromera sanguinolenta per la boca, constituïda per saliva tacada de sang procedent de la llengua mossegada. Les fases convulsives són seguides d’una fase postcrítica, en què s’esdevé una relaxació global de la musculatura. La relaxació de l’esfínter urinari ocasiona habitualment una emissió involuntària d’orina. En la fase postcrítica, el malalt va recuperant progressivament la consciència, i es van normalitzant les funcions vegetatives alterades. Quan el malalt es recupera, no recorda la crisi, se sol trobar confós i somnolent, i pot tenir mal de cap. La durada de la fase postcrítica és molt variable, des d’uns quants minuts fins a algunes hores.
De vegades, sobretot en infants, es poden presentar crisis convulsives sense totes les fases característiques descrites, en què predomina la fase tònica i, més estranyament, la clònica.
Un altre tipus de crisis generalitzades són els espasmes infantils, anomenats també síndrome de West, que es caracteritzen per l’aparició brusca d’espasmes musculars d’un segon a tres de durada i causen la flexió del cap, el tronc i les extremitats. Aquests espasmes se succeeixen l’un rere l’altre, en forma de salva d’uns quants minuts de durada, i es poden repetir diverses vegades al dia. Aquesta mena de crisi es produeix generalment en infants petits i s’inicia al voltant de sis mesos. En alguns casos, és deguda a lesions cerebrals causades per una malaltia que ha afectat el desenvolupament embrionari o fetal, però de vegades no s’arriba a trobar cap causa que la justifiqui. La freqüència de repetició de les crisis és variable, i poden arribar a desaparèixer espontàniament sense deixar seqüeles però en la majoria de casos, si no s’hi aplica un tractament adequat, l’infant pateix posteriorment un altre tipus de crisis i presenta un endarreriment del desenvolupament psicomotor. Les mioclònies epilèptiques massives són crisis generalitzades que consisteixen en contraccions musculars breus que afecten la majoria dels músculs de l’organisme. Provoquen un moviment instantani, de característiques variables segons els músculs que en són afectats predominantment. En general, es presenta una flexió del cap, el coll i les extremitats que causa la caiguda de l’individu afectat. Es manifesten especialment durant la infantesa, entre 2 anys i 8, però també ho fan en d’altres edats. En general, són de causa desconeguda.
Les absències són crisis generalitzades que consisteixen en una pèrdua de consciència que comença i acaba sobtadament, i es manté entre cinc segons i quinze. N’hi ha diverses varietats. Les més habituals són les absències típiques o crisis de petit mal; l’origen és desconegut, i, durant les crisis, l’electroencefalograma mostra un traçat característic, amb ones punta que segueixen un ritme regular de tres per segon. En aquestes absències, la persona que n’és afectada deixa les activitats que està realitzant i es queda quieta, desconnectada de la realitat que l’envolta. Sovint, parpalleja a un ritme ràpid fins que recupera la consciència i continua amb les seves activitats com si no hagués passat res. Aquestes crisis es presenten típicament en la infància i solen desaparèixer amb el temps. Les anomenades absències atípiques són una forma d’epilèpsia secundària el traçat electroencefalogràfic de les quals en les crisis no és tan característic com en les anteriors. Aquestes absències se solen acompanyar d’una pèrdua de to muscular, com també de contraccions musculars discretes que causen, per exemple, una elevació de la mirada o les espatlles. Tant les absències típiques com les atípiques es poden diferenciar en simples, quan solament comporten una alteració de la consciència, o complexes, quan a més de l’alteració de la consciència es presenten d’altres alteracions, com ara contraccions musculars que provoquen la flexió o la rotació de tot el cos, contraccions rítmiques de tot el cos, relaxació total amb caiguda, o bé alteracions del control de la respiració, la bufeta de l’orina o un altre òrgan.
Les crisis acinètiques són crisis generalitzades que es caracteritzen per una pèrdua sobtada de to muscular que provoca una caiguda. La presentació sobtada, sense símptomes previs, fa que sovint el malalt es lesioni en la caiguda. D’altra banda, són les crisis generalitzades menys freqüents. Es presenten habitualment en infants, de manera secundària a alguna lesió cerebral.
Les crisis focals o crisis parcials són causades per l’activació anormal d’una zona delimitada de l’escorça cerebral. Solen ésser secundàries a una lesió cerebral. Els símptomes que es presenten són deguts a l’alteració de les funcions neurològiques que controla la zona afectada, i de vegades a alteracions causades en altres zones de l’encèfal per propagació dels impulsos.
L’alteració de l’àrea motora del lòbul frontal del cervell provoca crisis focals motores que es caracteritzen per l’aparició d’alteracions dels moviments musculars, de diversos tipus. Les crisis motores més freqüents són les anomenades crisis jacksonianes, unes crisis focals de durada breu que s’inicien per contraccions en una part del cos i s’estenen progressivament a les zones més properes. S’inicien sovint al dit gros, des d’on s’estenen a tot el braç; o a la boca, des d’on s’estenen cap a la cara i el coll. De vegades, afecten d’altres parts del cos, i fins i tot poden arribar a causar una pèrdua de consciència de durada curta.
Quan el focus desencadenant de la crisi es localitza a l’àrea sensitiva del lòbul parietal del cervell, es presenten crisis focals sensitives, caracteritzades per l’aparició d’alteracions de la sensibilitat com ara parestèsies, amb insensibilitat o sensació de dolor. Els símptomes se solen localitzar a les àrees del cos a les quals corresponen majors àrees sensitives al cervell, com ara els dits o els llavis.
Els trastorns de les àrees del cervell on hi ha els sentits originen crisis focals sensorials, caracteritzades per alteracions sensorials, com són un defecte o una distorsió de la percepció o, fins i tot, al·lucinacions, és a dir, percepcions imaginàries que no responen a estímuls externs reals. La natura d’aquestes alteracions és variable, segons l’àrea que n’és afectada. L’afecció del lòbul occipital causa crisis sensorials visuals que es caracteritzen perquè originen visions de figures lluminoses, o bé pèrdua de visió en algun punt. L’alteració de la zona superior del lòbul temporal origina crisis sensorials auditives, en què la persona que n’és afectada sent sorolls o perd capacitat d’audició. D’altra banda, l’afecció de la zona posterior del lòbul temporal ocasiona crisis sensorials olfactòries, en què hom percep olors generalment desconegudes i desagradables. Són més estranyes les crisis sensorials gustatives o vertiginoses.
L’alteració de les estructures profundes del lòbul temporal, que van connectades amb el sistema reticular i els nuclis grisos centrals, ocasiona crisis focals complexes en què es presenten diverses alteracions de la consciència, el pensament o la memòria, a més dels símptomes que són propis de l’àrea on s’originen. L’aura epilèptica és un tipus de crisi focal caracteritzada per l’aparició espontània d’un sentiment de plaer, còlera, por o alegria; aquest tipus de crisi pot acabar al cap d’un minut o dos, o bé esdevenir una crisi generalitzada. Una altra mena de crisis focals complexes són les crisis dismnèsiques, en què es presenten diverses alteracions de la memòria; poden consistir en fallades de la memòria que no permeten de recordar dades quotidianes, com ara el propi nom o la data de naixement, i sovint també es presenten sensacions d’haver viscut, vist o sentit alguna cosa que és la primera vegada que hom percep. En altres casos, sobrevenen crisis psicosensorials, similars a les crisis sensorials descrites anteriorment, però aquí es perceben veritables al·lucinacions sensorials completes, de manera que la persona que n’és afectada pot sentir una peça musical o veus familiars, o bé és possible que vegi una escena completa, sense que existeixin. Aquestes crisis s’acompanyen de vegades d’un cert grau d’alteració de la consciència, de manera que el malalt es manté com si estigués mig adormit. Un altre tipus de crisis focals complexes són les crisis psicomotores, en què el malalt perd la consciència però no arriba a caure, sinó que realitza moviments automàtics com ara mastegar, xuclar, fer espetegar la llengua, fregar-se les mans, o bé diu paraules sense sentit. Al cap d’uns segons o alguns minuts, el malalt torna en si i no recorda res del que ha fet. De vegades, es tracta de moviments automàtics complexos, com ara despullar-se o moure’s per l’habitació.
Complicacions, evolució i pronòstic
Generalment, quan la crisi ha passat, el malalt es recupera del tot i no presenta cap símptoma fins que s’esdevé una altra crisi. La freqüència amb què es produeixen és molt variable, segons el cas concret i la persona mateixa, ja que s’ha observat que es poden modificar espontàniament d’un període de la vida a un altre, i fins i tot és possible que passin anys sense que se’n presenti cap. És poc freqüent que sobrevingui més d’un atac en un mateix dia.
En alguns casos, s’esdevé un estat epilèptic, que consisteix en l’encadenament d’una sèrie de crisis epilèptiques que se succeeixen tan de pressa que no permeten la recuperació del malalt. Aquest estat pot durar des d’unes dotze hores fins a alguns dies si hom no hi aplica un tractament adequat. De vegades, pot causar una alteració de la respiració o la funció cardíaca important i arribar a ésser mortal. Aquesta complicació no se sol presentar espontàniament, sinó que en general és deguda al fet que el malalt ha deixat de prendre la medicació, o bé se li ha administrat algun medicament que ha estat el desencadenant de la crisi, o bé perquè pateix d’una malaltia greu, especialment infecciosa.
És més aviat estrany que l’epilèpsia ocasioni complicacions mortals. Llevat de l’estat epilèptic, les crisis epilèptiques només poden causar la mort quan provoquen un accident, si es presenten per exemple mentre hom condueix o efectua alguna activitat en què la pèrdua del control pot tenir conseqüències mortals. Aquestes causes de mort són molt estranyes en l’actualitat, ja que el tractament adequat pot evitar la presentació de les crisis. No s’ha demostrat mai que els epilèptics tinguin una esperança de vida més curta que les altres persones.
D’altra banda, tampoc no s’ha demostrat que l’epilèpsia provoqui complicacions psicològiques específiques d’aquesta malaltia. Actualment, no s’accepta la teoria mantinguda en èpoques anteriors, segons la qual els epilèptics arribaven a presentar una sèrie d’alteracions de la personalitat característiques. La veritat és, però, que hi ha persones que no toleren gaire bé el fet de patir d’una malaltia crònica que els obliga a seguir un control i un tractament durant molt de temps. Aquesta situació pot arribar a afectar-los psíquicament, sobretot si no reben el suport que els cal de les persones que els envolten. D’altra banda, en els casos d’epilèpsia deguts a una lesió cerebral, es poden arribar a presentar alteracions mentals, de vegades greus, causades per aquesta lesió, però no per l’epilèpsia.
Diagnosi
L’observació dels símptomes que es presenten durant una crisi, o bé llur descripció per part del malalt mateix o un testimoni, poden ésser suficients per a diagnosticar que es tracta d’una crisi epilèptica.
Per a investigar les causes possibles de les crisis, és fonamental l’interrogatori que efectua el metge. Així, és important de saber si hi ha antecedents familiars d’epilèpsia que podrien suggerir una epilèpsia essencial. Els antecedents personals del malalt s’investiguen des de l’embaràs i el part per tal d’esbrinar si va patir algun trastorn en el desenvolupament. D’altra banda, s’investiga també la possibilitat que el malalt hagi patit algun trastorn neurològic, com podria ésser un traumatisme crànio-encefàlic, encara que fos força anterior al començament de les crisis.
Per investigar si hi ha símptomes d’algun trastorn neurològic o general responsable de les crisis, hom efectua un examen físic complet i algunes proves generals, com són anàlisis o radiografies del crani.
La diagnosi de l’epilèpsia és confirmada fonamentalment amb l’electroencefalograma (EEG). Aquesta prova, que registra l’activitat elèctrica de l’escorça cerebral a través d’uns elèctrodes aplicats al cuir cabellut, permet de detectar si hi ha alguna zona del cervell en què es produeixen descàrregues anòmales, causants d’epilèpsia. Tanmateix, en la majoria de casos, l’EEG no es pot efectuar durant una crisi, sinó en el període que es dóna entre crisi i crisi, i el resultat de la prova pot ésser normal. De vegades, hom recorre a tècniques especials, com ara realitzar l’EEG durant el stfn o efectuar un registre d’EEG continuat durant vint-i-quatre hores amb un aparell portàtil. Amb aquestes tècniques, de vegades s’arriben a detectar les alteracions de l’EEG típiques de l’epilèpsia, però sovint l’EEG continua essent normal i la diagnosi s’efectua exclusivament partint dels símptomes que presenta o descriu el malalt.
Quan, a través de l’interrogatori, l’exploració i l’EEG, hom pensa que l’epilèpsia pot ésser secundària a algun trastorn cerebral, s’efectua una tomografia axial computada (TAC). Aquesta exploració radiològica proporciona unes imatges molt precises de l’encèfal, que poden posar de manifest si hi ha alguna zona del cervell lesionada.
Tractament
Un tractament definitiu de l’epilèpsia solament és possible en un percentatge reduït dels casos que se’n presenten, solament quan es tracta d’una epilèpsia secundària a una alteració encefàlica capaç d’ésser modificada, com ara un tumor intracranial que pugui ésser extirpat quirúrgicament. En la gran majoria de casos, però, no hi ha un tractament definitiu, i per això cal efectuar-ne tractaments a llarg termini que impedeixin la presentació de les crisis.
La crisi epilèptica no necessita en general un tractament específic, perquè sol cedir espontàniament en pocs segons o minuts. Solament cal adoptar precaucions perquè el malalt no es faci mal a conseqüència dels moviments resultants de les convulsions, en el cas de les crisis generalitzades tònico-clòniques.
Quan la crisi persisteix i esdevé un estat epilèptic, es planteja la necessitat de l’ingrés hospitalari del malalt per tal que rebi el tractament adequat. En general, l’estat epilèptic es controla amb l’administració d’un medicament sedant. En els casos en què convé, s’anestesia el malalt per tal d’aturar al màxim l’activitat neuronal.
La presentació de les crisis es pot prevenir si hom evita les circumstàncies predisposants i desencadenants, com ara el cansament excessiu, l’exposició a llums intermitents i intenses, l’excés de begudes alcohòliques o els períodes de dejuni prolongats. No s’ha demostrat que les restriccions de la dieta o dels hàbits de vida siguin efectives en aquest sentit, com es proposava en èpoques anteriors.
Per tal d’evitar la presentació de les crisis, es poden administrar medicaments antiepilèptics que impedeixen el desencadenament de descàrregues d’impulsos nerviosos. Hi ha una gran varietat de medicaments antiepilèptics d’entre els quals hom selecciona el més adequat en cada cas. Alguns dels més emprats són els barbitúrics, la primidona, les hidantoïnes, l’acetilurea, les oxazolidindiones, les succinimides, les benzodiazepines i el valproat sòdic. Les dosis s’han d’establir individualment per a cada persona, i de vegades cal efectuar anàlisis de sang periòdicament per tal de verificar que el medicament ateny la concentració adequada en la sang. La durada del tractament depèn de les característiques concretes de cada cas. De vegades, al cap d’uns anys de medicació, i si les crisis han desaparegut del tot, és possible de determinar la suspensió de l’administració de fàrmacs.