Sistema nerviós vegetatiu

El sistema nerviós vegetatiu regula el funcionament dels òrgans interns, de manera involuntària i inconscient. La seva estructura de funcionament és similar a la de la resta del sistema nerviós: l’estat de l’activitat visceral i els processos metabòlics és detectat per receptors especials que transmeten la informació a uns determinats centres del sistema nerviós central. Integrant els diversos impulsos rebuts, aquests centres nerviosos transmeten al seu torn impulsos nerviosos als òrgans interns per regular-ne la funció.

A les vísceres de l’organisme es troben distribuïts una gran diversitat de receptors nerviosos, sensibles a diversos tipus d’estímuls, com ara canvis en la concentració d’unes substàncies determinades, distensió de les parets viscerals o vasculars, o canvis de temperatura. Els impulsos nerviosos desencadenats en aquests receptors són transmesos per fibres nervioses, dels nervis perifèrics i de les vies medul·lars sensitives, fins a diversos centres nerviosos encefàlies.

Al bulb raquidi hi ha diversos grups de neurones, anomenats nuclis, que controlen funcions vitals, com la respiració i la funció càrdio-circulatòria. Aquests nuclis reben informació sobre l’oxigenació de la sang, la pressió sanguínia i l’estat general de l’organisme’ i al seu torn transmeten impulsos nerviosos a l’aparell respiratori, el cor i els vasos sanguinis per regular-ne la funció, segons la informació rebuda. Al bulb es troben també els nuclis responsables de diversos actes reflexos que es produeixen automàticament com a resposta a uns estímuls determinats com són la tos, l’esternut i les nàusees.

L’hipotàlem és el principal centre regulador del sistema neurovegetatiu. Aquesta estructura nerviosa, situada al centre de l’encèfal, es compon de diversos nuclis grisos, cadascun dels quals té funcions específiques. Aquests nuclis reben connexions sobretot del sistema límbic, les vies sensitives i la formació reticular. A través d’aquestes vies, l’hipotàlem rep informació de l’estat general de l’organisme i de la situació ambiental en què es troba. Aquesta informació és interpretada als nuclis hipotalàmics i, si es detecten situacions que alteren l’equilibri de l’organisme, desencadenen els impulsos nerviosos necessaris per modificar el funcionament dels òrgans implicats o la conducta. Així, per exemple, certs nuclis de l’hipotàlem poden detectar els canvis de concentració de les substàncies dissoltes en la sang. Si la concentració d’aquestes substàncies augmenta molt, l’hipotàlem desencadena impulsos que modifiquen la funció renal tot reduint la pèrdua d’aigua amb l’orina, i a més desencadena estímuls sensitius que són interpretats com a sensació de set i que impulsen a beure. Els impulsos hipotalàmics emergeixen a través de diverses vies que connecten l’hipotàlem principalment amb la glàndula hipòfisi, el sistema límbic, la formació reticular, nuclis del tronc encefàlic i vies medul·lars. Mitjançant aquestes connexions, l’hipotàlem pot modificar el funcionament de l’organisme per dues vies: una via lenta i persistent, a través de les glàndules de secreció hormonal, i una via ràpida i fugaç, a través del sistema neurovegetatiu.

La via més lenta i persistent, mitjançant la qual actua l’hipotàlem, secreta hormones, substàncies que en quantitats molt petites arriben amb la circulació sanguínia a diversos òrgans interns i en regulen la funció. Les secrecions hormonals, les pot aconseguir gràcies a les seves connexions amb la glàndula hipòfisi, a través de dos mecanismes diferents. D’una banda, el nucli supraòptic i el nucli paraventricular de l’hipotàlem es connecten amb el lòbul posterior de la hipòfisi per mitjà de fibres nervioses. Amb impulsos nerviosos, l’hipotàlem pot estimular les secrecions d’aquesta part de la glàndula, fonamentalment l’hormona antidiürètica i l’oxitocina. D’altra banda, l’eminència mitjana de l’hipotàlem es comunica amb el lòbul anterior de la hipòfisi mitjançant una xarxa de vasos sanguinis, a través dels quals les cèl·lules de l’hipotàlem transmeten substàncies que activen o inhibeixen el funcionament de les cèl·lules hipofisiàries i en regulen la secreció d’hormones, sobretot l’hormona adrenocorticotròpica, l’hormona estimulant de la tiroide, l’hormona luteïnitzant i l’hormona fol·liculostimulant. Aquestes hormones hipofisiàries regulen la secreció d’altres glàndules endocrines distribuïdes per l’organisme, com la tiroide, l’escorça suprarenal i les glàndules sexuals. Les hormones secretades per aquestes glàndules causen diversos efectes en òrgans diferents.

La via ràpida a través de la qual l’hipotàlem controla les funcions orgàniques s’estableix a partir d’unes vies nervioses que connecten el sistema nerviós central amb els diversos òrgans i sistemes. Aquestes vies especials són dues, anomenades sistema simpàtic i sistema parasimpàtic. Ambdós sistemes transmeten impulsos de tipus diferent, sovint d’efectes antagònics.

El sistema simpàtic té l’origen a la medul·la espinal. Les seves neurones es troben situades a les regions dorsal i lumbar de la medul·la espinal. Les neurones dels segments superiors transmeten llurs axons fins a unes formacions nervioses situades als costats de la columna vertebral, els ganglis paravertebrals. Als ganglis paravertebrals hi ha els cossos d’altres neurones del sistema simpàtic que fan sinapsis amb les anteriors i en reben els impulsos. Els axons d’aquestes segones neurones formen part dels nervis que arriben fins a les estructures de la pell —vasos sanguinis, músculs erectors del pèl i glàndules sudorípares— i les vísceres de la cara, el coll i el tòrax, com els músculs intrínsecs de l’ull, les glàndules lacrimals, la tràquea, els bronquis i el cor. Les neurones situades als segments medul·lars més inferiors travessen els ganglis paravertebrals i fan sinapsis amb altres neurones situades en unes formacions nervioses més allunyades de la columna vertebral, els ganglis paraviscerals, com són el gangli celíac i els ganglis mesentèrics. Les neurones d’aquests ganglis innerven les vísceres abdominals i les pelvianes, com l’estómac, els intestins i els òrgans gènito-urinaris.

També forma part del sistema simpàtic la medul·la suprarenal, una de les parts de les glàndules suprarenals. Aquesta estructura, però, té una innervació característica, diferent dels altres òrgans. De fet, la medul·la suprarenal és considerada un gran gangli simpàtic, perquè hi arriben directament els axons de les neurones els cossos de les quals són a la medul·la espinal. D’altra banda, l’estimulació nerviosa de la medul·la suprarenal provoca que les seves cèl·lules secretin substàncies neurotransmissores, especialment adrenalina i noradrenalina. Aquestes substàncies passen a la sang i a través d’ella es distribueixen per tot l’organisme. L’estimulació de la medul·la suprarenal genera, per tant, una reacció generalitzada, amb efectes en nombrosos òrgans, com ara dilatació de les pupil·les, augment de la tensió arterial, increment de la freqüència cardíaca, dilatació dels bronquis, disminució del flux sanguini per la pell i augment d’aquest mateix flux als músculs. Precisament aquesta estructura és estimulada en les situacions que el sistema nerviós central interpreta com a perilloses, o bé en estats de gran tensió emocional. La reacció provocada per les secrecions de la medul·la suprarenal en aquestes situacions posa l’organisme en estat d’alerta, i constitueix una preparació per a la fugida o l’acció.

El sistema parasimpàtic té l’origen a la medul·la espinal i el tronc encefàlic. En la regió sacra de la medul·la, hi ha les neurones que innerven els òrgans pelvians, com la bufeta, el recte i els genitals. Aquestes neurones fan sinapsis amb altres, situades en ganglis parasimpàtics, unes estructures nervioses que es troben molt a la vora de l’òrgan que controlaran. Els axons d’aquestes neurones ubicades al tronc encefàlic formen part de diversos nervis cranials, i fan sinapsis amb les neurones que innerven els òrgans del crani, el tòrax i la part superior de l’abdomen. Les fibres parasimpàtiques del III parell cranial innerven la musculatura intrínseca de l’ull, les del VII parell, les glàndules lacrimals i les salivars; les del IX parell, la glàndula paròtide; les del X parell, el cor, la tràquea, els pulmons, l’estómac i els intestins.

Els estímuls exercits pel sistema simpàtic i el parasimpàtic als diversos òrgans tenen efectes diferents, en general oposats, que es resumeixen al quadre següent.