La hidrocele constitueix un trastorn caracteritzat per la formació d’una acumulació de líquid aquós entre el testicle i l’escrot. En condicions normals, el testicle i l’epidídim es troben coberts per una membrana, anomenada túnica vaginal. Aquesta membrana és composta de dos fulls, un dels quals està adherit a la superfície del testicle i l’epidídim, mentre que l’altre s’adhereix a les parets de l’escrot. Els dos fulls es troben molt propers, normalment, i entre ells només hi ha unes gotes de líquid aquós que actua com a lubricant i permet el desplaçament del testicle en els moviments de les cames o els traumatismes. La hidrocele es produeix quan s’incrementa la quantitat d’aquest líquid, per causes diverses. De vegades apareix una hidrocele congènita, present des del naixement, deguda a un retard en el tancament de la comunicació entre l’escrot i la cavitat abdominal que es produeix en el desenvolupament fetal. En els adults es pot produir una hidrocele a conseqüència d’algun altre trastorn que alteri la reabsorció del líquid que normalment es va elaborant, o que n’incrementi la formació. Les causes més habituals són els traumatismes, l’òrquio-epididimitis i els tumors de testicle. En molts casos es presenta una hidrocele essencial, és a dir que es desenvolupa per causes desconegudes.
El símptoma principal de la hidrocele és l’engrossiment de la bossa escrotal corresponent. Quan és molt important pot causar a més una sensació de pesantor i fins i tot dolor. Per a confirmar que l’increment de volum és degut a una hidrocele s’efectua un examen amb transil·luminació, que consisteix a observar l’escrot aplicant una llum intensa per darrere. De vegades cal efectuar també una punció per a aspirar el líquid, i analitzar-lo per a comprovar si conté cèl·lules tumorals. Amb la punció també es pot buidar la hidrocele, però habitualment es torna a reproduir.
En general, la hidrocele congènita és reabsorbida abans de l’any d’edat, en tancar-se la comunicació anòmala. El tractament de la hidrocele secundària a un altre trastorn és el que correspon a la causa que l’ha originat. En la resta dels casos, l’únic tractament eficaç consisteix a efectuar una intervenció quirúrgica anomenada eversió de la vaginal, que consisteix a girar la túnica vaginal com si fos un guant. D’aquesta manera s’aconsegueix que la cara interna, secretora del líquid, entri en contacte amb el múscul dartos de l’escrot, i el líquid sigui reabsorbit a través d’ell.