Definició
És anomenada prostatitis la inflamació de la pròstata, que origina trastorns miccionals i dolor a la zona perineal o el baix ventre.
Causes i tipus
Hom diferencia diversos tipus de prostatitis segons la causa que presenten i l’evolució que segueixen.
La prostatitis bacteriana és causada pel desenvolupament de bacteris que arriben a la pròstata per diverses vies. La més comuna és la via ascendent, a través de la uretra, on de vegades els gèrmens han causat prèviament una uretritis. També es pot produir infecció prostàtica per via descendent, amb orina infectada procedent de la bufeta o vies urinàries superiors, on es pot haver produït una cistitis o una pielonefritis. Els gèrmens causals són semblants als que originen altres infeccions urinàries. Els més comuns són: l’Escherichia coli, les pseudomònades i el Streptoccocus faecalis.
Segons la rapidesa amb què es desenvolupa el procés, se’n diferencien dos tipus: la prostatitis bacteriana aguda, d’inici sobtat, símptomes molt evidents i que amb un tractament adequat remet al cap de pocs dies sense seqüeles, i la prostatitis bacteriana crònica, de desenvolupament lent amb pocs símptomes inicials, però que sol ésser difícil de solucionar.
L’anomenada prostatitis no bacteriana, que representa el trastorn de pròstata més freqüent, és una alteració inflamatòria de causa desconeguda. De fet, se sap que no és originat per bacteris, per bé que s’estudia la possibilitat que sigui deguda a un altre tipus de gèrmens.
En general, la prostatitis no bacteriana es desenvolupa progressivament, de manera semblant a la prostatitis bacteriana crònica. És menys freqüent que es presentin prostatitis agudes no bacterianes.
Manifestacions
La prostatitis aguda, generalment bacteriana, es presenta de forma sobtada, amb febre alta, esgarrifances i decandiment general. Habitualment es manifesta dolor a la zona perineal, entre l’anus i l’escrot, i sovint també a la part inferior de l’esquena o el baix ventre. Són comuns els trastorns miccionals, com és la coïssor en orinar, la dificultat de la micció o disúria, i la necessitat d’orinar molt sovint o pol·laciúria. De vegades es presenta sang en l’orina o hematúria. I en d’altres casos, la pròstata inflamada comprimeix la uretra i origina una obstrucció urinària aguda més o menys completa.
La prostatitis crònica, sigui bacteriana o no, apareix de manera insidiosa, amb símptomes inicialment poc evidents, però que incrementen la intensitat a mesura que el trastorn evoluciona. El símptoma més habitual és el dolor o sensació de pes a la zona perineal, o bé a la part baixa de l’abdomen o de l’esquena. També es poden instaurar progressivament trastorns miccionals, com polaquiúria o disúria. En molts casos es produeixen a més, trastorns de l’activitat sexual, com ara impotència o dolor en ejacular. També és comú que es presentin secrecions pel meat de la uretra, sobretot als matins.
Diagnosi
La diagnosi es basa en les manifestacions descrites. Per a confirmar-la, hom efectua inicialment un tacte rectal a partir del qual es pot percebre, en el cas de la prostatitis aguda, un augment uniforme de la grandària de la glàndula, que és molt dolorosa al tacte. En la prostatitis crònica, la glàndula no se sol trobar gaire engrossida ni és dolorosa, però habitualment es perceben zones dures en la seva superfície, i en comprimir-la s’expel·leixen secrecions pel meat uretral.
La infecció pot ésser confirmada amb una anàlisi d’orina, per bé que, com que no sempre és fàcil de demostrar-la amb aquest mètode, en general es recorre a la prova o test de Stamey. Així, s’obté, en primer lloc, una mostra d’orina; seguidament es practica un massatge de pròstata i es recullen les secrecions prostàtiques eliminades per la uretra, i finalment s’obté una altra mostra d’orina que empeny el líquid prostàtic que banya la uretra. El cultiu i l’antibiograma de les tres mostres permet, en alguns casos, de definir el germen responsable de la prostatitis crònica i orientar el tractament amb antibiòtics.
També pot ésser útil d’efectuar altres proves, com ara un examen de semen o una ecografia transuretral prostàtica. En moltes ocasions no s’aconsegueix d’identificar-ne un germen responsable i queda el dubte de si es tracta malgrat tot d’una prostatitis bacteriana amb gèrmens localitzats a les glàndules prostàtiques, o bé si es tracta d’una síndrome clínica amb idèntica simptomatologia, però deguda simplement a una congestió de la glàndula originada, per exemple, per l’estrès, alguna disfunció sexual o el sedentarisme.
Evolució i tractament
Les pautes terapèutiques que s’apliquen varien segons el tipus de prostatitis.
En el cas de prostatitis bacteriana, és bàsic d’administrar antibiòtics contra el germen causal, segons el cultiu de l’orina analitzada. Mentre es redueix la inflamació, és beneficiosa l’administració de medicaments antiinflamatoris per a reduir les molèsties. També alleuja el malalt l’aplicació d’escalfor al baix ventre i els banys de seient. Per a evitar l’augment de pressió al voltant de la pròstata és important d’impedir el restrenyiment amb mesures dietètiques i, si cal, l’administració de laxants. Les relacions sexuals s’han d’evitar en el cas de la prostatitis bacteriana en fase aguda perquè poden estendre la infecció, però, en canvi, són molt beneficioses en la prostatitis crònica sense infecció activa, perquè eviten la retenció de secrecions en la glàndula.
Amb aquestes mesures, els símptomes de la prostatitis aguda solen cedir al cap de pocs dies, sense complicacions. Sense tractament, però, es pot formar un abscés prostàtic, és a dir, una acumulació de pus a la pròstata, que caldrà intervenir quirúrgicament per evitar que quedin restes de gèrmens a la pròstata i s’origini una prostatitis crònica.
Els símptomes de la prostatitis crònica també es poden resoldre amb aquest tractament, però sovint es tornen a presentar al cap d’un cert temps, i cal procedir a una teràpia amb antibiòtics a llarg termini o a cicles intermitents de tractament.