Definició
És anomenat tumor de pròstata el desenvolupament d’una massa de teixit sense funció que creix independentment de la resta dels teixits prostàtics; generalment arriba a comprimir la uretra que transcorre per l’interior d’aquest òrgan i provoca una obstrucció en l’evacuació de l’orina que pot alterar la funció urinària. Les cèl·lules que formen el tumor poden presentar característiques semblants a les normals i constitueixen l’anomenada hipertròfia benigna de pròstata, o bé poden tenir característiques atípiques i constituir el càncer de pròstata, i, en aquest cas, si no es tracta precoçment i en la manera adequada, aquestes cèl·lules s’infiltren per les estructures adjacents i es disseminen a altres òrgans del cos per a reproduir-hi nous tumors cancerosos o metàstasis.
Causes i tipus
En la pròstata es poden formar diversos tipus de tumors segons les cèl·lules que els han originat i les característiques de l’evolució. Tanmateix, però, solament dos tipus de tumors de pròstata es presenten amb una freqüència considerable: la hipertròfia benigna de pròstata i el càncer de pròstata.
La hipertròfia benigna de pròstata o adenoma de pròstata és un trastorn caracteritzat pel desenvolupament excessiu d’algunes de les estructures glandulars de la pròstata, degut a la formació d’un teixit tumoral constituït per cèl·lules idèntiques a les normals que creixen sense infiltrar els teixits propers ni disseminar-se a altres òrgans, i que origina un engrossiment de l’òrgan.
L’origen íntim de la hipertròfia benigna de pròstata no es coneix, però com que presenta una incidència elevada, que s’incrementa notablement a mesura que avança l’edat, es pot considerar gairebé una modificació normal produïda pel procés d’envelliment. Diverses investigacions realitzades en aquest sentit indiquen que probablement a partir dels 50 anys d’edat es produeix en l’home un procés d’andropausa, comparable a la menopausa en la dona. Aquest procés ocasionaria desequilibris en els nivells de les secrecions hormonals, consistents bàsicament en la davallada dels nivells d’hormones masculines secretades pels testicles, mentre que no es modificarien les hormones de tipus femení secretades per les glàndules suprarenals. D’aquesta manera, s’incrementaria l’acció de les hormones femenines, la qual cosa originaria un major desenvolupament d’algunes estructures, especialment les fibres musculars i les conjuntives que envolten les glàndules secretores prostàtiques situades per sota de la mucosa uretral. Per tant, es considera que es produeix un major desenvolupament dels teixits prostàtics i es constitueix la hipertròfia prostàtica, o adenoma de pròstata.
Per causes desconegudes, la hipertròfia no afecta de manera uniforme tota la glàndula, sinó que la proliferació del teixit glandular es produeix especialment en unes zones determinades de l’òrgan, sobretot en el lòbul mitjà i els lòbuls laterals de la pròstata. El teixit hipertrofiat, en desenvolupar-se, comprimeix la resta de la pròstata i fa que s’aprimi fins que es transforma en una mena de càpsula al voltant de l’adenoma. L’adenoma pot créixer considerablement, però el teixit que el compon no arriba mai a sobrepassar els límits que separen la pròstata dels teixits propers, tot i que sí que els pot comprimir. La forma i la grandària que adoptarà la pròstata depenen de la localització i la grandària de l’adenoma, de manera que la configuració de la glàndula hipertrofiada és molt variable. En qualsevol cas, les cèl·lules que els constitueixen són iguals a les que integren la resta de la glàndula prostàtica, i no es disseminen a altres òrgans. Per tant, els símptomes i les complicacions que ocasiona la hipertròfia depenen tan sols de la compressió efectuada per l’adenoma sobre les estructures properes.
El càncer de pròstata, o adenocarcinoma de pròstata, és un trastorn caracteritzat per la formació de masses de teixit, o nòduls, de grandària variable, constituïts per cèl·lules canceroses que resulten atípiques comparades amb les normals, que en créixer s’infiltren pels teixits propers i fins i tot es poden disseminar a altres òrgans a través de la circulació limfàtica i la sanguínia.
Com en el cas del càncer en general, no es coneixen les causes íntimes del desenvolupament d’aquesta malaltia a la pròstata. Tanmateix, però, alguns estudis indiquen que probablement les hormones masculines poden exercir alguna acció en el desenvolupament d’aquest tipus de càncer. Si bé no se sap per quins mecanismes, segons aquests estudis, davant dels desequilibris hormonals propis de l’edat avançada, la testosterona secretada al testicle actua sobre les cèl·lules prostàtiques, n’indueix la reproducció exagerada i afavoreix la formació de cèl·lules canceroses. Així, per exemple, els homes a qui per qualsevol raó els han estat extirpats els testicles, els nivells d’hormones dels quals són reduïts, no en pateixen mai. Altres estudis suggereixen que factors com l’herència, l’exposició laboral a unes substàncies determinades o algunes característiques de la dieta, podrien influir en el desenvolupament del càncer de pròstata, però aquestes teories no han estat prou contrastades fins ara.
En definitiva, en el cas de càncer de pròstata, per mecanismes desconeguts, les cèl·lules de les glàndules prostàtiques es desenvolupen de manera anormal, i es transformen en cèl·lules canceroses, que són molt més actives que les normals i es reprodueixen ràpidament sense control. Així es constitueix un teixit cancerós que infiltra els teixits propers. Aquest teixit cancerós prolifera més ràpidament que el normal, de manera que origina la formació de nòduls.
El càncer s’inicia generalment a la part perifèrica de la pròstata, però a causa de la gran activitat de les cèl·lules que en formen part, al cap de poc temps afecta tota la glàndula. Si no s’efectua un tractament precoç, el teixit cancerós es pot infiltrar també pels òrgans propers, com el recte o la bufeta urinària. A més, les cèl·lules canceroses poden passar als vasos limfàtics i els sanguinis, i a través d’ells poden atènyer òrgans allunyats, on es reprodueixen i originen la formació de nous tumors o metàstasis.
Freqüència i edat
La hipertròfia benigna de pròstata es presenta en un grau més o menys elevat gairebé en tots els homes de més de cinquanta anys. Tanmateix, però, en la majoria dels casos no origina símptomes, i solament és considerada un trastorn quan ocasiona manifestacions, la qual cosa s’esdevé aproximadament en un o dos casos de cada 10. Aquestes manifestacions es presenten cada vegada més sovint a mesura que s’incrementa l’edat, i es considera que gairebé tots els homes les presentarien si visquessin prou anys.
El càncer de pròstata constitueix igualment una alteració molt freqüent en els homes grans, especialment després dels seixanta anys; en canvi, és excepcional que es presenti abans dels quaranta. La seva incidència augmenta progressivament a partir d’aquesta edat, de manera que entre 60 anys i 70 afecta el 18% de la població masculina, i entre 80 i 90 el 48%. Alguns estudis assenyalen que probablement tots els homes arribarien a patir de càncer de pròstata si visquessin prou temps. Així, aquesta malaltia és cada vegada més freqüent a mesura que s’incrementa la durada mitjana de la vida. D’altra banda, per bé que pot ésser tractada amb eficàcia si es diagnostica a temps, en l’actualitat encara és una causa important de mortalitat, ja que és responsable de la mort del 5% dels homes de més de cinquanta-cinc anys.
Manifestacions i evolució
Les manifestacions causades per la hipertròfia benigna de pròstata i pel càncer de pròstata localitzat, sense disseminacions, són semblants, ja que depenen de la compressió que efectuï el tumor, amb el seu creixement, sobre les estructures properes. Tanmateix, però, el càncer creix lentament i en molts casos es manifesten abans les complicacions degudes a la disseminació de les cèl·lules canceroses que els mateixos símptomes causats pel tumor original. La hipertròfia benigna moderada també pot passar completament desapercebuda, mentre l’adenoma sigui petit i no arribi a comprimir les estructures properes. En canvi, quan el tumor té una grandària considerable, comprimeix la uretra i fins i tot la bufeta urinària i provoca alteracions de la micció, que són les principals manifestacions d’aquest trastorn.
En desenvolupar-se l’adenoma, la pròstata creix, tant cap a la perifèria com cap al centre, on es troba la porció prostàtica de la uretra masculina que travessa l’òrgan en direcció al penis i, en definitiva, cap a l’exterior. Per tant, la hipertròfia redueix el diàmetre de la uretra i dificulta així el pas de l’orina en el moment de la micció. Inicialment, l’obstrucció al pas de l’orina és vençuda amb l’augment de la força de contracció de la bufeta urinària durant la micció. Però quan l’obstrucció és notable, la musculatura vesical no té prou força per empènyer l’orina i per tant no es pot evacuar del tot la bufeta i es manifesten els trastorns de la micció.
A conseqüència de l’obstrucció, l’orina solament passa per la uretra prostàtica mentre la força de les parets de la bufeta i el mateix pes de l’orina que conté vencen l’obstacle. Tanmateix, però, quan s’ha evacuat una part de l’orina acumulada, el pes disminueix i es perd força per a eliminar la resta. Així, queda retingut a la bufeta un residu d’orina i al cap de poca estona la bufeta torna a estar plena. Per aquesta raó, al cap de relativament poc temps d’una micció, es torna a presentar el desig d’orinar, ja que la repleció de la bufeta desencadena el reflex miccional. Això origina l’augment de la freqüència de les miccions, o pol·laciúria, que sol ésser el primer símptoma de la hipertròfia prostàtica. Així, doncs, és característic que les miccions siguin freqüents, per bé que el volum d’orina eliminat en cadascuna sigui relativament petit, ja que mai no arriba a buidar-se del tot la bufeta, si bé la quantitat d’orina eliminada per dia pot ésser del tot normal.
La pol·laciúria s’inicia sovint en forma de nictúria, que consisteix en la necessitat d’orinar a la nit, la qual cosa arriba a interrompre el son. De fet, aquesta manifestació no és sinó la continuació nocturna de la pol·laciúria diürna, però pot ésser més evident que aquesta per a les persones que no estan acostumades a orinar de nit.
Un altre símptoma miccional freqüent és la disúria, que consisteix en una sensació de dificultat per a buidar la bufeta deguda a la necessitat d’augmentar la força de contracció d’aquest òrgan. En general, la disúria és més evident a primera hora del matí, ja que la congestió de la pròstata durant la nit incrementa el grau d’obstrucció. Per aquest motiu, la persona afectada per hipertròfia prostàtica sol notar que en efectuar la primera micció del dia ha d’esperar més del que és habitual perquè comenci a sortir l’orina.
La dificultat del pas de l’orina també sol causar alteracions del doll de l’orina, és a dir, modificacions de la força i la continuïtat amb què normalment és evacuada. Així, es poden presentar diverses alteracions com ara dificultat per a iniciar la micció, disminució de la força de sortida de l’orina, o pèrdua de força al final, amb goteig en acabar la micció. Aquest tipus d’alteracions solen ésser percebudes en comprovar que l’orina cau verticalment des del meat uretral en lloc de descriure un arc, o que el goteig final taca els pantalons o les sabates.
Totes les manifestacions esmentades es presenten inicialment de forma moderada, i és possible que la persona afectada els consideri poc importants. Tanmateix, però, a mesura que el trastorn evoluciona i la pròstata va creixent, els símptomes són més i més evidents, i interfereixen cada vegada més les activitats del malalt. Així, en els casos més avançats, la pol·laciúria es transforma en un tenesme vesical, que consisteix en una sensació de tenir sempre la bufeta plena, la qual cosa origina un desig constant d’orinar que no se satisfà amb la micció. Això fa que els homes que en són afectats, a més de tenir ganes d’orinar molt sovint, ho experimenten com una necessitat imperiosa, i tenen la sensació que no es poden contenir. Aquesta necessitat imperiosa d’orinar és deguda al fet que cada vegada queda més orina retinguda en la bufeta, i el gran volum d’orina acumulada desencadena vivament el reflex miccional. Per tant, els homes que en són afectats arriben a modificar llurs activitats, ja que els amoïna enormement de trobar-se en algun lloc on no tinguin un lavabo a prop.
Quan el volum d’orina que queda acumulada és molt important, es presenta incontinència paradoxal, o incontinència per vessament, que consisteix en l’emissió involuntària d’orina produïda a conseqüència d’una gran repleció de la bufeta. Aquest tipus d’incontinència es manifesta quan la pressió produïda per l’orina continguda en la bufeta arriba a vèncer la força de l’esfínter vesical contret voluntàriament i la mateixa obstrucció deguda a la hipertròfia. Per tant, la persona afectada perd contínuament gotes d’orina de forma involuntària.
Un altre signe que es presenta sovint és l’evacuació d’orina de color rosat a vermell fosc, degut a una hematúria, és a dir, l’eliminació de sang amb l’orina. Aquest trastorn respon al fet que la gran dilatació de la bufeta i la part de la uretra anterior a l’obstrucció, produïdes precisament per l’acumulació d’orina a causa de l’obstrucció, arriba a originar l’esquinçament de venes superficials de llurs parets. La sang es barreja amb l’orina i li dóna un to vermellós.
La funció secretora de la pròstata no és alterada per la hipertròfia benigna, ja que el teixit que prolifera no té una activitat normal. En conseqüència, les secrecions prostàtiques són gairebé normals, i l’activitat reproductora no es veu directament afectada per la hipertròfia benigna.
El càncer de pròstata, si bé pot originar totes les manifestacions esmentades, sol fer-ho al cap de molt de temps que s’ha iniciat, ja que el seu creixement és relativament lent, i per tant els problemes obstructius que pot causar es desenvolupen molt menys ràpidament que en la hipertròfia benigna. D’altra banda, en localitzar-se el càncer generalment al lòbul posterior de la pròstata, l’obstrucció triga més a produir-se. En qualsevol cas, quan es presenten, els símptomes obstructius causats pel càncer de pròstata són semblants als originats per la hipertròfia benigna.
Complicacions
Les complicacions causades per la hipertròfia benigna i pel càncer de pròstata són diferents a causa de la velocitat amb què es desenvolupa cadascun d’aquests tipus de tumor i pel fet que solament el càncer té la capacitat de disseminar-se a altres òrgans.
La complicació principal que pot causar la hipertròfia benigna, si no s’hi efectua un tractament precoç, és el desenvolupament d’una uropatia obstructiva, del tipus infravesical crònica. El desenvolupament d’aquest trastorn, les característiques del qual són descrites a l’article corresponent del capítol que tracta de l’aparell urinari, és degut a la progressiva acumulació d’orina en les estructures de l’aparell urinari que hi ha per sobre de la pròstata.
En l’orina retinguda els gèrmens es desenvolupen fàcilment pel fet que les seves característiques químiques s’han modificat i s’ha perdut, també, la funció de neteja del flux d’orina. Per tant, els microorganismes que ocasionalment accedeixen a les vies urinàries s’hi reprodueixen amb facilitat i poden originar diversos tipus d’infeccions urinàries. En general, es produeixen freqüents cistitis, o infeccions de la bufeta urinària, però la infecció també pot pujar al ronyó i originar una pielonefritis. Les infeccions poden afectar igualment la mateixa pròstata i originar prostatitis, que ocasionen una inflamació de la glàndula i agreugen el trastorn obstructiu. A més, des de la pròstata, la infecció es pot estendre pels conductes genitals i causar una òrquio-epididimitis.
Una altra complicació que es pot presentar sovint és la litiasi urinària o formació de càlculs urinaris, ja que la retenció d’orina i les modificacions de les seves característiques químiques degudes a les infeccions afavoreixen la cristal·lització d’algunes substàncies que la componen. En conseqüència, es poden formar càlculs a la bufeta o els ronyons, segons les estructures que hagin arribat a ésser afectades. Els càlculs incrementen el trastorn obstructiu, i afavoreixen encara més el desenvolupament d’infeccions urinàries. En definitiva, s’estableix un cercle tancat entre l’obstrucció, les infeccions i la litiasi en què cadascun d’aquests trastorns afavoreix el manteniment dels altres.
El desenvolupament de la hipertròfia prostàtica se sol produir de manera progressiva, i, per tant, els trastorns esmentats s’incrementen gradualment. Tanmateix, però, de vegades l’obstrucció parcial es pot convertir sobtadament en una obstrucció total, i pot originar aleshores una retenció urinària aguda, consistent en una acumulació d’orina a la bufeta, deguda a una obstrucció total de la sortida d’aquest òrgan. La presentació d’aquesta complicació és imprevisible, i de vegades constitueix fins i tot la primera manifestació de la malaltia. El desenvolupament sobtat de l’obstrucció aguda pot ésser afavorit per diversos factors, com l’exposició a temperatures baixes, tant l’estada prolongada en un ambient molt fred com el canvi sobtat d’una temperatura elevada a una altra de molt més baixa sense abrigar-se; la distensió excessiva de la bufeta que es pot produir si es passa molt de temps sense orinar; la ingestió excessiva d’alcohol, que augmenta la diüresi i inhibeix el reflex miccional; la congestió de la pròstata esdevinguda després d’estar molt de temps assegut, que es pot presentar per exemple després de viatges llargs en cotxe; els menjars molt condimentats, el restrenyiment i les hemorroides.
Si quan ja s’han presentat aquests trastorns la hipertròfia benigna no és tractada i es manté l’obstrucció, l’orina s’arriba a acumular als urèters i en provoca la dilatació. Aquesta distensió pot transmetre’s igualment a la pelvis i els calzes renals, que, en engrossir-se, comprimeixen els teixits renals, impedeixen el funcionament de les nefrones i finalment les destrueixen. Així, es va instaurant una hidronefrosi, que consisteix en un engrossiment del ronyó que queda reduït a una capa prima de teixit inactiu amb una gran dilatació dels calzes renals i la pelvis renal. Si l’obstrucció es manté molt de temps les lesions causades són irreversibles, i s’instaura una insuficiència renal crònica, amb totes les manifestacions i les complicacions pròpies d’aquest trastorn. Aquesta evolució s’accelera sovint per les infeccions urinàries afavorides per la mateixa obstrucció.
D’altra banda, el càncer de pròstata en general es desenvolupa de manera relativament lenta, i els nòduls originen escassos problemes obstructius. Per aquesta raó, en molts casos, les primeres manifestacions del càncer són els símptomes causats per les metàstasis.
El càncer de pròstata pot originar la formació de metàstasis en nombrosos òrgans, però les estructures que més sovint en són afectades són els ossos. Les metàstasis es localitzen sovint als ossos de la columna vertebral, l’afecció de la qual pot ocasionar dolor a l’esquena, lumbago o ciàtica. Els ossos afectats es debiliten, i es presenten fractures amb més facilitat del que és habitual; fins i tot es poden produir fractures espontànies, gairebé sense traumatismes previs.
Altres òrgans on es poden produir metàstasis són, per ordre de freqüència: pulmó, fetge, pleura, glàndula suprarenal, ronyó, melsa, cervell, pàncrees, estómac i vena cava.
Si la malaltia continua progressant es presenten a més els símptomes propis de les malalties canceroses: pèrdua de força, pèrdua de la gana i pèrdua de pes. En darrer terme, si no s’ha pogut efectuar un tractament adequat, el funcionament dels òrgans vitals queda afectat i es produeixen complicacions mortals.
Diagnosi
La diagnosi dels tumors de pròstata es basa en la detecció dels símptomes i els signes característics d’aquests trastorns. En el cas de la hipertròfia benigna, el procés de diagnòstic se sol iniciar quan la persona afectada consulta el metge pels símptomes obstructius esmentats. Tanmateix, però, en el cas del càncer, ja que aquests símptomes es presenten tardanament, la malaltia es pot detectar molt abans amb una exploració física, per exemple efectuada en una revisió mèdica rutinària.
El mètode d’examen físic fonamental per a diagnosticar els tumors de pròstata és el tacte rectal, que consisteix a introduir un dit enguantat a través de l’anus per a palpar el relleu que produeix la pròstata sobre la paret del recte. En el cas que s’hagi desenvolupat un tumor de pròstata, el tacte rectal permet d’apreciar els nòduls o l’engrossiment difús de l’òrgan. En alguns casos, especialment en la hipertròfia benigna, el tacte rectal pot ésser normal, si la porció de pròstata afectada no es troba en relació amb el recte. En canvi, els nòduls cancerosos estranyament passen desapercebuts, perquè precisament se solen presentar en la porció de pròstata més propera al recte. En el cas d’hipertròfia, el tacte evidencia un engrossiment de la glàndula, que en general té una superfície regular, i la mucosa rectal es desplaça bé sobre d’ella. En el càncer, la grandària no sol ésser tan engrossida, però es perceben els nòduls durs, i és possible que la mucosa rectal es trobi infiltrada i no es pugui desplaçar.
Per a examinar la glàndula prostàtica es pot efectuar igualment una ecografia, és a dir, una exploració amb ones ultrasòniques. En aquest sentit, hi ha diverses modalitats de la mateixa tècnica. La més emprada és l’ecografia abdominal, en què l’aparell transductor —emissor d’ones ultrasòniques— es desplaça a través de la paret abdominal. També es pot examinar la pròstata amb una ecografia per via rec-tal, en què s’utilitza un transductor especial que s’introdueix pel recte. Amb aquesta prova es poden detectar fidelment les alteracions de la pròstata i fins i tot diferenciar si es tracta d’una hipertròfia benigna o d’un càncer de pròstata.
Hom sol efectuar també un examen radiològic de les vies urinàries, principalment una urografia intravenosa, per a estudiar el grau d’afecció sobre l’aparell urinari que hagi pogut causar el tumor. Per a determinar el grau d’obstrucció uretral de vegades és útil la realització d’una uretrografia ascendent.
Per a descartar la presència de metàstasis òssies s’efectuen radiografies o d’altres proves més sensibles, com la gammagrafia òssia.
Les anàlisis de sang també poden ésser útils, per exemple, per a determinar els nivells de determinades substàncies, com la fracció prostàtica de les fosfatases àcides, enzims que s’eleven en el cas del càncer de pròstata, o l’anomenat antigen prostàtic específic o PSA.
La diagnosi definitiva del càncer s’estableix amb l’estudi anatòmic i patològic d’una mostra del tumor, obtinguda amb una biòpsia. En general es practica una biòpsia per punció, que consisteix a obtenir una mostra de teixit amb una punció efectuada a la zona perineal, entre l’escrot i el recte. Per a afavorir la localització de la zona on es troba el tumor, la punció es realitza sota control amb ecografia. També es pot efectuar la punció a través del recte.
Tractament
El tractament dels tumors de pròstata depèn dels tipus que se’n presentin. Tanmateix, però, mentre s’efectua el procés diagnòstic per a establir-lo, de vegades cal aplicar unes determinades mesures terapèutiques provisionals per a solucionar alguna complicació que s’hagi presentat.
Així, quan es manifesta una retenció urinària aguda sol caldre d’efectuar un cateterisme uretral o sondatge urinari, que consisteix en la introducció d’una sonda pel meat uretral fins a arribar a la bufeta urinària, per a poder evacuar-ne l’orina. Quan l’obstrucció uretral impedeix la introducció de la sonda, cal en alguns casos realitzar una punció suprapúbica, que consisteix en la introducció d’una agulla gruixuda, o trocar, a través de la paret abdominal, per sobre del pubis, fins que s’ateny la bufeta. L’aplicació d’aquestes tècniques desobstructives en els tumors de pròstata no difereix de la seva aplicació en altres trastorns causants d’obstrucció urinària, i es descriu en el capítol que tracta de l’aparell urinari, d’aquest mateix volum.
El tractament definitiu de la hipertròfia benigna consisteix a extirpar l’adenoma mitjançant tècniques quirúrgiques. Prèviament a la intervenció, però, pot ésser útil l’administració d’alguns medicaments que redueixen la congestió de la pròstata i per tant en limiten els símptomes. Amb aquesta finalitat, es poden emprar medicaments a base d’extractes prostàtics o vegetals que no eliminen el trastorn però en redueixen les molèsties. També hi poden ésser eficaces algunes mesures higièniques que redueixen la congestió de la pròstata, com ara orinar sovint, sense retenir massa el desig d’orinar; mantenir una activitat sexual regular per a evitar la retenció de secrecions prostàtiques; no estar-se gaire estona assegut; no ingerir alcohol; evitar els àpats abundants i el restrenyiment, i seguir les mesures oportunes per a guarir les hemorroides.
Per a extirpar l’adenoma prostàtic es poden aplicar diversos mètodes, de manera que en cada cas se selecciona el més adequat per a cada persona afectada, segons l’edat i l’estat general, com també la grandària que hagi atès la pròstata.
El mètode quirúrgic més clàssic és l’adenomectomia, o extirpació de la part de la pròstata afectada pel tumor, practicada a través d’una incisió efectuada en la zona del pubis. Per a accedir a la pròstata hom pot seguir diverses vies, però la més emprada actualment és la via retropúbica, en què s’arriba a la pròstata passant just per darrere del pubis, sense necessitat d’obrir la bufeta urinària. Un altre mètode utilitzat és l’accés transvesical, a través de la bufeta urinària. En canvi, estranyament és emprat l’accés perineal amb una incisió realitzada entre l’escrot i l’anus. Després que s’ha arribat a la pròstata per qualsevol d’aquestes vies s’extirpa el teixit hipertrofiat i per tant es redueix considerablement la grandària de la pròstata.
Un altre mètode quirúrgic molt emprat és la resecció transuretral, que consisteix en l’extirpació de la part de la pròstata que envolta la uretra a través d’un dispositiu introduït des del meat urinari a través de la uretra. Per a efectuar aquest tipus d’intervenció s’utilitza un instrument anomenat resectoscopi que consisteix en un tub compost d’un sistema òptic i un conducte a través del qual és possible d’introduir diversos dispositius. Aquest instrument s’introdueix en la uretra fins que s’arriba a la pròstata, la qual cosa es determina observant-ne l’interior, des de l’extrem lliure, amb el sistema òptic. Quan la situació és l’adequada, hom introdueix a l’interior del tub un instrument a l’extrem del qual hi ha una mena d’arc metàl·lic connectat a un bisturí elèctric. Aquest dispositiu es pot manipular des de l’exterior i realitzar moviments cap endavant i cap enrere, amb els quals es va seccionant la glàndula hipertrofiada al voltant de la uretra. Així s’extirpa la part de la glàndula prostàtica causant de les complicacions obstructives. Posteriorment es deixa establert durant un període d’unes 24 hores un sistema de neteja contínua de la bufeta amb una sonda uretral on es connecta una ampolla de sèrum i un sistema de drenatge.
Segons el mètode aplicat, després que s’ha extirpat el teixit, es remet al laboratori on és estudiat per a establir-ne la naturalesa i comprovar si es tractava d’un càncer de pròstata.
Després de la intervenció, es deixa col·locada durant 4 a 6 dies una sonda vesical per a afavorir la cicatrització dels teixits prostàtics.
En el tractament del càncer de pròstata es poden aplicar diverses tècniques segons l’extensió del tumor en el moment que se n’estableix la diagnosi. La terapèutica més emprada, especialment quan el càncer es troba localitzat a la pròstata, és l’extirpació quirúrgica de la pròstata, o prostatectomia completa.
Una altra tècnica que es pot aplicar en el tractament del càncer de pròstata és la radioteràpia, o aplicació de radicacions ionitzants. Amb la radioteràpia es poden destruir les cèl·lules canceroses sense afectar gaire els teixits sans pel fet que el teixit cancerós presenta una activitat metabòlica diferent que el fa més susceptible a les radiacions. La radioteràpia es pot aplicar de manera externa o bé injectant substàncies radioactives directament en la pròstata. D’altra banda, la radioteràpia es pot aplicar com a complement de la cirurgia, quan se suposa que el càncer es podria haver estès a altres òrgans. També es pot emprar com a únic mètode de tractament quan la cirurgia no s’indica per l’excessiu desenvolupament del càncer, per a limitar el desenvolupament del tumor.
El tercer mètode emprat principalment en el tractament del càncer de pròstata és l’hormonoteràpia, o administració de medicaments hormonals. Amb aquesta terapèutica es pretén de contrarestar els desequilibris hormonals que afavoreixen el desenvolupament del càncer. Així, s’administren hormones com els estrògens, que tenen una acció oposada a les hormones masculines implicades en el desenvolupament del càncer. Amb el mateix objectiu, pot ésser eficaç igualment una intervenció quirúrgica per a extirpar els testicles, anomenada orquiectomia, o una part d’ells, ja que és en aquests òrgans on s’elaboren les hormones masculines. Aquesta tècnica s’aplica solament després d’haver efectuat algunes proves per a comprovar que el càncer respon clarament a les influències hormonals. Actualment es pot aconseguir el que s’anomena orquiectomia química, amb l’ús d’hormones del tipus de les que actuen en la hipòfisi, anàlogues a la LH-RH, que indirectament impedeixen que les cèl·lules tumorals produeixin testosterona.
Pronòstic
El pronòstic de la hipertròfia benigna tractada és molt bo, independentment del mètode quirúrgic utilitzat, especialment si la intervenció es realitza en fases primerenques, quan encara no s’han desenvolupat complicacions. En la primera època després de la intervenció poden persistir algunes alteracions transitòries, fonamentalment un cert grau d’incontinència urinària. Tanmateix, però, al cap de poc temps aquestes alteracions se solucionen espontàniament i es pot controlar normalment l’emissió d’orina. Solament en alguns casos pot créixer teixit anòmal en la zona resecada i els símptomes es tornen a presentar. En aquests casos cal efectuar una nova intervenció, generalment una resecció transuretral per a extirpar aquest teixit.
D’altra banda, després de l’extirpació de la pròstata, en el cas que es modifiquin les estructures anatòmiques de la zona, és possible que el semen emès en l’ejaculació no circuli a través de la uretra cap a l’exterior, sinó que segueixi un camí en direcció contrària, cap a la bufeta urinària. Aquest fet, anomenat ejaculació retrògrada, no afecta en absolut la potència sexual, ja que la pròstata no intervé ni en el procés d’erecció del penis ni en la resposta de l’home als estímuls sexuals.
El pronòstic del càncer de pròstata varia segons el grau de desenvolupament en el moment de la diagnosi. Si es pot tractar abans que s’hagi estès, el pronòstic és bo i pot arribar a guarir-se completament. Fins i tot quan el tumor s’ha estès a altres zones, amb la combinació de les tècniques terapèutiques esmentades es pot aconseguir el control de la malaltia durant uns deu anys de mitjana. Això significa que, en molts casos, quan les persones afectades són d’edat, s’esdevé la mort abans per una altra causa diferent del càncer. En qualsevol cas, amb les tècniques terapèutiques actuals es pot aconseguir una notable millora de l’estat de la persona afectada.