Definició
És anomenat tumor de testicle el desenvolupament anòmal d’un conjunt de cèl·lules procedent dels teixits testiculars, les quals es reprodueixen més activament del que és normal i formen una massa. Els tumors poden ésser benignes —si queden limitats i separats de la resta de teixit testicular sa— o bé malignes, i en aquest cas les cèl·lules que el formen, sense tractament adequat, s’infiltren per les estructures adjacents, es disseminen a altres òrgans del cos, i poden arribar a causar complicacions mortals.
Causes
El desenvolupament dels tumors de testicle es produeix a conseqüència de la transformació d’algunes cèl·lules d’aquest òrgan en cèl·lules tumorals, caracteritzades per una gran activitat reproductora, que origina la formació d’un teixit, en general sense funció, que creix sense control. Si bé hom desconeix l’origen íntim de la transformació de cèl·lules normals en cèl·lules tumorals, les investigacions efectuades assenyalen que algunes circumstàncies predisposen al desenvolupament d’aquests trastorns.
Així, els tumors testiculars es desenvolupen especialment en els testicles que no han davallat a temps a la bossa escrotal, de manera que la freqüència dels tumors testiculars és onze vegades superior en els homes que han presentat criptorquídia que en els de la resta de la població. El risc que es desenvolupi un tumor és especialment elevat quan el testicle ha romàs fora de l’escrot després de la pubertat.
D’altra banda, no hi ha proves que els traumatismes genitals predisposin el desenvolupament de tumors testiculars, malgrat que de vegades es diagnostiquen després d’un traumatisme. Aquesta coincidència és deguda, probablement, al fet que en efectuar un examen mèdic detallat després del traumatisme es detecten els signes d’un tumor que ja existia prèviament.
Tipus
Els tumors testiculars es poden classificar seguint dos criteris: el tipus de cèl·lules testiculars on s’han originat i la capacitat de disseminació de les cèl·lules tumorals.
Segons el tipus de cèl·lules on s’han originat, hom diferencia fonamentalment dues varietats de tumors testiculars: els tumors de l’interstici i els tumors germinals.
Els tumors de l’interstici o tumors no germinals són els que deriven de les cèl·lules intersticials del testicle, que són les cèl·lules que no originen la formació d’espermatozoides. Aquests tumors deriven principalment de les cèl·lules de Leydig, que produeixen l’hormona testosterona, o de les cèl·lules de Sertoli, que tenen funcions nutritives. Els tumors intersticials són relativament estranys, ja que en conjunt representen solament prop del 5% del total de tumors testiculars.
Els tumors germinals són els que procedeixen de les cèl·lules embrionàries que originen la formació dels espermatozoides. Representen la majoria dels tumors testiculars i se’n diferencien diversos tipus. Més de la tercera part són seminomes, els quals corresponen a tumors constituïts per cèl·lules semblants a l’espermatogoni, la cèl·lula germinal ja del tot diferenciada que, en reproduir-se, origina els espermatozoides. Prop d’una quarta part són disembriomes, o tumors germinals no seminomatosos, corresponents a tumors derivats de cèl·lules precursores dels espermatogonis, menys diferenciades que les primeres, la reproducció de les quals origina diversos tipus cel·lulars. Segons les cèl·lules que els componen, hom diferencia diverses varietats de disembriomes, com el carcinoma embrionari, constituït per cèl·lules que conserven característiques embrionàries; el teratoma, format per diversos tipus de cèl·lules madures no pròpies del testicle, o el coriocarcinoma, constituït per cèl·lules semblants a les de la membrana que envolta l’embrió. Els restants tumors testiculars són tumors mixts, constituïts per una barreja dels tipus cel·lulars esmentats anteriorment.
Freqüència, edat i sexe
Els tumors del testicle són relativament estranys; representen solament una mica més de l’1% del total de tumors que afecten els homes. Tanmateix, constitueixen el grup de tumors més freqüents en els homes joves, especialment entre 20 anys i 35, i representen el percentatge més elevat de càncers en aquesta edat.
L’edat de presentació depèn del tipus de tumor. Així, els seminomes se solen presentar entre 30 anys i 45, mentre que els disembriomes es manifesten una mica abans, sobretot entre 20 anys i 35.
Símptomes
El símptoma principal dels tumors testiculars és el desenvolupament d’una massa en el testicle afectat. La massa es pot presentar com un tumor regular, que origina un augment global de la grandària del testicle. En aquests casos, el testicle engrossit pot conservar la seva forma ovoide o bé adoptar una forma esfèrica. En d’altres casos es presenta un tumor nodular, és a dir, la formació d’una massa irregular que confereix al testicle una forma inusual.
Quan l’engrossiment del testicle és considerable es pot presentar un dolor sord o sensació de pesantor deguda a la tracció exercida per la massa. En alguns casos es pot presentar una crisi de dolor agut, de presentació sobtada i intensitat notable, causada per l’esquinçament d’un vas sanguini i la formació d’una hemorràgia a l’escrot. Però el més habitual és l’absència de dolor, i, per tant, la persona afectada detecta el tumor en constatar un augment de volum o de consistència del testicle.
Evolució i complicacions
Quan el tumor no és diagnosticat i tractat a temps, les cèl·lules tumorals envaeixen amb una rapidesa relativa els vasos limfàtics i els sanguinis, i a través d’ells es poden disseminar a altres òrgans. Quan les cèl·lules tumorals arriben a un altre òrgan s’hi poden reproduir i originar la formació de nous tumors, o metàstasis.
La primera via de disseminació del tumor sol ésser la via limfàtica, que origina la formació de nous tumors als ganglis limfàtics, o metàstasis ganglionars. A causa de l’origen embrionari dels testicles, localitzats originàriament al costat dels ronyons, els ganglis on evacuen llurs vasos limfàtics són a la part més alta i posterior de la cavitat abdominal. Per tant, les metàstasis ganglionars apareixen generalment en ganglis limfàtics situats per davant de la columna vertebral lumbar, al costat de l’artèria aorta. Quan tenen una grandària considerable, aquests ganglis poden originar la formació d’una massa que comprimeix les estructures abdominals i causa dolor en la zona afectada i diversos trastorns digestius inespecífics. Des dels ganglis abdominals, les cèl·lules tumorals es poden estendre a altres conductes limfàtics, i a través d’ells disseminar-se a gran distància. Així, no és estrany que es produeixin metàstasis al gangli situat per sobre de la clavícula esquerra, o gangli de Troisier, i originin la formació d’una massa palpable.
Per via limfàtica, o bé per via sanguínia, els tumors testiculars poden causar a més metàstasis en diversos òrgans, especialment als pulmons i el fetge. Aquestes metàstasis originaran els símptomes propis dels tumors d’aquests òrgans.
Les masses formades per les metàstasis poden arribar a comprimir els vasos sanguinis i dificultar l’evacuació de sang. Així, la compressió dels vasos sanguinis de la regió abdominal i ilíaca pot ocasionar una retenció de líquids per sota, que ocasiona edemes o acumulacions de líquid a les cames.
Alguns tipus de tumors, especialment els tumors no germinals, poden causar a més trastorns generals deguts a la secreció d’hormones per les cèl·lules tumorals. Les hormones secretades poden originar diverses alteracions com ara increment de la grandària de les glàndules mamàries o ginecomàstia, o pubertat precoç en els infants.
En fases avançades, els tumors malignes originen diversos trastorns característics de les malalties canceroses, com ara sensació de cansament, pèrdua de forces, pèrdua de la gana i de pes. Finalment, si el tumor no ha estat tractat a temps, s’hi desenvolupen alteracions de les funcions vitals, com la respiració i l’activitat del sistema nerviós, que poden causar la mort.
Diagnosi
La diagnosi dels tumors testiculars es basa fonamentalment en l’exploració física, en què es comprova l’engrossiment del testicle afectat. Si s’han produït metàstasis ganglionars abdominals es pot arribar a palpar una massa a l’abdomen. També és possible de palpar el gangli de Troisier quan el tumor s’hi ha estès. Amb una anàlisi de sang es pot determinar l’existència d’algunes substàncies secretades per aquests tumors, especialment alfa-fetoproteïna i la fracció beta de la gonadotropina coriònica.
Igualment és útil de practicar una ecografia escrotal, que no solament permet de definir amb precisió el volum testicular, sinó també de comprovar si hi ha zones amb densitat diversa o si té un aspecte nodul·lar. En molts casos es detecta un volum superior del líquid que normalment envolta el testicle, corresponent al que s’anomena hidrocele reaccional.
Hom sol efectuar igualment diverses exploracions per a determinar si s’han produït metàstasis, com ara radiografia de tòrax, ecografia hepàtica i abdominal, tomografia axial computada o urografia intravenosa.
La diagnosi definitiva dels tipus de tumor s’efectua amb l’examen de laboratori dels teixits del testicle obtinguts amb una intervenció quirúrgica.
Tractament
El tractament dels tumors testiculars pot variar segons el tipus de tumor i el grau de disseminació que ha atès en el moment que se n’estableix la diagnosi.
Inicialment, al marge del tipus de tumor, hom sol efectuar una intervenció quirúrgica per tal d’extirpar-lo, juntament amb tot el testicle afectat en una operació anomenada orquiectomia. El tumor i el testicle són examinats al laboratori amb tècniques histològiques per a determinar el tipus de tumor que s’ha presentat i establir en conseqüència les mesures terapèutiques complementàries que calgui efectuar.
En el cas del seminoma, el tractament se sol complementar amb radioteràpia, ja que les cèl·lules d’aquest tipus de tumor són fàcilment destruïdes per les radiacions ionitzants. En general, s’efectuen diverses sessions en què s’irradien els ganglis de la zona i els ganglis abdominals per a eliminar les cèl·lules tumorals que els podrien haver envaït.
Si es tracta d’un tumor no seminomatós, hom sol efectuar posteriorment una segona intervenció recorrent a l’extirpació dels ganglis limfàtics abdominals, o limfadenectomia, ja que les cèl·lules d’aquests tumors són bastant resistents a la radioteràpia.
Cal destacar que el tractament dels tumors testiculars ha canviat substancialment els darrers anys, gràcies als avenços aconseguits en la quimioteràpia antitumoral, és a dir, l’administració de fàrmacs l’acció dels quals és destruir o limitar el creixement de les cèl·lules tumorals. En el cas dels tumors de testicle, la quimioteràpia és molt efectiva; s’hi utilizen diverses substàncies entre les quals hi ha el cisplatí.
Si el tumor s’ha localitzat al testicle —tant si és seminoma com si no— i es demostra amb una tomografia axial computada l’absència de metàstasis ganglionars retroperitoneals, és possible que no es practiqui ni quimioteràpia ni limfadenectomia, i en canvi s’efectuïn controls periòdics per a comprovar-ne l’evolució. En canvi, si es detecten masses ganglionars retroperitoneals tumorals, s’inicia tractament amb quimioteràpia i es recorre a l’extirpació quirúrgica del tumor residual quan amb la medicació no s’ha aconseguit la desaparició d’aquestes masses.
En el cas que es presentin metàstasis en altres òrgans, com els pulmons, se sol efectuar un tractament quimioteràpic, de manera que de vegades s’aconsegueix de fer-lo desaparèixer o, si més no, reduir-ne el volum per a possibilitar-ne la posterior extirpació quirúrgica.
Pronòstic
El pronòstic dels tumors testiculars depèn del tipus de tumor i el grau d’extensió a què ha arribat en el moment de la diagnosi.
Els tumors que presenten un pronòstic més favorable són els seminomes, ja que més del 90% de les persones afectades sobreviuen al cap de deu anys d’efectuada la diagnosi. La supervivència és especialment elevada si el tumor és diagnosticat quan ha quedat restringit al testicle, ja que aleshores sobreviuen gairebé el 98% de les persones afectades.
El pronòstic dels tumors no seminomatosos no és tan bo, però ha millorat molt els darrers anys pels avenços assolits en els mètodes terapèutics. Per bé que encara no ha passat prou temps per a poder valorar-ne els resultats a llarg termini, als tres anys de la diagnosi arriben a sobreviure el 90% dels pacients que pateixen d’un tumor no seminomatós localitzat al testicle, i gairebé el 80% dels que només tenen metàstasis als ganglis regionals.
El pitjor pronòstic és el dels tumors que s’han estès més enllà dels ganglis limfàtics regionals i han causat metàstasis en diversos òrgans, com els pulmons o el fetge.