Definició
És anomenat endometriosi un trastorn caracteritzat per la proliferació de teixit similar al que cobreix interiorment l’úter, o endometri, en localitzacions que no li corresponen, com és la paret uterina, les trompes uterines, els ovaris i fins i tot fora dels òrgans corresponents al sistema reproductor.
Tipus i causes
Hom diferencia dos tipus d’endometriosi, segons la localització del teixit endometrial anòmal: l’endometriosi externa i l’endometriosi interna.
L’endometriosi externa consisteix en la proliferació de teixit endometrial fora de l’úter. Es pot localitzar en diverses estructures properes a l’úter, com el peritoneu —la membrana que cobreix els òrgans abdominals—, les trompes uterines, l’ovari, o en les estructures més allunyades, com els intestins, la bufeta urinària o el llombrígol. Per bé que s’han elaborat diverses teories en relació amb l’origen de l’alteració, encara no se n’ha aclarit exactament la causa.
El desenvolupament de teixit endometrial en aquestes localitzacions anòmales sol originar la formació de quists petits, de menys d’1 cm de diàmetre, que contenen sang. En l’ovari, els quists poden ésser una mica més grossos, la sang que contenen adopta una coloració marronosa i reben el nom d’adenomes endometrials de l’ovari.
L’endometriosi interna o adenomiosi és la proliferació de teixit endometrial en el gruix de la paret de l’úter. Probablement és deguda a una proliferació de cèl·lules endometrials cap al gruix de la paret uterina, a causa d’una alteració de les estructures que normalment separen l’endometri del miometri. Aquesta alteració pot ésser deguda a diversos trastorns, com les infeccions de l’úter, els tumors d’úter, els raspaments uterins repetits, les intervencions quirúrgiques o els parts múltiples. En general, l’adenomiosi origina un engruiximent difús de la paret de l’úter per bé que en alguns casos pot formar una massa localitzada semblant a un tumor uterí.
Freqüència, edat, símptomes i evolució
L’endometriosi és un trastorn freqüent per bé que no se’n coneix la incidència exacta, perquè en molts casos no ocasiona símptomes i passa desapercebuda. Probablement afecta el 10% de la població femenina.
Quan l’endometriosi origina símptomes, aquests se solen manifestar entre 30 anys i 45, i poden variar segons la localització que presenten. En la majoria dels casos se situa en l’úter o en l’ovari, ja que totes les altres localitzacions possibles representen en conjunt només la quarta part de les endometriosis conegudes. De la resta de localitzacions, solament són relativament freqüents les endometriosis de la trompa uterina i del peritoneu, mentre que les altres són molt estranyes.
La manifestació més comuna és la dismenorrea, és a dir, l’aparició de dolor abdominal durant les regles. El dolor és degut al fet que el teixit endometrial anòmal es descarna i sagna durant la menstruació, però, en no poder ésser evacuat, distén l’òrgan on es troba.
Un altre símptoma freqüent és la menorràgia o l’augment d’intensitat de l’hemorràgia menstrual, que es presenta especialment en l’adenomiosi i també en l’endometriosi ovàrica.
També es produeix amb una freqüència relativa dolor en el coit, o disparèunia, especialment en l’endometriosi del peritoneu.
L’endometriosi també pot ocasionar d’altres símptomes menys sovint, com disúria o hematúria en l’endometriosi de la bufeta urinària; restrenyiment o rectorràgies cícliques en l’endometriosi intestinal, o tenesme rectal en l’endometriosi del recte.
Si no s’hi efectua un tractament, els símptomes solen persistir mentre es manté la funció ovàrica, fins la menopausa. No solen aparèixer complicacions, per bé que en l’endometriosi externa és molt freqüent l’esterilitat, a causa de la producció de lesions en les trompes uterines que dificulten la fecundació. En l’adenomiosi, en canvi, la fertilitat no sol estar alterada.
Durant l’embaràs es produeix habitualment una regressió de l’endometriosi, i aquesta millora es manté sovint després del part.
Diagnosi i tractament
Hom basa la diagnosi d’aquest trastorn en els símptomes esmentats i en l’examen ginecològic. Per confirmar la diagnosi s’acostuma a recórrer a proves complementàries com la laparoscòpia o la histerosalpingografia.
Després d’haver-ne confirmat la diagnosi, s’hi poden aplicar bàsicament tres mètodes terapèutics: l’hormonoteràpia, la cirurgia i la radioteràpia.
L’hormonoteràpia consisteix en l’administració d’hormones sexuals a dosis que modifiquin el funcionament dels ovaris, de manera que s’inhibeixen les menstruacions i el funcionament del teixit endometrial anòmal. En general, al cap d’alguns mesos se suspèn el tractament, i, si bé les menstruacions es recuperen, el teixit anòmal es manté inactiu. Quan l’hormonoteràpia no hi és eficaç es pot recórrer a una intervenció quirúrgica per a extirpar els focus d’endometriosi.
La radioteràpia, o tractament amb radiacions ionitzants, és emprada quan els altres mètodes han fracassat, i consisteix a irradiar els ovaris fins que se n’inhibeix la funció.