És anomenada xancre una lesió ulcerosa dels genitals externs, generalment localitzada a l’extrem del penis, que es caracteritza per la pèrdua de l’epidermis i una part del derma o el derma sencer. Tot i que es poden presentar diversos tipus de lesions ulceroses als genitals, com l’herpes genital, el granuloma inguinal o el limfogranuloma veneri, el terme xancre s’aplica especialment en les lesions que es manifesten en dos tipus de malalties venèries: el xancre sifilític i el xancroide.
El xancre sifilític o xancre dur és una lesió característica de la sífilis, malaltia de transmissió sexual deguda al germen Treponema pallidum. El xancre sol ésser la primera manifestació de la malaltia, i es manifesta entre les dues o quatre setmanes després del contagi. En general, es localitza en el gland o el prepuci, i menys sovint en altres zones del penis. Se sol presentar una lesió única, que gairebé no fa prominència, de 0,5 a 1,5 cm de diàmetre i de forma oval o arrodonida. És característic que el fons de la lesió sigui de color vermellós fosc i brillant i que les seves vores es mostrin indurades. Habitualment la lesió no és dolorosa, i els ganglis limfàtics de les engonals, que se solen engruixir, tampoc són dolorosos. La lesió comença a guarir al cap d’unes 4 setmanes o 6, i deixa una cicatriu. Tanmateix, però, la malaltia no guareix espontàniament i, sense tractament oportú, origina nombroses complicacions que es van manifestant de manera progressiva. Així, als dos o tres mesos, apareix la sífilis secundària amb febre, postració, dolors articulars i erupcions cutànies, entre altres manifestacions. Al cap d’alguns anys es pot presentar la sífilis terciària, caracteritzada pel desenvolupament de complicacions en la pell, els ossos, l’aparell cardiovascular i el sistema nerviós.
El xancroide, o xancre tou, és la lesió característica de la malaltia de transmissió sexual causada pel bacteri Haemophilus ducreyi. Se sol presentar al cap de dos o cinc dies del contagi i es pot localitzar en diverses parts del penis. Se solen presentar diverses lesions que inicialment són unes pàpules petites, és a dir, lesions prominents amb la superfície de la pell intacta. Tanmateix, però, les pàpules poden passar inadvertides, perquè ràpidament s’esquincen i les lesions esdevenen xancres més o menys petits, que es poden ajuntar entre si. Aquests xancres són molt dolorosos en general, tenen unes vores toves i solen tenir secrecions en la superfície. En molts casos, els ganglis limfàtics de l’engonal són dolorosos i s’engruixeixen considerablement, i fins i tot algun d’ells es pot obrir i donar sortida a una secreció purulenta.
La diagnosi dels xancres s’estableix pels símptomes i els signes descrits. Per a establir la causa cal efectuar un cultiu de les secrecions del xancre i una anàlisi de sang per a determinar si s’ha produït una infecció sifilítica.
El tractament consisteix en l’administració dels antibiòtics adequats per a combatre el microorganisme causant.