Definició
Les berrugues són tumoracions petites de l’epidermis, de formes diverses, degudes a una infecció vírica.
Freqüència
Les berrugues són molt comunes, afecten persones dels dos sexes i de totes les edats. Són especialment freqüents en nens una mica grans i adolescents. La incidència màxima es dóna entre 12 anys i 16. A través de les revisions mèdiques rutinàries efectuades a escolars, hom ha pogut demostrar que gairebé un 10% dels infants en tenen. En canvi, són més aviat estranyes en persones d’edat.
Causes
Les berrugues són degudes a la infecció de la pell causada per un virus de la família Papovaviridae, el virus del papil·loma humà. Aquest virus es contagia molt fàcilment, sobretot per contacte directe amb la zona de pell infectada, però també es transmet a través d’objectes contaminats. El contagi pot afectar d’altres zones de la pell de la mateixa persona que en pateix o bé d’altres individus. Així, és molt habitual que la persona afectada presenti berrugues a diverses parts del cos i que les persones amb qui conviu també en tinguin. Segons la localització de les berrugues, circumstàncies diverses n’afavoreixen el contagi. Així, les de les plantes dels peus es transmeten sovint en els banys i els vestuaris públics, i les berrugues de l’àrea genital es transmeten habitualment per contacte sexual.
Els traumatismes que lesionen la pell afavoreixen l’entrada dels virus i l’aparició de berrugues consegüent. Per aquesta raó, sovint es localitzen en zones on hi ha erosions petites que passen desapercebudes, per exemple al voltant de les ungles o als punts de suport de les plantes dels peus.
Quan els virus penetren en l’epidermis, s’introdueixen en les cèl·lules i en causen una alteració dels gens. Per tant, les cèl·lules afectades es reprodueixen d’una manera anormal i formen un gran nombre de capes, que contenen més ceratina del que és habitual, en l’epidermis. Com que l’alteració se circumscriu al lloc de la pell en què es van introduir els virus, s’hi produeix una tumoració.
Tipus, manifestacions i evolució
Després del contagi, hi ha un període d’incubació en què no es presenta cap manifestació. En general, aquest període dura uns quatre mesos, tot i que de vegades és molt variable i pot oscil·lar entre un mes i vint. Després d’aquest temps, es fa evident la tumoració, que pot ésser de diversos tipus.
El tipus de berruga més habitual és la berruga vulgar, una pàpula arrodonida, consistent i de superfície rugosa, d’entre 1 mm i 10 de diàmetre, i d’un color variable entre gris clar i marró fosc. Es pot presentar una berruga única, però sovint n’hi ha més d’una, de vegades desenes. En altres casos, les berrugues contigües es poden unir i formar-ne una de gran dimensió. Aquestes berrugues se solen localitzar als palmells i els dits, al voltant de les ungles o als genolls. En general, no causen molèsties, però les que afecten la zona propera a les ungles poden ésser doloroses. Es possible que es presentin en qualsevol persona, però són especialment freqüents en infants d’edat escolar. L’evolució és molt prolongada, i és possible que persisteixin de manera indefinida mentre hom no efectuï un tractament, tot i que en el 65% dels casos desapareixen espontàniament abans que hagin passat dos anys a partir de la presentació.
Un altre tipus és la berruga plana, una pàpula molt poc prominent, de forma poligonal o rodona, que fa entre 1 mm i 5 de diàmetre, de superfície gairebé llisa i un color similar al de la pell o un gris grogós. En general, se’n presenten dues o tres, però n’hi pot haver una de sola o fins i tot cents, que de vegades s’uneixen entre si. Les localitzacions més habituals són la cara, els palmells i la part anterior de les cames. Sovint, afecten zones on hi havia erosions i es distribueixen adoptant la forma lineal que presentaven les ferides. Habitualment, afecten infants i dones que ja han passat la pubertat. En canvi, per una raó desconeguda, són poc freqüents en homes adults. Aquestes berrugues, en general, desapareixen espontàniament al cap d’unes quantes setmanes o alguns mesos, però de vegades es mantenen durant anys.
La berruga plantar és un tipus semblant a la berruga vulgar, però no és prominent. Com que es localitza a la planta del peu, la pressió impedeix que hi hagi cap prominència. És una lesió arrodonida, de superfície rugosa, envoltada per una zona més endurida de superfície llisa. Pot ésser única o múltiple, i quan se n’ajunten unes quantes se solen agrupar i adopten l’aspecte d’un mosaic. En general, les berrugues plantars són doloroses, sobretot quan hom les comprimeix. La màxima incidència de berrugues plantars es dóna entre 8 anys i 15, i hom calcula que afecten un 5% dels escolars. Solen desaparèixer al cap d’un període de temps que oscil·la entre 6 mesos i 12 en els infants, però entre els adults són més persistents.
La berruga fíliforme és una varietat de la berruga vulgar que consisteix en una tumoració llarga i estreta. Apareix en general a la cara, els llavis, les parpelles o el coll.
Els condilomes acuminats o berrugues venèries són lesions prominents, allargades, de consistència tova i d’un color sovint rosat, que de vegades, però, és blanc o marronós. Sovint són múltiples, i amb el pas del temps es poden desenvolupar de manera notable. També acostumen a unir-se entre si i adopten l’aspecte d’una col-i-flor o una cresta de gall. La superfície que presenten és en general humida i són cobertes per una secreció que pot fer mala olor. Apareixen especialment entre 20 anys i 30. Hom considera que és una malaltia de transmissió sexual. Es localitzen en zones calentes i humides de l’àrea genital. En l’home, solen presentar-se en el gland, el plec que hi ha entre el gland i el prepuci, l’orifici de sortida de la uretra, o l’anus. En la dona, afecten sobretot els llavis de la vulva, el clítoris i l’anus. Poden desaparèixer espontàniament al cap de pocs mesos, però sovint persisteixen durant anys. Si es deixen evolucionar sense efectuar-hi un tractament, sobretot en les dones, poden predisposar a l’aparició d’un càncer genital.
Diagnosi
La diagnosi de les berrugues se sol establir a través de l’observació, ja que l’aspecte és molt típic. Si les característiques que presenten són poc habituals, i cal diferenciar-les d’altres tumoracions, hom pot recórrer a la biòpsia. En general, l’estudi microscòpic de les lesions s’efectua després d’haver extirpat la berruga.
Tractament
No sempre és indicat un tractament de les berrugues. Molt sovint, si no causen molèsties ni resulten notablement antiestètiques, hom espera que desapareguin espontàniament. La conveniència d’un tractament i l’elecció del mètode terapèutic s’han d’adequar a cada cas en particular, segons el tipus de berrugues, la localització i la quantitat, l’edat de la persona afectada, i les molèsties que provoquen.
No existeix cap tractament específic contra el virus que les causa. Això no obstant, hi ha diversos mètodes per a eradicar-les, que consisteixen a destruir la zona de l’epidermis malalta. Quan la berruga és gran o molt profunda, en destruir-la es pot provocar una cicatriu visible, talment que aquestes tècniques es reserven en general només per als casos en què resulten imprescindibles.
Un dels mètodes emprats és l’aplicació sobre la berruga de substàncies citotòxiques com el podofilí, les quals inhibeixen la reproducció de les cèl·lules i provoquen la descamació de les capes cel·lulars que formen la berruga. Hom les aplica especialment quan es tracta de condilomes acuminats.
Igualment, hi ha diverses substàncies càustiques i ceratolítiques, sobretot l’àcid salicílic, que destrueixen les capes superficials de les berrugues i la ceratina que contenen.
Un altre mètode emprat és la crioteràpia o tractament per congelació, que s’efectua aplicant nitrogen líquid o neu carbònica damunt la berruga. La congelació en provoca la destrucció de les cèl·lules malaltes i el despreniment.
Les berrugues resistents a d’altres mètodes de tractament es poden eliminar mitjançant un raspament efectuat amb la cullereta dermatològica i la posterior electrocoagulació. Aquest procediment és realitzat amb anestèsia local.
Quan es tracta de berrugues múltiples molt nombroses, difícils d’eliminar amb els mètodes ja descrits, hom hi aplica de vegades la radioteràpia. Aquest procediment és efectiu, però no és emprat de manera rutinària pel perill d’efectes secundaris indesitjables que presenta.
Per tal d’eliminar-les, hom ha emprat també la psicoteràpia, tot basant-se en una possible influència de factors psicològics. Se n’ha estudiat l’efectivitat, però ha estat difícil avaluar si la desaparició de les berrugues és deguda a la suggestió, o bé si la psicoteràpia coincideix amb el guariment espontani.
El resultat del tractament de les berrugues no sempre és definitiu, ja que en un 30% o 35% dels casos es presenten novament.