Definició
L’erisipela és una inflamació aguda de la pell, acompanyada de febre i altres símptomes, deguda a una infecció causada per un bacteri del grup dels estreptococs, l’estreptococ ß-hemolític del grup A.
La malaltia també és anomenada estreptodèrmia cutània limfàtica. Antigament, rebia el nom de foc de Sant Antoni, tot fent referència al color vermell viu que té la lesió i el dolor que provoca.
Causes
L’erisipela és deguda a la infecció cutània causada per estreptococs. Aquests bacteris es presenten habitualment en zones del cos com les fosses nasals i la faringe, sense causar malalties. Des d’aquestes zones es poden estendre amb facilitat, amb les gotes de saliva que s’expel·leixen en parlar, de manera que poden arribar a qualsevol zona del cos. Si els bacteris se situen en una pell sana, no hi provoquen alteracions, perquè els gèrmens no són capaços de sobreviure en el medi àcid que hi ha a la superfície cutània.
Si hi ha alguna ferida sobre la pell, encara que sigui una erosió o una esgarrapada molt petita, els bacteris podran penetrar-hi, trobar un medi adequat a la reproducció i causar-hi una infecció.
D’altres malalties cutànies, com una dermatitis irritativa, que hagin provocat una alteració de la superfície de la pell poden afavorir l’entrada dels bacteris.
De vegades, no és possible de determinar el punt d’entrada del microorganisme, pel fet que és microscòpic o, si més no, tan petit que passa desapercebut.
Sovint, tot i que arriben a penetrar a l’interior de la pell, els bacteris no hi causen cap infecció, i això perquè el sistema immunitari és capaç de destruir-los. Al contrari, els estats en què les defenses orgàniques estan afeblides afavoreixen el desenvolupament de la infecció, com s’esdevé en el cas de persones afectades de malnutrició, alcohòliques o que pateixen malalties que deprimeixen el sistema immunitari. El desenvolupament de la infecció també afavoreix l’edema, és a dir, l’acumulació de líquids corporals, raó per la qual l’erisipela se sol localitzar a les parts del cos que es troben en un estat edematós.
Les circumstàncies que afavoreixen la malaltia no són presents en tots els casos d’erisipela. Per motius desconeguts, es pot donar també en persones del tot sanes.
Edat i sexe
Antigament, l’erisipela es presentava sovint en nodrissons i infants, però en l’actualitat la incidència en aquesta època de la vida és reduïda, sobretot a causa de la millora general de les atencions mèdiques i l’aparició de medicaments antibiòtics. L’erisipela és actualment més freqüent en persones adultes, especialment entre les d’edat avançada.
Pel que fa al sexe, és una mica més freqüent entre les dones que entre els homes, però sense que hi hagi diferències a remarcar.
Símptomes
L’erisipela produeix manifestacions locals a la zona de la pell on han penetrat els bacteris i alhora símptomes d’afectació general. Els símptomes locals són deguts a la reacció inflamatòria que provoca la infecció, i els símptomes generals al fet que els gèrmens elaboren toxines, és a dir, substàncies d’acció tòxica que, a través de la sang, es difonen a tot l’organisme.
Des que els bacteris penetren a la pell transcorre un període d’incubació de dos dies a cinc, durant el qual els gèrmens es reprodueixen sense que es presenti cap molèstia. Després d’aquest període, comencen bruscament les manifestacions generals: febre generalment alta, esgarrifances, malestar general, pèrdua de la gana i de vegades nàusees i vòmits.
En començar a manifestar-se els símptomes generals, es presenta habitualment una sensació de picor i molèstia a la zona de la pell que ha estat el punt d’entrada del microorganisme. En general, se sol localitzar a la cara, en un braç o una extremitat inferior, sobretot al tou de la cama o al peu. Al cap de poc temps, es forma una placa elevada d’un vermell intens, de límits ben definits que estableixen clarament la zona de pell afectada i la diferencien de la pell sana. La superfície de la pell que forma la placa acostuma a ésser llisa, tensa i brillant, tot i que de vegades es mostra endurida i rugosa com la pell d’una taronja. A la cara, la placa sol afectar el nas i les dues galtes. En les zones de pell molt laxa, com ara les parpelles, els llavis o els genitals, la tumefacció pot ésser molt accentuada.
Quan ja s’ha format la lesió, la sensació de molèstia indefinida en la zona se sol transformar en una sensació dolorosa, de vegades molt intensa, acompanyada de picor.
Tipus
El tipus d’erisipela més habitual és el que presenta una placa vermella, de superfície llisa, ben delimitada i localitzada. Més estranyament, quan el tractament adequat no ha estat establert de manera precoç, es poden presentar d’altres tipus especials d’erisipela.
L’erisipela vesicular es caracteritza per la formació de grans butllofes en la superfície de la placa vermella. En el cas d’erisipela hemorràgica, es formen vesícules que contenen sang abocada pels petits vasos sanguinis de la zona.
Una varietat molt poc habitual és l’erisipela migrans, que sol presentar-se en nens petits o adults molt afeblits. En aquest cas, les lesions ocupen grans extensions i s’estenen a d’altres parts del cos, triguen més del que és habitual a guarir i poden donar lloc a complicacions greus.
Evolució i complicacions
Des de l’inici de les primeres manifestacions, aquesta malatia evoluciona amb una intensificació dels símptomes. La lesió cutània inicial augmenta la grandària i s’estén perifèricament durant un període que oscil·la entre tres dies i sis. A partir d’aquest moment, les manifestacions generals cedeixen, i la placa cutània es comença a reduir, el color s’enfosqueix, i, finalment, es descarna. Després d’un període que va d’una setmana a tres, la recuperació és en general completa. Hom pot escurçar de manera notable aquesta evolució natural de la malaltia amb el tractament oportú.
Quan hom deixa evolucionar l’erisipela sense aplicar-hi cap mena de tractament mèdic, es poden presentar diverses complicacions. La infecció pot atènyer les capes profundes de la pell, de manera que es formarà pus, el qual, al seu torn, originarà abscessos que, en guarir, és possible que deixin cicatrius. Si la infecció és accentuada, com en el cas de persones febles que no reben el tractament adequat, els gèrmens poden penetrar en un vas sanguini de la zona, disseminar-se a través de la sang i originar una septicèmia, que és una infecció generalitzada de l’organisme. També a través de la sang els bacteris poden afectar els ronyons i ocasionar una nefritis, és a dir, una inflamació dels teixits renals.
Si quan l’erisipela ja ha estat guarida continua presentant-se algun factor predisposant a l’aparició de la malaltia, com és ara alguna altra malaltia cutània o una retenció de líquids en un punt determinat del cos, és possible que l’alteració es torni a presentar, ja que aquesta infecció no comporta cap mena d’immunitat. De vegades, encara que no hi hagi cap evidència de factors predisposants, l’erisipela pot reaparèixer després de períodes de temps molt variables. La repetició d’episodis successius d’erisipela s’anomena erisipela crònica reincident. La repetició d’erisipela en una mateixa localització pot alterar els vasos limfàtics que evacuen el líquid en la zona i originar una elefantiasi, és a dir, una acumulació de líquids que provoca una tumefacció important. Actualment, aquesta complicació és molt estranya, ja que en general hom aplica el tractament oportú durant els episodis d’erisipela.
Diagnosi
La diagnosi de l’erisipela se sol efectuar a través de l’observació de l’aspecte característic de les lesions cutànies, que es presenten acompanyades dels símptomes generals, febre i malestar.
En una anàlisi de sang es poden trobar paràmetres que indiquen la presència d’una infecció, com un increment de la quantitat de glòbuls blancs. També és possible de detectar anticossos específics contra l’estreptococ causant de la malaltia, elaborats pel sistema immunitari per tal de combatre l’agent causal de l’afecció.
Tractament
El tractament de l’erisipela consisteix en l’administració de fàrmacs antibiòtics que actuen contra els bacteris causants de la malaltia. Habitualment, s’usa també penicil·lina per via injectable, excepte en les persones al·lèrgiques a aquesta preparació, que hauran de prendre d’altres antibiòtics igualment eficaços.
Hom pot reduir les molèsties locals amb l’aplicació de compreses fredes sobre la lesió.