Definició
L’impetigen és una infecció de les capes superficials de la pell causada per bacteris estreptococs o estafilococs que es caracteritza per l’aparició de vesícules o butllofes que, en trencar-se, formen crostes groguenques.
Aquesta infecció és molt contagiosa. Justament la paraula impetigen (del llatí impetigine) està connectada amb el verb impetere, que significa ‘atacar’ o ‘escometre impetuosament’, i es refereix a la facilitat amb què es difon la malaltia, tant a d’altres persones com a diverses parts del cos de la persona afectada.
Els gèrmens responsables de l’impetigen poden originar també d’altres infeccions cutànies. En el cas de l’impetigen, aquests gèrmens actuen sobre la pell prèviament sana i n’afecten només les capes més superficials, però poden provocar d’altres alteracions quan actuen sobre una pell ja lesionada o sobre determinades estructures cutànies. Així, els estafilococs poden causar una fol·liculitis o un furóncol quan infecten un fol·licle pilós, o bé els estreptococs poden originar una erisipela quan, a través d’una ferida, penetren en la pell.
Tipus i causes
És possible de diferenciar dos tipus d’impetigen, amb evolucions diferents i que es presenten en diverses èpoques de la vida.
El tipus més habitual és l’impetigen veritable, anomenat també impetigen de Tilbury Fox. Aquesta infecció és provocada per estreptococs tots sols, o bé en combinació amb estafilococs. Si bé és possible que es presenti en persones de totes les edats, hom pot dir que afecta més sovint els infants situats entre 5 anys i 7. D’altra banda, pot sorgir en qualsevol època de l’any, però és més freqüent a l’estiu i la tardor.
L’altre tipus de manifestació de la malaltia és l’impetigen vesicular, causat exclusivament per estafilococs. Es pot presentar en qualsevol edat, però és més habitual entre infants ja una mica grans i en adults. També pot afectar nounats i criatures durant les primeres setmanes de vida. La infecció és més habitual a l’estiu.
Símptomes, evolució i comniplicacions
Quan es tracta d’un impetigen veritable, sorgeixen en la pell unes taques vermelloses d’uns pocs mil·límetres de diàmetre, i damunt aquestes taques es formen vesícules petites. Les lesions es trenquen i deixen sortir un líquid clar que, en assecar-se, deixa unes crostes, d’un aspecte similar al de la mel seca, que són característiques d’aquesta malaltia. Més tard, les crostes es desprenen i deixen un envermelliment en la pell que desapareix sense seqüeles.
Aquest tipus de lesions se solen localitzar amb més freqüència a la cara, sobretot al voltant del nas i la boca, i a les extremitats, tot i que es poden presentar en qualsevol zona del cos, exceptuant-ne els palmells de les mans i les plantes dels peus.
Si hom no segueix el tractament adequat, el més probable és que el líquid alliberat per les vesícules, ric en gèrmens, estengui la infecció a les zones de la pell més immediates, o fins i tot que a través de les mans es dipositi a d’altres àrees del cos, on es presentaran noves lesions. Així, mentre hi ha lesions que guareixen, n’hi ha d’altres que es troben en diversos estadis d’evolució.
En el cas d’impetigen vesicular, es formen butllofes d’1 cm a 2 de diàmetre a la zona de pell envermellida. Són unes butllofes flàccides que es trenquen al cap de dos dies o tres i que deixen sortir un líquid que inicialment és clar i després s’enterboleix. Quan el líquid s’asseca, es formen crostes d’un color marronós. Sovint, les lesions s’estenen perifèricament a mesura que es guareixen les de la zona central.
Aquestes lesions es poden localitzar en qualsevol part del cos, fins i tot als palmells de les mans i les plantes dels peus.
Amb el tractament adequat, l’impetigen sol guarir sense presentar complicacions. Sense tractament, però, pot donar lloc a infeccions més profundes de la pell o els teixits subjacents. Quan és causada per estreptococs, pot ocasionar una reacció immunològica que afecti el ronyó i donar lloc a l’afecció anomenada glomerulonefritis aguda postestreptocòccica.
Diagnosi i tractament
La diagnosi de l’impetigen s’efectua a través de l’observació de les lesions típiques. Els gèrmens responsables poden ésser identificats analitzant el contingut de les lesions al laboratori.
El tractament consisteix en antibiòtics d’aplicació tòpica o administració per via general, segons cada cas.
Hom pot eliminar les crostes estovant-les amb aigua i solucions antisèptiques, però després cal eixugar les lesions amb molta cura.