Definició
L’herpes zòster, anomenat també zona, és una infecció deguda al virus varicel·la-zòster que es manifesta amb una erupció de vesícules agrupades en una zona delimitada de la pell que correspon al recorregut d’un nervi sensitiu. En general, l’erupció provoca un dolor molt intens i es localitza al tronc.
Causa
L’herpes zòster és causat pel virus varicel·la-zòster o Herpesvirus varicellae. Aquest virus és el mateix que causa la varicel·la, una malaltia típica de la infància, que es caracteritza per una erupció generalitzada de lesions papuloses que fan molta coïssor i es transformen ràpidament en vesícules, pústules i crostes. La varicel·la es transmet d’una persona a una altra a través de gotes de saliva, o bé pel contacte amb el líquid que surt a l’exterior quan les vesícules s’obren. Un cop hom considera guarida la varicel·la, el virus es pot mantenir latent a l’interior de l’organisme, localitzat als ganglis del sistema nerviós que hi ha al costat de la medul·la espinal, o fins i tot en la mateixa medul·la espinal.
És possible que no torni a causar alteracions mai més. Però de vegades, després de molt de temps d’inactivitat, el virus varicel·la-zòster es reactiva, envaeix les cèl·lules del gangli nerviós en què es troba i provoca una inflamació dels nervis que en surten. A través d’aquests nervis, ateny la pell, on envaeix les cèl·lules de l’epidermis. Els trastorns que provoca als nervis i l’epidermis causen el dolor i l’erupció de vesícules típiques de l’herpes zòster.
Hom no sap per quina raó en un moment determinat el virus varicel·la-zòster recupera l’activitat i provoca símptomes. Sovint, l’herpes zòster afecta persones que no presenten cap malaltia, però el trastorn es manifesta amb més freqüència en persones que pateixen alteracions generals que afecten el sistema immunitari, com és ara la malaltia de Hodgkin o els diversos tipus de leucèmia, i en persones que segueixen un tractament amb medicaments que deprimeixen la immunitat.
Freqüència
L’herpes zòster és una malaltia relativament comuna que afecta anualment, segons un càlcul aproximat, dues persones de cada 1.000, sense que es plantegin diferències entre els sexes. Es presenta especialment en persones d’edat mitjana o avançada. El 60% dels casos corresponen a persones de més de quaranta-cinc anys, i la incidència màxima es dóna entre 60 anys i 70.
Símptomes
La primera manifestació de l’herpes zòster consisteix habitualment en una sensació de coïssor o de dolor, de vegades molt intens, localitzat en una àrea de pell més o menys definida com una banda, corresponent al recorregut d’un nervi sensitiu, només en un costat del cos. La zona de pell afectada pot estar molt sensible i ésser dolorosa al mínim contacte. De vegades, en aquesta primera fase, també es presenta febre, mal de cap i malestar general.
Al cap de dos dies a quatre d’haver-se iniciat les molèsties, es manifesta una erupció de pàpules vermelloses, agrupades en forma de banda, en la mateixa zona en què s’ha presentat el dolor. Hom calcula que en un 53% dels casos el tòrax és l’àrea del cos que en pateix més sovint; en un 20% es localitza a l’espatlla o el braç, la innervació dels quals correspon a un nervi que prové d’un gangli nerviós de la medul·la cervical, a la regió del coll; en un 15% dels casos es manifesta a la zona de la cara, innervada pel nervi trigemin, especialment la que correspon a la branca oftàlmica.
Les pàpules inicials es transformen en vesícules en un període de dotze hores a vint-i-quatre, i la zona de la pell afectada queda envermellida. A les quaranta-vuit hores, les lesions es transformen en pústules que s’assequen i transformen en crostes al cap de set dies a deu. Les crostes es mantenen entre dues setmanes o tres, fins que l’herpes zòster guareix i deixa de vegades una cicatriu lleu.
Complicacions
En general, l’herpes zòster guareix espontàniament sense conseqüències. De fet, però, segons la localització, l’edat de la persona afectada i l’estat de salut previ, pot ocasionar complicacions. La neuràlgia postherpètica n’és la més habitual, i consisteix en el manteniment del dolor després del guariment de les lesions. Aquesta complicació es presenta especialment en persones grans. Apareix en una tercera part dels casos en què l’herpes afecta persones que passen de quaranta anys, i encara més quan en tenen més de seixanta. Generalment, la neuràlgia desapareix abans de sis mesos.
La paràlisi motora és una altra complicació, molt més estranya, que consisteix en una pèrdua de força muscular deguda a la invasió vírica dels nervis que controlen la contracció dels músculs. La paràlisi es presenta habitualment al cap d’unes dues setmanes d’haver-se iniciat l’erupció, i de vegades quan ja no hi ha lesions. Aquesta alteració afecta especialment la cara, i en alguns casos les extremitats. Normalment, passat un període de temps variable, hom recupera la força muscular i no hi ha conseqüències.
Quan l’herpes afecta la branca oftàlmica del nervi trigemin, que és el nervi corresponent a la zona de l’ull, és possible que el globus ocular resulti alterat. Aproximadament la meitat dels herpes oftàlmics alteren la conjuntiva, la còrnia o d’altres parts de l’ull. La lesió ocular pot comportar defectes de visió, generalment transitoris, tot i que de vegades causa cicatrius permanents a la còrnia.
En algunes presentacions, el virus de l’herpes zòster es localitza al gangli nerviós, d’on surten el nervi òtic, que innerva l’oïda, i el nervi facial, responsable dels moviments de la cara. Quan aquest gangli nerviós és afectat, es pot presentar la síndrome de Ramsay Hunt, que consisteix en mal d’orella, sordesa i de vegades vertigen, al mateix temps que es produeix una paràlisi d’una zona de la cara. L’erupció cutània es presenta a l’orella, el conducte auditiu i el paladar. Després d’unes setmanes d’evolució, tots els símptomes acostumen a desaparèixer, però de vegades queda una sordesa permanent, parcial o completa, de l’oïda afectada.
L’herpes zòster necròtic és degut a una sobreinfecció bacterial de les vesícules herpètiques, la qual cosa endarrereix el guariment de les lesions i fa que quedi una cicatriu molt visible. Un tractament adequat n’evitarà la sobreinfecció i, per tant, la complicació.
L’herpes zòster disseminat afecta persones el sistema immunitari de les quals es troba deprimit, sia a causa d’alguna malaltia, sia perquè segueixen un tractament amb medicaments que tenen aquest mateix efecte. Així, el virus es pot disseminar per tot l’organisme i causar una generalització de l’erupció cutània, de vegades acompanyada de complicacions viscerals.
Diagnosi
La diagnosi de l’herpes zòster es fa difícil, de vegades, en les fases inicials abans que es presenti l’erupció, perquè el dolor que causa es pot confondre amb el provocat per una infecció pleural, una neuràlgia del trigemin o d’altres trastorns dolorosos. Quan l’erupció s’ha manifestat, en canvi, l’aspecte i l’evolució de les lesions solen ésser característics i suficients per a la diagnosi de la malaltia. Si cal, és possible confirmar-la efectuant un cultiu del contingut de les lesions, a través del qual hom podrà identificar-ne el virus responsable.
Tractament
En els casos d’herpes zòster més habituals, en què no es presenten complicacions, en general el tractament és adreçat només a minvar el dolor i prevenir la sobreinfecció per bacteris mentre s’espera el guariment espontani. Per tal de disminuir el dolor, hom indica habitualment medicaments analgèsics com l’àcid acetilsalicílic, el paracetamol, el dextropropoxifen o la codeïna, de manera aïllada o en combinació. D’altra banda, el manteniment d’una bona higiene acostuma a prevenir satisfactòriament la sobreinfecció. Si, malgrat tot, es presenta, se solen aplicar antibiòtics tòpics sobre les lesions, o s’indiquen per via general si la infecció és greu.
Quan el dolor no desapareix amb els analgèsics, hi ha la possibilitat d’administrar corticoides per via general. Aquestes substàncies fan minvar la inflamació del nervi i prevenen l’aparició d’una neuràlgia post-herpètica, però segons l’estat del malalt és possible que incrementin el risc d’una disseminació.
De vegades, cal afegir al tractament medicaments sedants potents, com és la cloropromazina, per eliminar el dolor i disminuir, així, les molèsties.
En alguns casos, s’indiquen fàrmacs antivírics que disminueixen el nombre de virus o n’impedeixen la reproducció: la idoxuridina, la vidarabina, l’aciclovir, o l’interferó. Els antivírics són administrats quan es presenten complicacions, o bé amb l’objectiu de prevenir-les en els casos en què, pel fet que es pateix una malaltia del sistema immunitari o se segueix un tractament que el fa deprimir, hom considera que el risc que es presentin és alt. Els antivírics no són utilitzats, en general, en els casos no complicats, perquè poden causar efectes secundaris indesitjables.