Definició
La dermatitis de contacte és una reacció inflamatòria que es produeix en la pell a causa del contacte amb unes substàncies determinades. La inflamació ocasiona un envermelliment de la zona afectada, sobre la qual es formen vesícules i crostes, i alhora es presenta una pruïja intensa.
La malaltia és també anomenada èczema de contacte. Hi ha molts especialistes que consideren que ambdós termes, dermatitis i èczema, són sinònims. Tanmateix, aquests últims temps hom dóna preferència al de dermatitis, perquè amb el mot èczema es fa referència també a d’altres malalties cutànies en què es presenten lesions similars.
Tipus
Hi ha diversos tipus de dermatitis de contacte, segons el mecanisme que la produeix. Així, hom diferencia la dermatitis provocada per reaccions de sensibilització al·lèrgica i la causada pel contacte amb substàncies irritatives de la pell.
La presentació més habitual és la dermatitis de contacte al·lèrgica. En aquest cas, la inflamació cutània es presenta com a conseqüència d’una reacció al·lèrgica, és a dir, una resposta anormal del sistema immunològic davant una substància determinada que ha estat en contacte amb la pell. Les lesions cutànies no apareixen immediatament després del primer contacte, sinó al cap d’un cert temps, quan ja s’ha produït una sensibilització a la substància responsable. Aquest tipus de dermatitis no afecta qualsevol persona, només actua en les que són al·lèrgiques a unes substàncies determinades.
Un altre tipus és la dermatitis de contacte irritativa, provocada per substàncies irritants, àcids o àlcalis, el contacte de les quals amb la pell provoca directament la inflamació. En aquest cas, en pot ésser afectada qualsevol persona.
Hi ha, a més, dues variants dels anteriors tipus: la dermatitis de contacte fotoal·lèrgica i la dermatitis de contacte fototòxica. En els dos casos, el trastorn cutani es presenta solament quan, després del contacte amb la substància responsable, s’exposa la pell al sol. En fer-ho, els raigs ultraviolats poden actuar sobre diverses substàncies dipositades en la pell, que en el seu estat original són innòcues, en modifiquen les característiques i les fan capaces de generar una dermatitis. Si el mecanisme a través del qual, en aquestes condicions, es produeix la inflamació és de tipus al·lèrgic, s’anomena dermatitis de contacte fotoal·lèrgica, i si el mecanisme és una irritació cutània directa, es tracta d’una dermatitis de contacte fototòxica.
Freqüència
La incidència de la dermatitis de contacte varia considerablement segons el grau de desenvolupament d’un país. I això perquè la industrialització augmenta tant la quantitat com la complexitat dels productes químics amb què hom pot entrar en contacte, de manera que s’incrementa el risc que hi hagi substàncies que puguin provocar reaccions al·lèrgiques o irritants.
No tenim dades exactes sobre la incidència de l’alteració al nostre país. Estudis realitzats en països del nord d’Europa demostren que el 5% de la població pateix aquest trastorn. En el nostre medi, es calcula que la dermatitis de contacte al·lèrgica origina el 10% de les consultes als centres dermatològics. La incidència és elevada en l’ambient laboral, en el qual els trastorns cutanis representen en conjunt d’un 70% a un 85% de les malalties professionals.
Causes
La dermatitis de contacte al·lèrgica és deguda a una reacció anormal del sistema immunològic, que respon al contacte amb una determinada substància com si aquesta fos un agent agressor, quan en realitat és innòcua i no causa reaccions d’aquesta mena en la majoria de la gent.
El contacte amb les substàncies desencadenants de la reacció al·lèrgica, anomenades genèricament al·lèrgens, pot ésser afavorit per qualsevol circumstància que destrueixi la capa àcida i grassa que hi ha a la superfície cutània, perquè, quan es deteriora aquesta capa protectora, els al·lèrgens arriben a la pell amb més facilitat. Entre els factors que afavoreixen aquest procés, destaquen les rentades freqüents efectuades sobretot amb sabons irritants i l’aplicació de productes químics d’acció càustica.
La primera vegada que un al·lergen entra en contacte amb la pell, els limfòcits, cèl·lules del sistema immunitari que recorren tot l’organisme a través de la sang, detecten la substància i, equivocadament, interpreten que es tracta d’una substància agressora. D’aquesta manera, el sistema immunològic prepara els mecanismes de defensa. El procés té una durada variable, segons la substància responsable, però no és mai inferior a cinc dies i de vegades és molt més llarg. Mentrestant, encara que hi hagi d’altres contactes amb l’al·lergen, no s’esdevé cap altra manifestació. Després d’aquest període, quan els mecanismes defensius ja s’han preparat, un nou contacte desencadena la reacció defensiva anòmala. Els limfòcits ataquen l’al·lergen tot elaborant substàncies tòxiques, com ara la histamina, que causen la inflamació de la pell i provoquen les lesions de la malaltia.
Les substàncies capaces d’ocasionar una dermatitis de contacte al·lèrgica són molt nombroses, tot i que cal tenir en compte que només causaran l’alteració en les persones predisposades (vegeu el quadre de la pàgina 105).
La dermatitis de contacte irritativa es produeix per l’acció de substàncies químiques d’acció càustica o corrosiva, que en unes determinades concentracions lesionen la pell directament. La resposta inflamatòria consegüent és deguda a la reacció del sistema immunològic davant l’agressió.
Les substàncies capaces d’ocasionar una dermatitis de contacte irritativa també són nombroses. Les pròpies matèries fecals, l’orina i d’altres secrecions corporals la poden provocar, especialment en els infants, la pell dels quals és més sensible al contacte amb substàncies irritants. Igualment, molts productes de neteja i d’higiene, usats reiteradament, poden irritar la pell, com també poden fer-ho molts productes utilitzats en el camp industrial, com àcids, àlcalis o detergents, els quals desencadenen l’alteració quan hom no utilitza una protecció adequada que impedeixi el contacte directe amb la pell.
| Grup | Substància | Vehicle | Persones més afectades |
|---|---|---|---|
| metalls | crom | ciment, vernissos, agents d'adob, productes industrials | treballadors de la indústria, paletes, encofradors |
| metalls | níquel | bijuteria, accessoris, vestits | dones |
| gomes | additius del cautxú | guants, vestits, esparadraps, preservatius | manipuladors del cautxú, usuaris en general |
| plàstic i resines | resines epoxi i acríliques | productes industrials | treballadors de la indústria dels plàstics |
| medicació tòpica | neomicina, sulfamides, anestèsics | pomades, sabons, gotes òtiques, col·liris oculars | usuaris en general |
| cosmètics i perfums | PPD, lanolina, formaldehid | laca, tints de cabell, diversos | professionals de perruqueria, usuaris |
| fibres sintètiques | niló, polietilè, poliester | vestits | treballadors de la indústria tèxtil, ususaris |
| diversos | agents d'adob, cautxú, tints | calçat | usuaris |
| plantes | diverses | heura comuna, ruda, crisantem | jardiners, floristes i afeccionats |
Símptomes i evolució
Els símptomes de la dermatitis de contacte al·lèrgica solament es presenten quan el sistema immunològic ja està sensibilitzat per un contacte previ amb l’al·lergen. Des d’aleshores, quan es produeix un nou contacte, passen entre vint-i-quatre hores i noranta-sis fins que es manifesten. En primer lloc, la pell es torna vermella, s’inflama i provoca pruïja. Posteriorment, damunt la pell inflamada es formen petites vesícules que s’omplen d’un líquid clar. En trencar-se les vesícules, el líquid surt a l’exterior, s’asseca i forma crostes sobre la superfície de la pell.
La intensitat d’aquests símptomes és variable, segons les circumstàncies responsables i la predisposició immunològica de cada persona. En alguns casos, la inflamació és lleu, el sector de pell afectada és limitat i la pruïja moderada, mentre que en d’altres la inflamació és acusada, les àrees alterades extenses i la pruïja intensa.
En general, si el contacte amb l’al·lergen no persisteix, les lesions guareixen en el transcurs d’una setmana a quatre.
Cada vegada que es repeteixi el contacte amb la substància responsable, es tornarà a produir la reacció anòmala del sistema immunològic i es presentaran les mateixes lesions.
Quan el contacte amb l’al·lergen es repeteix de manera reiterada, el procés es fa crònic. En aquest cas, la pell es torna vermella i seca. Si hom no hi aplica el tractament adequat, amb el pas del temps la pell es pot engruixir i endurir, fins al punt que s’hi formen clivelles.
En la dermatitis de contacte irritativa, les manifestacions apareixen amb el primer contacte amb la substància responsable. Les lesions no són tan acusades com les que causa la dermatitis al·lèrgica. La pell envermelleix, s’asseca i en alguns casos es pot clivellar.
Si el contacte amb la substància irritativa és evitat, les lesions es recuperen ràpidament al cap de pocs dies. En canvi, quan es repeteix reiteradament, es poden presentar lesions inflamatòries persistents, difícils de distingir de les que provoca la dermatitis al·lèrgica.
Una forma especial d’aquesta alteració és la dermatitis irritativa de la mestressa de casa, que es produeix com a conseqüència del gran nombre de substàncies irritatives que entren en contacte amb la pell en realitzar les feines domèstiques, com ara rentar els plats i la roba, treure la pols o preparar el menjar. El contacte reiterat provoca sequedat a la pell de les mans. L’afecció apareix en general a la polpa o tou dels dits, localització en què rep el nom de pulpitis seca, i en la qual la sequedat cutània és acusada i va acompanyada de clivelles.
Les lesions dels dos tipus de dermatitis se solen localitzar en la mateixa zona de la pell on s’ha produït el contacte amb l’al·lergen o la substància irritativa. Tanmateix, però, es poden disseminar a d’altres parts del cos, sobretot quan el contacte inicial és a les mans. En aquests casos, les lesions es produeixen també on sigui dipositada la substància responsable.
Diagnosi
La diagnosi de la dermatitis de contacte és simple i es basa en l’observació de les lesions, l’aspecte de les quals és característic. És més difícil, i alhora més important, la diagnosi causal, és a dir, arribar a esbrinar quina és la substància responsable de l’alteració.
Mitjançant l’interrogatori hom tracta de detectar les substàncies sospitoses amb què s’ha entrat en contacte. En general, els productes o els objectes que més interessen són aquells amb què s’ha entrat en contacte poc abans de l’aparició de la dermatitis. Una dada important és l’activitat laboral, ja que en els ambients de treball són molt habituals les substàncies capaces d’actuar com a al·lèrgens o irritants. També cal tenir en compte els objectes de tipus personal que s’han adquirit últimament: vestits, roba interior, sabates, ulleres, joies o qualsevol altre. També cal recordar si hom ha utilitzat un nou producte de tocador, bé un sabó, un xampú, un perfum, un cosmètic o bé un desodorant. Entre d’altres objectes i productes variats, s’han de recordar els que hom ha tocat durant el temps lliure, com plantes o tots els que s’usen en activitats de jardineria o bricolatge.
La localització de les lesions pot ésser també molt orientativa, ja que hi ha zones del cos afectades de manera característica per determinades substàncies. Així, és típica la dermatitis als canells provocada per la corretja del rellotge, o la del lòbul de l’orella causada pel metall de les arrecades.
Quan, a través de l’interrogatori i la localització de les lesions, s’arriba a identificar la substància responsable, no cal efectuar cap prova complementària. Si no se n’ha pogut identificar cap, hom pot efectuar la prova del pegat o prova epicutània, en la qual s’observa la reacció de la pell davant el contacte amb diverses substàncies sospitoses. Si després de l’aplicació d’una substància determinada sobre la pell es produeix un envermelliment i una inflamació, i més encara si es formen vesícules, es considera que aquesta substància és la causant de la dermatitis de contacte al·lèrgica.
De vegades, la prova no permet d’identificar cap substància responsable. En aquest cas, caldrà repetir-la aplicant-ne d’altres. Si les proves epicutànies són repetidament negatives, hom pot deduir que es tracta d’una dermatitis de contacte irritativa.
Tractament
El factor fonamental del tractament és evitar el contacte amb la substància responsable de la dermatitis, quan aquesta substància ja ha estat identificada. Cal adoptar la precaució de no utilitzar mai cap objecte que pugui contenir-la, ja que en cas contrari l’alteració es repetirà.
Quan no ha estat possible d’identificar l’al·lergen, o bé no és possible d’evitar-ne completament el contacte per raons laborals, per exemple, cal adoptar diverses mesures que n’impedeixin l’accés a la pell. Amb aquest objectiu, hom pot utilitzar cremes a base de silicones o vaselines, que actuen com a bar rera. Si la dermatitis afecta les mans, es poden utilitzar guants de goma, tot i que convé utilitzar-ne de roba perquè la goma mateixa pot actuar com a al·lergen.
Quan la dermatitis és molt localitzada i les lesions són lleus, n’hi pot haver prou d’evitar la substància responsable i esperar que les lesions guareixin espontàniament. Tanmateix, com que la remissió pot ésser lenta i originar molèsties, se sol efectuar un tractament.
Damunt les lesions agudes, per tal de reduir la pruïja i la inflamació, també es poden aplicar compreses d’aigua freda o d’una solució astringent, que tenen l’efecte d’assecar la pell. En els casos en què la pruïja és molt intensa, s’indiquen igualment medicaments antihistamínics, que interfereixen el procés inflamatori en inactivar la histamina; aquests medicaments són administrats per via general.
En el cas de la dermatitis al·lèrgica, hom sol emprar fàrmacs antiinflamatoris del tipus dels corticoides. Aquests medicaments s’utilitzen en forma de cremes en el tractament de les lesions subagudes i en forma de pomades quan les lesions són cròniques.