Definició
La dermatitis atòpica és un trastorn inflamatori crònic de la pell que ocasiona una pruïja molt intensa i que, de vegades, es manifesta amb l’aparició de lesions cutànies com vesícules, pàpules o crostes. L’alteració es presenta sobretot en l’època de la lactància, la infantesa i l’adolescència. En general, les persones afectades presenten antecedents personals o familiars de malalties al·lèrgiques, com ara febre del fenc, rinitis al·lèrgica o asma bronquial.
Aquesta malaltia també ha estat anomenada èczema atòpic, bé que actualment es tendeix a prescindir d’aquest nom, perquè el terme èczema engloba una sèrie de trastorns cutanis diferents que inclouen la formació de pàpules, vesícules i crostes, que no sempre apareixen en la dermatitis atòpica.
El terme atòpia amb què es qualifica aquesta alteració és utilitzat per tal de fer referència a un estat de predisposició a patir malalties al·lèrgiques, com les que ja hem esmentat. Habitualment, la persona afectada per la dermatitis pateix alguna d’aquestes alteracions, i fins i tot els seus familiars en resulten afectats. Etimològicament, la paraula atòpia significa diferent, i la diferència d’aquestes persones respecte a les altres consisteix en el fet que llur sistema immunitari reacciona amb una resposta defensiva exagerada quan l’organisme ha de fer front a substàncies que són presents en l’ambient habitual i que normalment no provoquen cap trastorn. Aquesta reacció immunitària anormal, o reacció al·lèrgica, provoca diverses manifestacions que les persones atòpiques pateixen al llarg de la vida. Així, per exemple, presenten una rinitis al·lèrgica i al cap de poc temps d’haver-se’n guarit tenen asma bronquial. Sovint, també són afectats per la dermatitis atòpica, encara que no s’ha pogut demostrar que en aquest cas es tracti d’una malaltia pròpiament al·lèrgica.
Causes
No es coneix la causa exacta de la dermatitis atòpica. S’ha comprovat, però, que la predisposició a patir-ne es transmet hereditàriament. Així, hom ha constatat que en més d’un 70% dels casos, d’altres familiars pateixen d’aquesta malaltia o n’han patit. Se suposa que l’herència és de tipus recessiu, de manera que hi pot haver persones que no la presentin, però que la transmetin a llurs descendents. Segons les teories més acceptades, l’herència predisposa a presentar aquesta malaltia, però l’alteració només es manifesta per l’acció de diversos factors desencadenants.
Un dels desencadenants d’aquesta malaltia és l’al·lèrgia. Això es dedueix del fet que entre un 50% i un 80% de les persones afectades per dermatitis atòpica presenten nivells elevats d’immunoglobulina E, un tipus d’anticòs que s’elabora de manera exagerada en les reaccions al·lèrgiques. Fins i tot, hom ha constatat que els nivells d’immunoglobulina E són superiors com més greu és la dermatitis i que els increments es produeixen en coincidència amb els episodis aguts de la malaltia.
A diferència del que s’esdevé en els trastorns al·lèrgics, la resposta anormal del sistema immunològic que provoca aquesta malaltia no és deguda a una sensibilització específica contra unes determinades substàncies en concret. Sovint, quan es practiquen proves cutànies de les que s’utilitzen per a identificar substàncies responsables de l’al·lèrgia, com ara la cutireacció o el prick test, els resultats són positius a substàncies múltiples, però en canvi aquestes substàncies no són presents durant els episodis aguts de la malaltia, ni el fet d’eliminar-les millora la dermatitis. En realitat, el sistema immunològic de les persones atòpiques reacciona anormalment davant nombrosos estímuls, tot provocant una inflamació cutània.
En les persones que presenten una dermatitis atòpica, hom ha constatat també una altra alteració del sistema immunitari que consisteix en una deficiència d’un tipus de limfòcits anomenats limfòcits T col·laboradors. Aquest seria el motiu pel qual les persones afectades també estan predisposades a patir infeccions, com les que sovint presenten en la pell.
Entre els factors desencadenants d’aquesta malaltia, destaquen els canvis de temperatura. És possible que es produeixi un episodi agut després d’un canvi sobtat en aquest sentit, en vestir-se, per exemple. Per la mateixa raó, el clima és sovint determinant, i són més habituals les aguditzacions en èpoques en què hi ha variacions de temperatura, com és ara a la primavera i la tardor.
També hi ha d’altres factors físics que poden afavorir o agreujar les lesions, com ara el contacte de la pell amb teixits de seda, llana o fibres sintètiques, o bé amb substàncies químiques irritants.
D’altra banda, hom considera igualment que hi ha factors psíquics que poden actuar com a desencadenants d’aquesta alteració. De fet, les aguditzacions coincideixen sovint amb èpoques de tensió emocional, i en general la pruïja que es produeix en aquests períodes pot tenir un origen psíquic degut a un estat d’ansietat. La personalitat dels infants que presenten dermatitis atòpica és molt definida: en general, són inquiets, desperts, sensibles i precoços en llur desenvolupament mental; solen ésser molt actius, irritables i fins i tot agressius, i sovint destaquen pel paper de líder que adopten dins el grup en què conviuen. Hom considera que el desenvolupament d’aquesta personalitat és influït pel fet que la mare, a causa de la malaltia del fill, acostuma a ésser ansiosa i el rebutja o, al contrari, el protegeix excessivament.
Freqüència
La dermatitis atòpica és un dels trastorns cutanis més habituals, sobretot durant la infantesa. Pel que fa a la incidència de l’alteració al nostre país, cal dir que no hi ha dades fidedignes. Segons estudis realitzats als Estats Units, es calcula que la malaltia afecta set de cada 1000 persones. Quan les estadístiques es refereixen exclusivament a la infantesa, es calcula que pateix l’alteració el 3% dels infants menors de cinc anys.
Evolució i símptomes
La dermatitis atòpica és una malaltia crònica, és a dir, de llarga evolució. Tanmateix, les manifestacions no són constants, sinó que s’alternen episodis exacerbats, durant els quals els símptomes són molt marcats, amb períodes de calma en què es presenten pocs símptomes o no es produeix cap molèstia.
El símptoma més important de la dermatitis atòpica és la pruïja, que apareix sempre en els períodes en què es manifesta aquesta malaltia. La coïssor és en general intensa i incita a gratar-se, la qual cosa, si bé en un primer moment redueix la picor, és, de fet, un nou estímul perquè s’intensifiqui. La sensació de coïssor és habitualment acompanyada de lesions a la pell, l’aspecte i la localització de les quals varien segons l’edat en què es manifesta la malaltia.
L’alteració es pot iniciar en qualsevol edat a partir dels dos mesos de vida. En general, les primeres lesions es presenten entre el segon mes i el sisè. És menys habitual que comenci a la segona infantesa, al voltant de cinc anys, o bé durant la pubertat. En cada una d’aquestes etapes, les característiques de les manifestacions són diferents i es constitueixen diverses fases de la malaltia.
La fase del nodrissó comença entre els dos mesos de vida i els sis. Es caracteritza per una coïssor intensa, un envermelliment de la pell i l’aparició de pàpules i vesícules que, quan es trenquen, alliberen un exsudat que, en assecar-se, forma crostes. Les lesions es poden presentar en qualsevol zona del cos, però en general s’inicien a la cara, sobretot a les galtes i el front, o al cuir cabellut. Des d’aquestes àrees s’estenen a la resta del cos. De vegades, amb una certa freqüència, les lesions cutànies s’infecten.
En general, l’alteració segueix un curs fluctuant, amb fases de millora i episodis d’agudització que sovint coincideixen amb l’erupció de les dents, infeccions respiratòries o trastorns emocionals. De vegades, pel gratament constant, al cap d’un any, aproximadament, es presenten zones de la pell engrossides i endurides, d’un color grisos.
Gairebé en la meitat dels casos, aquesta malaltia guareix de manera espontània pels volts dels dos anys de vida o tres. En la resta de casos, els símptomes es transformen en els propis de la fase que segueix.
La fase infantil s’inicia entre 4 anys i 10, o bé segueix de manera ininterrompuda l’anterior. Les lesions cutànies més habituals són pàpules o plaques de pell envermellida i seca, ben delimitades. A diferència de les lesions que es presenten durant la fase del nodrissó, no hi sol haver exsudació de líquids ni formació de crostes. Les lesions es localitzen en general als plecs de flexió dels colzes i els genolls, a les zones laterals del coll, els canells i els turmells.
La malaltia pot guarir espontàniament en qualsevol moment de la infantesa, o bé persistir fins a enllaçar amb la fase següent.
La fase de l’adolescència i l’edat adulta comença habitualment durant la pubertat. Les lesions predominants són plaques de pell engrossida, que es localitzen sovint a les espatlles, l’esquena, el cuir cabellut, els peus i les mans, tant als palmells com als dits. Es menys habitual que es presentin pàpules i vesícules, localitzades a les mans.
En general, l’alteració no acostuma a persistir més enllà de vint anys o, com a molt, trenta. Són estranys els casos en què es manté després d’aquesta edat. Habitualment, les persones més predisposades a continuar presentant els símptomes són les que n’han patit manifestacions més severes durant la infantesa i les que tenen familiars que n’han sofert lesions fins a l’edat adulta.
A més de les lesions pròpies de la dermatitis atòpica, és habitual que en les persones afectades es presentin d’altres trastorns cutanis. El més característic és la sequedat de la pell, que es manifesta en les dues terceres parts dels malalts i es localitza especialment en les zones de flexió, com la cara anterior dels braços i la posterior de les cames. Aquesta sequedat de pell sol ésser més accentuada a l’hivern i, en el cas d’exposició a la humitat, afavoreix habitualment l’aparició de fissures cutànies. Als plecs de la mà, molt marcats en general, la sequedat cutània fa que la pell sembli arrugada.
Sovint, en les persones afectades per dermatitis atòpica, el plec de la parpella inferior és molt pronunciat, de vegades doble, la qual cosa s’anomena línia de Morgan.
Entre les persones atòpiques, es presenten habitualment trastorns en els vasos sanguinis que irriguen la pell. Així, sovint tenen les mans fredes i presenten una pal·lidesa marcada, especialment en el triangle que es forma entre les galtes i el llavi superior. A més, en la pell d’aquestes persones es produeix un fenomen anomenat dermografisme blanc, que consisteix en l’aparició d’una línia blanca quan hom frega la pell amb un objecte de punta arrodonida.
En general, en el transcurs de l’evolució de la dermatitis es presenten d’altres manifestacions d’atòpia, com asma bronquial o rinitis al·lèrgica. Entre un 30% dels casos i un 50%, aquestes malalties s’alternen amb les aguditzacions de la dermatitis atòpica o es declaren després.
Diagnosi
La diagnosi de la dermatitis atòpica es basa en l’observació de les lesions, la distribució que presenten i l’evolució en fases. També és indicatiu que hi hagi una història familiar de persones afectades per malalties atòpiques, com la mateixa dermatitis o la rinitis al·lèrgica, l’asma bronquial o la febre del fenc. En els casos típics, la diagnosi no és difícil. Quan la malaltia és menys marcada, pot resultar necessari seguir-ne l’evolució durant un temps abans d’establir la diagnosi definitiva.
Tractament
En l’actualitat no hi ha cap tractament que pugui guarir de manera definitiva la dermatitis atòpica, ja que hom no en coneix la causa íntima. Malgrat tot, la majoria dels casos guareixen espontàniament en un moment determinat, sense conseqüències. Però sí que és possible d’efectuar un tractament per disminuir-ne les manifestacions i els símptomes molestos, bé seguint una sèrie de normes preventives o bé amb l’administració d’uns medicaments determinats.
Cal evitar tots els factors que n’agreugin o precipitin les aguditzacions, sobretot els que intensifiquen la pruïja, per tal d’evitar el gratament i les conseqüències que provoca.
En general, les persones afectades no s’han de sotmetre a climes extrems, ni a canvis sobtats de temperatura o humitat. Així, cal adaptar els vestits i la calefacció ambiental de manera que no es passi fred ni calor i que no s’afavoreixi una exsudació excessiva. Les precaucions s’han d’extremar a l’hora del bany, ja que l’aigua calenta i la humitat mateixa són perjudicials, de manera que durant les exacerbacions greus hom pot plantejar la necessitat de suprimir els banys o bé la d’utilitzar substàncies lubrificants, sabons medicinals o cremes balsàmiques per tal de no provocar coïssor.
Entre d’altres normes generals, cal evitar el contacte de la pell amb roba de llana, seda o fibres sintètiques, i també amb tota mena de substàncies químiques irritants.
En els casos en què es pateix un intens estrès emocional, o en què es presenten trastorns de conducta en els infants afectats, pot ésser necessària una psicoteràpia.
El tractament basat en la medicació se centra habitualment en l’ús de fàrmacs antihistamínics, administrats per via general, que actuen, d’una banda, fent més suau la coïssor i, de l’altra, aportant un efecte sedant beneficiós en el cas de persones molt ansioses. Molt sovint, aquests medicaments són els únics que hom utilitza en el tractament de la dermatitis atòpica.
En casos molt severs, cal de vegades aplicar antiinflamatoris potents, com els corticoides. Aquests medicaments poden ésser administrats per via general o, en les fases d’agudització, aplicar-se localment. Quan s’utilitzen corticoides, les dosis d’aplicació han d’ésser controlades atentament, per evitar els efectes indesitjables que causen en tractaments a llarg termini.
Quan es presenta una infecció afegida en les lesions, hom acostuma a indicar l’administració de medicaments antibiòtics, els quals s’adapten en cada moment a les característiques de les diverses infeccions.
Per a tractar les lesions cròniques, poden ésser útils d’altres preparats aplicats localment, com els derivats del quitrà, que redueixen l’engruiximent de la pell i la coïssor.