El que cal saber del prolapse genital

  • Els prolapses genitals femenins constitueixen un grup de trastorns deguts a una debilitat de la fixació dels òrgans continguts en la pelvis, caracteritzats per la protrusió anòmala en la vagina d’algun d’aquests òrgans, com l’úter, la bufeta urinària o el recte.
  • Hom diferencia diversos prolapses genitals segons els òrgans que en són afectats: el prolapse uterí, en què l’úter davalla i produeix en major o menor grau per l’interior de la vagina; l’hèrnia vaginal anterior, o cistocele, en què davalla un sector de la paret vaginal i una porció de la bufeta urinària, i l’hèrnia vaginal posterior, o rectocele, en què davalla un sector de la paret vaginal i una porció del recte.
  • Els prolapses solen afectar dones que s’hi troben especialment predisposades, que tenen una debilitat constitucional en els músculs i els lligaments que mantenen en llur posició els òrgans pèlvics. Tanmateix, però, en general es produeixen quan hi actua algun altre factor, com ara els embarassos i els parts, que causen modificacions en aquestes estructures.
  • La manifestació més típica del prolapse és la protrusió d’un òrgan genital intern, ja sigui la vagina o l’úter, per fora de la vulva. En general, l’engrossiment es produeix o s’incrementa en riure, tossir o alçar objectes pesants.
  • El cistocele sol originar trastorns urinaris, com ara sensació de tenir la bufeta sempre plena, miccions freqüents però poc abundants i sensació de dificultat per orinar. Fins i tot sol causar pèrdues involuntàries d’orina.
  • Si el cistocele no rep tractament pot predisposar a les infeccions repetides d’orina com ara cistitis o pielonefritis, però estranyament arriba a causar trastorns greus, com ara insuficiència renal.
  • El rectocele pot causar sensació de tenir el recte ple, i de vegades origina restrenyiment.
  • El prolapse uterí pot dificultar les relacions sexuals per la prominència del coll de l’úter en la vagina i en els casos més extrems provoca la sortida a l’exterior de l’úter fora de la vagina.
  • En molts casos, les alteracions produïdes per un part no es manifesten fins que són agreujades per algun trastorn que incrementa la pressió de l’interior de l’abdomen, com l’obesitat o la tos persistent, o bé per esforços violents.
  • Els prolapses es manifesten especialment després de la menopausa, pel fet que en aquesta època de la vida es redueix la força de tensió dels músculs i els lligaments de la pelvis.
  • L’únic tractament definitiu eficaç és practicar una intervenció quirúrgica emprant les tècniques més adequades per a cada cas en concret per tal de solucionar l’alteració dels sistemes de fixació dels òrgans pèlvics. De totes maneres, no cal recórrer a la cirurgia mentre el trastorn és lleu i no causa molèsties, de manera que en general només reben tractament quan originen trastorns importants, alteren les relacions sexuals, provoquen infeccions repetides o són causa d’esterilitat.
  • Anteriorment era molt habitual l’ús del pessari en aquests casos. El pessari és un element que s’introdueix en la vagina i subjecta els òrgans que se situen per sobre. Actualment, però, només és usat com a mètode de tractament provisional, ja que la seva utilització prolongada pot comportar alteracions locals.