Artritis crònica juvenil

La denominació artritis crònica juvenil inclou un grup d’afeccions inflamatòries articulars que afecten persones menors de setze anys durant un període de temps superior als tres mesos. D’aquesta alteració, se’n diferencien tres tipus, segons la forma d’inici que presenten. Es considera sistèmica quan provoca símptomes generals i afecta especialment les articulacions, poliarticular quan es presenten manifestacions en més de quatre articulacions, i oligoarticular quan l’afecció altera quatre articulacions o menys.

Aquesta malaltia és poc freqüent i de causa desconeguda. Se suposa que hi deu haver una predisposició genètica a ésser-ne afectat, especialment en la presentació oligoarticular, ja que entre les persones que en són afectades s’han determinat diversos caràcters constitucionals similars, com ara l’antigen cel·lular HLA-B27. Igualment, se suposa que hi ha una alteració autoimmune, perquè en una bona part dels malalts s’han detectat anticossos que reaccionen contra teixits propis de l’organisme, com és el cas dels anticossos antinuclears. D’altra banda, s’ha identificat també una immunoglobulina M, anomenada factor reumatoide, present en alguns casos, sobretot quan les alteracions són més accentuades.

L’alteració articular consisteix en una sinovitis, és a dir, la inflamació de la membrana que recobreix internament la càpsula articular, les beines tendinoses i les bosses seroses. Quan la inflamació esdevé crònica, pot generar la destrucció de les diverses estructures articulars i periarticulars, tot provocant limitacions del moviment i deformacions més accentuades o menys, segons el cas.

La forma d’inici sistèmic representa un 20% dels casos. Es presenta més sovint abans de deu anys d’edat i afecta igualment nens i nenes. Comença produint manifestacions generals com ara febre i erupció cutània, d’una manera semblant a com ho fan les malalties infeccioses que són típiques durant la infantesa. La febre s’acompanya de dolors, d’intensitat variable, a les articulacions. D’altra banda, les alteracions solen remetre al cap de mig any, bé que, generalment, després es tornen a presentar. Sovint, es produeix també la inflamació d’altres estructures orgàniques, com són els ganglis, la melsa, el miocardi, el pericardi i la pleura.

La forma d’inici poliarticular representa el 40% dels casos, la quarta part dels quals és considerada seropositiva, perquè és possible d’identificar el factor reumatoide en la sang. En aquests casos, és més freqüent que l’alteració afecti nenes entre 10 i 12 anys d’edat. Les lesions articulars progressen més de pressa que en els altres grups, i són freqüents les deformacions acusades als malucs. La resta dels casos és considerada seronegativa, i es presenta especialment en nenes independentment de l’edat. L’evolució és més benigna, i només un 10% arriben a presentar deformitats accentuades.

La forma d’inici oligoarticular correspon al 40% dels casos i afecta sobretot nenes petites. L’afecció articular no és gaire intensa i es manifesta especialment al genoll. En aquest tipus de presentació, és possible la inflamació de les estructures oculars, en especial una uveïtis crònica que de vegades provoca ceguesa.

Aquesta malaltia pot tenir diverses complicacions, entre les quals destaquen les infeccions i l’amiloïdosi. De vegades, n’és afectat el creixement ossi, i es produeixen alteracions localitzades o generalitzades del desenvolupament que poden provocar nanisme.

L’evolució és molt variada, bé que la majoria dels malalts que són tractats correctament presenten remissions abans que hagi transcorregut el primer any de malaltia, de manera que les persones afectades poden fer una vida normal.

La diagnosi pot ésser complexa per la diversitat de símptomes i presentacions. Hom es basa fonamentalment en l’anàlisi dels símptomes i l’exploració. En general, se sol·liciten radiografies que permeten d’observar les alteracions articulars i l’anàlisi de sang per a la determinació dels anticossos anormals.

D’altra banda, el tractament sol ésser prolongat, perquè és una malaltia crònica. També s’utilitzen diversos fàrmacs antiinflamatoris i analgèsics que disminueixin la intensitat dels símptomes. L’administració de medicaments com les sals d’or o la penicil·lamina, de mecanisme d’acció desconegut, pot aturar el progrés de la malaltia. Igualment, és important la realització d’exercicis de fisioteràpia adequats a les necessitats de cada cas concret per tal de mantenir una bona mobilitat articular i evitar possibles seqüeles, com ara retraccions musculars o la limitació del moviment.