Espondilitis anquilosant

Definició

L’espondilitis anquilosant és una malaltia crònica caracteritzada per una inflamació en diverses articulacions, sobretot a la columna vertebral, i que amb el pas del temps limita la capacitat de moviment de les articulacions en què s’ha localitzat.

La denominació que rep procedeix del mot espòndil, que significa ‘vèrtebra’, amb el sufix -itis, que vol dir ‘inflamació’, i del terme anquilosi, que designa l’abolició del moviment articular, la conseqüència més evident en l’evolució d’aquesta malaltia.

Causes

La causa de l’espondilitis anquilosant no és coneguda. Hom considera que hi ha una predisposició hereditària, perquè afecta especialment els familiars de les persones que ja en pateixen. Aquesta hipòtesi ha estat confirmada perquè en el 90% dels malalts s’ha localitzat un dels antígens que hi ha a la superfície de les cèl·lules humanes, el HLA-B27, que en la població en general es troba en una proporció del 8%. Així, hom suposa que hi ha una predisposició genètica a patir la malaltia, però no se sap quins són els factors que la poden desencadenar.

Igualment, s’ha comprovat que en un percentatge significatiu de casos l’aparició de la malaltia sobrevé a causa d’infeccions provocades per diversos gèrmens, com la Klebsiella pneumoniae, o que coincideix amb d’altres afeccions, com ara la malaltia de Reiter, la malaltia de Crohn, la psoriasi o la colitis ulcerosa. Això no obstant, no ha estat possible d’establir una vinculació causal entre aquestes alteracions. Hom considera que un agent exterior, probablement una infecció, desencadena la malaltia en les persones que hi estan predisposades genèticament.

Freqüència, edat i sexe

Segons dades estadístiques, l’espondilitis anquilosant afecta l’1,8% de la població, tot i que solament en una petita part dels casos es presenten els símptomes manifestos de la malaltia.

L’espondilitis és molt més freqüent entre els homes, que constitueixen del 70% al 90% dels afectats. En les dones, l’evolució sol ésser menys típica i més favorable.

La malaltia comença entre 10 anys i 35.

Evolució i símptomes

L’espondilitis anquilosant és una malaltia crònica que es caracteritza perquè alterna períodes d’exacerbació, amb símptomes manifestos, i períodes de calma relativa, en què la malaltia es manté latent. L’evolució pot ésser molt diferent, de vegades s’interromp en un moment donat o bé es prolonga durant decennis.

En la fase inicial, s’esdevé una inflamació en les estructures articulars, sobretot en la zona d’inserció dels lligaments i els tendons musculars. Al cap del temps, si l’afecció no remet espontàniament o no s’hi aplica el tractament adequat, es produeix una fibrosi i l’enduriment dels teixits. A més, la inflamació provoca una reacció d’ossificació secundària, i es genera teixit ossi que estableix uns ponts d’unió entre els extrems ossis que formen l’articulació. Per tant, es limita el moviment articular i es presenten deformacions òsteo-articulars. En casos molt avançats, que no reben tractament, les deformacions són molt intenses i es genera una anul·lació del moviment articular.

En el 75% dels casos, l’inici de l’afecció és gradual. En la resta, les molèsties comencen de manera sobtada. En general, les primeres manifestacions són degudes a la inflamació de les articulacions sacro-ilíaques, la qual cosa provoca dolor a la part baixa de l’esquena, les natges i de vegades a la part anterior de les cuixes. El dolor sol ésser molt intens i s’exacerba a les nits, la qual cosa impedeix de dormir. D’altra banda, es manifesta rigidesa en la columna que s’accentua quan es realitzen esforços. En una quarta part dels casos, les primeres articulacions afectades no corresponen a la columna vertebral, sinó als malucs, les espatlles, les mans i els peus, raó per la qual els símptomes dolorosos es declaraen en aquestes localitzacions. En algunes ocasions, quan el procés inflamatori és molt acusat, poden aparèixer símptomes generals, com cansament, malestar general i pèrdua de pes.

La simptomatologia descrita es prolonga durant alguns mesos. Després, les molèsties minven o desapareixen completament durant un període de temps variable, passat el qual es tornen a manifestar. Així, es poden anar intercalant períodes d’agudització amb altres de remissió. Amb el pas del temps, a mesura que la malaltia evoluciona, les molèsties es fan permanents i alhora s’esdevenen modificacions en les estructures que en són afectades. Els músculs es contreuen, i les articulacions perden mobilitat progressivament, fins que s’arriben a presentar limitacions permanents del moviment articular. D’altra banda, s’estableixen les deformacions. En la columna, la curvatura còncava de la zona lumbar desapareix. Més endavant, si la malaltia no es deté espontàniament, en resulta alterada la curvatura dorsal de la columna, que s’encorba lleugerament cap endavant, i el mateix s’esdevé en la zona cervical, de manera que el cap es projecta també cap endavant. En casos molt avançats -actualment poc freqüents, perquè en general reben el tractament adequat-, la columna queda del tot rígida, com si fos un tauló, completament inclinada cap endavant, i el malalt ha de flexionar els genolls per tal de poder mantenir l’equilibri.

Les manifestacions localitzades a d’altres zones són en general transitòries i no provoquen deformacions permanents. Però l’afecció de les articulacions del maluc pot comportar molts problemes, perquè dificulta de caminar en un grau important. Si les articulacions de les costelles s’anquilosen amb les vèrtebres, s’esdevé la limitació de la mobilitat de la caixa toràcica i un cert trastorn de la respiració.

A més de les alteracions articulars, de vegades hi ha lesions inflamatòries a d’altres parts de l’organisme. En un 25% dels casos en què la malaltia és avançada, s’acompanya d’uveïtis, és a dir, una inflamació de la capa vascular de l’ull, que es manifesta amb dolor, envermelliment ocular i intolerància a la claror. Aquest tipus d’uveïtis se soluciona habitualment de manera espontània i no té conseqüències. De vegades es presenten una inflamació en l’artèria aorta i alteracions del funcionament cardíac, que poden fer aparèixer una angina de pit, arítmies o insuficiència cardíaca.

Diagnosi

Hom basa l’orientació de la diagnosi en els símptomes i l’exploració física, sobretot en els casos avançats en què la malaltia ha desenvolupat l’evolució típica i es generen deformacions notables. Per tal de confirmar-la, però, cal efectuar exploracions complementàries.

Les radiografies permeten d’observar diverses alteracions en les articulacions afectades. L’element més característic és trobar modificacions en les articulacions sacro-ilíaques, com ara un increment de la intensitat de les imatges degut a una ossificació exagerada, o alteracions en la forma de les vèrtebres afectades.

Les anàlisis de sang poden posar de manifest una elevada velocitat de sedimentació globular. Una dada important per a la diagnosi consisteix en la detecció de l’antigen HLA-B27. La presència d’aquest antigen no significa una anomalia, sinó que correspon a una característica genètica que augmenta la possibilitat que l’individu pugui patir l’espondilitis anquilosant.

Tractament i pronòstic

El tractament és adreçat a suprimir la inflamació i el dolor en les fases actives de la malaltia, i a mantenir la mobilitat de les articulacions per tal de prevenir-ne les deformacions.

Per a combatre la inflamació i el dolor, s’empren diversos medicaments analgèsics i antiinflamatoris, l’elecció dels quals depèn de cada cas en concret. En general, aquesta medicació és administrada durant períodes de temps llargs, amb algunes modificacions segons l’evolució que se segueix i el resultat dels controls.

En la prevenció de les rigideses articulars i les deformitats, és fonamental que les articulacions afectades es mantinguin actives. Per això, tot i que cal fer més repòs del que és habitual, hom recomana la realització diària d’exercicis físics adaptats a les necessitats concretes del malalt, que en un primer moment són efectuats sota el control d’un fisioterapeuta.

En els casos avançats en què l’afecció de l’articulació del maluc és molt palesa i impedeix de caminar, hom procedeix a reemplaçar l’articulació per una pròtesi.

El pronòstic de la malaltia és imprevisible en un començament, ja que o bé se’n pot interrompre l’evolució espontàniament, o bé es pot presentar un procés prolongat i desfavorable. Tanmateix, amb el tractament adequat, les deformacions esquelètiques no arriben a evolucionar fins al punt que facin impossible una qualitat de vida adequada. Solament en un percentatge petit es presenten complicacions greus.