Artritis reactiva

L’artritis reactiva és una inflamació de les articulacions deguda a una reacció immunològica anòmala desencadenada per diversos agents infecciosos. Encara que les manifestacions articulars poden ésser les més evidents d’aquesta malaltia, generalment s’acompanyen d’alteracions en d’altres estructures anatòmiques. L’aparició d’una artritis reactiva en què s’esdevé la inflamació de les articulacions, la uretra i estructures oculars s’anomena síndrome de Reiter.

L’alteració se sol presentar entre 20 anys i 40. D’altra banda, no se’n coneix la causa íntima, però es pensa que hi ha persones que tenen una predisposició genètica a patir-ne, ja que la major part dels malalts presenten algunes característiques genètiques comunes, com és ara la presència de l’antigen cel·lular HLA-B27. La malaltia es manifesta quan, damunt aquesta base genètica, hi actua un factor desencadenant, que en aquests casos és una infecció. Però encara que sigui desencadenada per una infecció, l’artritis reactiva no és una malaltia infecciosa, perquè quan apareix no sempre és possible de localitzar-ne gèrmens responsables, ni tampoc hi és eficaç un tractament antibiòtic. Hi ha diverses infeccions capaces de desencadenar aquesta malaltia, i en aquest sentit se’n diferencien dos tipus: l’artritis reactiva adquirida sexualment i l’artritis reactiva postenteritis.

L’artritis reactiva adquirida sexualment es presenta a conseqüència d’una infecció uretral deguda a un contacte veneri. Entre els gèrmens responsables d’aquesta malaltia, s’han identificat la Chlamydia trachomatis i el Ureaplasma urealiticum. Però se suposa que d’altres gèrmens podrien també ésser involucrats en l’origen. En aquests casos, la uretritis es presenta al cap d’una setmana, o dues, del contagi, i després d’unes dues setmanes més sorgeixen les manifestacions pròpies de l’artritis reactiva.

L’artritis reactiva postenteritis es presenta com a conseqüència d’una infecció gastro-intestinal. Entre els gèrmens suposadament responsables, hi ha la Yersinia enterocolitica, la Schigella dysenteriae i la Salmonella typhimurium. També en aquest cas hom suposa que hi podrien haver altres gèrmens involucrats en l’origen d’aquesta afecció. Les manifestacions de l’artritis reactiva apareixen algunes setmanes després d’haver començat les alteracions gastro-intestinals.

Ambdues formes de la malaltia generen manifestacions semblants, d’entre les quals destaquen l’artritis, alteracions gènito-urinàries i alteracions oculars. També es poden produir manifestacions cutànies, diarrees, malestar general o pèrdua de pes.

En les articulacions, s’esdevé una inflamació que comença sobtadament. Les lesions es localitzen sobretot al genoll, el peu, el turmell, el colze, el canell i l’articulació sacro-ilíaca. És possible que algunes d’aquestes articulacions en siguin afectades, i aleshores es presenten tumefactes, envermellides i adolorides.

Als ulls, se sol donar una inflamació de la conjuntiva que es manifesta amb un envermelliment ocular, llagrimeig i fotofòbia o rebuig de la llum. Aquesta inflamació no sol durar més d’una setmana. De vegades es presenten complicacions oculars com ara uveïtis, queratitis o úlceres cornials.

Les alteracions gènito-urinàries segueixen la uretritis inicial quan la malaltia és deguda a un contacte sexual, o bé apareixen al cap d’unes quantes setmanes d’haver-se manifestat els trastorns gastro-intestinals en el cas de la postentèrica. La uretritis sol ésser present en gairebé tots els casos, bé que la intensitat amb què ho fa pot canviar notablement d’un cas a un altre. De vegades, la simptomatologia és nul·la o escassa, mentre que en altres casos la inflamació és molt intensa i genera una cremor important en orinar i l’aparició de secrecions uretrals abundants. De vegades s’inflamen també d’altres estructures properes i es presenten prostatitis, cistitis o epididimitis.

La seqüència de les alteracions descrites no és constant. En alguns malalts sobre venen simultàniament mentre que en d’altres ho fan de manera progressiva durant unes quantes setmanes. La majoria dels casos es recuperen del brot inicial al cap d’uns tres mesos o quatre, tot i que de vegades el curs de la malaltia és crònic. És molt freqüent que després d’un període de temps variable sense manifestacions n’aparegui un altre brot. Fins i tot el més habitual és que el malalt en presenti uns quants al llarg de la vida. En alguns casos, el progrés de la malaltia s’interromp espontàniament, i en altres els brots successius poden generar deformacions articulars o deterioracions de la capacitat visual.

Aquesta malaltia no té un tractament que la pugui guarir, perquè hom en desconeix la causa íntima. Malgrat el fet que és desencadenada per infeccions, el tractament antibiòtic és ineficaç per a combatre l’afecció. Durant els brots, que es poden presentar en qualsevol moment de l’evolució, hom aconsella de mantenir un repòs absolut i són utilitzats fàrmacs antiinflamatoris que atenuïn la simptomatologia.