Peu pla

Definició

El peu pla és una deformació que consisteix en l’enfonsament de la volta plantar i la desviació del turmell per la qual el taló es desvia cap enfora.

El peu és una estructura molt complexa constituïda per vint-i-sis ossos, trenta-cinc articulacions i més de cent lligaments. Esquemàticament, hom hi diferencia una part posterior, el taló; una part central de forma voltada, anomenada volta plantar; i una part anterior que rep el nom d’avantpeu, formada pels ossos del metatars i els dits. La funció principal del peu és la d’ésser el suport del pes corporal mentre hom està dret i durant la marxa. En la posició bípeda, el pes corporal es reparteix harmònicament entre uns punts determinats de recolzament del peu en terra: el calcani i els ossos del metatars corresponents a cadascun dels cinc dits. La volta plantar, que uneix aquests punts de recolzament, compleix una funció de suport i distribució de les forces gravitacionals, semblant a la que efectuen els arcs dels ponts.

En condicions normals, la volta plantar té una forma de semicúpula que queda oberta cap a la part interna del peu, la que correspon al dit gros. En esquema, la volta plantar està constituïda per una sèrie d’arcs longitudinals i transversals. Els arcs longitudinals són cinc i uneixen l’os calcani amb els ossos del metatars corresponents a cadascun dels cinc dits, la curvatura dels quals és més pronunciada com més interior és l’arc. D’altra banda, la part externa dels arcs transversals entra en contacte amb el terra. La forma dels ossos, especialment els del taló, manté la curvatura d’aquests arcs per la subjecció efectuada pels lligaments i, en segon lloc, per l’acció muscular.

Quan el peu és pla, el taló es troba desviat cap enfora i els arcs longitudinals de la volta plantar tenen una altura inferior al que és habitual. Així, el pes no es reparteix de manera harmònica entre els punts de recolzament i s’esdevé una alteració de la biomecànica del peu.

Causes i freqüència

El peu pla pot ésser causat per diverses circumstàncies o malalties que, una manera o una altra, afecten els ossos, els lligaments o els músculs del peu.

La causa més freqüent és una laxitud excessiva dels lligaments del peu, transmesa hereditàriament i que sovint afecta molts membres d’una mateixa família. En aquests casos, el trastorn és anomenat peu pla lax infantil.

D’altra banda, també pot ésser degut a una debilitat dels músculs de la cama i els peus; diverses alteracions òssies congènites, com ara una disposició vertical de l’os astràgal o una soldadura anormal entre diversos ossos; traumatismes; un excés de pes corporal; diverses malalties inflamatòries de les articulacions dels,peus, com ara l’artritis reumatoide, i, fins i tot, l’ús d’un calçat inadequat que comprimeix el dors del peu i no permet els moviments del turmell.

El peu pla és una de les deformacions esquelètiques més habituals. Possiblement, la causa última d’aquesta alteració és que el peu de l’ésser humà encara no està del tot adaptat, tant anatòmicament com funcional, al bipedisme.

Igualment, hi ha algunes circumstàncies que afavoreixen el desenvolupament normal del peu i n’hi ha d’altres que faciliten el peu pla. Convé caminar per terrenys irregulars i naturals, com ara les platges, perquè s’afavoreix el desenvolupament i el manteniment d’una curvatura adequada de la volta plantar. En canvi, l’absoluta regularitat dels terres de les cases i els carrers de les ciutats modernes, juntament amb l’ús d’un calçat dur, contribueix a la formació i l’evolució del peu pla.

Símptomes i evolució

L’evolució i els símptomes generats pel peu pla són molt diversos, segons la causa que l’ha ocasionat, el grau de deformació que presenta i el temps que ha transcorregut d’ençà de l’inici del trastorn.

En la majoria de casos, en què el peu pla és originat per una laxitud excessiva dels lligaments o per la debilitat de la musculatura, es presenta durant la infantesa o l’adolescència. Com que el desenvolupament de l’alteració sol ésser progressiu, en un primer moment la deformació no sempre és manifesta, i tampoc no es generen símptomes acusats més enllà d’una molèstia lleugera als peus, després que hom ha fet una caminada llarga o ha estat molta estona dret, que desapareix amb el repòs. Aquest és el cas, per exemple, del peu pla lax infantil, que es corregeix amb un tractament senzill i que fins i tot es pot solucionar espontàniament, amb la correcció que representa el desenvolupament muscular del nen quan creix.

De vegades, el defecte s’accentua amb el pas del temps fins que els ossos del peu s’adapten finalment a la deformació, que d’aquesta manera esdevé permanent i fixa. En aquests casos, habitualment anomenats peu pla de l’adult, els símptomes solen ésser més manifestos. El símptoma més precoç i habitual és el dolor, que al començament es presenta després de caminar molta estona, però que més endavant fins i tot ho fa mentre hom està dret. És possible que el dolor s’estengui als músculs de la cama, el genoll, la cuixa i fins i tot el maluc.

En alguns casos, la desviació del taló cap enfora i l’aixafament de la volta plantar provoquen una deformació manifesta. Aleshores, el peu pla pot plantejar problemes mecànics que repercuteixen a d’altres segments esquelètics. Així, de vegades els genolls es desvien cap endins, la qual cosa s’anomena genu valgum, per tal de compensar la desviació dels talons cap enfora. Igualment, si bé en la majoria de casos l’alteració afecta els dos peus, la disminució de l’altura de la volta plantar pot canviar d’un peu a l’altre. Sovint, la volta plantar d’un peu és 2 cm o 3 més curta que la de l’altre, de manera que el membre inferior més afectat és també en conjunt més curt que l’altre. Així, es manifesta una coixesa en caminar i, a més, la columna vertebral s’ha de desviar cap a un cantó o un altre per tal de restablir l’equilibri corporal. A la llarga, si el peu pla no és corregit, aquestes desviacions, en un primer moment compensatòries, s’accentuen i s’estableixen de manera definitiva.

Diagnosi

El peu pla no pot ésser diagnosticat amb seguretat fins a dos o tres anys d’edat, ja que fins en aquest moment les estructures músculo-esquelètiques del peu no han madurat prou, i el peu es troba envoltat per una capa de teixits tous que dificulten l’observació de la volta plantar. Això no obstant, si es demana al nen que es posi de puntetes, la forma de l’arc plantar serà més evident. Igualment, hom considera que si l’infant pot romandre algunes desenes de segons sobre els talons, i amb les puntes dels peus separades, és probable que les voltes plantars siguin normals. Si quan s’efectuen aquestes proves es detecta una anormalitat, hom pot sospitar que el nen té els peus plans.

En general, la diagnosi exacta del peu pla és possible a partir de tres anys d’edat, mitjançant l’exploració física dels diversos segments anatòmics del peu i diversos exàmens complementaris, com ara la fotopodografia, l’estudi de la marxa o les radiografies simples.

En la majoria de casos, en l’exploració física s’observa una desviació del taló cap enfora i una disminució de l’altura de la volta plantar. Igualment, l’observació de les actituds que adopta la resta de l’esquelet durant la marxa i en estar dret permet de detectar una coixesa o una desviació compensatòria de la columna vertebral.

La fotopodografia consisteix en l’estudi de les empremtes plantars.

Per a la realització d’aquest estudi, cal en primer lloc untar les plantes dels peus amb un líquid revelador fotogràfic. Després es demana que hom posi els peus damunt un paper fotogràfic col·locat sobre una superfície dura i llisa, de manera que és possible d’estudiar-ne les empremtes plantars. Tot seguit, es procedeix a avaluar les distàncies que separen uns determinats punts preestablerts en les empremtes obtingudes. Així, hom pot determinar si hi ha deformacions característiques del peu pla i el grau que tenen. En general, es considera que una empremta plantar és normal quan l’amplada que té des del punt central del peu és la meitat de l’amplada que té des del punt central de l’avantpeu. Com més elevada sigui la primera de les mesures esmentades, el grau de peu pla serà més important.

La radiografia dels peus permet d’observar el grau de desviació del taló i també determinar si hi ha alteracions òssies de la volta plantar. Aquesta dada és molt important, perquè, si existeixen alteracions òssies, com s’esdevé habitualment en els casos de peu pla de l’adult, les lesions ja són irreversibles.

Tractament

El tractament del peu pla és adreçat a restablir la normalitat anatòmica i funcional del peu. Quan es tracta del peu pla infantil, no sol haver-hi alteracions òssies, i, per tant, les lesions són reversibles. En aquests casos, la rehabilitació, l’ús d’un calçat adequat i la utilització d’unes plantilles ortopèdiques especials permeten de restablir la normalitat.

La rehabilitació constitueix la mesura terapèutica més important en el tractament del peu pla. Consisteix en la realització regular i quotidiana d’una sèrie d’exercicis físics destinats a enfortir la musculatura del peu i la cama. En un primer moment és recomanable que l’infant aprengui a realitzar aquests exercicis amb l’ajut d’un fisioterapeuta, però més endavant ja els podrà efectuar a casa. Els exercicis físics més recomanats consisteixen a fer que el nen camini descalç durant alguns minuts recolzant-se únicament a la vora externa dels peus, una estona als talons i després de puntetes. Durant alguns segons, caldrà que mantingui l’equilibri aguantant-se només amb un peu i després amb l’altre. A més, assegut i amb els peus descalços, haurà d’arrugar amb els dits una roba estesa en terra o recollir, també amb els dits dels peus, objectes petits, com ara llapis o bales. Igualment, és aconsellable que l’infant camini descalç per terrenys irregulars, com la sorra, l’herba o fins i tot catifes, durant uns quants minuts cada dia.

Les sabates no han de comprimir els turmells ni el dors del peu. Cal canviar-les sovint, perquè durant la infantesa es gasten ràpidament i el peu creix de manera continuada. D’altra banda, el calçat s’ha d’adaptar a les necessitats de cada cas concret.

Les plantilles són uns elements ortopèdics senzills que donen suport, corregeixen les deformitats i milloren la funció dels peus. Però, perquè siguin efectives i no resultin contraproduents, han d’ésser receptades per un especialista i confeccionades específicament per a cada persona. Així, es fabrica un motlle de guix dels peus, la forma del qual reprodueix exactament la deformació. A continuació, es corregeix el defecte al motlle i segons aquest model es confeccionen les plantilles. Hom recomana emprar-les quan es camina per terres llisos i regulars, però no quan es fa per terrenys naturals.

En conjunt, aquestes mesures ortopèdiques efectuades al llarg d’alguns anys guareixen la gran majoria de casos de peu pla infantil.

Quan els ossos s’han deformat, i en general en el peu pla de l’adult, el defecte pot ésser més o menys important, però és irreversible. Així, les mesures esmentades no poden restablir la normalitat del peu, però en canvi són molt útils per minvar els símptomes que provoca el trastorn i interrompre’n l’evolució.

Quan el dolor és acusat, o bé ho són la coixesa o les deformacions, hom pot recórrer a la cirurgia. Les tècniques quirúrgiques que es poden aplicar són variades i es trien i planifiquen segons les necessitats i les deformacions de cada cas concret. Com que l’estructura anatòmica del peu és molt complexa, la cirurgia no pot aconseguir una reconstrucció perfecta dels elements lesionats, però en la majoria dels casos elimina el dolor i disminueix la coixesa o la deformació.