Peu de pinya

El peu de pinya és una deformitat del peu molt accentuada que es manifesta des del naixement. El peu es troba en una actitud de flexió plantar, és a dir, estirat, com si fos una prolongació de la cama. La part davantera del peu és desviada cap endins, de manera que la planta s’orienta cap a l’altre peu. Sovint, també, la curvatura de la volta plantar és exagerada.

Aquesta deformitat es presenta aproximadament en un de cada 1.000 nounats, i en la meitat dels casos es troben afectats els dos peus. L’origen d’aquesta alteració és desconegut, bé que se suposa que és deguda a una predisposició genètica, perquè es produeix molt més sovint entre els membres d’algunes famílies que en la població en general. Igualment, hom creu que aquest defecte pot ésser generat per diverses posicions vicioses que el fetus adopta a l’interior de l’úter, a un endarreriment de la maduració fetal o a diverses alteracions musculars o neurològiques. Sovint s’acompanya d’altres trastorns, com ara la luxació congènita de maluc o l’espina bífida.

Si la deformació no és corregida oportunament, l’infant que n’és afectat no podrà estar-se dret ni caminar bé, i el seu desenvolupament psicomotor es trobarà entorpit.

És possible d’efectuar-ne la diagnosi en el moment en què l’infant acaba de néixer, a través de la valoració dels antecedents familiars i una exploració física i radiològica detallades. Les dades que aquestes exploracions permeten d’obtenir serveixen per a establir amb precisió en quin estat es troben les diverses estructures anatòmiques del peu i poder determinar quin és el tractament adequat.

El tractament d’aquest trastorn varia significativament segons el temps d’evolució. Quan el tractament és iniciat durant els primers dotze mesos de vida, en primer lloc hom procedeix a efectuar una sèrie de manipulacions que fan que el peu recuperi l’anatomia normal, la qual cosa és possible perquè el defecte encara no ha ocasionat una alteració en la forma dels ossos. Quan ja s’ha corregit, cal mantenir el peu en la posició correcta durant un temps. Així, hom recorre habitualment a la col·locació d’un embenat i, posteriorment, a l’ús de diverses menes de fèrules i sabates ortopèdiques. En la majoria dels casos, aquest tipus de tractament no ha de durar més de dotze mesos, després dels quals el defecte es corregeix definitivament.

Quan aquestes mesures no són eficaces, o quan el tractament s’inicia després del primer any de vida, gairebé sempre cal recórrer a la cirurgia. Les tècniques quirúrgiques solen ésser bastant complexes i es planifiquen segons cada cas particular. Si són efectuades durant la infantesa, aconsegueixen que el peu recuperi l’anatomia i la funcionalitat normals. En canvi, quan s’efectuen en les persones grans, la correcció no és del tot completa.