Artrosi

Definició

L’artrosi és una malaltia crònica de les articulacions caracteritzada per la degeneració progressiva del cartílag articular. A diferència d’altres afeccions articulars, aquesta no presenta alteracions inflamatòries.

El cartílag articular és un teixit elàstic i resistent, d’uns 2 mm de gruix, que cobreix els extrems ossis que integren l’articulació. La funció del cartílag articular és de protegir aquests extrems ossis del desgast que comporta el fregament degut als moviments. Així, esmorteeix, transmet i distribueix les forces que graviten sobre l’articulació. En l’artrosi, el cartílag articular degenera i disminueix progressivament de gruix, o fins i tot desapareix. Per tant, els extrems ossis de les articulacions afectades queden anormalment en contacte directe entre si. El resultat d’aquest procés és que gairebé totes les estructures de l’articulació en són afectades.

Causes i tipus

Actualment encara no es coneix amb precisió l’origen de la degeneració del cartílag articular. Tanmateix, els estudis realitzats els darrers temps suggereixen l’existència d’unes circumstàncies determinades que en predisposen l’aparició i d’altres que en precipiten el desenvolupament.

Hom ha comprovat en alguns casos que existeix una predisposició genètica, transmesa hereditàriament, a ésser-ne afectat. Aquest és el cas, sobretot, de l’artrosi localitzada a les articulacions de la mà. Així, s’ha constatat que és molt més freqüent entre persones de la mateixa família que entre la resta de la població.

D’altra banda, el procés degeneratiu del cartílag pot ésser desencadenat per diverses circumstàncies que, d’una manera o una altra, generen una lesió en una articulació. D’aquestes, les més conegudes són els traumatismes articulars, les infeccions de les articulacions, les malalties metabòliques que originen el dipòsit de diverses substàncies a l’interior d’una articulació, com és ara el cas de la gota o la condrocalçinosi; les malalties cròniques que generen una inflamació de les articulacions, com és l’artritis reumatoide; i l’hemofília, que habitualment ocasiona episodis repetits d’hemorràgies intraarticulars.

Igualment, l’artrosi es pot desenvolupar quan una articulació suportà de manera repetida i continuada una pressió que depassa la seva capacitat. Aquest és el cas, per exemple, de l’obesitat, que implica un esforç superior de les articulacions dels genolls, els malucs i la columna vertebral; de la pràctica intensiva d’alguns esports, com ara el futbol o l’esquí, que exigeixen un ús molt intens de les articulacions dels genolls i els malucs; i de diverses deformacions esquelètiques, com ara les degudes a la luxació congènita de maluc o les desviacions dels membres inferiors.

Freqüència i localitzacions

L’artrosi és la malaltia reumàtica més comuna. La freqüència varia notablement en relació amb l’edat. Segons les dades estadístiques, afecta aproximadament el 50% de les persones adultes, i es dóna en més del 95% de les persones que superen els setanta-cinc anys. Tanmateix, entre aquells casos que estadísticament són considerats artrosi, també s’inclouen els que han estat detectats per estudis radiografies però que no presentaven cap simptomatologia.

Fins als cinquanta anys d’edat, l’artrosi afecta amb una freqüència similar els homes i les dones. A partir d’aquesta edat, el sexe femení n’és lleugerament més afectat que el masculí.

D’altra banda, pot alterar qualsevol articulació mòbil, però de fet és més freqüent al genoll, la columna vertebral, la mà i el maluc.

En general, l’afecció compromet només un o dos dels grups articulars esmentats. Això no obstant, sovint, sobretot en les dones, afecta diversos grups articulars alhora. En aquests casos, anomenats poliartrosi, l’afecció se sol localitzar en articulacions diverses. Així, per exemple, poden ésser-ne afectades la mà, el genoll i la primera articulació metatarso-falàngia.

Lesions

L’artrosi és un trastorn d’evolució prolongada i lenta. Durant els primers anys o dècades d’evolució, les lesions es localitzen al cartílag articular, que disminueix progressivament de volum. Més endavant, a causa de l’aprimament o la desaparició del cartílag articular, les lesions s’estenen a la resta de les estructures intraarticulars. Així, en conjunt, l’articulació pot ésser alterada anatòmicament i funcionalment.

Les lesions inicials del cartílag articular s’estableixen a les zones sotmeses als fregaments i les pressions més importants. Bàsicament, es generen clivelles, fissures i petites erosions al cartílag. A poc a poc, aquestes lesions es van fent més extenses i profundes, fins que pràcticament s’esdevé la desaparició del cartílag articular. En una etapa posterior, els extrems ossis intraarticulars, desproveïts de la protecció i l’esmorteïment que representa la presència del cartílag articular, entren en contacte directe i pateixen un fregament més o menys continuat que poleix i fa engruixir la superfície de l’os, la qual adopta un aspecte similar al vori.

Paral·lelament, la manca del cartílag articular adequat impedeix que la pressió generada a l’articulació pel pes corporal es reparteixi de manera regular per tota la superfície òssia intraarticular. Aquest fet representa una agressió a les zones de l’os que han de suportar les pressions més importants, les cèl·lules de les quals responen elaborant teixit ossi. Així es generen excrescències òssies d’una manera irregular i asimètrica, anomenades osteòfits, que constitueixen una de les lesions més característiques de l’artrosi. Els osteòfits poden atènyer alguns mil·límetres, i fins i tot centímetres, de diàmetre.

Símptomes

Els símptomes generats per l’artrosi es relacionen estretament amb el grau d’evolució de les lesions. Durant els primers anys o dècades, quan les lesions només afecten el cartílag articular, la malaltia no provoca símptomes. Les manifestacions s’inicien quan les lesions comprometen d’altres estructures articulars.

El símptoma principal i més primerenc de l’artrosi és el dolor articular. El dolor no és degut pròpiament a les lesions cartilaginoses, perquè el cartílag no és innervat i, per tant, no genera estímuls sensitius, sinó a l’excessiva pressió que suporten les superfícies òssies desproveïdes d’un recobriment cartilaginós adequat i a l’estirament que experimenten les parts sensibles de l’os, a conseqüència de la formació dels osteòfits. Així, de bon començament, el dolor sol ésser lleu, però es va fent cada vegada més intens a mesura que les lesions evolucionen.

Una de les característiques del dolor artròsic és la relació que manté amb el repòs i el moviment de l’articulació que n’és afectada. Es presenta després que l’articulació ha estat en repòs algunes hores i sol desaparèixer a mesura que es va movent. Això no obstant, si el moviment és massa intens o prolongat, reapareix; en aquests casos, minva si hom deixa reposar l’articulació.

Un altre símptoma de l’artrosi és la rigidesa articular, és a dir, la dificultat d’efectuar moviments normals amb l’articulació afectada. Es presenta després d’algunes hores de repòs, com ara en llevar-se al matí. En general, no dura més d’un quart d’hora, passat el qual l’articulació es pot moure amb facilitat. També és habitual que, amb la progressió de les lesions, aparegui una limitació de moviments deguda, d’una banda, a la presència d’osteòfits voluminosos o de cossos lliures intraarticulars derivats de llur fragmentació, que dificulten la mobilitat, i, de l’altra, al desajust progressiu de les superfícies òssies originat pel fregament i el desgast continuats.

Un altre símptoma molt habitual en l’artrosi és l’aparició de cruixits quan es mou l’articulació. En les persones sanes, es produeixen sorolls de característiques diferents al cruixit; es tracta d’esclafits aïllats i de to agut, mentre que els cruixits són nombrosos i de to greu. Els cruixits són causats pel fregament que s’esdevé entre les superfícies cartilaginoses erosionades o entre les superfícies òssies irregulars que entren en contacte en moure’s.

En els estadis avançats de la malaltia, és possible que es presenti una deformació articular deguda a la presència d’osteòfits voluminosos. Al contrari del que hom podria suposar, la deformació no es relaciona directament amb el deteriorament de la funció articular. De vegades, una articulació manifestament deformada desenvolupa una funció correcta.

Quan els extrems ossis intraarticulars mantenen un contacte anormal, el moviment força els lligaments, i, per tant, n’incrementa la laxitud. Així, els lligaments permeten una major mobilitat dels ossos. En els períodes avançats de la malaltia, les articulacions afectades poden esdevenir inestables i luxar-se amb facilitat, és a dir que els extrems ossis articulars es poden desplaçar i perdre llur contacte normal.

Cal destacar que, a diferència d’altres malalties articulars, l’artrosi no genera signes d’inflamació articular, ni símptomes de caràcter general com ara febre, malestar o pèrdua de la gana.

Manifestacions

Les característiques de les manifestacions d’aquesta malaltia depenen de la localització. Malgrat que en tots els casos es produeixen lesions articulars similars, les diferències que hi ha entre les diverses articulacions afectades fan que també les manifestacions siguin diferents.

L’artrosi de mà és molt habitual. Afecta unes deu vegades més les dones que no els homes i, generalment, es presenta a partir de quaranta-cinc anys. Les articulacions que en són afectades més sovint són les interfalàngiques distals, que uneixen les últimes falanges entre si; les interfalàngiques proximals, que enllacen les dues primeres falanges; i la trapezi-metacarpiana, que vincula la base del polze amb la resta de la mà. L’afecció es presenta en ambdues mans.

Les lesions més característiques d’aquesta localització de l’artrosi són uns nòduls durs, formats per osteòfits i cartílag. En l’articulació interfalàngica distal, són anomenats nòduls de Heberden, i els de l’articulació interfalàngica proximal, nòduls de Bouchard. Els nòduls tenen un diàmetre d’alguns mil·límetres i, al començament, es localitzen amb preferència als dits índex i mitjà. Més endavant, solen afectar els altres dits. D’altra banda, els nòduls provoquen deformitats als dits, que poden quedar en posició de flexió o desviats lateralment amb més rigidesa o menys. D’altra banda, les deformacions no solen generar limitacions importants de la funció articular.

Una característica de l’artrosi de mà és que normalment no provoca dolor. Això no obstant, aquest es pot presentar quan l’articulació afectada és la trapezi-metacarpiana, la de l’arrel del dit polze. En aquest cas, es manifesta quan hom efectua uns moviments determinats, com ara escórrer la roba, obrir una porta o agafar una ampolla.

L’artrosi de genoll és també molt comuna. Segons estudis estadístics realitzats a través d’autòpsies, totes les persones de més de vint anys presenten un cert grau de degeneració artròsica al cartílag articular del genoll. Així, hom considera que l’artrosi de genoll és normal en l’espècie humana, probablement pel fet que el genoll no és una articulació prou adaptada per suportar el pes corporal i que sovint és sotmesa a un esforç exagerat, com el que representen fer caminades llargues o estar dret durant molta estona. Aquesta freqüència elevada de lesions artròsiques al genoll fa que hom no pugui considerar que es tracta d’una malaltia en tots els casos. Així, només es consideren patològiques les lesions molt accentuades o que generen símptomes.

L’artrosi de genoll que arriba a produir símptomes sol manifestar-se a partir dels quaranta-cinc anys. És més freqüent entre les dones que entre els homes. Probablement, aquesta diferència és deguda al fet que moltes dones, com ara les mestresses de casa, s’estan dretes moltes hores cada dia i, d’altra banda, que amb el pas dels anys la tendència a engreixar-se és més elevada entre les dones que entre els homes.

Al començament, els símptomes se circumscriuen en un sol genoll. Més endavant, però, en un 75% dels casos, n’és afectat també l’altre, de manera que els símptomes es presenten en ambdós genolls.

El dolor es localitza a la cara anterior de l’articulació. En un primer moment no és constant, sinó que apareix només en unes circumstàncies determinades, com ara després del repòs de la nit, després d’haver estat una estona assegut, en baixar o pujar escales, alçar-se d’un seient o ajupir-se. Més endavant, el dolor apareix també quan hom camina o roman dret molta estona. En canvi, minva si es reposa al llit o en un seient, amb les cames estirades.

Juntament amb el dolor, hi ha també, habitualment, un cert grau de rigidesa articular que provoca dificultat a l’hora de començar a caminar, però desapareix al cap d’alguns minuts.

Els cruixits són molt freqüents en l’artrosi de genoll. Hom els pot percebre en pujar o baixar escales, alçar-se d’un seient i agenollar-se.

Tots aquests símptomes progressen amb el pas del temps, però no ho fan d’una manera continuada. El cas més habitual és que es vagin alternant períodes d’exacerbació simptomàtica amb d’altres d’una calma relativa. La durada d’aquests períodes és molt variable i depèn de cada cas concret.

En les etapes més avançades de la malaltia, apareix de vegades una limitació lleu del moviment articular; així, pot ésser que no sigui possible l’extensió o la flexió completa de la cama. Igualment, en alguns casos avançats, les lesions artròsiques generen una angulositat anormal a nivell del genoll que provoca una desviació de la cama cap enfora o cap endins, és a dir, un genu varum o un genu valgum respectivament.

D’altra banda, l’artrosi de maluc es manifesta entre 40 anys i 60, i és lleugerament més habitual entre els homes. Es diferencia de les altres presentacions perquè provoca símptomes precoços, evoluciona de manera ràpida i, en les fases més avançades, genera un grau més elevat o menys d’invalidesa. En una bona part dels casos, s’hi pot constatar l’antecedent d’alguna malaltia inflamatòria o infecciosa que havia afectat l’articulació, o d’algun trastorn de la mecànica articular, com ara el causat per la luxació congènita de maluc.

La malaltia sol ésser bilateral, és a dir, afecta ambdós malucs. Sovint, però, en una primera fase només es declara en un costat i al cap d’un temps en l’altre.

La primera manifestació de la malaltia consisteix en la presentació de dolor al maluc mateix, o bé les natges o la part anterior de la cuixa. De bon començament, el dolor no és gaire acusat, però s’intensifica en caminar i quan el maluc és sotmès a un esforç excessiu, com el realitzat en carregar objectes pesants. Més endavant, el dolor es manifesta quan hom canvia de posició, per exemple en incorporar-se després de seure una estona, i es pot notar també als genolls. Durant els primers anys de la malaltia, el dolor desapareix quan la persona és al llit, però en les fases avançades esdevé continuat i molt intens. Aleshores, sovint impedeix un repòs nocturn satisfactori.

Progressivament, es presenta una limitació de l’amplitud de moviments del maluc. Així, la persona que n’és afectada experimenta cada vegada més dificultat a calçar-se, seure, pujar escales o creuar les cames.

D’altra banda, aquesta dificultat a realitzar uns moviments determinats i el dolor que provoca efectuar-los afavoreixen que el malalt vagi modificant les actituds corporals. Així, d’una manera inconscient, adopta una actitud viciosa i, sovint, flecteix el membre inferior tot aproximant la cuixa a l’abdomen. Igualment, a causa d’aquesta flexió i la reducció de l’espai articular per la desaparició del cartílag, la longitud del membre inferior disminueix. Per tant, s’estableix una coixesa que primer és lleu, però que progressivament esdevé més intensa. En les fases més avançades, la malaltia pot provocar un grau variable d’invalidesa, i és gairebé impossible de caminar.

L’artrosi de columna vertebral es manifesta entre 40 anys i 45. En aquesta localització, l’artrosi presenta unes característiques molt especials degudes a les particularitats dels ossos i les articulacions que en són afectades. Les vèrtebres són uns ossos de forma més o menys cúbica que consten d’un bloc central, o cos vertebral, d’on parteixen lateralment unes prolongacions anomenades apòfisis. Les vèrtebres se situen l’una al capdamunt de l’altra, però les superfícies òssies no entren en contacte directament, sinó que estan separades per un disc intervertebral. Aquest disc és una estructura de teixit cartilaginós de forma cilíndrica i aplanada, de diversos mil·límetres de gruix, i té la funció d’esmorteir i distribuir la pressió generada pel pes corporal i el,fregament causat pels moviments de la columna vertebral, que les vèrtebres han de suportar d’una manera més o menys continuada.

Les lesions inicials de la malaltia degenerativa es localitzen al disc intervertebral. Cada disc està format per una zona central i una altra de perifèrica. La part central és el nucli polpós, compost per teixit conjuntiu molt lax i amarat d’un líquid gelatinós. La zona perifèrica és l’anell fíbrós, format per teixit fibrós i de consistència més dura, que cobreix com una càpsula el nucli polpós. En els adults joves, en condicions normals, aquest nucli conté aigua en un 88%. A mesura que passa el temps, es deshidrata i progressivament adopta una consistència semblant a la de l’anell fibrós. Per tant, el nucli polpós perd la capacitat d’esmorteir les pressions a què es troba sotmès, i amb el temps es va desplaçant i s’insereix en l’anell fibrós. Aquesta modificació del disc intervertebral forma part del procés d’envelliment, però en molts casos constitueix la base a partir de la qual es produeix la degeneració artròsica, és a dir, que a poc a poc s’esdevé una reducció progressiva del gruix del disc intervertebral. La degeneració d’aquests discs pot ésser afavorida per diverses circumstàncies, com ara les desviacions, els traumatismes, els trastorns inflamatoris o les infeccions de la columna vertebral.

Quan el disc intervertebral perd la consistència normal, el fregament sobre el teixit ossi s’incrementa, però la producció d’osteòfits n’estimula la regeneració.

D’altra banda, el nucli polpós del disc intervertebral es pot desplaçar notòriament de la seva localització normal, i fins i tot és possible que depassi els límits de l’anell fibrós. Aquesta complicació és anomenada hèrnia discal. Quan es produeix una hèrnia del disc intervertebral, la protrusió del teixit fibrós pot comprimir les estructures nervioses més properes, com ara les arrels nervioses que surten de la medul·la espinal. Així, es presenten diversos símptomes neurològics segons el segment vertebral que n’és afectat.

Les lesions artròsiques afecten totes les articulacions intervertebrals, però hi ha diversos sectors de la columna que en són alterats d’una manera més acusada. Les lesions més importants es localitzen als segments més mòbils, és a dir, a la regió cervical, que comprèn les set primeres vèrtebres, o a la regió lumbar, que inclou cinc vèrtebres situades a la part baixa de l’esquena. La regió dorsal, a la qual corresponen dotze vèrtebres localitzades a l’esquena, n’és afectada amb una freqüència inferior.

L’artrosi de columna cervical no provoca molèsties en la majoria de casos. Quan no és així, el símptoma més precoç i habitual és el torticoli, és a dir, un dolor localitzat al coll acompanyat d’una limitació important dels moviments del cap i de la desviació lateral del coll. Aquests símptomes són deguts probablement a una hèrnia discal que se sol produir en les primeres fases de l’artrosi. En general, els símptomes que generà es mantenen alguns dies o unes setmanes, i després desapareixen del tot. Habitualment, però, els episodis de torticoli es tornen a presentar, separats per períodes asimptomàtics que poden durar alguns mesos o anys. Amb el pas del temps, el dolor cervical no és tan intens, però en canvi és més continuat. De totes maneres, la intensitat del dolor va minvant fins que desapareix. En canvi, la progressió de l’artrosi accentua la limitació dels moviments de rotació del cap.

Quan l’artrosi afecta la part inferior de la columna cervical, el dolor se sol localitzar a la part alta de l’esquena, però també és habitual que el malalt noti un dolor a certa distància del punt on se situen les lesions. En aquest cas, es presenta un dolor profund a l’escàpula, l’espatlla, l’avantbraç i la regió pectoral.

L’artrosi de columna dorsal origina molèsties menys sovint. Això no obstant, provoca dolor d’esquena, localitzat a l’altura de la vèrtebra o les vèrtebres afectades i, en alguns casos, s’estén cap al tòrax o l’abdomen. Els accessos de dolor no són gaire llargs i cedeixen si hom reposa al llit. De vegades desapareixen durant espais de temps llargs, però de fet tendeixen a repetir-se amb una certa periodicitat.

L’artrosi de columna lumbar és extremament comuna i en la majoria de casos asimptomàtica. Quan provoca símptomes, ho sol fer a partir de quaranta o quaranta-cinc anys d’edat, i aquests són més habituals en els homes que en les dones.

El símptoma més freqüent d’aquest tipus d’artrosi és el lumbago, un dolor molt acusat que es localitza a la part baixa de l’esquena i que de vegades s’estén fins a les natges o l’engonal. Sovint, el dolor és tan intens que impedeix el malalt d’ajupir-se, incorporar-se o fins i tot desplaçar-se. Millora amb el repòs al llit i s’intensifica amb els moviments sobtats, com els deguts a la tos i l’esternut. El lumbago se sol presentar de manera sobtada, després d’haver efectuat un esforç amb el tronc inclinat cap endavant, com ara quan hom agafa un objecte pesat o cull alguna cosa de terra, o després d’estar-se dret una estona llarga. Els atacs de lumbago solen durar uns deu dies, després dels quals els símptomes desapareixen durant mesos o anys. De fet, però, sovint es tornen a presentar, sobretot si hom no segueix una prevenció correcta.

Una complicació relativament habitual de l’artrosi lumbar és la ciàtica, un dolor originat al territori del nervi ciàtic, que s’estén al llarg de tota la cama. La ciàtica sol ésser provocada per una hèrnia discal que comprimeix una arrel del nervi, a l’altura de la quarta o cinquena vèrtebra lumbar o de la primera vèrtebra sacra. La localització del dolor es modifica si l’arrel sensitiva és comprimida a l’altura d’una vèrtebra o una altra. En general, la ciàtica es manifesta per l’aparició de dolor a la part baixa de l’esquena. El dolor s’estén unilateralment a una natja, la part posterior de la cuixa, la cara externa de la cama i fins i tot la vora externa i el dors del peu. És intens i s’exacerba quan hom camina, de manera que de vegades és impossible de fer-ho. Igualment, el dolor és acompanyat d’una sensació de formigueig que es percep a les mateixes regions del cos. La durada dels accessos de ciàtica és diversa, però no se solen prolongar més enllà de deu dies. De vegades, l’accés no es torna a repetir i, en canvi, en altres casos, ho fa molt sovint. Fins i tot és possible que esdevingui crònic.

D’altra banda, també és possible que l’artrosi lumbar provoqui solament un dolor lleu, però gairebé continuat i localitzat al punt més baix de l’esquena.

Diagnosi

Hom basa la diagnosi de l’artrosi en l’estudi dels símptomes, l’exploració física i les radiografies de les regions que en són afectades. En general, s’efectuen també d’altres proves complementàries, com ara anàlisis de sang i orina, però només amb l’objectiu de descartar l’existència d’altres malalties que es podrien confondre amb l’artrosi, ja que en aquesta alteració el resultat de les anàlisis és normal.

Els símptomes que més sovint motiven la consulta al metge són el dolor, que s’intensifica amb uns moviments determinats; la rigidesa articular, els cruixits i, en alguns casos, la limitació de moviments o la presència de deformitats.

L’exploració física de les articulacions sol palesar que el dolor s’exacerba quan hom prem uns punts determinats, o bé que hi ha dificultat a efectuar uns moviments concrets. Igualment, l’exploració física permet de constatar que no hi ha signes d’inflamació a les articulacions afectades, és a dir, que les articulacions no es troben tumefactes ni envermellides i que la temperatura és normal.

L’exploració radiogràfica serveix per a confirmar la diagnosi i precisar l’extensió de les lesions. En general, se sol·liciten radiografies de la zona afectada i, quan es tracta d’una extremitat, se’n demanen de les dues bandes del cos, per exemple de les dues mans o els dos genolls. Hi ha diversos signes radiografies que són força característics de l’artrosi i que poden ésser-hi presents o no, segons el temps d’evolució i la localització de les lesions.

Habitualment, el signe radiogràfic més precoç és l’anomenat pinçament de la interlínia articular, és a dir, l’estrenyiment de l’espai que separa els segments ossis d’una articulació. Aquest fet és degut a la disminució progressiva del gruix del cartílag articular i, en els períodes més avançats de la malaltia, a la seva desaparició.

Una de les comprovacions més importants que permet l’estudi radiogràfic és la de la presència d’osteòfits. En un primer moment, són visibles unes excrescències òssies petites als marges de l’os articular que més endavant es fan més voluminoses. Igualment, sovint és possible d’observar imatges denses anormals a l’interior de la cavitat articular que corresponen a la presència de cossos lliures derivats de la fragmentació d’osteòfits.

Un altre signe important és el causat per l’esclerosi òssia subcondral, és a dir, el poliment i l’engruiximent que afecta les superfícies òssies intraarticulars desproveïdes de la protecció del teixit cartilaginós. Aquesta lesió es detecta, en les plaques radiogràfiques, per la presència d’una banda més densa del que és normal que subratlla l’extrem de l’os articular.

Les imatges radiogràfiques obtingudes en períodes avançats de la malaltia permeten d’observar la presència eventual de deformitats articulars i l’alteració de l’alineació que normalment mantenen els extrems ossis.

Sovint, quan l’artrosi és de columna vertebral, les imatges radiogràfiques permeten de constatar la disminució de l’altura discal, és a dir, el pinçament del disc intervertebral situat entre les vèrtebres afectades.

Tractament i pronòstic

El tractament de l’artrosi pretén deturar l’evolució de la malaltia i alleugerir-ne o eliminar-ne els símptomes. Així, les mesures més emprades són el repòs de les articulacions afectades, la fisioteràpia, l’administració de medicaments analgèsics i antiinflamatoris i, de vegades, diversos tipus d’intervencions quirúrgiques.

El repòs de les articulacions artròsiques és fonamental per a aturar la progressió de la malaltia i, també, per a minvar el dolor. Per tal de garantir un repòs adequat, hom recomana disminuir l’activitat de les articulacions afectades, mantenir un descans nocturn de vuit a deu hores diàries, i evitar els moviments que provoquen dolor. D’altra banda, és igualment important procurar que les articulacions artròsiques reposin periòdicament al llarg del dia en les posicions que resultin adequades.

La fisioteràpia consisteix bàsicament en la realització regular d’una sèrie d’exercicis físics segons les indicacions del metge. En un primer moment, els exercicis s’han de fer amb l’ajut d’un fisioterapeuta, i més endavant el malalt ja els podrà fer pel seu compte. L’objectiu de la fisioteràpia és de mantenir la mobilitat, enfortir la musculatura i corregir les actituds vicioses. D’altra banda, la marxa i l’ús dels aparells ortopèdics auxiliars són igualment útils per a exercitar el malalt en relació amb les postures adequades.

La medicació analgèsica i antiinflamatòria és eficaç en el combat del dolor i la rigidesa articular, sobretot en els períodes en què aquests símptomes s’aguditzen. Hi ha molts medicaments que es poden utilitzar en aquest sentit, i la tria que se’n fa depèn de cada cas concret. Els més utilitzats són l’àcid acetilsalicílic, el paracetamol, la indometacina i el naproxèn. Com que aquests fàrmacs únicament són efectius a nivell simptomàtic i, d’altra banda, poden originar diversos efectes adversos, hom els empra a dosis relativament baixes i la durada de l’administració es limita tant com és possible.

L’excés de pes contribueix igualment a la progressió de l’artrosi de maluc, genoll i columna vertebral, i en aquest sentit és molt important de seguir una dieta que permeti de mantenir el pes adequat a la talla, la complexió física, el sexe i l’edat corresponents.

L’artrosi de mà sol presentar una evolució favorable i gairebé mai no comporta incapacitat de moviment. No requereix tractament, llevat de l’administració de fàrmacs analgèsics si causa dolor. Quan l’artrosi afecta l’articulació que uneix el polze amb la resta de la mà i origina dolors molt intensos, hom recorre a l’aplicació d’una fèrula durant la nit per tal de garantir el repòs de l’articulació. Si aquesta mesura no és efectiva, hi ha la possibilitat d’efectuar una intervenció quirúrgica que limiti la mobilitat de l’articulació. Així, s’impedeix el fregament que origina el moviment i no es generarà dolor.

L’artrosi de genoll és de pronòstic favorable, sempre que hom segueixi les recomanacions i les mesures terapèutiques pertinents. En aquest tipus d’artrosi hi ha diverses circumstàncies que cal evitar: estar-se gaire temps dret, caminar massa estona o fer-ho per terrenys irregulars, agenollar-se, anar amb bicicleta, practicar jogging, o tennis o esports violents, pujar o baixar escales sense repenjar-se a la barana o en un bastó, seure en seients massa tous, estar-se assegut molt de temps sense estirar les cames periòdicament i fer servir sabates de taló de més de 4 cm. En canvi, convé mantenir un pes adequat a la talla, la complexió física, el sexe i l’edat, interrompre qualsevol moviment que resulti dolorós, ajeure’s amb les cames estirades entre deu minuts i un quart cada dues hores o tres, caminar alguns minuts quan s’ha d’estar assegut molta estona, i utilitzar un bastó quan resulta dolorós de caminar.

Els exercicis físics més adequats a l’artrosi de genoll són els que enforteixen el múscul quàdriceps femoral, és a dir, el múscul localitzat a la part davantera de la cuixa i que permet d’estirar la cama. Per tal d’evitar que el pes corporal es carregui als genolls, aquests exercicis no s’han d’efectuar a peu dret, sinó en posició horitzontal o en un seient adequat. Cal fer-los cada dia, de manera moderada i regular, i, si més no al principi, amb l’ajut d’un fisioterapeuta.

Malgrat l’eficàcia de totes aquestes mesures, quan el dolor és intens pot caldre l’administració de medicaments analgèsics o antiinflamatoris.

Quan l’artrosi de genoll provoca deformitats i molèsties intenses, hom recorre a la cirurgia. Les intervencions quirúrgiques poden corregir una desviació de la cama, com un genu varum o un genu valgum. Hom ha experimentat, els darrers anys, la possibilitat de reemplaçar l’articulació amb una pròtesi, però els resultats no han estat encara prou satisfactoris.

Les lesions generades per l’artrosi de maluc solen ésser molt acusades i de vegades provoquen la invalidesa. Quan una persona és afectada per aquest tipus d’artrosi, ha d’evitar qualsevol mena de moviment que resulti dolorós, les caminades llargues, estar dret durant molta estona i els moviments que representen un esforç per al maluc, com ara saltar, córrer o agafar objectes pesants. En canvi, és recomanable que efectuï un repòs periòdic en posició horitzontal durant vint minuts o mitja hora cada dues hores o tres, que dormi en un matalàs dur, que segueixi una dieta si té un excés de pes, i que utilitzi un bastó quan esdevé difícil de caminar.

La fisioteràpia és planificada d’acord amb cada cas concret. Això no obstant, globalment són beneficiosos els exercicis físics en què s’efectua la rotació de l’articulació, com ara quan, en posició horitzontal, hom acosta i separa alternativament les puntes dels peus. Igualment, són convenients els exercicis efectuats amb una bicicleta fixa i la natació.

La cirurgia té un paper destacat en el tractament de l’artrosi de maluc. La intervenció quirúrgica que es realitza més sovint és el reemplaçament del maluc, parcial o total, per una pròtesi de metall o material sintètic. La conveniència d’aquesta intervenció depèn de cada cas concret, però, en general, es recomana quan el dolor és intens i continuat o quan el malalt no es pot desplaçar per si mateix. Com que el material de les pròtesis utilitzat actualment es manté en condicions adequades durant molts anys després que s’ha col·locat, el reemplaçament de maluc pot beneficiar la majoria dels malalts. Segons les estadístiques, aquesta intervenció elimina el dolor en un 95% dels casos i millora significativament el moviment articular en més del 85% de les persones que s’hi sotmeten.

En fases menys avançades de l’artrosi de maluc, és molt convenient l’osteotomia del coll femoral. En aquesta intervenció es corregeix la inclinació del coll del fèmur, de manera que es modifica el recolzament del cap femoral en el coxal. Els resultats de l’operació són molt favorables, tant per la desaparició com la millora de la funció articular.

Una altra tècnica quirúrgica emprada en pocs casos, quan no s’indica el reemplaçament del maluc amb una pròtesi, és l’artròdesi, és a dir, la fixació de l’articulació perquè no es pugui moure. L’objectiu d’aquesta intervenció és d’eliminar el dolor a costa de la mobilitat articular.

L’artrosi de columna vertebral sol tenir un pronòstic favorable, tot i que de vegades els atacs de lumbago o ciàtica se succeeixen amb una certa freqüència.

Quan l’artrosi és cervical, convé de no agafar objectes pesants i és recomanable dormir sense coixí o fer-ho amb un de prim. Igualment, hom aconsella de realitzar cada dia uns exercicis físics específics destinats a enfortir la musculatura del coll i les espatlles.

Els accessos de dolor es combaten fent repòs durant alguns dies i amb l’administració d’analgèsics i antiinflamatoris. De vegades convé d’utilitzar temporalment un collaret ortopèdic, per tal de garantir la immobilització de la zona fins que els símptomes desapareixen, i només és utilitzat durant períodes curts de temps que no depassen els quinze dies.

En l’artrosi dorsal, el dolor cedeix habitualment fent repòs al llit, tot i que de vegades hom recorre a l’ús d’analgèsics.

Quan es tracta d’artrosi lumbar el repòs és fonamental. Hom recomana de dormir en un matalàs dur, o col·locar-hi una fusta a sota, i reposar ajagut al llit durant alguns minuts diverses vegades al dia. També és fonamental eliminar l’excés de pes, no efectuar cap mena de moviment que sigui dolorós i no agafar objectes pesants. Sobretot és important no flectir el cos. Així, per exemple, en lloc d’inclinar-se cap endavant per recollir alguna cosa de terra, és millor fer-ho flectint els genolls.

En aquest tipus d’artrosi, els exercicis físics tenen l’objectiu d’enfortir la musculatura de la part baixa de l’esquena i de l’abdomen, i no han d’incloure la flexió del tronc.

Els accessos de lumbago i ciàtica es combaten amb el repòs al llit durant alguns dies i l’administració d’analgèsics. De vegades, convé col·locar una cuirassa de guix que garanteixi la immobilitat de la zona fins que els símptomes cedeixin. Quan una hèrnia discal comprimeix l’arrel del nervi ciàtic de manera permanent, cal recórrer a una intervenció quirúrgica que l’alliberi abans que el nervi experimenti lesions irreversibles.