Osteomalàcia i raquitisme

Definició

L’osteomalàcia i el raquitisme són trastorns del metabolisme dels ossos causats per la manca de vitamina D, consistent en el reblaniment del teixit ossi per manca del dipòsit de calci i fòsfor, minerals que donen duresa a l’os. En realitat, es tracta d’un mateix trastorn, i el nom varia segons l’edat en què es presenta: s’anomena raquitisme quan afecta els infants els ossos dels quals s’estan formant encara, i osteomalàcia quan es dóna en adults que ja tenen els ossos formats.

Causes

L’os és un teixit sòlid pel dipòsit de compostos de calci i fòsfor que té a l’interior. Tanmateix, el teixit ossi no és estàtic, sinó que es renova constantment, i així, d’una manera continuada, entren i surten minerals del seu interior. Per tal que disposi d’una quantitat suficient de calci i fòsfor, és imprescindible l’acció de la vitamina D, que afavoreix l’absorció intestinal dels minerals que provenen dels aliments i en regula la mobilització en l’os. Si no hi ha prou vitamina D, el teixit ossi que es formi no tindrà prou minerals, i això farà que sigui feble i que es pugui deformar fàcilment.

La vitamina D prové de dues fonts. En primer lloc, l’alimentació, ja que és present en els ous, la mantega, la llet, les margarines, que en general són enriquides amb aquesta vitamina, i el fetge de peix. En segon lloc, el mateix organisme n’elabora a través d’una substància que hi ha en la pell, anomenada 7-deshidrocolesterol, que mitjançant l’acció dels raigs ultraviolats del sol es transforma en vitamina D. Tant la vitamina proporcionada pels aliments com la que es forma en la pell experimenten transformacions al fetge i el ronyó per a ésser efectivament actives.

La causa de la manca de vitamina D pot ésser diversa. És possible que sigui deguda a una exposició al sol escassa, a un contingut baix en la dieta, a alteracions del fetge o el ronyó que impedeixen l’activació, o a malalties digestives que n’impossibiliten l’absorció intestinal.

En països assolellats com el nostre, on se segueix una alimentació variada, l’osteomalàcia i el raquitisme són poc freqüents. Les causes més habituals són la insuficiència renal i les malalties que dificulten l’absorció intestinal de vitamina D, com l’enteritis regional o la malaltia celíaca.

En països poc desenvolupats, on se segueix una alimentació deficient, i majoritàriament amb habitants de pell fosca, la qual cosa dificulta l’acció dels raigs ultraviolats, tant el raquitisme com l’osteomalàcia són molt freqüents.

Símptomes

Quan hi ha una manca de minerals, el teixit ossi que es forma és anormal. Els ossos són tous i sovint es deformen. Les deformacions no són reversibles, de manera que constitueixen una seqüela permanent.

En el raquitisme, com que l’esquelet dels infants no ha assolit encara la maduresa, les deformacions òssies són més evidents. Durant els primers mesos de vida, se sol deformar el cap, perquè el crani és molt tou i el nen mou el cap constantment sobre el coixí. En general, resulta aixafada la part posterior del crani. Sovint, s’alteren també els ossos llargs, sobretot en els extrems a partir dels quals l’os creix. Així s’esdevé als ossos del braç o la cama, i es nota sobretot a les costelles, a les quals es produeixen unes nodositats anomenades rosari raquític.

Quan l’infant comença a caminar, el pes que han de suportar els ossos reblanits fa que es deformin. El més evident és que els ossos de les extremitats inferiors queden corbats, cap endins o cap enfora.

Sovint, el raquitisme es presenta acompanyat d’alteracions neurològiques per la manca de calci, mineral que participa en el funcionament del sistema nerviós. En general, els infants que en pateixen no dormen bé, són irritables o triguen molt a gatejar o caminar, i fins i tot poden patir crisis de contraccions musculars espasmòdiques que es denominen tetània.

Entre els adults, el símptoma predominant de l’osteomalàcia és el dolor, en un principi lleu, però que s’intensifica a poc a poc. Si no s’instaura de seguida el tractament adequat, pot provocar una limitació considerable dels moviments. Al començament de la malaltia, el dolor se sol localitzar a la zona dels malucs i la pelvis, i provoca dificultat a caminar o estar dret. Més endavant, es presenten molèsties doloroses al tòrax, les extremitats i la columna vertebral.

Amb el pas del temps, els ossos es van deformant. Sovint, la pelvis es fa més estreta, les extremitats s’arquegen, s’accentua la curvatura cap enrere de la columna vertebral, raó per la qual es presenta una prominència o cifosi; l’aixafament de les vèrtebres fa que s’escurci l’alçada de la persona i les costelles baixen tot apropant-se a la pelvis, de manera que s’origina un bombament del pit anomenat tòrax en quilla.

Un altre símptoma present en l’osteomalàcia és una debilitat muscular que s’accentua amb el pas del temps, i que dificulta de pujar escales o genera una manera de caminar insegura.

Com que els ossos estan desmineralitzats, són molt fràgils. Així, és habitual que es produeixin fractures amb molta facilitat, tant a causa de traumatismes lleus o moviments sobtats, com de manera espontània, talment que cal parlar de fractures patològiques.

Diagnosi

En els casos avançats, les deformacions òssies suggereixen el trastorn, sobretot quan hi ha antecedents d’una alimentació inadequada, falta d’exposició al sol o existència de malalties intestinals o renals. Tanmateix, per confirmar el raquitisme o l’osteomalàcia, cal realitzar investigacions complementàries com radiografies o anàlisis de sang.

En el cas del raquitisme, la manca de calci en els ossos proporciona imatges radiogràfiques menys denses del que és normal. Sovint, mitjançant les radiografies es comprova que no es formen els nuclis d’ossificació, és a dir, els punts a partir dels quals es calcifiquen els ossos en els infants. En aquest cas, es comprova que manquen algunes zones dels ossos que, segons l’edat del nen, s’haurien de veure denses a través de les radiografies.

Entre els adults, l’osteomalàcia també pot ésser reconeguda per una més gran transparència dels ossos en les radiografies. Es presenta també un signe típic que consisteix en la visualització de bandes estretes i fosques, similars a les que proporcionen les fissures, anomenades zones de Looser. En els casos avançats, les plaques permeten d’observar els aixafaments de les vèrtebres o les deformitats dels ossos del tòrax i la pelvis.

Tant en l’osteomalàcia com en el raquitisme, les anàlisis de sang denoten algunes dades que assenyalen la diagnosi de la malaltia. Per exemple, la concentració sanguínia de compostos de fòsfor és menor del que és habitual i la de fosfatasa alcalina, un enzim que intervé en el metabolisme de l’os, ateny el doble o el triple del nivell normal.

Quan cal diferenciar l’osteomalàcia d’altres trastorns ossis que provoquen símptomes semblants, com l’osteoporosi, es pot efectuar una biòpsia després d’extreure una mostra de teixit ossi per tal d’efectuar un estudi microscòpic i poder establir la diagnosi definitiva.

Tractament

El tractament de l’osteomalàcia i el raquitisme es basa en l’administració de vitamina D, per tal de corregir-ne la manca. La forma d’administració de la vitamina, com també la dosificació, ha de ésser adequada en cada cas.

És igualment important de seguir una dieta rica en aliments que continguin vitamina D, com formatges, margarina o llet. Alhora, és aconsellable l’exposició al sol, bé a través dels banys de sol, bé realitzant exercicis moderats a l’aire lliure, com la natació o el jogging, la pràctica dels quals afavoreix, a més, l’enfortiment ossi i muscular.

En alguns casos, quan la concentració de calci i fòsfor en la sang es troba per sota del que és normal, es pot plantejar la necessitat d’administrar aquests minerals.

En general, el tractament comença a ésser efectiu al cap de poc temps, i la durada total és variable segons cada cas. Cal que es realitzin controls periòdics per a comprovar-ne l’evolució i ajustar les dosis de vitamina D a mesura que canvien les necessitats de la persona afectada.

Quan la manca de vitamina D és deguda simplement a una dieta inadequada o al fet que es pren poc el sol, acostuma a ésser suficient l’aplicació de les mesures indicades anteriorment. Però sempre que es presenta una malaltia que provoca la manca vitamínica, com és el cas dels trastorns renals o digestius, cal dur a terme un tractament específic per tal que l’alteració no es repeteixi.