Definició
L’esquinç consisteix en la ruptura, la desinserció o l’esquinçament dels lligaments articulars o la càpsula sinovial que cobreix l’articulació.
Causes
L’esquinç és degut a una distensió excessiva dels lligaments i les altres estructures que mantenen estable l’articulació. L’origen de l’esquinç pot ésser un moviment molt sobtat o un traumatisme, com és el cas d’una caiguda o una ensopegada, que força l’articulació a un moviment que no és capaç d’efectuar.
Segons el grau de la distensió, pot tenir lloc un esquinç d’algunes fibres dels elements de contenció articular, un trencament total o bé la desinserció de l’os.
Freqüència i localització
L’esquinç és un trastorn molt freqüent, sobretot entre els esportistes i, en general, entre les persones joves. En canvi, és poc habitual durant la infantesa, perquè els lligaments articulars dels infants són molt flexibles i resisteixen moviments molt amplis, i durant la vellesa, perquè en les persones grans els ossos són més rígids i es fracturen abans que es produeixi aquesta lesió.
La localització més habitual són les articulacions que suporten la major part del pes corporal, és a dir, els turmells, els genolls i la columna vertebral. De fet, però, es pot localitzar en qualsevol articulació de l’esquelet.
Símptomes i evolució
El símptoma més important és el dolor, que es presenta immediatament i en general és intens i impedeix de moure l’articulació que n’és afectada. Habitualment, minva quan ja ha passat el primer moment. Això no obstant, al cap de poc temps, s’esdevé una reacció inflamatòria en la zona afectada i el dolor reapareix, més intens que de bon començament. A partir d’aquí, sovint el dolor és continu, no es calma amb el repòs i s’exacerba per qualsevol moviment. D’altra banda, l’articulació afectada s’inflama, i la pell s’envermelleix i esdevé calenta.
Normalment, i amb el tractament adequat, la lesió comença a cicatritzar al cap d’una setmana d’haver-se produït, i els símptomes desapareixen progressivament.
Diagnosi
La diagnosi s’estableix a partir de l’observació dels símptomes i l’antecedent traumàtic, i es confirma amb l’exploració física i les radiografies.
Com que l’exploració física és dolorosa, és possible que hom anestesiï la zona afectada. A través de l’examen, es pot comprovar que l’articulació és capaç d’efectuar més moviments del que és habitual.
La radiografia permet de descartar d’altres lesions que podrien haver estat causades pel traumatisme, com ara una luxació o una fractura òssia. Malgrat que hom no hi pot observar la lesió dels lligaments, que són transparents als raigs X, de vegades hi ha signes que posen de manifest l’esquinç. Si s’ha esdevingut la ruptura d’un lligament lateral del genoll, per exemple, un costat de l’articulació queda separat de manera anormal i en canvi l’altre no, la qual cosa és anomenada badall articular.
Tractament
Per tal de minvar el dolor i la inflamació, hom recorre a l’administració de fàrmacs analgèsics i antiinflamatoris.
D’altra banda, cal mantenir en repòs absolut l’articulació afectada per afavorir una ràpida cicatrització i la recuperació dels teixits lesionats. Quan l’esquinç és lleu, amb aquestes mesures n’hi ha prou. Quan no és possible de garantir un repòs efectiu, hom recorre a la immobilització de la zona lesionada mitjançant l’aplicació d’embenats, fèrules o guix. En general, la immobilització es manté una setmana o dues, segons la gravetat i la localització de l’esquinç.
Quan la lesió és greu, com ara en la desinserció o la ruptura d’un lligament important, o perquè no s’hi ha aplicat el tractament que calia i la lesió no ha cicatritzat bé, es pot recórrer a una intervenció quirúrgica que recuperi els elements danyats.