Definició
L’artritis infecciosa consisteix en la inflamació de les articulacions deguda a diversos tipus de gèrmens, com ara bacteris, virus o fongs. Com que la infecció articular pot constituir un focus infecciós, a partir del qual els gèrmens es disseminarien a d’altres regions de l’organisme, i per tant provocar complicacions greus, hom la considera una urgència mèdica que requereix l’ingrés hospitalari del malalt.
Causes
Els gèrmens capaços de provocar una artritis infecciosa són nombrosos. Entre els infants, sovint és deguda a l’estafilococ daurat (Staphylococcus aureus) i el Haemophilus influenzae. En els adults, els gèrmens responsables solen ésser bacteris, com el gonococ (Neisseria gonorrhoeae), estafilococs, estreptococs o pneumococs, i virus, com el de l’hepatitis. L’alteració, però, pot ésser provocada per qualsevol tipus de germen que atenyi una articulació.
Els gèrmens poden arribar a les articulacions per diverses vies. El més habitual és que ho facin a través de la circulació sanguínia. En aquest cas, els microbis provenen d’algun sector de l’organisme infectat prèviament i que constitueix un focus infecciós. Els focus infecciosos més habituals en aquests tipus d’artritis són les infeccions de les vies urinàries i les de les vies respiratòries, els furóncols o les lesions infeccioses ocasionades per diverses malalties, com ara gonorrea, pneumònia, meningitis, sífilis, tuberculosi, hepatitis, brucel·losi o rubèola. Els gèrmens també poden haver-se introduït en l’organisme perquè s’hagi utilitzat una agulla infectada per a injectar alguna substància a la vena, una circumstància freqüent entre els heroïnòmans.
D’altra banda, els microorganismes poden atènyer una articulació per contigüitat, és a dir, tot desplaçant-se des dels teixits més propers prèviament infectats, com ara l’os o el teixit cel·lular subcutani.
Igualment, els gèrmens penetren de vegades en una articulació directament des de l’exterior de l’organisme, com ara pot succeir quan, a causa d’un traumatisme, l’articulació ha quedat en contacte amb l’exterior, o després d’una intervenció quirúrgica realitzada en unes condicions d’asèpsia insuficients.
Quan els gèrmens arriben en una articulació, es desencadena una resposta defensiva i poden ésser eliminats per les cèl·lules del sistema immunològic. Només es desenvolupen i provoquen la infecció quan, per l’agressivitat que presenten o bé perquè n’hi ha molts, superen la capacitat de resposta del sistema immunològic. Quan la resposta immunològica és deficient, perquè hi ha hagut una administració prolongada de medicaments immunosupressors o corticosteroides, o per la presència de malalties cròniques, com la diabetis, o per un problema d’alcoholisme, malalties malignes de la sang o artritis reumatoide, s’afavoreixen les condicions de la infecció.
Símptomes
Com que l’artritis infecciosa es presenta sovint com una complicació d’altres malalties infeccioses o en persones que pateixen afeccions cròniques, els símptomes que provoca es poden afegir als que són causats per aquestes malalties. Així, els símptomes són molt diversos segons V agent causal que actua i la localització de les lesions.
En la majoria dels casos, l’artritis infecciosa es manifesta per la inflamació sobtada d’una articulació. El símptoma més característic és el dolor localitzat en l’articulació afectada i les zones més properes. Sol ésser intens i l’exacerba el més petit moviment o contacte, com ara el fregadís dels llençols. En general, l’articulació afectada s’inflama ràpidament i la pell que la cobreix es presenta enrogida i calenta.
A més de les alteracions locals, també hi ha manifestacions generals, com ara febre, esgarrifances, malestar, cansament i pèrdua de la gana.
De vegades, les alteracions no es presenten de manera sobtada, sinó que apareixen progressivament i triguen alguns dies, o fins i tot setmanes, a ésser manifestes. Aquest procés depèn del germen causant de l’afecció.
L’artritis infecciosa afecta habitualment una sola articulació, encara que de vegades n’altera més d’una al mateix temps. Es pot localitzar en qualsevol articulació, però cada tipus de germen n’afecta preferentment unes de determinades, com ara el bacil de Koch, que actua especialment en la columna vertebral i produeix una artritis típica anomenada mal de Pott. En conjunt, les articulacions que en són afectades més sovint són les dels malucs, els genolls, les espatlles, els colzes, la columna vertebral i la pelvis.
Evolució i complicacions
L’evolució de l’artritis infecciosa es relaciona estretament amb l’agressivitat de l’agent causal, la capacitat de resposta del sistema immunitari del malalt i, sobretot, la rapidesa amb què hom hi estableix el tractament adequat.
Quan el tractament no s’aplica aviat, les lesions progressen ràpidament, i s’incrementa el risc que es presentin complicacions. La inflamació pot ocasionar la destrucció del cartílag i l’os intraarticular, la qual cosa sol comportar la limitació del moviment, rigidesa i deformació articular. D’altra banda, com més es trigui a controlar la infecció, és més probable que els gèrmens es propaguin a d’altres teixits de l’organisme. Així, sovint es desplacen a un os proper i hi provoquen una osteomielitis, és a dir, la infecció de l’os i la medul·la òssia. També és possible que els gèrmens s’introdueixin massivament en la circulació sanguínia i provoquin una septicèmia, és a dir, una disseminació generalitzada a tot l’organisme, el desenllaç de la qual pot ésser fatal.
En canvi, quan el tractament és aplicat precoçment i de manera eficaç, les lesions involucionen a poc a poc, i en general s’aconsegueix el guariment total i definitiu de la infecció al cap d’uns dies o algunes setmanes.
Per tal d’evitar l’aparició de complicacions, hom recorre a l’hospitalització del malalt, ja que amb els mitjans adequats és més senzill d’efectuar-ne la diagnosi correcta i ràpida, realitzar un control estricte de l’evolució i administrar correctament el tractament adequat. Per tant, l’ingrés en un hospital redueix sensiblement el risc que es presentin complicacions.
Diagnosi
La diagnosi de l’artritis infecciosa inclou bàsicament dos aspectes. En un primer moment, cal comprovar que hi ha un procés infecciós en una articulació. Després, hom n’ha d’identificar l’agent causal. En general, els passos que se segueixen per efectuar la diagnosi inclouen l’anàlisi dels símptomes i els antecedents del malalt, l’exploració física i una sèrie d’exàmens complementaris.
La recerca i l’eventual detecció d’un possible focus infecciós té un paper molt important en la diagnosi de la malaltia. Un cas especial és el d’una infecció gonocòccica en l’àrea genital, ja que aquesta afecció, considerada de transmissió sexual, és força usual actualment. En aquest cas, l’artritis pot ésser-ne la primera manifestació, tot i que sovint es donen antecedents recents d’uretritis o altres alteracions urogenitals comuns a aquesta malaltia.
Quan l’antecedent no és clar, la sospita d’artritis infecciosa es basa en l’aparició sobtada d’inflamació, dolor i envermelliment en una articulació, sobretot si aquestes alteracions van acompanyades de manifestacions generals, com ara malestar, febre i esgarrifances.
Sovint, la investigació dels antecedents del malalt posa de manifest la presència d’alguna circumstància que disminueix la capacitat de resposta del sistema immunològic. Aquesta dada és molt important, perquè de vegades permet de deduir-ne l’agent causal. Així, en malalts que presenten unes determinades malalties malignes de la sang, els gèrmens responsables de l’artritis infecciosa solen ésser uns tipus concrets de bacils i fongs, o, en els malalts d’artritis reumatoide, l’agent responsable n’és en general l’estafilococ daurat.
Igualment, la constatació que el malalt pateix o ha patit recentment alguna malaltia infecciosa pot suggerir quin és l’agent causal de l’artritis infecciosa. En els casos de pneumònia, probablement l’agent causal de l’artritis serà el pneumococ (Streptococcus pneumoniae); quan es tracta d’infeccions de les amígdales i la faringe, l’estreptococ piogen (Streptococcus pyogenes); en infeccions de les vies urinàries, diversos tipus de bacils; i, en els casos de tuberculosis, el bacil de Koch (Micobacterium tuberculosis).
L’anàlisi de sang pot detectar alteracions pròpies dels processos infecciosos, com ara un increment del nombre de leucòcits o una elevació de la velocitat de sedimentació globular. A més, hom sol realitzar unes determinades proves sanguínies que serveixen per a detectar si hi ha alguna malaltia que eventualment podria constituir la causa de l’artritis infecciosa, com ara la brucel·losi, la sífilis o l’hepatitis.
En general, se sol·liciten també radiografies de la zona afectada. En fases primerenques de la malaltia, les imatges radiogràfiques només permeten de detectar signes específics d’inflamació articular. Més endavant, si la progressió de les lesions intraarticulars no es detura, és possible d’observar erosions en ossos i cartílags. De fet, però, les radiografies no són especialment útils en la diagnosi d’aquesta malaltia. Fonamentalment, s’efectuen amb l’objectiu de comprovar o descartar l’existència d’altres malalties articulars. Amb aquest mateix objectiu, de vegades es practica una gammagrafia òssia isotòpica, que permet de determinar signes d’un procés inflamatori articular.
Habitualment, hom efectua una punció de l’articulació afectada per tal d’extreure una mostra del líquid sinó vial. En el cas d’artritis infecciosa, el líquid és purulent, i a través de l’anàlisi s’observa un increment notable del contingut de glòbuls blancs i una disminució de la concentració de glucosa. D’altra banda, és possible de localitzar-ne el germen responsable en el líquid sinó vial extret, i aleshores el microorganisme pot ésser identificat gràcies a l’estudi microscòpic, després de les uncions adequades o el cultiu en medis especials.
La localització del germen causant de la infecció permet d’efectuar un antibiograma, un estudi que possibilita de comprovar quin és l’antibiòtic més eficaç per a combatre’l. Sovint, és possible de deduir l’agent causal de l’artritis infecciosa segons els antecedents concrets del cas, però és molt important identificar-lo tan aviat com sigui possible. Així, es podrà efectuar el tractament més eficaç abans que la malaltia evolucioni i causi alteracions importants en l’articulació.
Tractament
El tractament de l’artritis infecciosa depèn de l’agent causal i l’estat general de salut del malalt.
Com que en la majoria dels casos la infecció és deguda a bacteris, hom basa el tractament sobretot en l’administració d’antibiòtics. Cal iniciar-lo com més aviat millor, perquè l’evolució de la malaltia depèn de la precocitat amb què s’apliqui. Així, la teràpia antibiòtica es comença fins i tot abans que se n’hagi pogut identificar el germen causal. En un primer moment, s’administra un tipus d’antibiòtic adequat per a combatre el microbi que hom suposa responsable de la malaltia, segons les dades obtingudes. Així, si s’ha comprovat que el malalt ha patit o pateix una afecció determinada, com ara gonorrea, s’administra un antibiòtic que permeti de combatre els gonococs. Alhora, hom intenta d’aïllar el germen de la sang o el líquid sinó vial i sol·licita un antibiograma. Quan el resultat d’aquesta prova indica que l’antibiòtic més eficaç és un altre diferent al que ja és administrat, es canvia l’un per l’altre.
Com que és molt important aturar ràpidament el procés infecciós, l’antibiòtic escollit se sol administrar a dosis altes i, sovint, per via intravenosa. La durada del tractament antibiòtic varia segons el tipus de germen i les característiques de cada cas concret, tot i que, habitualment, es continua fins unes dues setmanes després que ja han desaparegut tots els símptomes locals per tal de garantir l’eliminació total del germen.
L’articulació es manté en repòs, tant per evitar la progressió de la malaltia com per no afavorir una disseminació de la infecció a d’altres parts de l’organisme. Per tal d’assegurar el repòs convenient, en general hom col·loca una fèrula o un altre element ortopèdic ajustat a les característiques de l’articulació afectada. La immobilització es retira quan hom comprova que els símptomes ocasionats per la infecció comencen a involucionar.
D’altra banda, se sol efectuar l’aspiració periòdica de líquid sinó vial mitjançant una punció articular. L’objectiu d’aquest procediment és d’extreure el pus que s’hagi anat acumulant en la cavitat articular com a resultat de la infecció. Així, és possible d’evitar que, en recuperar-se, les lesions de les diverses estructures articulars no formin adherències entre elles i provoquin una rigidesa articular o limitacions del moviment. Les aspiracions del líquid sinovial s’efectuen diàriament, fins que hom comprova que el procés infecciós s’ha aturat.
Quan l’artritis infecciosa és lleu i forma part d’un procés infecciós que afecta fonamentalment d’altres òrgans, com ara és el cas de la brucel·losi, el tractament que se segueix és el propi d’aquesta malaltia.