Quan hom palpa una artèria perifèrica, com per exemple l’artèria radial a la part anterior dels canells, o l’artèria caròtide al coll, es pot veure que les seves parets bateguen coincidint amb les contraccions del ventricle esquerre. Aquests batecs, anomenats pols arterial, són deguts a la propagació, al llarg de l’arbre arterial, dels impulsos que rep la paret de l’aorta cada vegada que aquest vas es dilata per tal de rebre la sang del ventricle esquerre. És a dir, el pols arterial és una onada de pressió que es propaga rítmicament tot al llarg de l’arbre arterial des de l’aorta cap a les artèries perifèriques.
L’estudi del pols arterial és un pas fonamental en la diagnosi de nombroses malalties càrdio-vasculars, ja que les característiques que presenta depenen gairebé del tot de les contraccions del ventricle esquerre, com ara la força de contractilitat, el volum i la velocitat d’ejecció de la sang.
En l’examen del pols arterial hom sol·licita al pacient que s’estigui assegut o ajagut de cara amunt, en repòs, i es procedeix a la palpació de diverses artèries de diàmetre mitjà, generalment les radials, les caròtides o les femorals.
Si es confecciona un gràfic relacionant la intensitat de la pressió del pols d’acord amb el temps, hom obté una corba en què s’observa una ona, l’ona del pols arterial, formada per una fase ascendent ràpida, que s’inicià al final de la sístole ventricular, i una fase descendent més lenta, que persisteix fins a l’inici de la sístole següent. En examinar el pols arterial s’intenta, a través de la sensibilitat dels palpissos dels dits, d’analitzar la freqüència, el ritme, l’amplitud, la velocitat i la forma de les ones pulsatives.
La freqüència del pols arterial és la mateixa que la de les contraccions cardíaques, és a dir, en condicions normals, unes 70 per minut. Aquesta freqüència es mostra superior en cas de taquicàrdia, i minvada en cas de bradicàrdia.
El ritme del pols arterial és determinat per la periodicitat de les contraccions cardíaques. En condicions normals, el pols arterial és regular, és a dir, les pulsacions o els batecs de les artèries se succeeixen en uns intervals de temps iguals. Això no obstant, en diversos trastorns del ritme cardíac o arítmies, com fibril·lació auricular i extrasístoles, el pols arterial és irregular.
D’altra banda, l’amplitud de les ones pulsatives és determinada bàsicament per la diferència que hi ha entre la pressió sistòlica i la diastòlica. Quan disminueix la pressió arterial sistòlica, com per exemple en el cas d’insuficiència cardíaca esquerra o de xoc, l’amplitud de l’ona pulsativa és menor del que hauria d’ésser, i es presenta el que s’anomena pols petit o parvus. Quan s’incrementa la pressió arterial sistòlica o disminueix la pressió arterial diastòlica, o bé s’esdevenen les dues coses alhora, per exemple durant l’embaràs, les emocions, la síndrome febril, o diversos trastorns càrdio-vasculars com la insuficiència aòrtica, el bloqueig cardíac complet o la tetralogia de Fallot, l’amplitud de l’ona pulsativa és superior al que és habitual i sorgeix l’anomenat pols gran o magnus.
La velocitat de les fases ascendent i descendent de les ones pulsatives pot augmentar o disminuir. Així, per exemple, en l’anomenat pols cèler, com s’esdevé en cas d’insuficiència aòrtica, la fase ascendent és ràpida i poc sostinguda, i la fase descendent és també ràpida; i en l’anomenat pols tard o llarg, com ara en casos d’estenosi o estretor aòrtica, la fase ascendent és lenta i sostinguda.
La forma de l’ona pulsativa es pot alterar també en alguns trastorns càrdio-vasculars. Així, per exemple, en alguns casos es manifesten dues ones pulsatives durant cada cicle cardíac, la qual cosa s’anomena batec doble, o bé s’alternen rítmicament ones pulsatives petites i grans, l’anomenat pols alternant.
Quan s’explora el pols arterial es comprova també la tensió o el to de les parets arterials. En condicions normals, les parets de les artèries són relativament toves, i per tant fàcils de comprimir. Tanmateix, quan aquestes parets es troben sotmeses a una gran pressió, com en el cas d’hipertensió arterial, o bé d’enduriment de la paret arterial degut a aterosclerosi, la compressió n’és més difícil.
Un altre procediment que serveix per a enregistrar el pols arterial és l’esfigmografia. En aquest cas, hom utilitza un instrument que, col·locat sobre el recorregut d’una artèria, per exemple la caròtide, capta els canvis de volum i de pressió interiors. Aquest aparell es compon d’un receptor, per exemple un micròfon confeccionat amb cristall de quars, que, en resposta a una compressió mecànica desenvolupa una càrrega elèctrica proporcional a aquesta compressió. La càrrega elèctrica es transmet a un galvanòmetre, connectat a un sistema d’enregistrament amb el qual s’escriuen les oscil·lacions en una cinta de paper. Com que la cinta de paper llisca a una velocitat determinada, es dibuixen una sèrie de corbes que corresponen a les modificacions del pols arterial esmentades anteriorment.