Els raigs gamma són unes ones electromagnètiques originades per la pèrdua de massa o radioactivitat dels nuclis dels àtoms. Són semblants als raigs X, però tenen una longitud d’ona menor i una energia superior.
Alguns elements químics, siguin àtoms naturals o bé partícules sintetitzades amb transmutacions nuclears, anomenats en conjunt isòtops radioactius o radioisòtops, tenen la propietat d’emetre de manera continuada radiacions gamma d’una intensitat i una longitud d’ona variables.
La gammagrafia, o escintil·lografia isotòpica és una tècnica diagnostica que es basa en la quantificació de les emissions de raigs gamma de diversos isòtops radioactius, després d’haver estat artificialment introduïts en l’organisme. Els radioisòtops tenen una afinitat específica amb els òrgans o els teixits que cal explorar, de manera que després que han estat introduïts en l’organisme, generalment per via intravenosa, es concentren en aquests teixits, i les radiacions gamma que emeten poden ésser captades i quantificades des de fora de l’organisme amb un comptador de voltes o una cambra gamma. Les dades obtingudes d’aquesta manera són processades per un ordinador i es reflecteixen en una imatge cromàtica del teixit explorat, que apareix en una pantalla. Durant la realització d’una gammagrafia isotòpica es fan diverses fotografies d’aquestes imatges per tal d’estudiar-les posteriorment amb més detall.
Les tonalitats de les imatges obtingudes amb aquest mètode depenen de la concentració del radioisòtop emprat en els diversos sectors d’un teixit. En condicions normals, un teixit capta una quantitat determinada de radioisòtops, però quan la funció d’aquest teixit es mostra alterada sol captar una quantitat superior o inferior a la normal. Les lesions que provoquen una major captació de radioisòtops es classifiquen com a hipercaptadores i les que originen un captació menor són anomenades hipocaptadores.
Actualment, la gammagrafia isotòpica presenta diverses aplicacions en la diagnosi i l’avaluació de diversos trastorns càrdio-vasculars, com ara la malaltia coronària, l’estudi de la funció ventricular, el mesurament de l’extensió d’un infart de miocardi, l’embòlia pulmonar i la tromboflebitis, i en cadascun d’aquests casos s’utilitzen radioisòtops diferents. Tanmateix, però, a causa del cost d’aquest tipus d’estudis, en la pràctica hom hi recorre quan d’altres tècniques diagnostiques més senzilles, com l’electrocardiograma o la radiografia simple de tòrax, no han aportat dades prou concloents.
En la diagnosi i l’avaluació de la malaltia coronària hom empra el tali-201, un radioisòtop que penetra a l’interior de les fibres miocàrdiques en proporció directa al volum del flux sanguini que atenyi aquests teixits. Així, en cas d’isquèmia o manca de flux sanguini, com s’esdevé en casos de malaltia coronària, els sectors del miocardi més implicats concentren una quantitat més petita de tali-201 que la resta del teixit, i es poden localitzar amb precisió en les imatges obtingudes. Per augmentar el rendiment d’aquesta exploració, sovint s’efectua durant una prova d’esforç, com ara pedalejar en una bicicleta fixa o pujar i baixar alguns graons, moments en què les necessitats d’oxigen s’incrementen i per tant una manca eventual d’irrigació es posa de manifest amb més facilitat.
Per a avaluar la funció dels ventricles, hom empra habitualment el tecneci-99m, un radioisòtop que es distribueix en la sang. La quantificació de les radiacions gamma emeses per aquest radioisòtop en circular per l’interior de les cambres cardíaques permet d’obtenir dades indirectes, però precises, de diversos volums sanguinis com ara el volum d’ejecció ventricular i la despesa cardíaca durant el repòs o l’exercici, que poden estar alterats en nombroses afeccions cardíaques com ara insuficiència cardíaca, malaltia coronària, miocardiopaties, cardiopaties congènites i valvulopaties.
Per a mesurar l’extensió d’una zona del miocardi infartada, s’utilitza pirofosfat de tecneci, un radioisòtop que tendeix a acumular-se als teixits miocàrdics que es troben en fase de necrosi o mort cel·lular. Amb la captació de les radiacions gamma emeses pel radioisòtop es pot delimitar amb bastant precisió l’àrea de teixit afectat en casos d’infart recent, i aquesta dada és important quan cal establir un pla terapèutic apropiat i elaborar un pronòstic.