La prova del pegat o prova epicutània consisteix a posar en contacte unes determinades substàncies amb la pell, per tal d’esbrinar si n’hi ha alguna que provoca una reacció al·lèrgica en la persona examinada.
Aquesta prova és utilitzada sobretot en la diagnosi de l’origen de la dermatitis de contacte al·lèrgica, per tal de saber quina és la substància que genera el trastorn. Quan una substància determinada provoca una al·lèrgia per contacte, tota la pell de la persona afectada hi queda sensibilitzada permanentment. Així, si la substància causant de l’al·lèrgia es posa en contacte amb qualsevol zona de la pell, les lesions inflamatòries de la dermatitis de contacte es reproduiran en aquesta localització. Per tant, la prova del pegat consisteix a desencadenar les reaccions pròpies de la dermatitis de contacte. Però, per tal de no originar lesions importants, només s’aplica una quantitat mínima de cada una de les substàncies sospitoses en una petita zona de la pell.
La selecció de substàncies que cal assajar s’estableix bàsicament a partir de l’interrogatori, segons els antecedents de contactes amb diversos productes. Sovint, però, l’interrogatori no permet d’obtenir indicis clars de quina pot ésser la substància causal de l’al·lèrgia. En aquests casos, per a diagnosticar la causa de la dermatitis de contacte, hom empra una colla de substàncies estàndard que inclouen les que l’originen amb més freqüència.
Cadascuna de les substàncies que hom vol estudiar és dipositada en un pegat, que consisteix en un quadrat de roba o paper de filtre d’l cm de costat. Els pegats s’apliquen a la pell i s’hi fixen amb una tira adhesiva. En general, es proven diverses substàncies cada vegada, tot col·locant tires llargues que tenen vuit o deu pegats cadascuna. Se solen posar a l’esquena, on en general hom col·loca una tira o més d’una a cada costat.
Mentre s’efectua la prova, cal no mullar ni manipular la zona on s’han aplicat els pegats, per tal de mantenir un bon contacte entre la pell i el pegat i no modificar la reacció que possiblement produirà. A més, amb el mateix objectiu, la persona que és examinada no ha de realitzar exercicis violents ni exposar-se al sol.
Quan alguna de les substàncies aplicades provoca una reacció inflamatòria, les manifestacions se solen presentar al cap d’un període que oscil·la entre les dotze hores i les quaranta-vuit a partir del contacte. De vegades, però, pot trigar una mica més. Per poder detectar amb seguretat qualsevol reacció, l’observació dels resultats de la prova s’efectua en dues vegades, la primera a les quaranta-vuit hores de l’aplicació dels pegats, i la segona a les noranta-sis hores.
En el primer control, a les quaranta-vuit hores, hom treu els pegats i senyala amb un colorant cadascuna de les zones on n’hi havia hagut un, per tal de poder saber on es localitzaven. Quan s’acaben de treure, és possible que la pell estigui envermellida per la irritació causada per la tira adhesiva. Així, per tal de poder valorar correctament el resultat de la prova, caldrà esperar entre mitja hora a dues hores. Al cap d’aquest temps, s’observa si en algunes de les zones de la pell on s’han fet les aplicacions s’esdevé una reacció inflamatòria. Independentment del resultat que hom n’obtingui, la prova es repeteix al cap d’unes altres quaranta-vuit hores.
Segons l’estat de la pell en les zones senyalades, es valora si les substàncies assajades poden ésser o no la causa de dermatitis de contacte al·lèrgica. Hom considera que el resultat de la prova és positiu quan, en la zona d’aplicació, es manifesta un envermelliment persistent que depassa els límits del pegat, provoca coïssor i origina la formació de vesícules. De vegades, es presenta un enrogiment discret i limitat a la zona del pegat, que és degut només a la irritació causada pel pegat i no correspon a una reacció al·lèrgica.
Un resultat positiu implica que la pell és sensibilitzada a la substància que s’hi ha aplicat. Això no obstant, només es considera que aquesta substància pot ésser la causa de la dermatitis de contacte en la persona examinada sempre que hi hagi antecedents de possibles contactes amb productes que la contenen. Una reacció positiva no indica necessàriament que la substància assajada sigui la responsable de la malaltia, perquè persones que són afectades per una dermatitis de contacte al·lèrgica deguda a una substància determinada poden manifestar reaccions positives davant d’altres substàncies d’estructura química similar. Així, per tal d’establir la causa de la dermatitis de contacte, cal que coincideixin els resultats de la prova amb els de l’exploració i l’interrogatori. De totes maneres, les substàncies que donen un resultat positiu, seran capaces potencialment de desencadenar una dermatitis sempre que entrin en contacte amb la pell de la persona examinada.
És possible que cap de les substàncies assajades provoqui una reacció positiva. Aleshores, és convenient de repetir la prova amb d’altres substàncies fins que s’obtingui un resultat positiu. Habitualment, si la prova ha estat efectuada amb una tècnica correcta, no es repeteix l’aplicació d’una mateixa substància, perquè la reiteració del contacte pot arribar a provocar una sensibilització a la substància que abans no existia.
Hi ha una variant de la prova del pegat, anomenada prova del fotopegat, que s’utilitza en la diagnosi causal de la dermatitis de contacte fotoal·lèrgica, és a dir, dermatitis de contacte al·lèrgica desencadenada per l’exposició al sol.
En aquesta prova, les substàncies són aplicades per duplicat, amb dues tires de pegats, cadascuna de les quals conté les mateixes substàncies. Al cap de vint-i-quatre hores, hom treu una de les tires i s’exposa la zona de pell estudiada als efectes de la llum del sol o bé s’irradia amb làmpades que emeten radiacions ultraviolades.
Al cap de quaranta-vuit hores, hom treu l’altra tira de pegats i s’examinen les zones d’aplicació. El resultat de la prova s’avalua de manera semblant a la de la prova del pegat simple, però establint la comparació de la reacció que genera cada substància en la zona irradiada i la zona que ha restat coberta tota l’estona. La prova del fotopegat és considerada positiva quan en la zona irradiada s’esdevé una reacció positiva i, en canvi, en l’altra zona no hi ha reacció.