La mama és un òrgan parell i simètric, fonamentalment constituït per glàndules secretores, que es localitza sobre la part anterior del tòrax. Es troba en ambdós sexes, però en l’home roman durant tota la vida inactiva i sense desenvolupar-se, mentre que en la dona es desenvolupa durant la pubertat i forma una prominència arrodonida d’una grandària variable.
La formació de les mames no té res a veure amb la de l’aparell genital. El seu desenvolupament s’inicia en el període embrionari a partir de l’ectoderma, la més superficial de les tres capes que constitueixen l’embrió, de la qual deriva la pell. El primer esbós de la mama apareix durant la sisena setmana de gestació, amb la formació de dos engrossiments longitudinals al llarg de la part anterior de l’embrió anomenats crestes mamàries. Al començament, les crestes mamàries s’estenen com dues línies contínues des de les aixelles fins a l’engonal, però a la fi del segon mes de gestació es fragmenten i esdevenen dues sèries simètriques de mames petites. Habitualment, durant els mesos següents es desenvolupen solament un parell de mames del tòrax, i les altres s’atrofien i desapareixen. Segons el sexe de l’embrió, en la superfície d’aquestes mames es van formant els mugrons, i per sota d’ells les glàndules secretòries. En el moment del part, la mama és molt petita, però ja té tots els elements necessaris per a desenvolupar-se i funcionar, en ambdós sexes. En alguns casos fins i tot l’estímul de les hormones que passen de la mare al fill abans del part fa que les mames del nounat s’engrosseixin i secretin un líquid groguenc. A part aquest episodi eventual, el desenvolupament de les mames roman gairebé inactiu fins a la pubertat en la dona i durant la resta de la vida en l’home.
En la pubertat té lloc el desenvolupament de la mama adulta, a través de les transformacions que es descriuen en l’article que tracta de la fisiologia, en aquest mateix capítol. Després d’aquest període, la mama disposa ja de les estructures necessàries per a funcionar com a òrgan secretor, però roman inactiva. El desenvolupament complet de la mama com a òrgan secretor actiu solament s’esdevé si es produeix una gestació, cap a la fi de l’embaràs.
La mama adulta presenta una forma aproximadament semiesfèrica que varia molt d’una dona a una altra i al llarg de la vida. Té una consistència també molt variable, però en qualsevol cas no és rígida, i es pot desplaçar sobre les estructures toràciques subjacents. Per la part superior continua sense límit precís per la pell del tòrax i l’aixella. Per la part inferior forma un plec anomenat solc submamari, on la pell es troba més fixada i no permet desplaçaments. En la part anterior de la mama, una mica per fora i a sota del seu punt central, hi ha el mugró, una prominència circular de color marró fosc, d’uns pocs mil·límetres de diàmetre. Al mugró s’obren nombrosos orificis petits per on desemboquen a l’exterior les glàndules mamàries. El grau de prominència del mugró, com també la coloració, és molt variable segons les dones. Al voltant del mugró hi ha l’arèola mamària, una zona circular de pell més fosca que la circumdant. Sobre l’arèola hi ha entre 10 i 15 petites prominències anomenades tubercles de Montgomery, formades per glàndules sebàcies. De fet, el mugró i l’arèola constitueixen en conjunt una unitat anomenada placa arèolo-mamària. Per sota d’aquesta estructura comuna hi ha fibres musculars que es poden contreure involuntàriament com a reflex en resposta al fred, els estímuls tàctils o els estímuls eròtics, i fan que sigui més turgent.
L’estructura interna de la mama es compon fonamentalment de teixit glandular, és a dir, de conjunts de cèl·lules especialitzades en la formació de secrecions. Les principals unitats productores de secrecions són els àcins, unes estructures petites en forma de sac les parets de les quals es componen de cèl·lules secretores de llet. Cada acin desemboca en un conducte petit que convergeix amb els d’altres àcins veïns, i al seu torn desemboca en un conducte de diàmetre superior anomenat conducte galactòfor. Cada mama conté entre quinze i vint conductes galactòfors, tots els quals es dirigeixen cap al mugró. Poc abans d’arribar a l’exterior, els conductes es dilaten i formen els sins lactífers, que finalment desemboquen al mugró.
Entre el teixit glandular, i al voltant seu, hi ha nombroses fibres i acumulacions de greix que, en conjunt, constitueixen el teixit adipós. D’aquest teixit depèn en gran part la grandària i la consistència de les mames.
Com tots els òrgans, les mames tenen una xarxa de vasos sanguinis que les irriguen. Tenen també una xarxa important de vasos limfàtics, que buiden els líquids i les substàncies no recollides per la sang. Aquesta xarxa de vasos limfàtics condueix les seves secrecions a vasos limfàtics majors, en el trajecte dels quals hi ha ganglis limfàtics abundants. Així, els productes evacuats de la mama són menats als ganglis limfàtics situats principalment a la part lateral i la superior del tòrax i a l’aixella.