Són anomenades alteracions de les hemorràgies uterines algunes de les manifestacions més comunes de les malalties de l’aparell genital femení, per bé que també poden reflectir una alteració d’un altre origen, especialment determinats trastorns endocrins. S’inclouen dins aquest grup totes les alteracions que involucren una modificació de l’hemorràgia menstrual normal, és a dir, el sagnat uterí, exterioritzat per la vagina, que normalment es produeix de manera regular durant tota l’etapa reproductora de la dona, des de la menarquia a la menopausa. Si bé les característiques de les hemorràgies menstruals difereixen en cada dona, pot constituir una manifestació de malaltia l’aparició d’hemorràgies fora del període menstrual, i també les alteracions de la quantitat de sang que es perd durant la regla, de la durada de l’hemorràgia o dels intervals entre les menstruacions.
Aquestes alteracions són causades fonamentalment per trastorns que poden afectar: l’úter, on s’origina l’hemorràgia com a conseqüència de la descamació de la seva capa interna; l’ovari, que secreta cíclicament les hormones reguladores del cicle menstrual; l’hipotàlem o la glàndula hipòfisi, que controlen el funcionament general del sistema endocrí i el cicle ovàric; i la vagina, per on s’evacua l’hemorràgia menstrual.
Hi ha una gran diversitat de trastorns que poden afectar algun d’aquests nivells i ocasionar diverses alteracions de les hemorràgies uterines. Fonamentalment, hom diferencia dos tipus d’alteracions, causades per diversos mecanismes: les deficiències de l’hemorràgia menstrual i les hemorràgies uterines anormals.
Les deficiències de l’hemorràgia menstrual corresponen a aquelles situacions en què l’hemorràgia menstrual esdevé extremament escassa o nul·la. La deficiència de l’hemorràgia menstrual més notable és l’amenorrea, que consisteix en l’absència temporal —almenys durant noranta dies— o permanent de la menstruació. De fet, hi ha un tipus d’amenorrea fisiològica, és a dir que no es correspon amb cap trastorn i no requereix cap mesura terapèutica, abans de la pubertat, durant l’embaràs i l’alletament, i a partir de la menopausa durant la resta de la vida. Quan la manca de regles s’estableix fora d’aquestes etapes, l’amenorrea constitueix un trastorn molt complex que requereix l’aplicació de mètodes diagnòstics i terapèutics específics.
Una altra deficiència de l’hemorràgia menstrual és l’opsomenorrea, consistent en una reducció de la freqüència amb què es presenten les menstruacions, de manera que entre l’una i l’altra transcorren de 38 dies a 90. Si la menstruació es deixa de presentar durant més de noranta dies, es considera que es tracta d’una amenorrea. L’opsomenorrea sol ésser causada en general pels mateixos trastorns que l’amenorrea, especialment per trastorns hormonals que alteren el cicle menstrual.
Un altre trastorn d’aquest tipus, amb causes semblants, és l’oligomenorrea, que correspon a una disminució en la durada de l’hemorràgia menstrual. Es considera oligomenorrea l’hemorràgia menstrual que dura solament tres dies o menys.
Les hemorràgies uterines anormals corresponen a les hemorràgies menstruals superiors a l’habitual, sia en quantitat o en durada, o bé que es presenten sense llur típica regularitat. Se’n diferencien dues varietats: les hemorràgies cícliques anormals, que consisteixen en un increment de les pèrdues de sang degudes regularment a la menstruació, i les hemorràgies acícliques, que consisteixen en pèrdues de sang irregulars, sense relació amb els períodes menstruals.
Entre les hemorràgies cícliques anormals destaca la hipermenorrea o menorràgia, una de les manifestacions més freqüents de les malalties dels òrgans genitals femenins. Consisteix en una hemorràgia menstrual excessiva per l’abundant quantitat de sang perduda, però no s’altera la regularitat amb què es presenta. Es considera que una dona pateix d’hipermenorrea quan les pèrdues menstruals superen els 180 ml. Com que calcular el total de sang evacuat és molt difícil, hom el sol valorar aproximadament pel nombre de tampons o de compreses utilitzats. Això és molt subjectiu, però, de fet, bastant orientador, perquè les dones solen observar l’alteració justament perquè s’han de canviar de tampó o de compresa més sovint del que és habitual per elles.
Un altre trastorn relacionat amb els anteriors és la polimenorrea, que correspon a una hemorràgia menstrual excessiva pel que fa a la seva durada. Es considera polimenorrea l’hemorràgia menstrual que es prolonga durant set dies o més encara.
Una altra hemorràgia cíclica anormal és la proiomenorrea, que consisteix en un augment de la freqüència amb què es presenta la menstruació, sense que s’alteri la durada ni la quantitat de la pèrdua menstrual. Es considera que una dona presenta una proiomenorrea quan entre el primer dia d’una menstruació i el primer de la següent transcorren menys de 21 dies, o bé quan entre el darrer dia d’una menstruació i el primer de la següent passen menys de divuit dies.
Les hemorràgies acícliques o hemorràgies intermenstruals es presenten com a pèrdues de sang a través de la vagina entre una menstruació i l’altra, però sense que s’alteri la durada ni la regularitat de les hemorràgies menstruals. El terme metrorràgies és emprat per a fer referència a les hemorràgies acícliques en general, però en sentit estricte es refereix a l’aparició d’hemorràgies irregulars o contínues que es prolonguen durant un període llarg de temps i fan perdre la regularitat de les hemorràgies menstruals.
Les hemorràgies uterines anormals constitueixen manifestacions molt freqüents que es poden presentar en una gran varietat de trastorns que afecten algun dels quatre nivells esmentats anteriorment. En algunes malalties només es presenta especialment alguna de les alteracions definides. Tanmateix, però, és molt habitual que una mateixa malaltia pugui aparèixer amb qualsevol d’aquestes manifestacions, o bé que en el curs de la seva evolució n’aparegui més d’una.
De forma general, hom diferencia tres grups de causes d’hemorràgies uterines anormals: les hemorràgies de causa orgànica, produïdes per malalties localitzades a l’úter o als òrgans que es comuniquen directament amb la seva cavitat interna; les hemorràgies per malalties generals, causades per afeccions que ocasionen hemorràgies en general en diversos òrgans, inclòs l’úter; i les hemorràgies uterines disfuncionals, degudes a malalties que afecten els ovaris, la hipòfisi o l’hipotàlem, i alteren la regulació hormonal del cicle menstrual.
Les hemorràgies de causa orgànica són les hemorràgies uterines anormals més freqüents. Es poden presentar en una gran diversitat de malalties de l’úter, especialment en els tumors benignes de l’úter i el càncer d’úter. També pot causar hemorràgies anormals l’endometriosi, la salpingitis, el càncer de trompes de Fal·lopi, l’endometritis i els traumatismes genitals. Algunes malalties localitzades a la vagina i la vulva, com el càncer, poden causar hemorràgies que s’exterioritzen de la mateixa manera que les hemorràgies uterines.
Les hemorràgies per malalties generals es poden presentar en diverses afeccions que alteren la coagulació, o bé que incrementen la pressió als capil·lars sanguinis i en provoquen l’esquinçament. Les causes més freqüents són els trastorns de la coagulació —com l’hemofília—, les malalties hepàtiques greus —la cirrosi, per exemple—, la insuficiència cardíaca dreta descompensada i la hipertensió arterial avançada.
Les hemorràgies uterines disfuncionals apareixen sobretot durant la pubertat o el climateri, tot i que també poden fer-ho en qualsevol altra etapa de la vida de la dona. Es produeixen a conseqüència d’alteracions hormonals, especialment per un increment de l’acció dels estrògens que ocasiona un gran desenvolupament de l’endometri. Aquest desequilibri hormonal pot ésser degut a un trastorn dels ovaris, com ara determinats tipus de tumors ovàrics o la síndrome de l’ovari micropoliquístic. L’increment d’estrògens també pot ésser deguda a una alteració en la secreció de les hormones hipofisials FSH i LH que regulen la producció d’hormones en els ovaris. El funcionament de la hipòfisi pot ésser alterat per les malalties de la glàndula hipòfisi o de l’hipotàlem, i també per trastorns psíquics. Igualment, poden alterar l’equilibri entre les hormones sexuals diverses afeccions d’altres glàndules endocrines, especialment les que alteren la glàndula tiroide o les glàndules suprarenals.