L’ecografia és un mètode d’exploració que es basa en l’ús d’ultrasons, és a dir, ones sonores d’alta freqüència que no es perceben amb l’oïda humana, que es projecten sobre una determinada zona del cos i es refracten en una proporció més o menys elevada segons les estructures de la zona, de manera que el seu registre permet de reproduir gràficament les característiques anatòmiques de l’àrea explorada.
Per a practicar una ecografia es col·loca sobre la zona que cal examinar un dispositiu emissor d’ultrasons, o transductor, i entre ell i la pell s’interposa una substància conductora que facilita la transmissió de les ones. Els ultrasons emesos es refracten cada vegada que passen d’un medi a un altre de densitat diferent, de manera que es produeixen unes ones ultrasòniques en direcció inversa que són detectades amb un receptor situat al costat de l’emissor. La intensitat de les ones refractades és analitzada per un aparell de registre que les presenta gràficament en una pantalla, on bàsicament es diferencien les zones sòlides de les líquides. Així, hom obté una imatge de les estructures de la zona examinada. En l’estudi de l’aparell genital, aquesta tècnica es pot aplicar amb mètodes diversos.
Un dels mètodes de l’ecografia és l’ecografia abdominal, que es realitza aplicant el transductor sobre la paret de l’abdomen. Aquesta tècnica és útil per a detectar alteracions dels òrgans genitals interns en ambdós sexes. En l’home, permet de determinar la grandària i l’estructura de la pròstata i les vesícules seminals, de manera que és útil en la diagnosi dels tumors d’aquests òrgans. En la dona, proporciona imatges de l’úter, les trompes i els ovaris, i és aplicada especialment en la diagnosi dels tumors i quists d’aquests òrgans, per bé que l’aplicació més important és la del seguiment de la gestació.
Hom disposa també de l’ecografia transvaginal, que actualment és considerada el millor mètode d’exploració de la pelvis femenina. En aquest cas s’empra un transductor que es pot aplicar en la vagina.
Hi ha també l’anomenada ecografia transrectal, efectuada amb un transductor de forma cilíndrica que s’introdueix pel recte. Aquest mètode s’utilitza actualment amb una certa freqüència en la diagnosi dels trastorns prostàtics, ja que, en trobar-se la pròstata al costat de la paret rectal, proporciona imatges molt precises d’aquest òrgan.
L’ecografia s’utilitza també en la diagnosi de les malalties de la mama. En aquest cas, el transductor es col·loca directament sobre la mama, i es va desplaçant per tota la seva superfície. Aquesta tècnica és emprada especialment per a delimitar les masses mamàries i esbrinar si es tracta de quists o de tumors sòlids.
De totes maneres, l’ecografia és una prova sense riscs coneguts i no ocasiona cap molèstia. Només en l’examen dels òrgans abdominals es requereix una petita preparació per a efectuar-la, que consisteix a beure aigua abundant i no orinar durant les hores prèvies a l’examen; així, la bufeta urinària es troba plena d’orina i és possible de diferenciar clarament de les estructures veïnes.