Situació
Vista aèria de l’església, amb el casal o antiga rectoria força malmès.
ECSA - J. Todó
L’església de Santa Creu d’Olorda és situada en el coll que hi ha darrere mateix del puig d’Olorda, contrafort occidental de la serra de Collserola.
Mapa: 36-16(420). Situació: 31TDF219854.
S’hi pot arribar des de Sarrià, per la carretera de Vallvidrera, o des de Molins de Rei, per la carretera d’Olorda. (MPP)
Història
Tot i que el terme d’Olorda és mencionat des del 986, l’església de Santa Creu d’Olorda no és documentada fins el 1032, en una deixa testamentària d’un difunt anomenat Gasalter, que s’hi volia fer enterrar. El 1066 l’església és citada com a parròquia en un document pel qual l’abat de Sant Cugat establia la dominicatura que el cenobi posseïa a Olorda al levita Guillem Sendred, el qual deu anys més tard, essent ja clergue, donà a Sant Cugat l’alou que posseïa a Olorda i que li havia pervingut del seus pares. En el terme de la parròquia hi havia diverses esglésies (com ara Sant Bartomeu de la Quadra o Sant Miquel de Molins de Rei), i capelles (Sant Marçal, Sant Pere de Romaní), i arribava fins al Llobregat i, per ponent, fins a Sant Cugat del Vallès. El 1325 Molins de Rei se separà com a parròquia (1325) i terme independent, però per la resta el terme de Santa Creu d’Olorda va restar invariable fins el 1916, que va ser disgregat. Una part pervingué a Molins de Rei, una altra a Sant Feliu de Llobregat i una tercera al municipi de Sarrià, amb el qual el 1921 pervingué al municipi de Barcelona. És precisament en aquesta part on hi ha l’església de Santa Creu d’Olorda i l’antic lloc de Valldonzella. Les citacions de l’església es faran més freqüents a partir del segle XII, més que com a beneficiària de llegats (el 1138, Berenguer Guillem de Gallifa llegà un morabatí a l’església i al seu clergue), com a marc territorial delimitat. El 1318 el rector Arnau Llobet, que s’hi feu enterrar, hi fundà el benefici de Santa Llúcia. El 1373 aquest benefici era posseït per Ramon Llobet. El 1404 hom té notícia que s’alçaren els pilars de les campanes de Santa Creu i que s’hi feren campanes noves, i al cap de pocs anys, el 1414, Benet XIII l’atorgà al monestir cistercenc de Santa Maria de Valldonzella, ara instal·lat a Barcelona però originàriament fundat al terme d’Olorda. Durant la guerra contra Joan II l’església de Santa Creu d’Olorda fou unida a la cartoixa de Sant Jaume de Vallparadís, prop de Terrassa. El 1597 es donà llicència per a construir la capella de la Mare de Déu del Roser; la llicència per a beneir-la és del 1599 i el 1606 es feu un llegat per al retaule. En la visita pastoral del 1607 es diu que la fàbrica de l’església està molt ben construïda, com també el pinacle amb les seves campanes; es diu que s’han d’acabar la sagristia i la capella de Sant Joan, que estan començades. El campanar es construí el 1619 pel mestre Miquel Vaquer, que cobrà 35 lliures. El 1624 s’estava construint l’altar de Sant Marc, al qual es traslladà el benefici de la capella de Sant Marçal, construïda dins el terme. S’hi feu un retaule i el 1632 s’obrà el nou portal. El 1736 s’ordenà que la sepultura d’Arnau Llobet, que era a la capella de Santa Llúcia, fos baixada del lloc alt on es trobava. El 1757 hi havia els altars de la Santa Creu, de la Mare de Déu del Roser, de Santa Llúcia, de Sant Marc i de Santa Maria de Gràcia. (MPP)
Església
Planta de l’església, d’origen preromànic, ampliada amb construccions més tardanes.
P. Poll
L’església preromànica de Santa Creu d’Olorda es caracteritza per tenir un transsepte elevat de tipus carolingi interposat entre la nau, única, i un absis trapezial força gran. A banda i banda del transsepte i de l’absis hi ha capelles tardanes en la seva forma actual, però bastides algunes sobre estructures anteriors. Aquestes capelles devien actuar com a contrafort de les empentes de l’absis i del transsepte.
L’edifici ha sofert diverses refeccions al llarg del temps, com ara la reconstrucció de les capelles laterals esmentades i també la refecció interior de la capçalera, que dóna forma circular al fons de l’absis. La nau, tal i com ens ha pervingut, també ha estat molt reformada. Les capelles que hi ha són tardanes i el portal data del segle XVII, com el campanar de torre que s’aixeca sobre la part occidental de la nau.
L’absis trapezial s’obre per una gran arcada que dona pas al transsepte, de 5,80 m de llum, més ampla que la que obre la nau, les dovelles de la qual són més regulars que la de l’absis, aquestes de diverses mides i, sense extradossar, col·locades al llarg i de través per donar més consistència a l’arcada.
Extrem de migdia del transsepte elevat que caracteritza aquesta església.
M. Palomares
El transsepte s’eleva per damunt de la nau i de l’absis. És més estret que la nau, però en llargària ultrapassa l’amplada d’aquesta, de la qual sobresurt en planta i alçat. La seva volta, de canó, és transversal a la volta de la nau. En la part superior del braç de migdia hi ha una finestra de mig punt que aporta molta llum a l’interior de l’edifici.
Dels diversos tipus de parament antic que s’observen en l’església, el que sembla més antic es troba a la part inferior del mur de llevant de l’absis. És una mena de maçoneria que alterna amb filades horitzontals de maons. Als angles hi ha carreus, i sobre el paredat hi ha una fina capa d’arrebossat. Semblant és el del mur de migdia de l’absis, però sense les filades de maons, una mica més irregular. I als costats curts del transsepte (els llargs resten en bona part amagats sota l’arrebossat) hi ha un aparell de carreus cúbics molt petits disposats de manera força regular. Als angles hi ha carreus un xic majors.
Trobem transseptes semblants al d’Olorda a les esglésies preromàniques de Santa Maria del Marquet, al Bages, Sant Climent de Peralta i Sant Esteve de Canapost, al Baix Empordà, a Sant Nicolau de Sabadell i a Sant Pere de Terrassa, al Vallès Occidental. I Sant Quintí dels Banys d’Arles, al Vallespir, sembla que tenia un transsepte semblant. En el primer romànic va ser adoptat en algunes esglésies, com ara a la de Sant Esteve de Vinyoles d’Orís i, segurament, a la de Sant Boi de Llobregat. (MPP)
Talla
A la casa rectoral de la parròquia de Santa Creu d’Olorda es conservà fins el 1936 una imatge de la Mare de Déu amb el Nen, coneguda també com a Mare de Déu de la Gràcia. D’aquesta resten, a més de breus referències documentals, una fotografia en blanc i negre(*). És en base a aquest testimoni fotogràfic, malgrat que al peu és datada al segle XIII, i que sovint ha estat considerada de “tradició romànica”, que podem avui resituar-la en un moment cronològic més tardà.
La inclinació del rostre de Maria cap a la dreta, les seves faccions suaus, la caiguda del vel mantell i el naturalisme moderat del plegat de les robes, com també les formes infantívoles i el creuament de les cames del Nen, evidencien una estètica ja gòtica, tot i basar-se en la tradicional fórmula iconogràfica de Maria com a tron del Fill, tan desenvolupada en el romànic. (CCP)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Carreras i Candi, s.d., pàgs. 391-392
- Mas, 1906, III, pàgs. 61 i ss.
- Pagès, 1983, pàgs. 83-94
- Notes històriques de Santa Creu d’Olorda, Els Blaus de Sarrià, Barcelona, 1953
Bibliografia sobre la talla
- Mas, s.d., III, pàg. 61 i ss.
- Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, I, pàg. 224