Pels volts de l’agost del 1141, el patriarca de Jerusalem i el prior general de l’orde ratificaren al comte català Ramon Berenguer llur renúncia a la part del reialme d’Alfons el Bataller que els pertocava, segons les disposicions del testament d’aquest rei, però, al mateix temps, li anunciaven l’arribada d’uns confrares presidits per Guerau de Grony, canonge del Sant Sepulcre, per als quals demanaven l’assignació d’un lloc i d’una església on poguessin viure d’acord amb la llei de Déu.
El lloc havia d’ésser als ravals de Barcelona, no lluny d’una capella situada prop la Seu que havia estat erigida el 1067 sota l’advocació del Sant Sepulcre, i l’església fóra la que s’hi bastiria dedicada a santa Anna, que esdevindria el nucli de la casa del Sant Sepulcre de Barcelona, la principal de l’orde a Catalunya.
La casa de Santa Anna de Barcelona donà les primeres mostres de vida pròpia el 1145, sota la guia directa de Pere Bernat, canonge de la catedral de Barcelona i servidor del Sant Sepulcre, el qual, actuant com a prior, exercí una funció supletòria de la de Guerau de Grony, que no pogué ocupar-se sempre directament de la casa de Barcelona, en esdevenir el delegat de l’orde a totes les terres peninsulars.
I fou precisament Pere Bernat l’encarregat de rebre els primers donatius al nou monestir barceloní, que se succeïren ininterrompudament al llarg de tota la resta del segle, convertint-lo en propietari d’un ric patrimoni, no solament al voltant del nucli central del territori de Barcelona, sinó també escampat per altres indrets de Catalunya. Aquests béns foren rebuts pel monestir del Sant Sepulcre, de la liberalitat de comtes i prelats, i, sobretot, de la munificència de particulars, però tots els benefactors eren moguts a la generositat per idèntics motius: la remissió dels pecats.
Entre les donacions, hom pot destacar la deixa testamentària de Ramon Berenguer IV de les viles de Llofriu i Palafrugell, o altres, com la meitat de Carassumada (municipi de Torres de Segre) i de Mirambell (municipi de Bassella), les esglésies de Santa Maria dels Prats del Rei, Sant Andreu de la Manresana i Santa Maria de Marcèvol, a més de diverses cases, alous, masos, obradors, molins i un forn.
A tots aquests béns cal afegir encara els privilegis rebuts o les exempcions tributàries aconseguides que, al costat de l’explotació dels recursos existents, assegurà els ingressos i els mitjans de desenvolupament necessaris al monestir. Cal tenir en compte que el manteniment de la comunitat devia estar assegurat per la percepció dels censos en espècie i per la probable producció agrícola pròpia.
És possible que els religiosos haguessin d’invertir considerables sumes de diners en l’edificació de l’església i del convent. Però, per dissort, els diplomes guarden el més absolut silenci sobre el particular.
La comunitat de Barcelona tenia com a superior màxim el prior. Aquest només estava supeditat al prior general de les terres peninsulars i, com ell mateix, al prior general de l’orde establert a Jerusalem, el qual depenia alhora del patriarca de la Ciutat Santa.
L’autoritat dels priors de la casa de Barcelona era àmplia. Des dels primers anys de l’establiment de l’orde a casa nostra, totes les possessions i béns que el Sant Sepulcre tenia arreu de Catalunya foren administrades des de la ciutat comtal. En fundar-se la casa de Peralada, fins i tot, un mateix prior tenia al seu càrrec el funcionament de totes dues comunitats, que delegava en el comanador, quan per atendre l’una s’havia d’absentar de l’altra. No fou rar tampoc que el prior de Barcelona ho fos de tot Catalunya, Aragó, Mallorca i València, i que fins i tot arribés a dirigir tota la Península.
Els priors normalment eren elegits per la comunitat i confirmats pel prior general, que tenia autoritat de canviar-los el càrrec. La duració del càrrec solia éser vitalícia, per bé que alguns priors el deixaren per accedir a la mitra episcopal, com el bisbe de Barcelona i antic prior de Santa Anna, Pere de Cirac, o per accedir a un priorat de més àmplia responsabilitat o, fins i tot, al priorat general de l’orde, com fou el cas del prior Bernat de Portes. També alguna vegada hom passà a una dignitat inferior, com Pere de Canals, Ramon de Vilalta o Pere Humbald, que esdevingueren comanadors després d’haver ocupat el priorat. També, en una ocasió, un prior fou excomunicat: Jaume Castellar, per negar-se a admetre com a canonge Pere Joan Comes.
Tot amb tot, la relació dels priors amb la comunitat no fou sempre fluida, i tenim constància d’alguns enfrontaments interns greus, que dugueren a dobles priorats, a usurpacions del càrrec i a conflictes amb els canonges.
Tenim notícia dels següents priors: Guerau de Grony (1141-1170), prior general a Espanya; Pere Bernat (1145-1155); Guillem Arnau (1159-1160); Garcia (1161-1163); Pere de Noguereda (1169-1170); Ramon Dalmau (1176-1185); Pere de Girac (1186/87-1197); Pere de Garrigoles (1199-1205); Sanç (1206); Berenguer de Llers (1209-1234); Ramon de Miralles (1245), prior comendatari; Pere de Canals (1247), prior comendatari; Simó (1247-1248), prior de Catalunya, Aragó, Mallorca i València; Pere de Canals (1261-1262), prior comendatari i prior de Castella, Lleó i Portugal el 1268, fou comanador del 1257 al 1260 i, de nou, de 1263 al 1266, novament prior comendatari el 1267 i altre cop comanador el 1268; Ramon de Vilalta (1268-1290), prior de Catalunya, Aragó i Logronyo (1268), prior de la Tarraconense (1272), prior de Catalunya, Aragó i Castella (1272), prior general a Espanya (1272), prior de Catalunya i Aragó (1277-1290). El 1284 fou comanador. Morí poc abans del juny de 1290; Bernat de Caldes, prior de Logronyo (1292-1293) i general a Espanya (1295); Pere Humbald (1301); Guillem Escuder (1302), prior de Catalunya i general a Espanya. Havia estat comanador; Bernat de Solsona tenens locum prioris maioris (1304); Pere Humbald (1304-1325). El 1302 fou comanador; Bernat de Portes (1325-1337), prior general de tot l’orde des de 1337. Del 1342 al 1347 fou bisbe de Mazzara per promoció de Climent VI; Pere Morell (1337-1341). Durant aquest període disputà el priorat amb Francesc Vives. Havia estat rector de Sant Bartomeu de València. El 1347 era vicari general a Catalunya i València, i morí aquell mateix any; Francesc Vives (1341-1367). Per la disputa referida amb Pere Pastor sols fou prior indiscutible del 1348 al 5 d’abril de 1367, en què morí. Prèviament, el 1343, havia estat vicari general i visitador a Aragó, Mallorca, Navarra, Castella i Portugal. El 1357 fou també vicari general a Castella, Lleó, Sicília, Portugal i Navarra; Bernat Roqueta (1347), usurpador; Berenguer de Bigues (1367-1384). Fou vicari general a Catalunya, Aragó, Navarra, Castella, Galícia i Portugal (1368); capellà, comensal i familiar del patriarca de Jerusalem (1373); vicari general i visitador a Portugal, Castella, Navarra i Catalunya (1383), familiar, conseller i capellà de la capella reial (1384), i vicari general a Espanya i al Rosselló (1384); Berenguer de Ribalta (1389-1403). Havia regentat prèviament la sagristia; Berenguer Sarta (1407-1415); Joan de Prades (1417-1419), doctor en drets; Mateu Fernàndez (1421-1460). Durant el seu priorat es produí la fusió amb Santa Eulàlia del Camp; Bartomeu Cristòfor de Gualbes (1463-1505). El seu priorat fou disputat per Antoni Miralles. Fou també vicari general a Castella, Lleó, Aragó, Sicília, Portugal, Galícia, València i Navarra el 1487; Antoni Miralles (1479). Fou subprior i vicari general a Lleó, Castella i Portugal el 1486; Alfons d’Aragó (1515-1516), prior comendatari perpetu. Fou també administrador de les esglésies arxiepíscopals de Saragossa i València; Enric de Cardona (1528), prior comendatari perpetu. Fou arquebisbe de Mont-real al regne de Sicília; Joan Agullana (1531), prior comendatari perpetu; Carles Pau de Cardona (1540-1568), prior comendatari perpetu; Jaume Castellar (1576-1594). Fou excomunicat el 1594 per negarse a admetre com a canonge Pere Joan Comes en substitució del canonge, ja difunt, Antic Alemany. Es tractava del primer canonicat secular que proveí el papa després de la secularització; Joan Sentís (1619), doctor en dret, conseller del rei; Josep Claresvalls (1638-1646). Fou preconitzat bisbe d’Urgell per Felip IV el 1642, quan el bisbe Pau Duran fou promogut a Tarragona, sense que arribés mai a prendre possessió del bisbat. Tingué desavinences amb els seus canonges i algunes “no con otro motivo y causa que por criado y fiel vasallo de V. M., como soy y seré asta el último tranze”; Josep de Viver i Sant Martí (1666); Bernat Cúnia (a. 1696); Antoni de Bru i Canta (1696-1736); Albert Pujol i Gurena (1821).
Després del prior la màxima autoritat era el subprior, molt escassament testimoniat, i sobretot el comanador, dit de vegades preceptor, que apareix freqüentment en la documentació des del 1169. La seva funció bàsica era assistir el prior en la direcció i l’administració del monestir i substituir-lo en les seves absències. El càrrec era temporal, a vegades, amb autoritat per sobre del monestir estricte, com fou el cas d’Esteve, comanador a Catalunya i Aragó.
Coneixem els següents comanadors: Pere (de Noguereda o de Llavaneres) (1169); Pere de Llavaneres (1170-1175); Pere de Garrigoles (1191-1197); Arnau de Vilacolum (1209-1231); Ramon de Miralles (1234-1244); Bernat de Ribalta (1247); Pere de Canals (1247); Berenguer de Portes (1252); Berenguer de Prats (1253); Pere de Canals (1257-1260); Bernat de Vic (1269); Jaume de Piera (1269-1277); Jaume de Fontamanç (1288-1293); Esteve (1291), comanador a Catalunya i Aragó; Guillem Escuder (1294-1297). El 1296 apareix com a comanador, governador i administrador de Santa Anna; Jaume de Fontamanç (1296), tenens locum comendatoris; Pere Humbald (1302); Pere de Real (1325-1328).
Per sota del prior i del comaanador hi havia l’assemblea de canonges, composta per un nombre diferent de membres segons les èpoques, però en general no gaire elevat.
Tanmateix, la comunitat de Barcelona no es reduïa exclusivament als canonges regulars. En fraternitat amb ells hi havia una sèrie de membres que participaven dels beneficis espirituals i materials de l’orde, els quals no havien de ser necessàriament eclesiàstics i, fins i tot, podien ser casats i conservar els seus béns; les dones no eren excloses tampoc de la germanor. Es tractava dels donats, alguns dels quals feien vida, normalment, dins el convent, mentre que d’altres sembla que vivien fora.
En l’evolució interna de Santa Anna és especialment remarcable el govern del prior Mateu Fernández, que consentí en la fusió del monestir amb el de Santa Eulàlia del Camp el 1420. La nova comunitat fou secularitzada el 1595, tot i l’oposició del prior Jaume Castellar, que acabà excomunicat. A partir d’aquell moment. Santa Anna es convertí en una col·legiata de canonges regulars. L’última transformació esdevingué el 1835, quan Santa Anna passà a parròquia, situació que s’ha mantingut fins als nostres dies.