Situació
Volta de quart d’esfera que tanca l’extrem semicircular de la sala annexa a la Torre rodona.
ECSA - Servei d’Arqueologia de la Ciutat
La Torre Sobirana o Torre Superior d’Horta es troba dins el recinte conegut amb el nom de Parc del Laberint (districte Horta-Guinardó), encastada dins l’antiga casa senyorial setcentista dels marquesos d’Alfarràs. (EPaB)
Història
Els orígens es remunten al segle XI, en què es bastí una torre massissa de pedra, i es constituí el nucli primitiu de l’edifici actual. Al segle XII, però, sofrí tot un seguit de transformacions, atès que s’engrandí l’espai habitable amb altres construccions annexes a aquesta torre, de les quals avui només es conserven part d’un recinte anular concèntric a l’esmentada torre i una sala contigua.
Amb tot, les primeres notícies documentals sobre els senyors d’aquesta torre són molt posteriors. El primer propietari conegut és Pere Marquès, notari de Barcelona, el qual vers el darrer terç del segle XIV la vengué a Berenguer Saera, membre d’una important família de comerciants manresans. Una vegada mort aquest, la torre passà a mans de la Seu de Manresa, que molt poc temps després, el 1377, la vengué al jurisconsult barceloní Jaume de Vallseca, el qual la tingué com a segona residència.
A partir d’aquest moment la Torre Superior d’Horta esdevindrà la Torre de Vallseca, i restarà en poder d’aquesta família fins a mitjan segle XVI. El 1466 n’era el propietari Jaume Genis de Vallseca, i el 1499 ho era Gerard de Vallseca, fill de l’anterior. El 1541 encara senyorejava aquesta torre Miquel de Vallseca, el qual serà el darrer membre d’aquesta nissaga que gaudirà d’aquesta propietat. La seva filla i única hereva, Isabel, es casarà vers el 1550 amb Miquel Roger, ciutadà de Calella, i a partir d’aquest moment la Torre de Vallseca formarà part de l’ampli patrimoni dels Roger.
El 1599 el senyor d’aquesta torre era Felip Roger i de Vallseca, al qual el rei Felip III concedí el títol de cavaller. Amb tot, un fill d’aquest, Joan Baptista Roger, perdrà la possessió d’aquesta torre. El 1622 Joan B. ven a carta de gràcia la torre anomenada popularment Torre Superior d’Horta a la seu barcelonina.
El capítol de la seu, però, no conservarà gaire temps aquesta propietat, ja que el 1624 trobem el document de venda que fa aquest a favor de Gabriel Honofre Russell, sastre de Barcelona. D’aquest moment són un seguit d’obres de millora fetes pel nou propietari com a conseqüència de l’estat de precarietat en què es trobava l’esmentada casa.
El 1699 els Roger tornaran a recuperar la propietat de la Torre Superior d’Horta per part d’Emmanuela Roger, casada amb Carles de Llupià. Així, doncs, la torre esdevindrà al llarg de tot el segle XVIII la Torre Llupià. El 1762 n’era el propietari Francesc Gaietà de Llupià, que morí sense descendència, la qual cosa provocà el traspàs de la propietat al seu germà Josep de Llupià. Amb tot, aquest darrer morí també sense descendència, cosa que va suscitar la reivindicació de la propietat per part d’Emmanuela d’Ardena, neta d’Emmanuela de Llupià, casada amb Francesc Desvalls.
Aquesta situació es resolgué amb una sentència arbitral dictada l’any 1776 per la qual el patrimoni dels Llupià passà a Emmanuela d’Ardena a canvi d’un pagament que aquesta feu a la muller de Josep de Llupià.
Un fill d’Emmanuela, Josep Antoni Desvalls, marquès consort d’Alfarràs, serà el que transformarà l’antiga torre de Llupià en palau. En primer lloc, s’amplià l’àmbit habitable amb unes noves dependències a la part est de la casa. I, en segon lloc, es creà el magnífic jardí neoclàssic, on treballà l’escultor genovès, membre d’una important nissaga d’estucadors italians, anomenat Domenico Bagutti.
El 1871 n’era el propietari Joaquim Desvalls. Aquesta família mantigué la propietat fins el 1967, any en què fou permutada amb l’ajuntament de Barcelona, el qual inicià un projecte de millora del jardí per tal de donar un ús públic a aquest espai. Les tasques programades finiren l’any 1971. A partir del 1986 s’hi instal·là l’Escola Taller de Rehabilitació del Patrimoni de Barcelona, amb la finalitat de restaurar aquest palau. (EPF)
Torre
Planta de l’estat actual de l’antic palau dels marquesos d’Alfarràs, amb indicació del seu nucli originari o Torre Sobirana, construïda en època romànica.
ECSA - Servei d’Arqueologia de la Ciutat
Exteriorment, hom pot veure com per damunt del cos de l’edifici de la mansió senyorial, a l’entrada del recinte, sobresurt la corona de merlets d’una torre circular. És un cop a l’interior de la casa que hom s’adona que aquesta torre és l’element arquitectònic més antic i alhora l’embrió del desenvolupament posterior de tot l’hàbitat. En aquest indret es va practicar durant els mesos de juny-juliol del 1987 una intervenció arqueològica a càrrec del Servei d’Arqueologia de la ciutat amb el suport de l’Escola Taller de Rehabilitació del Patrimoni. Pel resultat d’aquests treballs hom dedueix que la torre Sobirana o Torre Superior d’Horta és el cos originari a partir del qual irradien la resta de les dependències des d’època medieval fins als nostres dies. D’aquest nucli més antic formen part també dues estructures arquitectòniques que es relacionen íntimament amb la torre: una nau de planta rectangular capçada per un absis i un recinte anular que arrenca de les parets d’aquesta nau encerclant la torre.
La torre de planta circular, construïda sobre la roca viva, té un diàmetre d’uns 4,45 m, el buit interior és d’1,85 m i les parets tenen un gruix d’1,30 m. L’alçada i la porta primitives no s’han pogut determinar. En una data que es fa difícil de precisar, s’hi annexà l’estança de planta rectangular, allargassada i capçada per un absis a l’extrem de llevant. Les dimensions d’aquesta estança són: 9 m de llargada màxima per 3 m d’ample. L’obra és de factura més aviat rústega, de pedra trencada sense polir amb volta de canó. La volta en qüestió és feta a base de llosetes primes i arrenca d’una línia d’imposta pràcticament sense volada. L’habitació no té altres obertures que les de les dues portes practicades a la paret de migjorn i que disten entre si 3,30 m. Les dues presenten un arc de mig punt adovellat. La porta més propera a la paret de llevant conservava un segon arc en degradació de les mateixes característiques que el primer. Desconeixem la resta de detalls perquè modernament havien estat tapiades. Quant a les característiques del paviment original, no en sabem res, ja que el farciment que cobria el sòl era un abocament de terres modern. A la zona semicircular es va localitzar una sitja, la boca de la qual havia estat refeta amb maons. La sitja, en forma d’ampolla, tenia una alçada d’1,85 m, i un diàmetre màxim d’1,40 m. Prop d’aquesta sitja es van detectar un conjunt d’empremtes de pal, de diàmetres que oscil·len entre els 10 i els 35 cm.
Secció de la torre i de la sala annexa coberta amb volta de canó.
ECSA - Servei d’Arqueologia de la Ciutat
Secció longitudinal i transversal de la sala adossada a la torre central.
ECSA - Servei d’Arqueologia de la Ciutat
Si bé la torre i aquest espai rectangular estan molt junts, però no sembla que tinguin cap superfície de contacte, en canvi, el que anomenem recinte anular o circular cobert amb volta carrega sobre les parets nord i sud de la nau. La tècnica constructiva emprada és similar a la d’aquella; de pedra sense polir, la volta que el cobreix, amb sistema d’encanyissat, va requerir l’aixecament de la paret que cenyeix la part baixa de la torre. Cal destacar dins aquest conjunt la trompa que salva l’angle interior de càrrega de la volta amb la cara externa de la paret nord de la nau. D’aquesta mena de passadís circular només es van poder observar alguns segments, ja que bona part quedava desfigurat per les dependències construïdes en etapes edificatòries posteriors.
Així, doncs, el que hom pensa que seria una torre isolada de l’estil de les que proliferaren al Pla de Barcelona durant el segle XI, ben aviat incorporà una edificació, arquitectònicament austera, reforçada per un cinturó de pedra que tancava en el seu interior la torre circular i la zona d’accés a la nau de planta rectangular amb prolongació semicircular, i mantenia així el caire de fortificació de l’arquitectura medieval dels segles XI i XII. (EPaB)
Bibliografia
- Bofarull, 1903, pàgs. 213-219
- Aliberch, 1944, pàgs. 122-126
- Els castells catalans, vol. I, 1967, pàg. 593
- Fabre, Huertas, 1980, pàgs. 122-124
- Díez, 1986, pàgs. 92-95 i 136-143
- Escola-Taller, 1992, pàgs. 13