Les primeres referències documentals de Santa Maria de Sants daten del final del segle X. A l’inici del segle XI apareix, ja, amb un terme ben delimitat, “in territorio Barchinone, in terminio de Sanctis”, situat a ponent de la ciutat de Barcelona, limitant amb els antics nuclis de Santa Eulàlia de Provençana i les Corts de Sarrià, i incloent-hi l’església de Santa Maria del Port. Del mateix període trobem esments que recorden l’antic poblament de la zona; així, l’any 1020 constatem l’expressió “ante villam de Sanctis ubi dicunt ad ipsum vilarzellum”.
Sants, inclòs dins l’“Hort i Vinyet” de la ciutat de Barcelona, des del final del segle XIII, pertanyia també a les anomenades Franqueses del Llobregat, la qual cosa permetia als seus habitants deslliurar-se del pagament de lleudes reials, mesuratge o dret dels cóps i d’altres tributs, estant sota la jurisdicció del batlle reial de les Franqueses del Vallès, Llobregat i Maresme.
Des del segle XIV i fins el 1840, la parròquia de Santa Maria de Sants fou sufragània de la de Santa Maria del Pi, tot i que entre els segles XI i XIII la relació entre ambdues esglésies fou exactament la inversa.