Miniatures d’època romànica (Barcelona)

Liber Iudicum Popularis

El monestir d’El Escorial conserva un manuscrit (Z.II.2), Liber Iudicum Popularis, del jutge i levita Bonsom.

En la historia de la cultura escrita medieval és poc freqüent poder identificar un escriptori laic o, més ben dit, no estrictament eclesiàstic, de qualitat. Pels testimonis que n’han quedat sembla cert que a la ciutat de Barcelona en funcionava un al començament de l’any 1000.

Bonsom (Bonushomo), levita i jutge, dirigia aquest escriptori. A l’entorn seu hi havia una mena d’escola gramatical i jurídica on es devien formar jutges, clergues i laics, al mateix temps que s’hi transcrivien còdexs jurídics per encàrrec d’institucions i de particulars.

D’aquest escriptori escola, n’han arribat fins als nostres dies un còdex sencer (Escorial, Z.II.2), regalat pel bisbe de Vic Joan B. Cardona a Felip II, la notícia d’un de perdut —era encara a Ripoll fins el 1835—(*) i un fragment conservat ara a Vic (Arxiu episcopal, frag.XV, 3) procedent de Manlleu, on anà a raure al segle XIII (Mundó, 1984, pàgs. 162 i 164). Aquí només es descriurà el còdex d’El Escorial, tot i que és gairebé segur que el de Ripoll(*) i el de Manlleu eren també decorats.

Com es pot veure per la bibliografia adjunta, el còdex ha estat estudiat des de la fi del segle XVIII(*). La descripció que segueix, però, és de primera mà després d’un examen detallat que es resumeix aquí.

El volum actual és format per 287 folis (numeració en llapis que s’ha saltat, però, el núm. 191) de pergamí, en general ben preparat i ratllat regularment de 31 línies, excepte en alguns folis finals que en tenen 40. Les mides del còdex són respectables: ara té 318 × 220 mm, però, sens dubte, al seu origen devia fer uns 335 × 235 mm.

El còdex té 34 quaderns en general de vuit folis, encara que de composició sovint irregular. Molts d’ells tenen folis substituïts per mans que devien suplir passatges mal copiats o massa esmenats, o als quals mancava algun text. Totes aquestes mans que completen, supleixen, corregeixen i glossen el copista principal són estrictament contemporànies, és a dir, que treballaven en equip, com ho demostren molts detalls paleogràfics i codicològics observables.

El que millor demostra que la composició material del còdex és obra d’un equip ben organitzat, en un escriptori a ple rendiment, és la presència de dos quaderns afegits al cos principal del text, que actualment es troben situats en primer i tercer lloc, però que no foren comptats en la sèrie de quaderns originals que contenen el cos del text; de fet, els actuals quaderns segon i quart porten els números I i II primitius. Aquells quaderns primer i tercer actuals contenen no sols complements preuats al cos del text sinó que, a més, ofereixen dades essencials per a la comprensió del còdex i de la manera com treballava l’escriptori que produïa aquelles còpies germanes.

Al f.1v s’hi llegeix, en part amb dificultat, el següent(*):

In nomine Domini incipit Liber iudicum/popularis, quorum merita iudicialis sen/tentia premit. Scriptum uidelicet Barcilona ciuitate per institutione/Bonushomo laeuita qui et iudice, a rugato de (Sin)fr(ed)o (d… condam…/[espai per a més de vint lletres que acaben]…nt). Ad discernendas causas/iudiciorum inter potentem et pauperem, noxium et innoxium, iustum et in-/iustum, ueridicum et fallacem, rectum et erroneum, raptorem/et sua bene utenti. Huius libri explicatio .V. idus iuliii nauiter fuit/anno scilicet .XVI. Roberto rege regnante in Frantia.

Aquesta nota, que inicia el còdex i encapçala el primer quadern actual, és de la mateixa mà principal de tot el manuscrit. El seu interès és molt gran, ja que dóna el títol de l’obra: Liber iudicum popularis, és a dir, un arranjament del Liber iudiciorum o codi civil visigòtic. Diu que s’acabà d’escriure a la ciutat de Barcelona el dia 11 de juliol de 1011 o, com s’expressa aquí, l’any setzè del rei Robert “que regna a França”; per la cura o manament de Bonsom (Bonushomo) i no pas Homobonus com es deia fins ara(*), levita (clergue o diaca, però no encara sacerdot) i jutge, a precs de Sinfred (?) […]. A més diu que és un “llibre útil per a discernir les causes dels judicis entre el poderós i el pobre, el nociu i l’innocent, el just i l’injust, el verídic i el fal·laç, el recte i l’erroni, el lladre i qui usa bé del que és seu”. El còdex de Ripoll oferia una inscripció gairebé idèntica, tot i que amb petites variants: Bonsom l’havia compost a precs del diaca Sindered, fill del difunt Fructuós Camil·la, i n’acabava la còpia el primer de setembre del 1010, gairebé un any abans que el conservat a El Escorial(*).

Per sort es pot seguir l’activitat escriptòria del levita i jutge Bonsom a través d’un centenar de documents notarials, dels quals una vintena s’han conservat originals, transcrits íntegrament per ell o, si més no, amb la seva firma autògrafa(*). Aquests documents demostren la seva activitat des de l’any 979 a Osona (d’on podria ser originari); reapareix el 987 a Sant Cugat del Vallès, des d’on alterna ben aviat amb la ciutat de Barcelona i voltants a partir del 994, fins a la seva mort esdevinguda probablement poc després del 1024. Els documents el mostren relacionat sovint amb els comtes i bisbes de Barcelona i sent una predilecció per la seva catedral; sense deixar, però, els monestirs de Sant Cugat i de Sant Pere de les Puelles, i amb alguna escapada a la Seu d’Urgell.

L’anàlisi paleogràfica comparativa de l’escriptura del còdex del Liber iudicum popularis amb la dels documents notarials suara esmentats permet assegurar que Bonsom n’és el copista principal i l’organitzador del volum tal com va sortir de l’escriptori barceloní(*). Bonsom, òptim cal·lígraf de lletra Carolina traçada amb mà ferma i personal, de tant en tant es distreia i s’adormia (com confessava ell mateix en reparar errors comesos en la redacció i transcripció de documents(*)); d’aquí que diversos elements del còdex siguin, com ja s’ha dit, obra d’altres copistes que actuen gairebé simultanis abans de deixar llesta l’obra. Fins al punt curiós que la llarga nota d’acabament de la còpia fou posada pel mateix Bonsom al començament del còdex. Sens dubte ell era el director de l’equip i de l’escriptori, el cal·lígraf principal i un dels decoradors més experts: ell mateix confessava amb orgull que sabia escriure amb diverses plomes i diferents tintes(*).

Abans de parlar de la decoració cal descriure sumàriament el contingut del Liber iudicum popularis. Bonsom hi reuní uns pròlegs extrets de diversos autors; cronicons de reis gots i de reis francs —on s’esmenta l’entrada de Lluís el Piados a Barcelona i que acaba de primera mà amb el rei Robert—; un martirologi reduït o calendari barceloní. El text del Liber iudiciorum visigot —amb variants d’interès per a la història d’aquest text legal a Catalunya(*)— és precedit per dues sèries de praetitulationes, o índexs diferents del codi, i seguit d’un glossari molt extens de libro iudico(*), i, encara, d’uns apèndixs—en part a dins del cos del text, com les taules d’afinitats i arbre genealògic trets de sant Isidor—, un sermó de sant Agustí i una llei d’Ègica extravagant. Els afegits posteriors, en diverses parts del còdex i de mans i èpoques diferents, contenen exorcismes i ordalies judicials (Baist, 1880) i el poema amorós Veri(s) dulcís in tempore, amb notació musical(*).

Gairebé tot el text del Liber ha estat enriquit amb nombrosíssimes glosses interlinears i marginals de mà contemporània(*), d’interès gramatical i lexicogràfic, de vegades enciclopèdic i jurídic les més extenses; glosses que demostren l’ús didàctic del còdex, que devia servir per a l’ensenyament a l’escola de gramàtica i de dret que hom imagina regida pel jutge Bonsom(*).

Còdex d’escola i de luxe a l’ensems, aquest Liber iudicum popularis ofereix una decoració rica i abundant(*); no pas il·lustrativa del text sinó finament dibuixada gairebé només amb motius fitomòrfics (tiges, fulles i flors) i d’entrellaçats o trenats. En conjunt són més de 500 caplletres de mida mitjana (una al començ de cada llei) i algunes de mida més notable; setze magnífiques cartel·les rectangulars, en cercles o combinades d’ambdues figures geomètriques; encara, enquadraments variadament decorats per a textos especials. La decoració es complementa amb les dues primeres paraules de cada llei en majúscules i tacades de color; tocs de groc o blau i vermell es veuen sembrats per les pàgines del manuscrit.

Cal dir que el dibuix en tinta de la immensa majoria de caplletres és del mateix copista principal del còdex —-de Bonsom, doncs—, i que de seguida foren acolorides amb tons fins de groc, vermell, blau, verd oliva i moradenc. Els elements decoratius són sovint de fulles d’acant, no tan sovint de tiges entrellaçades, i moltes d’elements geomètrics. El copista que completa els pròlegs i substitueix folis del còdex, imita també l’estil decoratiu de Bonsom, si bé amb un traç una mica menys segur; de la coloració, en suprimeix el verd i el lila; encara, complementa els espais de paraules i frases rascades pel corrector principal amb tiges vegetals, sovint rudimentàries, dibuixades en vermell i emplenades de groc. És evident que totes aquestes intervencions decoradores s’esdevingueren gairebé simultànies i en el mateix escriptori.

A part les caplletres i els petits elements descrits, la decoració principal del còdex mereix ser detallada. Els folis 1v, 7, 9v-10 i 12, a més de les grans caplletres decorades, tenen els títols en lletres de diverses mides i menes, alternances de tintes i tocs de color variats.

Les praetitulationes dels folis 4v-6v van flanquejades per unes amples franges rectangulars verticals, decorades com un tapís, amb cercles interns circumscrits o que les sobrepassen i que emmarquen els títols de cada llibre de l’obra. Els entrellaçats a manera de graella —molt complicats i de traços redoblats de línies de colors— omplen tot l’espai interior.

Els inicis de cada llibre són com segueix. Al f.12, gran decoració de cercles concèntrics traçats amb compàs, formats per un de floral, un segon de tiges nuades i l’interior d’entrellaçats; al centre, un requadre amb les lletres PRIM(US) referides al llibre. La caplletra inicial —S en forma de Z girada— combina amb encert llaços i fulles. La varietat de colors vius, entre els quals domina la gamma de blaus, dóna al conjunt de la pàgina una riquesa elegantment estudiada.

Els començaments dels altres onze llibres ofereixen una decoració anàloga a la del primer ja descrita; d’aquí que només se’n destaquen les peculiaritats. Foli 16, començ del llibre segon: gran rectangle amb flors a les puntes, entrellaçats i colors vius i el nombre dins d’un cercle petit. Foli 69: del llibre tercer, molt similar a l’anterior, però la decoració floral és a dreta i esquerra del quadrangle. Foli 97: un gran cercle al començ del llibre quart, amb variacions respecte als concèntrics del foli 12. Foli 117: inici del llibre cinquè, amb cercle decorat i dos més de laterals, intersecats i plens d’entrellaçats. Foli 140: el llibre sisè comença amb cercles concèntrics (com els dels f.12 i 97), però la decoració els sobrepassa pels quatre punts cardinals. Foli 163v: al llibre setè, gran cercle amb altres de concèntrics i decoració trenada espectacular, que sobrepassa els límits externs. Foli 178: al començ del llibre vuitè els cercles concèntrics van decorats per quatre de més petits que sobrepassen la gran circumferència. Foli 199: el llibre novè s’inicia amb cercle central que ofereix el nombre dins d’un rombe apaïsat i té dos cercles decorats, mitjans, intersecats lateralment i dos de més petits, també intersecats, que sobresurten per dalt i per baix. Foli 214v: llibre desè, encapçalat pel gran cercle que inclou segments d’altres cercles contraposats i el nombre en l’espai que deixen lliure, més dos cercles, no tan grans, laterals intersecant el central. Foli 224v i 227: al començ dels llibres onzè i dotzè es repeteixen, amb variants, els cercles intersecats, com els del foli 117.

Encara ofereix interès la decoració que emmarca el Martirorium o calendari dels f. 20-21: els quatre mesos que caben a cada pàgina van separats per franges verticals de color variat, unides i limitades per arcs ultrapassats a dalt i a baix.

També es presenta emmarcat l’arbre de parentiu genealògic inserit al f.96v: el forma una piràmide superior limitada per fullatge acolorit, com la resta, de la qual davalla l’acabament de la filiació i que se sosté damunt d’un semicercle amb entrellaçats interns, i decorat lateralment per dos caps d’animals, amb fullatge a les boques: els únics elements zoomòrfics de tot el còdex. Algunes notes marginals més extenses que apareixen al llarg del manuscrit foren emmarcades també entre orles de dibuix acolorit. Una creu patent gemmada, amb cercle central, il·lustra al foli 252 el simbolum o Credo.

La decoració descrita del còdex de Bonsom no mostra reminiscències d’estil visigòtic (si se’n volen exceptuar els arcs ultrapassats del calendari que també, però, es troben al continent), ni mossàrab ni centre-nord hispànic. Tota ella es mou dins de la més pura tradició continental carolíngia, similar a la de les dues Bíblies de Ripoll (a les quals guanya, cert que no en riquesa il·lustrativa, però sí en precisió de dibuix). Tradició d’arrels insulars que no ofereix gaires exemples de miniatura de tapís tan excel·lents com els del còdex de Bonsom, un dels millors llibres decorats a Barcelona durant l’edat mitjana. (AMM)

Codex Opera Patristica

La Biblioteca Universitària de Barcelona conserva un Codex Opera Patristica (ms. 231) on es reuneixen —com indica el seu títol— diversos textos patrístics, entre ells els quatre llibres dels “Diàlegs de sant Gregori” (fols. lv-143), el Liber Scintillarum, de diversis virtutibus (fols. 144-214v) i altres escrits de sant Basili, sant Agustí i sant Isidor. S’estenen al llarg de 270 folis (265 × 165 mm), que presenten algunes irregularitats en la numeració; la caixa d’escriptura (205 × 100 mm), amb lletra del segle XII, es disposa en una sola columna de trenta línies que mostren restes de les ratlles de la punta seca. Els fols. 57-58 i 136-158 apareixen intercalats i escrits amb lletra del segle XV; a partir d’aquesta interrupció el text continua amb lletra dels segles XII-XIII, però més petita que la primera i en una caixa d’escriptura de 33 línies. L’estat de conservació del còdex és bo; cal tenir present que ha estat restaurat modernament; F. Miquel i Rosell (1958, pàgs. 301-304) n’ha assenyalat la seva procedència, el convent de Sant Josep dels carmelitans descalços de Barcelona.

Petites inicials i la numeració dels Liber en tinta vermella complementen un text que, d’altra banda, es decora molt modestament amb gairebé tres caplletres i un cert número de petits dibuixos marginals, en tinta negra o vermell pàl·lid, al·lusius al text (manetes amb un dit assenyalant un paràgraf, dracs, lleons, llums, cares masculines i femenines, un pont, les flames del purgatori, etc) acompanyant de vegades petites postil·les explicatives del text(*). Les tres caplletres decorades acompanyen els “Diàlegs de sant Gregori”. La primera és una “Q” (fol.lv) (95 × 75 mm), traçada simplement en tinta marró i vermella, desenvolupa un motiu arbori que ocupa el buit central de la lletra; podria correspondre a una mà diferent de les altres dues inicials i més moderna en el temps; el tipus de retícula puntejada, que ocupa part dels fons, i el motiu arborescent central, que recorda una inicial semblant del missal de Sant Joan de les Abadesses(*), podrien situar la datació els últims anys del segle XII.

La “F” del fol.27v (95 × 60 mm), traçada simplement en tinta marró, presenta una successió d’estilitzades tiges vegetals planes que s’entrellacen mútuament i acaben en formes generalment trifoliades, alhora que s’enreden en la carcassa de la lletra; els típics caps de cànid de les boques dels quals emergeixen tiges, tan comunes en les obres de Vic i Ripoll ja des del segle XI, són també presents acompanyant la decoració fítomòrfica.

Finalment, la “P” (105 × 55 mm) de l’Incipit del Liber IV dels “Diàlegs de sant Gregori” (fol.100) presenta una major acumulació d’elements i una major presència de color, amb tocs de verd, groc, blau i taronja i marró pels contorns. Destaca el cap de sant Gregori, nimbat, coronant el pal vertical de la lletra “P”. L’origen de la inclusió de retrats d’autor en la decoració de caplletres sembla trobar-se en manuscrits carolingis i anglosaxons(*), per passar després al romànic. Dins el context català ho trobem al Missale Parvum (MEV, ms.71; vegeu-ne l’estudi al vol. III, pàgs. 772-775 d’aquesta obra); a l’inici dels quatre evangelis la imatge dels evangelistes, de vegades ran dels seus símbols i de la figura del Senyor, s’inclouen a l’interior dels medallons inserits al perfil de les lletres. També en les “Homilies de Beda” de Girona (vegeu-ne l’estudi al vol. XXIII, pàgs. 125-130 d’aquesta obra), en el fol.200v, en una inicial “I” hi ha un medalló amb la figura d’un evangelista dibuixada simplement a tinta.

L’origen català d’aquest còdex no sembla oferir dubte, pel que fa a la seva decoració, encara que es fa més difícil precisar-ne la procedència concreta. Tant la seva forma de construir les dues darreres caplletres com la seva decoració fítomòrfica i d’entrellaçats pertanyen a una tradició que procedeix del segle anterior, present en molts llocs entre ells Catalunya, en obres de Vic i Ripoll, tradició que al segle XII manté les mateixes tiges vegetals entrellaçades i nuades emergint a vegades de boques de cànids, però dintre d’una major abundància i flexibilitat. Els exemples més pròxims al còdex que estudiem es troben a Itàlia, concretament en la miniatura toscana, on apareix un tipus d’inicial durant els dos primers quarts del segle XII, sembla que derivada de models anteriors que tindrien el seu origen en les caplletres otòniques. El seu desenvolupament és paral·lel i diferent al de la més coneguda “inicial geomètrica” toscana i en molts exemples d’ella que publica K. Berg(*) s’observa el mateix entramat de tiges vegetals planes, entortolligades en l’esquelet de la lletra, que en el cas català. Fins i tot dins de la modèstia de les inicials d’aquest manuscrit de la Biblioteca Universitària es pot, tanmateix, rastrejar una identitat de models, segurament derivats d’obres molt anteriors, entre aquesta obra i una pluralitat d’obres toscanes de la primera meitat del segle XII. (MEIA)