Epigrafia d’època romànica (Barcelona)

Introducció

A la ciutat de Barcelona destaca l’amplitud del conjunt d’epigrafia funerària dels segles IX-X, únic en el context català, i que revela l’existència d’un important grup aristocràtic, laic i eclesiàstic, molt probablement associat al casal comtal, el qual entre el final del segle IX i l’inici del X va adoptar la pràctica de dotar algunes de les seves sepultures d’epitafis destinats a singularitzaries i a fer-ne perdurable la memòria. És digne d’atenció com la generalització d’aquesta pràctica se situa just en el període posterior al govern de Guifré I, quan el poder comtal es consolida autònom respecte a la monarquia franca i simultàniament s’aferma al seu voltant un grup dirigent local. Sembla ben bé que aleshores aquest grup va adoptar l’epigrafia funerària com a fórmula per a començar a bastir la seva memòria legitimadora. Els tallers lapidaris encarregats de tallar aquestes peces mostren en nombrosos exemples haver disposat d’una notable tècnica, d’indubtable inspiració en models clàssics.

Respecte al conjunt epigràfíc cal afegir que en tots els casos les peces han estat trobades desplaçades de la seva situació original, i per tant no hi ha notícies de la mena d’estructures funeràries, segurament monumentalitzades, a què devien estar associades. Finalment no pot oblidar-se la utilització de sarcòfags de marbre, probablement peces romanes reaprofitades, per a la sepultura de membres del casal comtal en la catedral barcelonina. L’ús de materials antics a fi de singularitzar i ennoblir els enterraments dels sobirans fou una pràctica present també en altres principats feudals, com a l’Aragó en la tomba del rei Ramir II a San Pedro el Viejo d’Osca, mort el 1157, i a Catalunya mateix en la sepultura gòtica del rei Pere II el Gran a Santes Creus, mort el 1285, però obrada entre els últims anys del segle XIII i els primers del següent.

Aquestes consideracions són vàlides tant per les làpides sepulcrals que ja s’han donat a conèixer en els corresponents estudis monogràfics dels edificis, com per les que tot seguit s’esmenten. Es tracta de peces amb inscripcions epigràfiques que o bé procedeixen de construccions romàniques desaparegudes o transformades i que es conserven en diversos museus i esglésies de la ciutat, o que han estat traslladades a una altra ciutat o bé que malauradament s’han perdut. (ERB)

Epitafi al comte de Barcelona

Aprofitat com a pica de la font que hi havia davant de la casa rectoral d’Alella es trobava, cap al final del segle XVI i l’inici del XVII, un sarcòfag de marbre amb un epitafi dedicat a un marquès anomenat Raimon, el qual era identificat amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer I, mort el 1076. El sarcòfag és actualment perdut i presentava el següent epitafi en versos llatins:

MARCHIO RAIMUNDUS NULLIPROBITATE SECUNDUS,/QUEM LAPIS ISTE TEGIT. AGARENOS MARTE SUBEGIT,/AD CUIUS NUTUM SEMPER SOLVERE TRIBUTUM,/HUIC REQUIES DETUR, MORITURUS QUISQUE PRECETUR.

Que, segons A.M. Mundó, es pot traduir així:

“El marquès Ramon que ningú guanya en honradesa,/al qual cobreix aquesta pedra. Va subjectar amb la guerra els agarens,/a la voluntat del qual sempre pagaren tribut. Que qualsevol mortal pregui perquè a aquest se li concedeixi repòs”.

Aquesta notícia va ser donada per J. Pujades, el qual suposava que la peça procedia de la catedral barcelonina, on havia contingut les despulles comtals fins a la seva col·locació en un dels taüts encara ara suspesos del mur de la sagristia. Dita operació de trasllat considerava que s’havia efectuat l’any 1545, d’acord amb la data consignada en la pintura que els envolta. Ara bé, dades més precises i força anteriors sobre el sarcòfag, que confirmen tant la procedència com el caràcter comtal de la sepultura, les proporcionen dos textos historiogràfics, l’un del segle XIV basat primordialment en la crònica de Bernat Desclot i l’altre del tombant dels segles XIV-XV conegut pel Llibre de les grandeses dels reys. Ambdós recullen un seguit d’obres anteriors, i segons l’estudi que en va fer M. Coll i Alentorn, el passatge relacionat amb la sepultura comtal hi és adaptat d’una versió ampliada del text català dels Gesta comitum, escrita entre la darreria del segle XIII i l’inici del segle XIV. Datació fonamentada precisament en insegures referències a l’obra nova de la catedral de Barcelona.

En aquests textos s’esmenta que Ramon Berenguer I “fou sebollit honradament en la seu de barchinona, lo cual jau en la paret de la sagristia qui es en la bande dreta del altar major essolia jaure primer en una tomba de marbre hon ha escrits IIII títols” (continua la traducció catalana dels versos llatins). A més s’afegeix una referència a un altre sarcòfag comtal, si bé en aquest extrem les dues versions difereixen, atribuint-lo una a Peronella, esposa de Ramon Berenguer IV i l’altra a Sança, muller d’Alfons I. Una d’elles hauria estat enterrada a la Seu en una “pica de marbre” prop del portal de tramuntana, i amb motiu de la construcció de la nova fàbrica el seu cos s’hauria extret del sarcòfag i dipositat en un taüt, també situat en la paret de la sagristia, sostingut per dos capitells.

De tot plegat es desprèn que arran de l’obra de la catedral gòtica les despulles d’un comte i d’una princesa foren extretes de les seves respectives sepultures originals, en sarcòfags de marbre, i traslladades a taüts de fusta sostinguts a mitja alçada en el mur de la sagristia. Això desmenteix, doncs, que el trasllat fos efectuat, com convencionalment s’afirma, el 1545 quan s’ornamentaren amb una pintura renaixentista els esmentats taüts, atribuïts aleshores a Ramon Berenguer I i a la seva muller Almodis.

A partir d’aquesta informació recollida entre els segles XIII-XIV es plantegen seriosos interrogants sobre la personalitat de la princesa sebollida al costat del comte, perquè un cop descartada Sança, que fou enterrada en el monestir de Sixena, encara resta el dubte entre Almodis, morta el 1071, i Peronella, finada el 1173, atès que per a ambdues hi ha constància d’haver estat sepultades a la catedral de Barcelona. Però igualment és discutida la personalitat del comte, des que P. de Bofarull va considerar incorrecta l’atribució a Ramon Berenguer I del sarcòfag amb epitafi versificat. Aquest autor assegurava que només hi va haver dos comtes de nom Ramon que foren enterrats a la catedral de Barcelona, Ramon Berenguer I i Ramon Borrell, sobre l’últim dels quals un instrument de l’any 1019 esmenta que el seu sepulcre era al claustre de la canònica catedralicia. Davant d’això, aquest autor es va decantar per Ramon Borrell, mort el 1017, i els arguments que va esgrimir en favor d’aquesta atribució alternativa eren, d’una banda, que el text dels versos s’adeia més al context històric d’aquest personatge i, d’altra banda, que de tots dos, només Ramon Borrell era esmentat habitualment en les escriptures coetànies pel seu primer nom.

J. Pujades suposava que la peça conservada aleshores a Alella hi havia estat portada per l’ardiaca L. Desplà, rector de la parròquia d’aquest lloc, ardiaca de la seu barcelonina i col·leccionista d’antiguitats. En aquest mateix sentit A. Duran i Sanpere va creure poder-la identificar amb la “pica de marbre” que L. Desplà havia comprat el 1503 al capítol catedralici de Barcelona i que fins llavors es guardava en les seves dependències. Igualment va considerar que es tractava d’un sarcòfag romà reaprofitat, suposició seguida també per I. Rodà. No obstant això, a la Casa de l’Ardiaca de Barcelona es va guardar durant molt de temps un altre sarcòfag, aquest romà i de mitjan segle III amb escenes de la cacera d’un lleó, atribuït per la tradició antiquària a Gneu Pompeu sense cap base, i que probablement també va anar a parar a aquest alberg quan fou ocupat pel mateix L. Desplà. Per tant, la peça comprada per ell el 1503 tant podria ser aquesta com l’existent a Alella. L’una i l’altra sembla segur que foren recollides per aquest col·leccionista i que procedien directament de la catedral o del complex d’equipaments eclesiàstics vinculats a ella. Precisament P. de Bofarull va suposar que el sarcòfag romà amb l’escena venatoria era el corresponent al comte Ramon Berenguer I. Sigui com vulgui, a la catedral de Barcelona, fins a la construcció gòtica, hi havia de segur dos sarcòfags de marbre entre els segles XI i XII, l’un d’un comte i l’altre d’una princesa, sense que sigui possible concloure amb certesa si es tractava de peces romanes reaprofitades o bé tallades en època medieval, tot i que el material en què estan fets sembla que pot fer decantar cap a la primera possibilitat. (ERB)

Per a l’atribució del personatge a qui anava dedicat aquest epitafi, es pot considerar també l’aspecte de la versificació. Els hexàmetres llatins, amb rima interna, són certament del segle XII, la qual cosa descarta la possible identificació amb els comtes Ramon Borrell (†1017) o Ramon Berenguer I (†1076). És molt més probable que es refereixi a Ramon Berenguer III, que a més de comte de Barcelona era marquès de Provença per casament amb Dolça, i rebia tributs dels regnes de taifes de l’oest i el sud, amb els quals estigué en lluita constant. (AMM)

Malgrat això, tampoc no es pot descartar que l’enterrament i l’epitafi no fossin coetanis, atès que els trasllats i les remocions de les sepultures comtals atestades a la seu barcelonina foren nombroses arran de les continuades reformes del temple. En aquest context no sembla improbable la monumentalització o commemoració posterior de la sepultura d’un vell comte. (ERB)

Epigrafies de la plaça de Sant Miquel

A dins de la ciutat, un dels conjunts excavats és el de la plaça de Sant Miquel, on entre els anys 1968 i 1969 van ser exhumats cinc o sis enterraments de cista de planta lleugerament trapezoidal, amb orientació nord-oest/sud-est. La seva datació precisa resulta difícil per la manca de registre estratigràfic fiable de l’excavació, i també per la tipologia poc usual d’aquestes tombes. Tanmateix, sembla que cal situar-Ies a l’entorn de l’any mil, i pertanyien al fossar de l’església de Sant Miquel, documentada des de mitjan segle X i bastida aprofitant parcialment la fàbrica d’unes termes romanes construïdes al principi del segle II i reformades durant el IV.

Amb relació a la tipologia d’aquestes tombes, semblants a l’enterrament situat en les terres que reomplen la piscina del baptisteri paleocristià, cal remarcar-ne la diferència amb els tipus de sepultura més usuals en les zones rurals de la Catalunya Vella, a l’entorn de l’any mil, constituïdes sempre per caixes de lloses molt rústegues. Per contra, la factura dels enterraments barcelonins fins ara coneguts es presenta molt més acurada, amb carreus tallats expressament, lligats i recoberts per dins i per fora de morter de calç, segons un model que recorda força el de determinades tombes de les antigues esglésies de Santa Margarida d’Empúries i Santa Maria de Roses. (ERB)

A prop de les esmentades sepultures va ser trobada l’any 1969 en l’excavació dirigida per F.P. Verrié, J. Sol i A.M. Adroes, una làpida fragmentària datable a la primera meitat del segle X amb la inscripció:

+ HI[C...]/D[...]/OBn[T...]/REGNANTE[...]/DIMITAT[...]

(AMM)

Fragment d’una làpida del segle X, conservada actualment al Museu d’Història de la Ciutat, que fou trobada en les excavacions de l’antic fossar de l’església de Sant Miquel.

ECSA - Arxiu Fotogràfic de Museus

Tal volta procedia també d’aquest mateix cementiri una làpida de marbre del segle X dedicada al monjo Gescafred, fill de Seniofred i germà de Raimon, reaprofitada com a material constructiu en un casal pròxim a l’església de Sant Miquel. Segons A. Campillo, el primer autor que en donà notícia, la peça havia estat trobada cap a mitjan segle XVIII encastada en una paret de la casa del monjo cambrer del monestir de Ripoll, situada entre la muralla romano-comtal i la plaça del fossar de Sant Miquel, i enderrocada durant el segle XIX. En el decenni del 1830 la làpida fou donada a la col·lecció de l’Acadèmia de Bones Lletres, d’on va passar al Museu Provincial d’Antiguitats i d’aquest al Museu Arqueològic de Barcelona. Atès que l’epitafi és dedicat a un monjo i s’hi invoca sant Cugat, la inscripció s’ha considerat, sense més fonament, procedent del monestir vallesà de Sant Cugat. També s’ha escrit que estava col·locada a l’escala de la procura del monestir de Sant Pau del Camp, a la plaça de Sant Miquel. El text, segons transcripció i traducció feta per A.M. Mundó, és el següent:

+ CESPITE SUB DURO/UBI CUBAT CORP(US) GESCA-/FREDI MONACHI, FILIUM/CO(N)DAM SENIOFREDI ET FR(ATR)I/RAMIONI PRESBITERI, Q(UI) OBIIT VI IDUS I(U)NI/ERA DCCCCLXXXVII. D(OMI)NI ANNO/DCCCCXXXVIIII. ANNO III REG-/NANTE LODOICI REGI. INTER/CEDE PR(O) EU(M). CUCUFAS BEATE. AMEN

Que vol dir:

“+ Sota la dura terra/reposa el cos de Gesca/fred monjo, fill/del difunt Sunifred i germà/del prevere Ramió, el qual va morir el 6 dels idus de juny/, el 987 de l’era, l’any del Senyor/939, any 3 del regnat del rei Lluís./Intercedeix per ell Sant Cugat. Amén”.

Cal fer menció de la discrepància entre la primera fórmula de datació d’aquesta inscripció i les altres dues. De fet, però, la concordança entre l’any del regnat del monarca franc i l’era cristiana el 939, fa suposar un error del lapidari en l’era hispànica consignada el 987, a la qual s’hauria afegit una X de més i en realitat correspondria, de forma coincident amb les altres dates, a l’any 977 segons aquest còmput. Del text destaca especialment el fragment d’hexàmetre inicial, similar al de dos epitafis gironins coetanis al de Barcelona. Es tracta de la làpida sepulcral del bisbe Servusdei de Girona, datada per l’any de la seva mort el 907, i conservada a l’església de Sant Feliu de la mateixa ciutat; l’altra és la làpida dedicada a Teudis, sense datar, conservada al Museu d’Art de Girona. (ERB)

Epigrafia de l'església dels Sants Just i Pastor

Còpia de la làpida de Vitiza, fill de Teodored, situada a l’església dels Sants Just i Pastor. L’original es guarda al Museu d’Història de la Ciutat.

ECSA - M. Catalán

A l’interior de l’església dels Sants Just i Pastor va ser localitzada el 1736 una làpida sepulcral de marbre blanc al peu de l’aleshores capella del Roser i més tard dedicada a sant Frederic. Temps després, prop del lloc de la troballa de la làpida va descobrir-se un “sepulcre de pedra amb una llosa molt grossa y dins un cos humà que obrint-lo se convertí tot en pols”. Aquesta peça, amb uns caràcters de notable qualitat epigráfica, és dedicada a un personatge anomenat Vítiza, fill de Teodored, i presenta problemes en la datació en no coincidir les tres fórmules que hi són emprades. L’any de l’era hispànica correspon al 900, el de la cristiana al 890, i el regnat del monarca franc al 899. Per a la solució d’aquestes discrepàncies, tampoc especialment insuperables, s’ha proposat o bé un possible error del lapidari en les xifres, o una equivocació de deu anys en el còmput de l’Encarnació, observada també en d’altres inscripcions coetànies. (ERB)

Actualment l’epitafi es conserva al Museu d’Història de la Ciutat, i diu:

+ HIC REQUIESCIT/WITIZA, FILIUS TEO-/DEREDI, DIMITTAT EI/DEUS AMEN. ERA DCCCC/XXXVIII, AB INCARNATIO-/NE D(OMI)NI ANNI DCCCXC,/ANNO II REGNANTE KAR-/ULO REGE, DIE XIII K(A)L(EN)D(A)S AP-/RELIS. SIC OBIIT.

La seva traducció és:

“+ Aquí reposa/Vítiza, fill de Teo/dored, el senyor el/perdoni. Amén. Era 938 anys de l’Encarnació/del Senyor 890,/en l’any II de Carles rei/dia 13 de les calendes d’abril/en què morí”(*).

(AMM)

Epigrafia de Santa Maria del Mar

L’any 1973, en renovar part del paviment de l’església de Santa Maria del Mar, va ser localitzat un tros de làpida sepulcral, sense datació, però que pels caràcters epigràfics ha de correspondre a l’entorn de l’any 1000. El fragment conservat és:

RV(M)ULIER HEC/...TOS SUOR(U)M MALLENS Q (UE)/...DERE XPO C(ON)T.../... TITI...

El text de la inscripció, en dístics (el primer en pentàmetre, indica que hi manca almenys una línia), és tan mutilat que només sabem que es tractava de la sepultura d’una dona a qui els seus van dedicar la làpida tot invocant a Crist per la seva ànima.

La presència d’un temple en aquest indret, registrat des del segle IX per la làpida de santa Eulàlia de la catedral i per les escriptures des de les darreres dècades del segle IX, cal relacionar-lo potser amb algunes de les restes constructives trobades damunt de les sorres on hi havia la necròpoli baix-imperial i postimperial. Vestigis d’un paviment de picadís associat a alguns murs de pobra entitat van aparèixer molt desfigurats, de manera que va resultar impossible restituir la planta i determinar l’ús de l’edificació a la qual pertanyien. A un nivell superior es trobaren altres restes constructives d’època romànica, molt fragmentàries i alterades, que per raó del seu estat tampoc van permetre ser identificades. Cap d’aquestes dues fases de construcció presenta associació amb enterraments, ni hi ha notícia de sepultures alt-medievals a les proximitats del lloc. (ERB-AMM)

Epitafi a Argefred

Considerada procedent de Barcelona, però sense que es conegui el lloc precís de la troballa, i sembla que traslladada a Almeria posteriorment i ara al Museo Provincial de Granada (núm. 3948), hi ha una peça amb inscripció funerària. L’epitafi és dedicat a un tal Argefred, mort el 917, i el seu text és:

...[M]ONUMMENT[O.../...CO]RPUS ARGEFR[EDI.../...] ERA DCCCL[V...ANNO/D(OMI)NI] DCCCCXVII[.../...(IU)] LLI ANNO XX [...REGNAN/TE KARVLO REGE P[OST/O] DDONI REGI DIM[ITAT EI DS(?)]

Tot i la mutilació de la peça s’hi pot llegir:

“En aquest sepulcre jeu el cos d’Argefred, que morí l’any 95(5) de l’Era, el... de juliol (o de juny), (l’any del Senyor) 917, any 20 regnant el rei Carles (després) d’Odó rei. (Que el) perdoni (Déu).” (AMM)

Bibliografia

Bibliografia de l’epigrafia romànica de Barcelona

• Vives, 1962
• Riu i Barrera, 1982
• Riu i Barrera, 1984b

Bibliografia sobre l’epitafi al comte de Barcelona

• Pujades, 1831, VII, pàgs. 544-546
• Bofarull, 1836, I, pàgs. 220-223 i II, pàgs. 102-105
• Mas i Domènec, 1911, pàgs. 58-61
• Rodà, 1982, pàg. 237
• Coll i Alentorn, 1991, pàgs. 331-333

Bibliografia sobre les epigrafies de la plaça de Sant Miquel

• Campillo, 1766, pàg. 15
• Moxó, 1790, pàgs. 72-73
• Villanueva, 1851, XVIII, pàgs. 127-128
• Llobet i Vall-llosera, 1868, II, pàgs. 181-186
• Elías de Molins, 1888, pàgs. 170-174
• Vives, 1962, núm. 47, pàgs. 59-60
• Riu i Barrera, 1982, pàgs. 190-191
• Riu i Barrera, 1984b, pàgs. 133-134

Bibliografia sobre l’epigrafia de l'església dels Sants Just i Pastor

• Hübner, 1871, pàg. 89
• Vives, 1962, núm. 47, pàg. 58
• Riu i Barrera, 1982, pàgs. 189-190
• Riu i Barrera, 1984b, pàg. 133
• Verrié, 1982

Bibliografia sobre l’epigrafia de Santa Maria del Mar

• Ribas i Bertran, 1977, XXIX, pàgs. 195-228
• Riu i Barrera, 1982, pàgs. 184-187
• Riu i Barrera, 1984b, pàg. 132

Bibliografia sobre l’epitafi a Argefred

• Vives, 1962, núm. 47, pàgs. 58-59
• Mariner, 1965, pàgs. 459-465