Sant Llàtzer (Barcelona)

Situació

L’església de Sant Llàtzer es troba al sud-oest del barri del Raval, concretament a l’actual plaça del Pedró. Formava part de l’anomenat Hospital dels Mesells de Barcelona, que ocupava l’illa de cases configurada avui pels carrers de Sant Llàtzer, de l’Hospital i del Carme, i també una part de la plaça del Pedró. (JBHB-MGM)

Història

No es coneix cap document original que ens permeti datar amb tota certesa el moment de construcció de l’església de Sant Llàtzer i de l’hospital annex, anomenat originàriament de Santa Maria dels Malalts. No obstant això, l’estil romànic del seu absis fa pensar que, almenys l’església, es degué erigir cap al segle XII i probablement, també l’hospital. Aquesta idea ve corroborada pel fet que a partir d’aquests anys, comencen a sovintejar les notícies sobre l’hospital. D’altra banda, en les primeres Ordinacions que es conserven del centre redactades pel bisbe Ponç de Gualba l’any 1326, es fa esment que l’hospital de Santa Maria dels Malalts havia estat fundat per voluntat del bisbe Guillem de Torroja (1144-1171). Posteriorment, el lloc va rebre el nom de Santa Margarida dels Mesells o solament dels Mesells, i finalment de Sant Llàtzer.

A partir d’aquests anys, la documentació conserva gran nombre de donacions destinades a l’hospital i els malalts. La primera referència certa a la institució data del 1188, i es tracta d’un establiment d’una peça de terra per a construir-hi cases i un hort, situada prop de la domos infirmorum. La següent es troba en el testament dictat per Guillem Grony l’any 1200, on feia donació d’un mas i dues peces de terra situades igualment al costat de l’hospital, que havien estat possessió de Bernat Marcús. D’això es desprèn que aleshores l’església i l’hospital es trobaven en un lloc aïllat, fora muralles, que s’anava poblant progressivament.

Les primeres notícies de la capella de Santa Maria daten d’aquests mateixos anys. En un primer moment, l’església devia tenir un únic altar dedicat a la Verge Maria, però al començament del segle XIII, el 1218, ja n’hi havia un altre de dedicat a Santa Margarida que seria objecte de gran devoció, on Bernat de Plegamans i la seva muller Arsenda van instituir un benefici. Posteriorment, al segle XIV, es fa esment d’un nou altar dedicat a Sant Llàtzer, patró dels leprosos, que donà el nom definitiu al lloc.

Al llarg de la segona meitat del segle XIII, les donacions als diferents hospitals de Barcelona, entre ells el dels malalts, sovintegen. Aquestes donacions devien constituir una part important dels ingressos amb què se sostenia l’hospital. Originàriament, l’organització i els béns de la institució i l’església anaven a càrrec del rector i uns germans i sacerdots que apareixen esmentats al final del segle XIII. Probablement ens trobem davant un orde de tipus hospitaler que es va difondre per tot Europa arran de les croades, com el de Sant Llàtzer, que tenia cura precisament dels malalts de lepra. L’any 1326, el bisbe Ponç de Gualba dictà un seguit de normes per regir l’hospital i ja no s’hi fa esment d’aquests germans. L’objectiu de les noves Ordinacions era assegurar que tots els malalts de lepra de la ciutat i, si hi cabien, els d’altres indrets, tinguessin un lloc on retirar-se i rebre tot l’ajut físic i espiritual possible. La direcció del centre passà a mans de dos administradors laics mentre que el rector s’ocupava només de regir la capella. El deteriorament econòmic i la desorganització que patia la institució no sembla que milloressin substancialment amb la promulgació de les noves ordinacions. Cap a la darreria del segle XIV, l’església i algunes dependències de l’hospital estaven necessitades d’algunes reparacions, sobretot per a evitar degoters.

L’any 1401, tots els hospitals de Barcelona, entre ells el de Sant Llàtzer, foren reduïts a un de sol que s’anomenà de la Santa Creu.

Durant el segle XVI l’església fou visitada en diverses ocasions pel bisbe. Per mitjà d’aquestes visites observem que no devia haver canviat gaire dels segles anteriors i continuava tenint els altres altars coneguts: el major, dedicat a Santa Maria, el de Santa Margarida i el de Sant Llàtzer, als quals s’afegí el de Sant Cristòfol, l’any 1549.

Al segle XVIII es realitzà una gran reforma a l’església que situem, tant per les dades documentals com per les arqueològiques, entre el 1709 i el 1736. Consistí en la construcció d’una capella lateral dedicada al Sant Sepulcre, amb el corresponent retaule realitzat el 1736, i en la col·locació d’una nova volta amb llunetes per tal de cobrir la nau. Aquesta probablement substituí una d’anterior que devia trobar-se en mal estat, segons les notícies documentals anteriors a aquesta data.

El 1792, la documentació fa esment d’una sèrie de reformes dutes a terme per l’industrial Erasme de Gònima, el qual dotà l’església d’un retaule per a l’altar major, d’estil neoclàssic, amb les imatges de sant Erasme al centre i les de sant Ignasi i sant Josep als laterals, i també d’una fornícula a la façana de l’església, que encara la conserva.

Al segle XIX, l’exterior de tot el conjunt es modificà per l’enderrocament de l’atri de l’hospital i la desaparició del cementiri, l’any 1821, situat a la plaça del Pedró.

El 1906, els leprosos foren traslladats a Horta i la capella quedà sense un ús definit. El 1908, es convertí en capella de la congregació dels carmelitans calçats, que havien instal·lat la nova residència al número 97 del carrer del Carme. Aquests, però, van haver d’abandonar el lloc l’any següent, quan la capella passà a substituir la parròquia del Carme per haver estat incendiada durant la Setmana Tràgica.

El 1913, l’església es tancà al culte definitavament, i des de llavors serví de magatzem destinat successivament a diversos usos.

L’església romangué abandonada fins que el 1954, l’Ajuntament decidí iniciar unes obres de restauració de l’edifici dirigides per l’arquitecte Adolf Florensa, que van afectar l’absis i el cos de façana, i van permetre recuperar la visió de l’espadanya i la fornícula. Novament quedà tancada la capella fins que el 1977, el SERPPAC i els veïns la van obrir una altra vegada a fi de recuperar-la per a l’ús col·lectiu. Des d’aleshores s’hi han realitzat alguns actes com ara l’exposició que es va fer al setembre del 1981.

Des del 1989, el Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona ha iniciat un nou pla de restauració del monument que afectarà no tan sols l’església, sinó tot el conjunt format per aquesta i l’antic hospital dels Leprosos. (ACT)

Església

Planta de la capella.

Servei del Patrimoni Arquitectònic. Diputació de Barcelona

L’església té una planta senzilla amb nau única, capçalera semicircular i porta d’accés situada a la banda de ponent. Aquesta, acabada originàriament en arc de mig punt, fou convertida més tard en rectangular. Quan hom obrí al segle XX una altra porta, es féu malbé part de la primitiva. La coberta, de dos vessants, és de teules. Corona el tester una espadanya amb dues obertures acabades en un arc de mig punt i una coberta de dos vessants. L’aparell és de carreus bons, regularment tallats i col·locats en filades de la mateixa alçada.

A la façana de migdia, es troba una capella de planta més o menys quadrangular, la qual s’annexà a l’església entre els anys 1709-36. Té una porta, de construcció recent, que dóna al carrer de l’Hospital. Es tracta d’una porta de fusta de dues fulles en forma d’arc de mig punt. Externament és de maó vist. La fàbrica de la capella és molt deficient i és recoberta per un arrebossat. La coberta, de dos vessants, està feta amb teules vidrades en verd i marró col·locades alternativament, una de plana i una de mitja canya.

La nau és coberta per una volta amb llunetes, en la qual es van obrir sengles ulls de bou senzills situats a les dues bandes del tram anterior a l’absis. Aquest, de planta semicircular, és format per set panys de paret separats per sis lesenes. A la part superior, al costat de la coberta, té una cornisa amb decoració d’arcuacions amb mènsules esculpides i dents de serra. Al centre, s’obre una petita finestra acabada en arc de mig punt amb arquivoltes que descansen en columnetes amb capitells decorats.

A la façana que dóna a la plaça del Pedró es pot veure una fornícula buida que manà construir Erasme de Gònima l’any 1792. L’interior es troba desproveït d’ornamentació, ja que el temple fou dessacralitzat el 1913. L’ús civil de l’edifici ocasionà danys considerables a l’obra de carreus. Als paraments interns dels murs hom pot apreciar quatre portes, tapiades actualment, que comunicaven l’església amb les dependències de l’hospital. Els trets estilístics més significatius que situen la construcció de l’edifici a la segona meitat del segle XII se centren en el tractament de la pedra i en l’aspecte decoratiu. La regularitat de l’aparell, fet de pedres grans i ben tallades, és important, encara que a mitjan segle XI ja es fan servir carreus grans ben treballats en certs edificis. L’elaboració acurada de la finestra de l’absis i la utilització de les columnes com a suport i com a element decoratiu es deu, també, a l’expansió i perfeccionament de l’art romànic, en el que hom ha anomenat segon romànic. (JBHB-MGM-MJSB)

Escultura

L’antiga capella de Sant Llàtzer conserva elements esculpits a la capçalera.

Hi destaquen d’una banda els permòdols, en els quals descansen les arcuacions cegues que recorren el perfil superior de l’absis, amb la característica decoració de caps o d’elements vegetals, d’una qualitat general força mediocre. Cal tenir en compte, d’altra banda, els quatre capitells de l’única finestra que il·lumina la capçalera, dos a la banda exterior i els altres dos a la interior. Es tracta de capitells de temàtica vegetal, fàcils de situar dins el marc de l’escultura romànica tardana a Barcelona, especialment del segle XIII. Així, el capitell de la banda esquerra de l’exterior de la finestra, format per grans fulles llises als angles unides per la part inferior, i que es dobleguen enfora, i una altra fulla petita al centre superior de les cares, té clars i eloqüents paral·lels en altres conjunts de la ciutat de Barcelona. Ens referim a algunes parelles de capitells del claustre de Sant Pau del Camp(*). Al mateix temps, aquesta estructura de capitell, amb grans fulles llises que, sovint, ocupen tota l’alçària del tambor i arriben fins a les volutes, té precedents en capitells de l’interior de l’absis de l’església de Sant Martí Sarroca(*). Les similituds amb l’escultura d’aquest conjunt del Penedès no són exclusives, a la ciutat de Barcelona, de l’església de Sant Llàtzer i del claustre de Sant Pau del Camp. El rastre dels artífexs de Sarroca es detecta també a l’escultura dels finestrals de la capella del palau episcopal(*).

L’escultura d’aquests conjunts s’endinsa probablement en el segle XIII. És per això que es fa difícil seguir sostenint per als elements esculpits de Sant Llàtzer una datació dins de la segona meitat del segle XII, i menys encara en el tercer quart del segle, en els anys de l’episcopat de Guillem Torroja (1144-1171), fundador de la capella. (ILO)

Excavacions arqueològiques

L’any 1988, l’Ajuntament de Barcelona sol·licità al Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona la restauració i la recuperació de l’edifici. La demanda fou atesa i el 1989 començaren els treballs dirigits per l’arquitecte Sr. Antoni González i Moreno-Navarro. Aquests, com és habitual en les actuacions del Servei, realitzaren una primera etapa d’excavació arqueològica, de recerca de fonts documentals i de la història de l’art, amb la supervisió del Dr. Albert López i Mullor. La primera campanya arqueològica tingué lloc entre el setembre i el desembre del 1989. El 1990, continuaren els treballs amb el suport econòmic de l’Ajuntament de Barcelona, i la segona campanya començà el mes de novembre i es prolongà fins al mes de gener del 1991. Actualment s’està duent a terme la tercera campanya, per la qual cosa els treballs d’investigació no han finalitzat encara.

Entre els objectius hi havia el de situar el moment de construcció del temple i conèixer les diverses fases evolutives de cadascun dels seus elements al llarg dels segles. L’església no es considerà un element aïllat, sinó una part integrant de l’hospital dels Llebrosos. Així doncs, els estudis es van ampliar a tota l’illa de cases ocupada antigament pel centre sanitari, per tractar d’esbrinar, en la mesura que això fos possible, la configuració que havia tingut la leproseria. L’excavació arqueològica es realitzà en extensió i afectà tot l’interior del temple: nau i presbiteri; també és previst d’intervenir a la capella lateral i al seu entorn immediat.

En el decurs dels treballs hom localitzà els diferents paviments del temple al llarg del temps. Al presbiteri aparegueren sis sòls: dos de terra batuda, dos de calç i dos de cairons. La successió estratigràfica a la nau no era tan complexa, només n’hi havia quatre, dos de terra batuda i dos de cairons. Tots aquests paviments van funcionar amb cinc esglaons presbiterials, dels quals tres es van situar sota l’arc triomfal i dos més avançats. Del moment de construcció de l’actual volta, s’han trobat 47 forats de pal de les bastides que es van aixecar per dur a terme aquesta obra. Igualment, es van detectar els forats corresponents a dues reparacions de l’antiga volta i els que van servir per encaixar els elements de sustentació del retaule del segle XVIII. D’altra banda, també es van trobar nombrosos enterraments dels segles XVI i XVII, com també l’ossari del XVIII.

Encara que no es coneix el document de l’acta de consagració de la capella de Sant Llàtzer, hom té constància que el bisbe Torroja la va fer construir durant el seu episcopat (1144-71).

L’edifici romànic, molt similar a l’actual, era de nau única, encapçalada per un absis de planta semicircular. L’accés al temple es feia per una porta, en arc de mig punt, oberta a la façana de ponent. Probablement, com és habitual en altres esglésies, hi devia haver almenys una altra porta a migdia.

La nau, originàriament, devia anar coberta per una volta de canó. Connectava sobre els murs perimetrals a través d’una mènsula de la qual queda alguna resta visible. Sobre la volta descansava una coberta de dues aigües, la qual sembla que era de teules, tal com ho palesa la presència de fragments d’aquest material constructiu als estrats fundacionals de l’edifici. A la façana principal, s’hi aixecava una espadanya. Cal remarcar que la que es veu actualment ha estat restaurada.

El paviment, a l’interior de l’església, era de terra batuda, com habitualment a la majoria d’esglésies en aquella època. L’esglaó presbiteral es trobava sota l’arc triomfal; del qual s’ha trobat un petit testimoni a la banda sud, mentre que a la nord només se n’ha documentat l’empremta. A la zona del presbiteri i als peus de la nau es va poder localitzar l’estratigrafia del segle XII, que va proporcionar ceràmiques grises i algun fragment de teula. A la nau, el terreny natural fou utilitzat com a paviment, excepte als laterals, on hi havia les banquetes. Ambdós elements eren recoberts d’una beurada de calç. Les banquetes dels fonaments de l’edifici eren encaixades en un retall practicat en el terreny natural.

Les parets a l’interior eren emblanquinades tal com demostra alguna resta d’estuc a la part inferior de la paret.

Arqueològicament, no és fins al segle XV que es detecta una reforma a l’interior de la capella. Es va ampliar l’espai litúrgic tot avançant l’esglaó presbiteral i col·locant un paviment de calç de força entitat. Potser hom pot relacionar aquest fet amb un encàrrec fet l’any 1475 a Jaume Huguet per a la construcció d’un retaule. En altres esglésies de Catalunya, al final del segle XVI, se situa l’inici d’alguna reforma després d’un temps llarg sense activitat edilícia.

Del segle XVI probablement daten una sèrie de tombes retallades al terreny natural. Un gran nombre són als peus de la nau, sobretot al sector nord, orientades tant de nord a sud, com d’est a oest, però la majoria presenten la capçalera de forma circular.

Posteriorment, a causa de les pestes i la guerra dels Segadors, l’edifici no tingué cap reforma fins a la segona meitat del segle XVII. L’arqueologia ha palesat una petita reparació en la volta i la pavimentació de tot l’interior amb terra batuda. Cap al final d’aquest segle es tornà a reparar la volta i a col·locar de nou l’esglaó presbiteral sota l’arc triomfal, al mateix temps que se situà un altre paviment d’argiles al presbiteri. Els enterraments es feien a l’interior de l’església, seguint la tradició anterior.

Però les grans obres no es van realitzar fins al principi del segle XVIII, concretament durant el regnat de Felip V. Hom construí una capella nova adossada a la banda sud, documentada l’any 1736, i es procedí a la substitució de la volta de canó, probablement molt deteriorada, per la que hom veu avui dia. En aquest moment, se situà un cor als peus de la nau, la qual, juntament amb la capella, es pavimentà amb cairons. Aquesta reforma, però, no afectà la situació del nou esglaó presbiteral, que continuà sota l’arc triomfal. Dins les reformes datables durant el segle XVIII, s’ha d’incloure també la construcció d’un ossari.

Aquesta és l’aparença de l’església fins al final d’aquest segle, moment en què l’industrial Erasme de Gònima finança l’ornamentació de l’altar amb un retaule nou. Al mateix temps, es pavimenten de nou la nau i el presbiteri amb cairons i, per segona vegada, s’avança l’esglaó presbiterial.

L’any 1823 s’edificaren cinc cases, una que feia cantonada a la plaça amb el carrer del Carme, una altra a la cantonada amb el carrer de l’Hospital, i les altres tres en aquest mateix carrer. Sincrònicament, la zona del cor fou ocupada per un dipòsit d’aigua que hom pot relacionar amb els safareigs públics construïts en aquest moment, localitzats darrere l’absis. L’aigua es distribuïa per mitjà d’una canalització que, des del dipòsit, travessava l’església d’est a oest. Es trobà part d’aquesta estructura hidràulica durant els treballs d’excavació.

L’ús religiós de l’edifici arribà fins al 1913, moment en què l’església perdé la seva finalitat. D’ençà aleshores comença l’ús civil. (JBHB-MGM)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Mas, 1921, vol. XIII, pàgs. 152-155
• Solà, 1933
• Udina, 1971
• Pérez, 1980
• Juncà, 1982
• Vergés, 1987

Bibliografia sobre l’escultura

• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-1918, III, pàg. 123 i fig. 118, pàg. 124
• Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, vol. I, pàg. 31 i vol. II, fig. 126
• Verrié, 1947b
• Garrut, 1952, pàg. 94
• Florensa, 1954
• Florensa, 1955
• Cirici, 1974, pàgs. 303-304
• Carbonell, 1974-1975, II, pàg. 57 i fig. 187
• Junca, 1982
• Dalmases-José i Pitarch, 1986, pàg. 150
• Catàleg, 1987, núm. 573, pàg. 322
• Hernández-Cros, Móra, Pouplana, 1990, núm. 9, pàgs. 36-37