Ceràmica barcelonina fins al segle XIII

Dues peces característiques de la ceràmica barcelonina alt-medieval conservades al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona.

ECSA - Arxiu Fotogràfic de Museus

L’estudi de les ceràmiques barcelonines d’època comtal encara està per fer. Des del seu inici, la investigació arqueològica a la ciutat s’ha centrat prioritàriament en el període romà i els seus precedents. Les excavacions realitzades des del 1940 fins a dates recents van tenir per objectiu el coneixement topogràfic i monumental de l’urbs romana, i prestaren molt poca atenció a documentar els vestigis de fases posteriors. Malgrat aquesta deficiència, la continuada implantació des de l’Alt Imperi i la coincidència de la ciutat romana amb el nucli comtal són la causa que moltes de les velles intervencions arqueològiques posessin al descobert estructures i materials alt-medievals. La conservació parcial d’algun d’aquests conjunts, que en el seu moment no foren registrats, ha permès revisar-los i obtenir informació significativa sobre els períodes postimperial i comtal. Malauradament, les recents excavacions en què s’aplica el registre estratigràfic integral s’han desenvolupat majoritàriament en sectors d’urbanització baix-medieval, i només algunes intervencions puntuals ho han estat dins el nucli urbà comtal, per la qual cosa, la informació disponible continua essent molt deficient.

Olleta de factura andalusina trobada segurament al pati de l’Acadèmia de Bones Lletres (1961?). Es conserva al Museu d’Història de la Ciutat.

E. Riu

Els jaciments que han proporcionat els complexos més significatius per a conèixer la terrissa en ús a la ciutat fins al segle XIII poden ser dividits en tres blocs. D’una banda, el de l’àrea de la catedral i del Palau Comtal o Palau Reial Major (baptisteri paleocristià, carrer dels Comtes i placeta de Sant Iu, subsol del Tinell i plaça del Rei), d’altra banda, la zona central de la ciutat (plaça de Sant Miquel), i, en últim terme, els sectors propers al circuit de la muralla, tant interiors com exteriors (pati de l’Acadèmia de Bones Lletres, carrer de Basea, avinguda de la Catedral, Pati d’en Llimona, plaça d’A. Maura i carrer de la Tapineria). Els materials procedents d’aquests jaciments es conserven tots ells al Museu d’Història de la Ciutat, que també guarda nombroses peces de ceràmica alt-medieval, trobades a l’indret on estava situat el castell del Port, i en d’altres paratges indeterminats de la muntanya de Montjuïc.

Tant per Barcelona com pel cas dels territoris de la Catalunya Vella, el coneixement sobre l’evolució de la terrissa des de la interrupció de la presència dels productes de tradició tardoromana (cap al segle VII) fins a la introducció de les vaixelles meridionals d’influència andalusina (final del segle XIII), resta en bona part desconeguda, sobretot en les fases més reculades. L’aparent invariabilitat de les formes i dels procediments de fabricació durant tots aquests segles dificulta en gran mesura la datació dels exemplars, situació agreujada a Barcelona pel fet esmentat que la major part dels materials coneguts procedeixen de velles excavacions no acompanyades de registre estratigràfic.

Durant el període comtal, la terrissa predominant a la ciutat correspon als atuells de forma globular i boca gran, dels tipus olla o gerra amb bec pintat i nansa, fets a torn lent amb pastes poc depurades i cuites a foc reductor. Paral·lelament a aquesta ceràmica, anomenada convencionalment grisa per la seva coloració, existeix també una porció de peces de forma tècnica similar, però cuita a foc oxidant o reductor-oxidant, i, per tant, amb el cos de to vermellós. D’aquest altre tipus, a més dels exemplars barcelonins, se’n coneixen mostres en jaciments de la comarca del Baix Llobregat (ermita de Nostra Senyora de Sales, i sitges de Can Tries a Viladecans, proximitats del temple de Sant Pere a Gavà, a l’ermita de Bellvitge a l’Hospitalet). Ambdós tipus presenten ocasionalment una decoració de línies incises a la part superior del cos, i en alguns casos les formes són obertes, com ara bols o cassoles, molt excepcionalment amb un mànec tubular. A més de les ceràmiques descrites, es troben a Barcelona alguns altres productes coneguts fins ara de forma quasi exclusiva en aquesta ciutat. Un tipus molt escàs correspon a peces ben tornejades, de pastes depurades i cuites a foc oxidant, de moment només associat a gerres de bec pinçat amb decoració al coll i a la vora de línies entrecreuades de petits cercles impresos (exemplars del subsol del Tinell i del castell del Port). Per contra, molt més nombrosa, tot que no arriba mai a ser majoritària en el conjunt de la terrissa barcelonina alt-medieval, és la ceràmica anomenada “espatulada”.

Aquest darrer tipus es caracteritza per presentar, en general, un grau de depuració força elevat en les pastes, un modelat a torn lent i una cocció a foc reductor-oxidant o oxidant tan sols. L’acabat extern de les peces consisteix en un retoc d’espàtula només en la part superior del cos, i que combina la direcció vertical a la panxa amb l’horitzontal en la part de dalt. A la vegada una engalba cromàtica de coloracions brunes, vermelloses o ocres confereix als recipients un aspecte molt característic. Alguns exemplars tenen estries en la zona mitjana del cos. Únicament de forma excepcional hi ha atuells espatulats de cuita totalment reductora.

Sitres espatulades del tipus S.2 procedents d’un dels pous del baptisteri paleocristià, guardades actualment al Museu d’Història de la Ciutat.

E. Riu

La terrissa espatulada s’associa majoritàriament a una única forma de recipient coneguda per sitra. Es tracta d’un vas globular o ovoide d’alçada variable, de fons bombat i boca gran amb vora exvasada i llavi arrodonit. Presenta sempre una nansa vertical, ampla i plana, a més d’un broc prominent a l’extrem oposat. Els brocs poden ser de canó cilíndric unit a la vora pel llavi en forma de pont (S.1), o de bec arquejat aplicat a l’espatlla i al llavi (S.2). En tots dos casos el vessador comunica amb l’interior del recipient per una perforació oberta sota de la vora i que deixa la boca contínua en tot el seu diàmetre. Fragments molt escassos permeten incloure dins de la ceràmica espatulada olles, gerres amb diferents menes de coll i una gran tina, però la pobresa del material i la manca d’exemplars amb una entitat suficient per permetre’n la plena restitució formal no fan possible un major detall.

L’enquadrament cronològic de la ceràmica espatulada resulta a hores d’ara molt difícil de realitzar, per les mancances assenyalades en la recerca arqueològica a Barcelona. De manera provisional pot ser situada entre els segles VIII/IX i XI/XII, és a dir, temps després de la desaparició dels productes tardoromans i força abans de la gran transformació de la terrissa catalana a la fi del segle XIII; és del tot impossible donar més precisió ni establir una seqüència evolutiva de les variacions morfològiques observades.

Cal confiar que l’increment constant de les excavacions a la ciutat possibilitarà d’obtenir dades estratigràfiques fiables per a aquesta matèria. En aquest sentit la recent intervenció a l’avinguda de la Catedral, on s’ha posat al descobert un gran nombre de sitges amb deixalles d’època baix-imperial i postimperial, com també del període comtal, amb notable presència de peces espatulades juntament amb d’altres tipus fins ara desconeguts, facilitarà considerablement el coneixement de la terrissa barcelonina a l’alta edat mitjana.

L’abundosa presència d’aquesta ceràmica a Barcelona contrasta amb la seva pràctica absència en jaciments coetanis de la Catalunya Vella. Fins ara, peces d’aquest tipus només han estat documentades en un petit nombre d’establiments de l’entorn de la ciutat, a les comarques del Vallès i del Maresme, a més d’una troballa al Bages. Existeix, però, un altre notable conjunt d’aquest material en el lloc de Sant Martí d’Empúries. Per tant, i de moment, la seva distribució sembla quasi exclusiva de l’àrea litoral i amb una presència centrada en el que eren les capitals comtals d’aquest sector (Barcelona i Empúries).

La ceràmica espatulada, tant en la seva decoració com en la forma a què s’associa majoritàriament, resulta excepcional en tot el context dels territoris feudals de la Península Ibèrica, on les sitres són molt poc usuals, fora dels exemplars coneguts a Cantàbria dels segles X-XII. A Catalunya les sitres són pràcticament absents del repertori formal de la ceràmica grisa, que fou la terrissa dominant entre els segles XI i XIII. La difusió d’aquest recipient, sense precedents en la ceràmica romana, sembla partir de Germània, àrea des de la qual es va escampar durant els segles VII-X pels Països Baixos, Gran Bretanya, la Gàl·lia i la península italiana. Pel que fa a la decoració d’espàtula i engalba hi ha precedents locals en terrissa comuna de Tarragona del s. V. Per tant, la vinculació de les sitres barcelonines amb models de ceràmiques de l’Europa septentrional sembla ben evident; relació que cal atribuir a la dependència carolíngia dels comtats catalans.

A Barcelona i a tot Catalunya es va produir una gran transformació del repertori ceràmic al llarg del segle XIII, més en concret durant la seva segona meitat i al tombant del segle XIV. Aquesta va consistir en la diversificació de formes i usos i també en els canvis de les característiques morfològiques del material, de la seva fabricació i de la comercialització del producte. L’arribada a la ciutat de les produccions valencianes, sobretot de la vaixella decorada amb verd i manganès, com també l’inici de la massiva producció local d’aquest tipus, resulten desconegudes. Només alguns indicis insinuen l’existència de peces, locals o importades, de ceràmica amb vernís blanc i melat entre els segles XII-XIII.

Llàntia trobada en un indret indeterminat al peu de la muralla romano-comtal, que es conserva al Museu d’Història de la Ciutat.

E. Riu

Respecte a les importacions, algunes troballes puntuals informen de la presència a Barcelona de terrissa andalusina. Les peces conegudes són poques i entre elles destaquen una llàntia de cassoleta amb bec allargassat (indret indeterminat al peu de la muralla romano-comtal), una gerreta de cos esfèric, coll dret i alt amb dues nanses i vernís melat (pati de l’Acadèmia de Bones Lletres ?), un fragment decorat amb corda seca (solar de la Carassa a la cantonada dels carrers de Mirallers i Vigatans) i algunes olletes de cos globular i coll diferenciat amb filtre o colador calat intermedi, datables a l’inici del segle XIII (solar de la placeta de V. Balaguer).

Bibliografia

  • Riu i Barrera, 1984a, pàgs. 29-48
  • Riu i Barrera, 1985
  • Riu i Barrera, 1987.