Sant Pau del Camp (Barcelona)

Situació

Vista aèria de l’antic monestir, fundat en un sector d’hortes i conreus proper a Montjuïc i englobat des del segle XIV dins el recinte emmurallat de la ciutat.

ECSA - J. Todó

L’antic monestir de Sant Pau del Camp es troba situat dins el centre històric de la ciutat de Barcelona, al carrer de Sant Pau, que uneix la Rambla amb la Ronda de Sant Pau.

Va rebre el nom del Camp per trobar-se originàriament al camp o vasta planura d’hortes i conreus que hi havia en les èpoques medievals entre Montjuïc i el rierol on s’ha format la Rambla. Al segle XIV fou inclòs dintre de la ciutat murada en construir-se un nou sector de muralla que englobava l’antic Raval, format entre la Rambla i el monestir. Una de les portes d’accés a aquest sector, la de Sant Pau, era prop del monestir. (APF-JAA)

Història

En contraposició al seu notable conjunt monumental és extraordinària la confusió i la manca de notícies dels seus inicis històrics. La troballa de la làpida del comte Guifré-Borrell o Borrell I (897-911), fill de Guifré el Pilós, juntament amb una urna sepulcral, el 1596, dissortadament aquesta malmesa, han fet suposar, amb força raó històrica, que el monestir inicial devia haver estat fundat per l’esmentat comte abans del 911.

Mapa de les possessions del cenobi.

A. Pladevall

La seva situació als afores de Barcelona el farien un evident objectiu de la destrucció d’Almansor i això s’ha invocat sempre per justificar la falta de documentació inicial que es perdria amb la destrucció del 985. Precisament aquest any hi ha el primer. esment de l’existència d’una església de Sant Pau en la delimitació d’un alou donat a la catedral de Barcelona i el 991 s’esmenta el cenobi de Sant Pau en una confirmació de béns al monestir de Sant Pere de les Puelles, però això no vol dir que aleshores tingués vida monàstica, només que n’havia tinguda i en persistia el record.

Tot al contrari, el silenci documental de tot el segle XI —contrastant, en canvi, amb les deixes testamentàries i altres notícies on es fa esment de totes les esglésies de Barcelona i la rodalia— indica que el monestir no tenia vida.

Cap al final del segle XI, Geribert Guitard, casat amb Rotlendis, dotà l’església de Sant Pau i sembla que l’uní al monestir de Sant Cugat del Vallès perquè hi establís de nou una comunitat monàstica. Hi ha una butlla concedida pel papa Urbà II al monestir de Sant Cugat el 1098; hi és documentat que Sant Cugat posseïa “l’església de Sant Pau, extramurs de Barcelona, amb l’alou que li van donar Geribert i la seva muller i amb les coses que ara té i en endavant posseeixi”.

L’establiment d’una nova comunitat o segona fundació sembla que es va fer entorn del 1117. La làpida sepulcral de Guillem de Bell-lloc, del 1307, recull aquesta notícia: “El 6 de les nones de maig de l’any del senyor 1307 morí Guillem de Bell-lloc, qui fundà un aniversari i fou enterrat amb els seus pares; i foren traslladats aquí els cossos dels venerables Guibert Guitard i de la seva muller Rotlendis, els quals fundaren aquest monestir i l’oferiren a l’església romana el 3 de les calendes de maig de l’any 1117”.

La documentació posterior avala la notícia ja que, en el Liber censuum de l’església romana, de Cencius, és documentat que el monestir s’havia posat sota la tutela de la Santa Seu amb l’obligació de pagar-li cada any un morabatí de cens, i en la butlla de confirmació de béns de Sant Cugat del Vallès del papa Calixt II, del 15 de febrer de 1120, ja hi figura “el monestir de Sant Pau, extramurs de Barcelona, amb l’alou que li va donar Geribert i la seva muller”.

Resulta, per tant, que Geribert i Rotlendis van aportar la dotació i el monestir de Sant Cugat hi posaria els monjos o controlaria i vigilaria la comunitat fundada abans del 1117 i posada sota la direcció del prior Ponç.

L’actuació d’aquest prior no fou bona i, per això, el 30 de desembre de 1127, Oleguer, arquebisbe de Tarragona i bisbe de Barcelona, amb un grup de bons homes de Barcelona, als quals els fundadors de Sant Pau, Geribert i Rotlendis, havien encomanat la vigilància i cura del monestir, instaren al nou abat de Sant Cugat, Roland, que tingués sota la seva direcció l’església de Sancti Pauli de Campo a fi d’ordenar-la per al millor servei de Déu i perquè hi establís un prior i uns monjos que des d’allí servissin Déu.

Segona i definitiva fundació de la comunitat monàstica de Sant Pau del Camp (30 de desembre de 1127)

Oleguer, amb un conjunt d’homes de la ciutat de Barcelona, posen aquesta casa monàstica sota l’autoritat de l’abat de Sant Cugat del Vallès per tal de redreçar-la de la decadència en què es trobava a causa de la mala administració dels priors que la regien des del final del segle XI.

"Omnibus fidelibus significare utile duximus, qualiter ecclesia s. Pauli de Campo, que constructoribus suis domino Guiriberto et uxore sua Rodlendi, oblata est Deo et beato Petro et apostolice sedi, per negligentiam prelatorum suorum et religione et possessione valde est destituta. Unde probi homines barchinonenses, in quorum consilio et dispositione constructores ipsius ecclesie eam comendaverant, cum domno Ollegario, Terraconensi arciepiscopo, providentes restaurationi et utilitati eiusdem ecclesie, tradiderunt eam domino Rutilando s. Cucuphatis abbati, regendam et disponendam in Dei servitio et ordine monastico. Tali pacto, ut ipse et sucessores eius habeant liberam potestatem disponendi ipsum locum et omnes possessiones et bona ad eundem locum pertinentia, et constituendi ibi priorem, et fratres qui ibi Deo serviant. Ipsi quoque prior predictus et abbas, vel eorum congregationis fratres si, quod absit, eidem loco inutiles et dissipatores bonorum fuerint et infra dies LX que amoniti fuerint in capitulo s. Cucuphatis, quem male tractaverint, eidem loco non restituerint, ab ipsa prelatione kanonice decidant. Verum quia fratres eiusdem societatis quedam bona eiusdem monasterii, contra voluntatem tamen abbatis, impignoraverunt, laudatum est, ut dominus abbas in redemptione rerum a Poncio, priore, impigneratarum bona s. Cucuphatis sufficient impendat, et de cetero ipsius loci et ordinationis dispositionem quiete obtineat. Siqua in crastinum ecclesiastica secularisve persona hanc institucionem ad honorem Dei factam perturbare presumpserit, terribili excomunicationis sentencie subiaceat, donec inde kanonice satisfaciat.

Actum est hoc III.° kal. ian., Annus Domini centesimus vigesimus septimus post millesimus. Ollegarius, Dei gratia Terraconensis archiepiscopus, ss.; BERENGARIUS, Dei gratia, Girundensis ecclesie episcopus; S+m Petri primicherii; S+m Petri Bertrandi; S+m Bernardi Bertrandi; S+m Raimundi Berengarii.

S+m Bernardi, subdiachoni, qui hoc scripsit die et anno quo supra."

[O]: Perdut.

A: Arxiu de la Corona d’Aragó, Cartulari de Sant Cugat, fol. 12, núm. 17.

a: B. De Moxó: Memorias, 1790, ap. VI.

b: J. Mas: Notes, vol. XIII, 1921, ap. XXI, pàgs. 253-254.

c: 3. DE Peray: Sant Cugat del Vallès, 1931, ap. V.

d: J. Rius: Cartulario, vol. III, 1947, doc. 891, pàgs. 83-84.


Traducció

"Creiem útil posar en coneixement de tots els fidels que l’església de Sant Pau del Camp, que fou oferta a Déu, al beat Pere apòstol i a la seu apostòlica pels seus constructors, el senyor Guiribert i la seva muller Rotlendis, per negligència dels seus prelats havia perdut moit del fervor religiós i propietats. Per això, als bons homes de Barcelona, al consell i disposició dels quals havia estat encomanada aquesta església pels seus constructors, d’acord amb Oleguer, arquebisbe de Tarragona, vetllant per la restauració i utilitat de dita església, la lliuraren al senyor Rutsiland, abat de Sant Cugat, perquè la regís i en disposés en servei de Déu i de l’orde monàstic. Amb el pacte següent, que els seus successors tinguessin lliure potestat de disposar d’aquell lloc i de totes les possessions i béns que li pertanyen i que posin allà un prior i germans que serveixin Déu. Si aquest prior o abat, o els germans de la seva congregació, cosa que no passi mai, fossin dolents per a dit lloc i dissipessin els seus béns i després de quaranta dies d’ésser advertits en el capítol de Sant Cugat, no restituïssin a dit lloc tot el que han maltractat, que perdin la prelatura canònica de què gaudien. Amb tot, com que els germans de dita comunitat havien empenyorat alguns béns, contra la voluntat de l’abat, es va determinar que l’abat de Sant Cugat utilitzi els béns que siguin necessaris del monestir de Sant Cugat per a redempció de les coses empenyorades pel prior Ponç, i que en endavant tingui el lloc de Sant Pau de manera quieta i ordenada. Si en endavant alguna persona eclesiàstica o civil presumeix d’atemptar o destorbar aquesta institució feta a honor de Déu, que caigui sobre d’ell una terrible excomunió, fins que ho hagi reparat canònicament.

Tot això es va fer el dia 3 de les calendes de gener de l’any del Senyor cent vint-i-set després del mileni. Oleguer, per la gràcia de Déu arquebisbe de Tarragona.ss, Berenguer, per la gràcia de Déu bisbe de l’església de Girona, Sig+na Pere primicer, Sig+na Pere Bertran, Sig+na Bernat Bertran, Sig+na Ramon Berenguer.

Sig+na Bernat, sotsdiaca, que ha escrit això el dia i l’any més amunt consignats."

(Traducció: Antoni Pladevall i Font)

Si no coneguéssim les anteriors butlles que fan esment de l’antiga subjecció de Sant Pau a Sant Cugat i els antecedents del lloc, semblaria que ara s’instituís una nova dependència i una nova comunitat; ara bé, com diu el mateix document, Sant Pau ja tenia monjos dirigits pel prior Ponç, però com que aquest no portava bé el priorat i havia empenyorat diferents béns, ara calia que Sant Cugat hi posés ordre i es facultava l’abat a destituir el prior Ponç, si no s’esmenava abans de quaranta dies.

Aquests i altres documents deixen clar que Sant Cugat del Vallès tingué la missió de tutelar els orígens i endegar la casa de Sant Pau, però aquesta no fou mai un simple priorat de Sant Cugat; el monestir de Barcelona actuà sempre amb plena autonomia, emparat, segurament, en la seva subjecció a la Santa Seu.

Una altra creença és la seva fundació per la família Bell-lloc. Així ho creia la família el 1307, quan va fer gravar en la tomba familiar del claustre de Sant Pau, amb motiu de l’enterrament de Guillem de Bell-lloc, la inscripció Hic iacent monasterii fundatores. A aquesta tomba recolliren les cendres dels fundadors Geribert Guitard i Rotlendis, que consideraven antecessors seus.

Com s’ha dit en la introducció, els Bell-lloc, una de les primeres famílies notables ben documentades, s’establí a Barcelona al començament del segle XII, procedent del castell de Bell-lloc de la Roca del Vallès. Són documentats a partir del 1136 i és probable que contraguessin parentiu amb la família dels Guitard. Apareixen molt aviat en estreta relació amb Ramon Berenguer IV i els seus interessos es trobaven prop de Sant Miquel i del Castellnou, que més tard administraren. La seva relació amb Sant Pau del Camp pot documentar-se des del final del segle XII i foren uns notables benefactors del monestir, al qual van donar els impostos del mercat del peix que ells cobraven.

També cal atribuir al matrimoni de Geribert i Rotlendis l’edificació de l’església actual, segons indica el document del 1127 del Cartulari de Sant Cugat, en el qual aquell matrimoni, ja difunts, són anomenats constructores ipsius ecclesie. Renard ajudà a fer l’obra material i deixà per a la construcció de Sant Pau set morabatins, segons la inscripció (que comença amb dos versos de rima interna) de la llinda del portal que emmarca el crismó i els mots Sanctus Paulus + Sanctus Petrus.

Aquesta, segons transcripció i traducció d’A.M. Mundó, diu així:

HAEC DOMINI PORTA VIA EST OMNIBUS HORTA/IANVA VITE PER ME GRADIENDO VENITE./RENARDUS Q(UI) P(ER) SE (E)T ANIMA VXOR EIUS RAIMUNDA MISIT IN HAC AULA MOABITINOS VII.

Que vol dir:

“Aquesta porta del Senyor és la via oberta a tots, sóc el portal de la vida; veniu-hi tot passant per mi. Renard, que per a ell i per l’ànima de la seva esposa Ramona, donà set morabatins per fer aquesta església.”

Sobre el claustre no hi ha cap referència, ni documental ni epigràfica, i hom tendeix a creure que cal situar la seva construcció al principi del segle XIII.

Les advocacions tradicionals del temple eren les de Sant Pau, Sant Jaume i Sant Nicolau; al final del segle XIII hi ha deixes a l’altar de Santa Maria (1274) i més tard al de Sant Benet (1396). Del 1654 en endavant hi hagué un culte oficial i intens a Sant Galderic, del qual es tenien relíquies portades de Sant Martí del Canigó.

Sant Pau fou un petit monestir, en l’aspecte de la comunitat, amb un prior i quatre monjos el 1216, un prior i sis monjos el 1286 i un prior i set monjos entre el 1299 i el 1337. A la segona meitat del segle XIV començà una davallada que li donà una comunitat de dos o tres monjos al segle XV (entre aquests, el prior era un comandatari que no residia al lloc i, a vegades, ni tan sols era un monjo).

A desgrat d’això, fou un monestir important dintre dels benedictins catalans perquè per la seva situació prop de la ciutat i ben aviat dintre d’ella, des de bon principi de la creació de la Congregació Claustral Tarraconense i Cesaraugustana, s’hi reuniren molts dels seus capítols. Aquesta pràctica durà fins els darrers temps del monestir.

Fora ja del període cronològic del romànic, hom pot destacar que, vers el 1506, el monestir s’uní a l’abadia de Santa Maria de Montserrat, vinculada aleshores a la congregació castellana de San Benito el Real de Valladolid, fet contra el qual protestà enèrgicament la Congregació Claustral Tarraconense. Aquesta finalment aconseguí que fos anul·lada l’esmentada unió i fos canviada per la de Sant Benet de Bages, que d’ara endavant passaria a dependre de Montserrat. Gràcies a això, a partir del 1594, els capítols de la Congregació Claustral Tarraconense es tornaren a reunir a Sant Pau.

L’any 1617, el priorat de Sant Pau és unit al monestir de Sant Pere de la Portella, del Berguedà, i, per això, d’ara endavant, els seus superiors s’intitularen abats de Sant Pere de la Portella i de Sant Pau del Camp, amb la residència gairebé habitual al monestir de Sant Pau.

El 1672, el noviciat i el col·legi de la Congregació Claustral, que des del 1592 tenia la seva seu a Lleida, es trasllada al costat del monestir de Sant Pau. D’ara endavant conviuran entorn de Sant Pau l’antic priorat i l’abadia, i el Col·legi de la Congregació amb superiors i rendes independents.

El monestir és exclaustrat temporalment entre el 1820 i el 1828, i definitivament a partir del 1835. Hom exposarà la resta de les vicissituds per les quals passà a la cronologia adjunta. (APF)

Priorologi de Sant Pau del Camp

Ponç 1127
Arnau 1163-1175
Pere Ferrer 1191-1210
Arnau 1212-1227
Ramon 1230-1232
Arnau 1235-1246
Ramon 1250-1260
Berenguer de Solicamp 1262-1276
Berenguer de Riu 1285-1300
Ramon 1300-1302
Pere Ferran 1303-1318
Ramon d’Olzinelles 1322-1336
Fra Ramon 1338-1347
Berenguer de Mataró 1350-1368
Ramon Guixas 1373-1376
Pere Oliver 1391
Pere d’Illa 1396-1406
Joan ça Trilla 1414-1415
Galzeran Carbó 1424-1429
Jordi de Castellet 1443
Pau Plegat 1477-1478
Jaume Oliver 1508
Pere Masó 1534-1562
Francesc Russinyol 1594-1616
ABATS ALHORA DE SANT PERE DE LA PORTELLA I DE SANT PAU DEL CAMP
Pere Sanxo 1616-1621
Antoni Reynalt 1621-1631
Ermengol de Palau 1632-1636
Jeroni de Peguera 1636-1639
Miquel de Soler 1639-1658
Gaspar de Casamitjana i d’Erill 1658-1662
Miquel de Calders 1662-1667
Josep Sastre i Prats 1669-1683
Benet de Sala i de Caramany 1684-1690
Ponç Puigdesalit i de Malla 1691-1693
Joan Soler 1695-1719
Josep Puigdorca i Pi 1720-1727
Antoni de Porteli i Font 1728-1731
Francesc de Rius i Falguera 1732-1741
Oleguer de Merlès i de Maçana 1742-1762
Pau Fuster 1763-1783
Francese d’Escofet i de Roger 1784-1791
Ignasi Gras 1792-1793
Cristòfol Blanco i Laplana 1795-1808
Rafael de Parrella i de Vivet 1811-1834
Joan de Safont i de Ferrer 1834-1835
(APF)

Cronologia del monestir de Sant Pau del Camp

a 911 Possible existència a l’indret de l’actual monestir d’un edifici religiós del qual podrien procedir els dos capitells de marbre i altres elements aprofitats en la portada de l’església actual.
911 El comte Guifré II (dit també Borrell), que morí el 26 d’abril d’aquest any, és enterrat al monestir de Sant Pau, segurament fundat per ell mateix.
985 Consta que existeix l’església de Sant Pau, que pel mes de juliol sofreix l’escomesa i la destrucció per les tropes d’Almansor.
991 Un document de delimitació de béns de Sant Pere de les Puelles fa esment de l’antic monestir de Sant Pau.
1017-1048 Deixes que testifiquen la seva existència com a església a la qual fan deixes els ciutadans de Barcelona.
1096-1098 És unida a Sant Cugat perquè s’hi restauri la comunitat monàstica.
1117 Els esposos Geribert Guitard i Rotlendis refan l’església i la doten perquè s’hi pugui Instal·lar una comunitat.
1127 L’arquebisbe Oleguer i altres prohoms Insten l’abat de Sant Cugat perquè s’interessi pels abusos que ha comès el prior monàstic de Sant Pau.
Segles XII-XIII. El monestir es consolida, s’acaba l’església i es construeix el seu petit i exòtic claustre.
1229 A partir d’ara se celebren a Sant Pere la majoria de capítols de la Congregació Claustral Tarraconense.
1307 Es refan dependències monacals i les restes dels fundadors són traslladades a un nou cenotafl.
a 1318 Es construeix una nova sala capitular i un nou dormitori.
1577 El priorat s’uneix a l’abadia de Montserrat a desgrat de les protestes de la Congregació Claustral.
1593 El monestir es desvincula de Montserrat, que permuta el monestir de Sant Pau pel de Sant Benet de Bages.
1596 És descoberta la làpida sepulcral del comte Guifré II junt amb l’urna que conté les seves despulles.
1617 El monestir de Sant Pau s’uneix amb l’abadia de Sant Pere de la Portella del Berguedà.
1654 Són portades des del monestir de Sant Martí del Canigó les relíquies de sant Galderic, patró dels pagesos.
1672 El noviciat de la Congregació Claustral s’estableix al costat del monestir de Sant Pau.
1710 L’abat Joan Sales edifica una nova residència abacial.
1808 El monestir és transformat en hospital de les tropes invasores franceses.
1814 Pel zel del professor Joan de Safont es torna a obrir el col·legi de la Congregació Claustral.
1820-1824 S’abandona el col·legi de la Congregació i el monestir exclaustrat és considerat parròquia.
1828 Els monjos retornen al monestir.
1833 Es clausura definitivament el col·legi dels novicis benedictins.
1835 El monestir és exclaustrat i l’església erigida en parròquia.
1842 L’abat Safont transforma l’antic col·legi de novicis en un col·legi públic de la ciutat, del qual ell és inicialment responsable.
1845 L’Estat s’empara del convent i el destina a caserna. L’edifici experimenta transformacions i mutilacions diverses.
1855 El comte Bell-lloc trasllada les tombes dels seus avantpassats al seu castell proper a la Roca del Vallès, per a salvar-Ies de la profanació.
1866 Peticions al Govern per a aconseguir la dignificació de l’edifici. El monument corre perill de perdre’s perquè el claustre, que es troba inclòs en la caserna, es vol vendre com a edifici militar i el rector de la parròquia encarrega un projecte per a demolir l’església antiga i construir-ne una de nova.
1879 El monestir és declarat monument nacional gràcies a l’Associació d’Excursions Catalana i a Víctor Balaguer.
1890 La tropa abandona el monestir de Sant Pau.
1896 Comença una campanya de restauració amb escrits i informació pública sobre el monestir. Dirigeix les obres de neteja dels edificis l’arquitecte Francesc de P. Villar i Carmona.
1901-1904 L’exèrcit cedeix al bisbat la part del monestir que havia ocupat la tropa.
1907 Acaben els treballs de restauració de l’església.
1908 S’inaugura la capella del Santíssim situada a l’antiga Sala Capitular i també es completa la restauració del claustre.
1909 L’església i la rectoria són incendiades durant la Setmana Tràgica.
1922 Nova restauració i s’enderroca una capella del segle XVII que amagava part de l’església i encongia l’entrada del temple.
1927 S’enderroca una part dels vells edificis monàstics i del col·legi de la Congregació que havien servit de caserna i al seu lloc s’edifica el grup escolar Collaso i Gil, inaugurat el 20 d’octubre de 1935.
1936 Durant la guerra el temple és novament profanat i incendiat.
1940 S’inicia l’obra de restauració que es complementa els anys successius.
1989 Es dignifica l’antiga capella del Santíssim i amb motiu de les celebracions del Mil·lenari de Catalunya s’hi col·loca la làpida del comte Guifré II. (APF)

Església

Planta de l’església i del claustre de l’antic cenobi.

M. Anglada

Del conjunt de Sant Pau del Camp, avui només es conserva el nucli bàsic del clos monàstic format per l’església i el claustre i algunes de les dependències del voltant de les galeries claustrals, avui molt transformades pels canvis que han patit els edificis del cenobi i per la seva adaptació a església parroquial i casa rectoral.

L’església se situa a la banda nord del conjunt, i és un edifici d’una nau, coberta amb volta de canó, coronada a llevant per un ampli transsepte, on s’obren tres absis semicirculars, precedits de profunds arcs presbiterals. Els braços del transsepte són coberts amb voltes de canó, també de perfil semicircular, perpendiculars a la volta de la nau. En el creuer del transsepte amb la nau hi ha una cúpula, molt alta, formada per vuit sectors de volta, les arestes dels quals van suavitzant-se en apropar-se a la clau, motiu pel qual el seu perfil esdevé quasi esfèric, peraltat. El pas de la planta quadrada del creuer a la base octagonal de la cúpula s’assoleix mitjançant quatre trompes, sobre les quals hi ha una motllura que assenyala l’arrencada del tambor de la cúpula. Sobre els arcs del creuer i sobre aquesta motllura –—ja dins el tambor de la cúpula–—, se situen quatre grans ulls de bou que perforen el cimbori octagonal en què es manifesta exteriorment la cúpula. Un altre ull de bou es troba a la façana de ponent, ran de la volta, per sota del qual se situen dues finestres de doble esqueixada, i un tercer ull de bou s’obre al tester del braç nord del transsepte, al damunt d’un portal tardà.

Vista de la façana de l’església, amb una rica i variada decoració d’arcuacions i escultures.

M. Anglada

Vista exterior de la capçalera, amb el cimbori que s’alça sobre el creuer.

ECSA - M. Catalán

A l’absis central s’obren tres finestres de doble esqueixada, disposades simètricament, i una altra s’obre al centre de cadascuna de les absidioles. La porta principal s’obre al centre de la façana de ponent, i al tester nord del transsepte se n’obre una altra, molt modificada, i encara una tercera s’obre al mur de ponent del braç sud, que comunica l’església amb el claustre i el monestir.

L’interior de l’església és totalment nu d’ornamentació, llevat de les motllures que mostren l’arrencada de les voltes i dels murs laterals de la nau, on es desenvolupa una ornamentació formada per una sèrie seguida d’arcuacions de gran diàmetre. No és freqüent trobar aquest tipus ornamental, aplicat generalment a les façanes, a l’interior de les esglésies, i el cas de Sant Pau del Camp presenta pocs paral·lelismes amb d’altres construccions.

El tema de les arcuacions es repeteix a les façanes, en sèries seguides a les absidioles, i en sèries de dues entre lesenes, a l’absis central; també, a la façana oest del transsepte, on el fris, seguit d’arcuacions, se situa no com és habitual als murs laterals de la nau, sota el ràfec, sinó a mitjana alçària. El mateix succeeix a la façana oest, on hi ha un doble sistema d’arcuacions, un sota el ràfec, seguint els pendents de la coberta i emmarcant l’ull de bou central, i un segon nivell d’arcuacions, a mitjana alçària, que emmarquen el cos destacat de la portada. Aquesta façana oest és capçada per un matacà que defensa la porta, i tota la composició volumètrica de l’edifici és acabada amb un poderós campanar d’espadanya, de dos ulls, de factura barroca, que s’aixeca sobre la façana oest del cimbori, del qual desconeixem el coronament original.

Vista interior de la zona del presbiteri, amb l’absis central i les trompes que enllacen la planta quadrada del creuer amb la base octagonal de la cúpula.

J. Camardons

Tot l’edifici és construït amb un aparell molt ordenat, de carreuons sense polir, però ben escairats, llevat dels elements singulars, les lesenes, les arcuacions i les parts central i superior de la façana oest, realitzats amb un aparell molt ben executat, de carreus polits, amb aplicacions escultòriques als permòdols d’on arrenquen les arcuacions.

Planta del conjunt monàstic aixecada per Miquel Garriga i Roca l’any 1867.

AHCB - Arxiu d’Imatges

Ens trobem, doncs, malgrat la seva senzillesa tipològica, davant un edifici realitzat amb una tècnica sofisticada, en la qual s’utilitza l’aparell constructiu per a realçar les composicions de la façana, aplicant una solució constructiva que retrobarem posteriorment en alguns dels grans edificis barcelonins del segle XIV com les esglésies de Santa Maria del Pi o Santa Maria de Pedralbes. Per això, i tenint en compte les característiques i les proporcions de la seva composició, sembla clar que l’església de Sant Pau del Camp és una obra unitària, conclosa i executada amb un gran domini tecnològic i dels recursos formals de l’arquitectura del seu temps, en una data ja avançada, potser dins el segle XIII, avançant solucions tecnològiques que es desenvoluparan plenament durant el segle XIV en un nou llenguatge arquitectònic.

El claustre, que centra les dependències monacals, entre les quals cal destacar la sala capitular, amb façana gòtica, se situa al sud de l’església i és format per quatre galeries, cobertes amb embigat, que delimiten un pati molt petit, amb uns porxos formats per quatre arcades en cada costat, suportats per dobles columnes, i amb pilars massissos als angles i al centre de cada porxo, aquests resolts com a contraforts, totalment innecessaris per la dimensió dels porxos i pel sistema de coberta de les galeries.

L’element més destacat i que singularitza el claustre de Sant Pau del Camp és la solució de les seves arcades, que adopten formes trilobulades als porxos oest, nord i sud, i pentalobulades al porxo de llevant. El seu perfil exterior és llis, amb aresta viva, i l’interior presenta un petit motlluratge. Malgrat que fins ara les he anomenat arcades, el cert és que aquestes obertures no són veritables arcs, sinó un simple retall en els carreus, que conserven la horitzontalitat de les seves filades sense formar arcs. Es tracta, doncs, d’una solució basada en una forma ornamental, i executada en contradicció amb les formes habituals de construcció i fins i tot de la mecànica.

No hi ha a Catalunya cap paral·lelisme amb aquesta forma del claustre de Sant Pau del Camp, i només a la cripta de Notre-Dame du Port, a Clarmont d’Alvèrnia, trobem una solució similar, però executada, a diferència de Sant Pau, mitjançant veritables arcs. (JAA)

Portada

Capitells i impostes dels segles Vl-VII situats a esquerra i dreta, respectivament, de la porta d’entrada a l’església.

ECSA - E. Pabloi I. Lorés

La façana de l’església de Sant Pau del Camp és integrada per elements escultòrics d’èpoques diverses, tot configurant un conjunt peculiar. Hom coincideix majoritàriament a situar la seva organització en moments avançats, potser ja al segle XIII(*), en unes dates que, en principi no coincideixen amb les de l’arquitectura de l’església, la construcció de la qual s’emmarca plenament en els paràmetres-del segle XII. Per a la datació del temple, la data de referència acostuma a ésser la del 1117, citada en la inscripció del 1307 de la tomba de Guillem de Bell-lloc, on es traslladaren les restes dels suposats fundadors del monestir, Geribert Guitard i Rotlendis. Al mateix temps, en un document del 1127 són esmentats com a “constructors” de l’església de Sant Pau(*). Diverses dades alerten, això no obstant, de l’existència d’una església anterior a la del segle XII i, fins i tot, de la del monestir, en moments previs a la ràtzia d’Almansor(*).

Però els testimonis més antics que ens han arribat de Sant Pau del Camp són segurament els elements escultòrics d’època tardoantiga, reaprofitats a la porta de la façana occidental. Es tracta de dos capitells corintis de marbre, amb les seves corresponents impostes, que s’han situat entre el final del segle VI i el segle VII(*).

Timpà de la porta d’entrada a l’església, amb l’escena esculpida de la Traditio Legis.

I. Lorés

Completen la portada una llinda amb una inscripció, un timpà amb figuració, una arquivolta i l’arc exterior en el qual s’ha representat diferents motius en relleu. La inscripció de la llinda que recorre el seu perímetre fa referència a una donació per a la construcció de l’església; però, a part dos noms, no conté cap data que informi sobre el moment en què hauria estat realitzada. Val a dir que al centre de la llinda hi ha esculpida una creu inscrita en un cercle i amb les lletres alfa i omega. Aquesta llinda ha generat opinions diverses sobre la seva datació. Per a alguns autors es tracta d’una peça d’època pre-romànica (Duran i Sanpere, 1972-75, I, pàgs. 591-592), mentre que per a d’altres és del final del segle XII o el començament del XIII, i la informació que proporciona seria la referida a la construcció de l’església que, per tant, caldria avançar en el temps (Junyent, 1976, pàgs. 95-96).

A banda i banda de la creu hi ha inscrits els noms de sant Pau i sant Pere, els quals, en principi, sembla que haurien de tenir una relació directa amb el tema representat al timpà: la Traditio Legis. La figura de Crist és flanquejada per les dels apòstols Pere i Pau, perfectament caracteritzats, però en un ordre que resta alterat respecte de les llegendes de la llinda i del qual hom desconeix l’explicació.

El relleu del timpà es troba molt degradat, la qual cosa fa difícil la seva anàlisi estilística. Això no obstant, i pel que encara es pot intuir, devia tractar-se de l’obra d’un escultor d’una qualitat acceptable. La representació de la Traditio Legis al timpà s’explica per la dedicació de l’església, tal com succeeix, per exemple, a la de Sant Pol de Sant Joan de les Abadesses(*) o a les franceses de Saint-Pierre de Tasque i Sant Pierre de Sévignac(*).

Les figures del tetramorf que habitualment acompanyen la Majestat de Déu al timpà han estat desplaçades a l’exterior de l’arcada del portal. Així, els relleus amb l’àngel de Mateu i l’àguila de Joan apareixen disposats a la part superior, dirigint la mirada vers el centre, on s’ha representat la Dextera Domini; i els animals de Marc i Lluc suporten a banda i banda, a manera de mènsules, l’arc exterior. L’estil d’aquestes figures sembla el mateix que el del timpà, cosa que les convertiria en obres contemporànies. Aquí cal afegir-hi els dos caparrons que suporten a l’esquerra el primer nivell d’arcades cegues. En canvi, les mènsules superiors que recorren el perfil del ràfec de la teulada són d’una qualitat inferior i serien obra d’un taller diferent que, per la seva situació, hauria de considerar-se posterior, i que estilísticament es relacionen amb part de l’escultura del claustre. D’aquesta manera, tot i que hom no té dades per a fixar la datació per a l’escultura romànica de la façana, sí que pot establir-se en el marc del segle XIII una datació respecte del claustre. (ILO)

Claustre

Sector septentrional del claustre, amb les ales nord, oest i est (al fons, esquerra i dreta, respectivament).

M. Anglada

Sector de migdia del claustre, amb les ales sud, est i oest al fons, esquerra i dreta, respectivament), on s’aprecia la utilització alternada d’arcades trilobades i pentalobades.

M. Anglada

La decoració esculpida del claustre de Sant Pau del Camp és un dels aspectes més interessants de l’antic monestir i més significatius del panorama barceloní del segle XIII, en què hom acostuma a datar-lo, en aquest camp artístic. Es desenvolupa bàsicament als capitells de les columnes que sostenen les arcades, com sabem aparellades, ja sigui exemptes o bé adossades als pilars dels angles i del centre de cada ala. En línies generals predomina la temàtica de caràcter vegetal, en especial la que deriva del capitell corinti, que presenta diverses variants, sense mancar, però, peces més austeres de superfície llisa. Només en un cas hom troba la utilització de l’entrellaçat, bé que en una parella de capitells que presenten una problemàtica a la qual ens referirem més endavant. El repertori és poc variat, sobretot si el comparem amb el d’altres claustres de dimensions més grans que el barceloní, i també perquè cada parella de capitells acostuma a repetir el tema. La figuració és l’altra nota important de la decoració de les peces, dedicada a la representació d’animals i éssers híbrids, d’escenes de lluita (sobretot de guerrers contra animals i monstres) i, finalment, a un petit tros historiat situat a l’angle sud-occidental del claustre. La major part dels cimacis presenten els seus costats llisos, amb motllures molt simples, si bé n’hi ha quatre que són decorats amb motius vegetals i un altre amb un esquema geomètric. Les bases, motllurades com és habitual, tenen motius senzills, com ara les urpes, o motius vegetals que s’estenen vers els angles dels plints.

Alçat de l’ala de llevant del claustre, amb indicació de les proporcions i les dimensions de les columnes.

M. Anglada

De totes maneres, l’aspecte ornamental del conjunt comprèn també les arcades i el pilar de l’angle nord-oriental, com veurem. Les primeres han abandonat el tradicional arc de mig punt per formes trilobades (galeries nord i sud) i pentalobades (oest i est), assolides mitjançant la superposició dels carreus amb els extrems dels costats motllurats, a fi d’obtenir la forma esmentada. No hi ha dubte que es tracta de l’aspecte que confereix més personalitat al claustre i que, en definitiva, l’allunya de la resta dels catalans, fent-ho excepcional també a nivell general. Els estudis dedicats al conjunt sempre han destacat, amb més o menys èmfasi, un possible record del món islàmic (Puig i Cadafalch, 1909-18, III, pàg. 385; Carbonell, 1974-75, II, pàg 56; Junyent, 1976, pàg. 97; Yarza, 1982, pàg. 189, etc.). Si tenim en compte que encara hom no ha estudiat la qüestió dels components islàmics en l’art romànic, cal fer notar que hom troba l’ús dels arcs lobulats, sota diferents formes i procediments, en punts diversos. Així hom ha esmentat la seva presència a la cripta, molt restaurada, de Notre-Dame du Port, a Clarmont d’Alvèrnia (Vigué - Pladevall, 1974, il·l. pàgs. 194-195), motiu també present en altres punts de l’interior de l’edifici(*). Però al marge del problema de les fonts del motiu, no hem d’oblidar l’ús de recursos similars en altres centres catalans, com sota la cornisa de la catedral de Tarragona(*). En alguna de les arcades, a més, una línia en ziga-zaga ressegueix els lòbuls a l’extradós del costat de la galeria.

Esquema-guia dels capitells del claustre.

M. Anglada

Aquest és l’únic motiu pròpiament geomètric del claustre i que retrobem a l’únic cimaci que conté aquest tipus de temàtica (núm. 21-22). La cinta que dibuixa una línia trencada és un motiu observat també en una arquivolta de la portada que comunica el claustre amb l’església catedral i que, amb característiques molt similars (cinta llisa assolida en rebaixar els espais triangulars lliures, amb el consegüent efecte ombra-llum), també veiem en punts més allunyats com Sant Martí Sarroca o la catedral de Tarragona(*). És, per tant, un motiu que, tot i ésser freqüent i molt variat, és tractat com en una sèrie de monuments, alguns de barcelonins, datables al segle XIII o, sinó, molt al final del XII.

Temes iconogràfics representats als capitells del claustre de Sant Pau del Camp

GALERIA SEPTENTRIONAL
1 Sirenes ocell centrades a cada angle.
2 Sirenes ocell centrades a cada angle.
3 Dos rengles de fulles: l’inferior amb la punta transformada en palmeta, el superior amb les volutes que també acaben en palmeta. No n’hi ha cap al lloc del dau central de l’àbac.
4 Dos rengles de fulles: l’inferior amb la punta transformada en palmeta, el superior amb les volutes que també acaben en palmeta. No n’hi ha cap al lloc del dau central de l’àbac.
5 Dos rengles de fulles: l’inferior amb les puntes deteriorades, el superior acabat en volutes als angles.
6 Dos rengles de fulles: l’inferior amb la punta inclinada, el superior amb palmetes o lòbuls que substitueixen les volutes.
7 Guerrer atacat per un lleó. A l’esquerra del primer, una au, probablement una àliga.
8 Guerrer en lluita amb un monstre reptilià de doble cua acabada en caps.
9 Derivat del corinti (dos nivells de fulles d’acant sota les volutes) amb cap humà al lloc del dau central de l’àbac.
10 Derivat del corinti amb cap humà al lloc del dau central de l’àbac.
11 Lleó i quadrúpede amb membres de gall afrontats.
12 Lleons passants afrontats de cap comú. Galeria Oriental
GALERIA ORIENTAL
13. Fulles lanceolades molt simples sota l’àbac continu
14. Fulles d’acant als angles sota el nivell de les volutes
15 Cintes tiges circulars entrecreuades que inscriuen palmetes (gòtic).
16 Cintes tiges circulars entrecreuades i enllaçades amb un losange.
17 Fulles allargades amb els nervis marcats a la superfície sota el nivell de les volutes.
18 Personatge masculí i ésser reptilià amb cap humà i cua de peix.
19 Derivat del corinti amb la superfície de les fulles marcada de nervis.
20 Derivat del corinti amb els lòbuls de les fulles retallats, però amb la superfície menys treballada que l’anterior.
21 Fulles llises als angles unides per la meitat inferior, sota les volutes.
22 Fulles llises als angles unides per la meitat inferior, sota les volutes.
23 Derivat del corinti (similar núm. 20).
24 Derivat del corinti (similar núm. 20).
GALERIA MERIDIONAL
25 Dos rengles de fulles llises, amb llur punta orientada cap avall, sota el nivell de les volutes. Cap humà al lloc del dau central de l’àbac.
26 Dos rengles de fulles llises, amb llur punta orientada cap avall, sota el nivell de les volutes.
27 Derivat del corinti, amb els nervis centrals de les fulles trepanats.
28. Derivat del corinti.
29. Àligues centrades a cada cara amb les ales desplegades.
30. Àligues centrades a cada cara amb les ales desplegades.
31 Fulles llises als angles unides per la meitat inferior, sota el nivell de les volutes.
32 Fulles llises als angles unides per la meitat inferior, sota el nivell de les volutes.
33 Fulles llises als angles unides per la meitat inferior, amb la punta transformada en palmeta invertida, sota el nivell de les volutes.
34. Fulles llises als angles unides per la meitat inferior, amb la punta transformada en palmeta invertida, sota el nivell de les volutes.
35 Fulles llises als angles unides per la meitat inferior, amb la punta transformada en palmeta invertida, sota el nivell de les volutes.
36 Fulles llises als angles unides per la meitat inferior, amb la punta transformada en palmeta invertida, sota el nivell de les volutes.
GALERIA OCCIDENTAL
37 Adam i Eva després d’haver comès el Pecat Original (Caiguda).
38 Dona atacada als pits per dos gripaus o amfibis similars (càstig de la Luxúria).
39 Dos rengles de fulles llises amb un motiu ovalat que penja de les puntes.
40 Dos rengles de fulles llises amb un motiu ovalat que penja de les puntes.
41 Derivat del corinti (similar núm. 20)
42 Derivat del corinti (similar núm. 20).
43 Sagitari (si no, arquer) disparant contra un cérvol o quadrúpede anàleg.
44 Guerrer en lluita amb un lleó.
45 Parelles d’ocells sobre un rengle de fulles.
46 Parelles d’ocells sobre un rengle de fulles.
47 Dos rengles de fulles llises amb un motiu ovalat que penja de les puntes.
48 Dos rengles de fulles llises amb un motiu ovalat que penja de les puntes. (JCSo)

Convé esmentar, abans de l’ànalisi més àmplia que dediquem als capitells, la decoració del pilar nord-oriental. La columna adossada al vèrtex interior, esbiaixat, és flanquejada per dues bandes en ziga-zaga, de la mateixa naturalesa que les anteriors; alhora, el petit capitell corresponent és de tipus vegetal, amb el mateix tema que un parell de l’ala septentrional (núms. 47-48).

Com hem dit anteriorment, la part més significativa de l’escultura del conjunt es troba als capitells i també en alguns cimacis. Els primers, de proporcions pesades, forma tronco-cònica invertida, variablement esvelta, són de dimensions molt aproximades entre si, amb alguna excepció eloqüent a la qual ens referirem oportunament (vegeu-les amb detall dins Vigué - Pladevall, 1974, pàgs. 151-152)(*). La meitat inferior de la cistella és, de vegades, pràcticament cilíndrica i en altres s’eixampla o pren forma afusada. L’àbac, amb daus, i el collarí, queden com a components obtinguts molt nítidament i de cert gruix. L’estat de conservació de les peces i dels relleus és divers i, sovint, hi ha mutilacions i erosions causades per diferents motius, relacionats amb la història recent del monestir i de l’ús que se’n féu, com també per les condicions del material. D’altra banda, hom ha fet notar que les capes de calç que cobrien els elements pogueren provocar el seu deteriorament (Vigué - Pladevall, 1974, pàg. 153).

Capitells de l’angle sud-occidental del claustre núms. 37-28), amb la representació del pecat original I el càstig de la luxúria.

M. Anglada

L’únic conjunt clarament historiat es troba a l’angle sud-occidental del claustre. El capitell que dóna al pati (núm. 38) conté l’escena d’Adam i Eva flanquejant l’arbre, amb la serp enroscada. Els gestos de dur-se la mà a la gola i al sexe indiquen que el pecat ha estat comès i que, per tant, hom ha volgut simbolitzar la Caiguda de l’home. El tema, amb aquestes connotacions, és un dels més representats en tots els àmbits de l’art cristià, i no manca en altres exemplars contemporanis al claustre. Podem recordar, ara, representacions molt semblants en sengles capitells dels claustres de Santa Maria de l’Estany (Bages) i de la catedral de Tarragona(*). El contingut del capitell veí (núm. 37) està estretament lligat amb el Pecat Original. Hom hi esculpí una figura femenina seminua, de cabells llargs i pits caiguts, els quals són atacats per dos gripaus situats simètricament a cada costat. Es tracta del càstig com a conseqüència del Pecat, en al·lusió als turments de l’infern(*), i que en aquest cas recauen sobre la dona luxuriosa. Una imatge anàloga apareix a les impostes de la porta del claustre de la catedral de Barcelona, tot i que amb grans diferències d’estil i composició, i també en els éssers que l’ataquen. El que observem, doncs, és un parell de representacions combinades que es refereixen a la Caiguda de l’home i a les seves conseqüències, les quals constitueixen l’exemple més clar d’una intenció simbòlica precisa en el claustre barceloní.

De totes maneres, altres capitells, alguns també aparellats, recorren igualment a representacions protagonitzades en part per la figura humana, gairebé sempre en contextos de lluita o enfrontament contra éssers animals o monstruosos. A grans trets, aquestes escenes oposen el soldat de Crist a les forces del mal, simbolitzades per guerrers i éssers que prenen un caràcter positiu i negatiu respectivament. Hom troba el primer exemple en dos capitells aparellats de l’ala septentrional (núms. 7-8). En el que dóna al pati, un home armat lluita amb un lleó, el qual li posa les urpes damunt el cap; alhora, la figura d’una au, molt probablement una àliga, apareix rere el personatge en qüestió, en un conjunt que s’apropa a un capitell de l’església de Camarasa. Sense poder entrar en detalls, potser convé remarcar que el sentit de l’escena pren un caràcter negatiu. El capitell de la dreta enfronta un altre guerrer amb un ésser dracònic. Hom hi aprecia la seva indumentària militar (escut oblong, cota de malla i elm), encara que el mal estat en què es troba no sempre permet concretar alguna de les peces. I el monstre posa les urpes (exagerades com en el lleó veí) damunt l’escut, en una situació aparent d’equilibri, sobretot si tenim en compte que la figura humana apareix dempeus, a diferència de l’anterior, que era agenollada. No sembla, doncs, que hom hagi volgut infondre a les representacions un caràcter triomfal, tal com s’esdevé en molts dels casos presents en nombrosos conjunts.

Hom troba una altra de les representacions de lluita a la galeria occidental (núm. 43). Un guerrer, amb escut oblong i segurament espasa, en posat similar al cas anterior, és atacat per un lleó, en posat rampant i situant l’urpa damunt l’arma defensiva. Com abans, el tema i la composició són habituals en l’escultura dels segles XII i XIII. A tall d’exemple, recordarem un capitell conservat al Museu d’Art de Girona, atribuït a Sant Pere de Rodes(*). El capitell del costat ofereix una representació en què un ésser, que hom pot identificar amb un centaure o un sagitari, dispara contra un cérvol o una gasela. Quant a la primera figura, deu tractar-se de la mala interpretació d’un model habitual de sagitari, ja que és composta de tots els membres d’un cavall als quals s’afegeix un home de cintura en amunt, que es fon amb el dors de l’animal, el qual fa el gest d’apuntar amb el braç dret(*). Aquest tipus de representació, sense ésser molt habitual, és constituït per exemplars similars al de Sant Pau del Camp; entre els més propers, i dins l’àmbit català, hi ha un relleu de la tribuna de Santa Maria de Serrabona, però també cal considerar el de la portalada de Saint-Gilles-du-Gard, a Provença. En altres ocasions, el sagitari apareix davant el seu veí en les representacions del Zodíac, el capricorn, i en altres amb la sirena. En el cas que ens ocupa, i davant el caràcter d’enfrontament expressat també al capitell del costat, no seria difícil veure en el cérvol –—o similar–— un simbolisme de signe positiu, en contraposició al negatiu que requeia sobre el centaure(*).

Un capitell de la galeria oriental (núm. 17) conté una figura masculina al costat d’un ésser que pot definir-se com a sirena peix, si tenim en compte la cua, però amb clars trets d’au per les ales i les urpes. És difícil veure en aquest cas una escena d’enfrontament, però no podem negar per a l’ésser híbrid un sentit negatiu. D’altra banda, el seu cos voluminós i l’exageració en les urpes (fet ja observat en altres figures del claustre) l’apropen a representacions de la portada que comunica el claustre amb la catedral de Barcelona.

Capitell de l’angle nord-oriental del claustre núm. 11), amb un lleó i un animal fantàstic afrontats.

ECSA - E. Pablo

Detall d’un capitell (núm. 2), amb la figura d’una au amb cap de dona, situat a l’ala septentrional del claustre.

J. Camps

Altres capitells figuratius són dedicats a la fauna, en ocasions també híbrida. A l’ala septentrional apareix el tema del lleó (núm. 11), un dels més representats en l’escultura al llarg dels segles XII i XIII. A Catalunya podem destacar la seva difusió i varietat a partir dels conjunts rossellonesos i la seva continuada presència en els capitells de pràcticament tots els claustres, inclosos els més avançats. En el cas que ens ocupa, dos cossos, en actitud passant, s’orienten cap a l’angle del capitell per a fondre’s en un sol cap, recurs freqüent i que observem en un capitell conservat al Museu d’Art de Girona(*). El capitell veí (núm. 12) conté dos éssers afrontats: un lleó a la dreta, en posat semblant als anteriors, i un monstre quadrúpede amb cap i cua de gall, semblant a un basilisc, que també ha estat identificat com a griu (Junyent, 1976, pàg. 98). Les aus són representades en dos parells de capitells. En un cas, a l’ala meridional (núms. 29), apareixen àligues amb les ales esteses que ocupen cadascuna de les cares, en una composició força corrent però que té un exemplar força anàleg al claustre de Sant Pere de Galligants, a Girona(*). Unes altres aus, ara a la banda occidental (núms. 45), apareixen afrontades en dues parelles, damunt un rengle de fulles d’acant. Aquest recurs compositiu també és força corrent, tal com podem comprovar en exemplars com el de la porta del claustre de la catedral de Tarragona(*) i a Camarasa. Finalment, una altra parella de capitells, situada a l’angle nord-occidental del claustre (núms. 1-2), presenta uns éssers centrats a cada angle identificables com a sirenes ocell o bé harpies. Es tracta d’éssers de cap humà femení amb llarga cabellera i cos d’au. Les seves formes pesades però clares i la seva composició fan recordar alguns capitells del claustre de la Seu d’Urgell.

Els temes animalístics poden contenir un simbolisme, el caràcter del qual és difícil de precisar quan el context en què apareixen no és clar i quan els éssers representats són ambivalents, tal com succeeix amb el lleó o l’àliga. A més, la seva presència en composicions que cerquen la simetria axial i que recorren a la repetició a cada cara han fet pensar sovint que obeeixen a un sentit purament decoratiu. Els capitells de Sant Pau del Camp s’inscriuen dins aquesta problemàtica, aplicable en altres conjunts on aquesta temàtica s’adapta als esmentats esquemes compositius.

Fins aquest punt, l’escultura es distingeix per unes formes pesades, per un interès a marcar determinats detalls, però sempre amb grans irregularitats. Hom es troba davant un artífex d’escassa qualitat i que potser ens explica el confús sagitari, amb un model mal copiat, o bé la presència de monstres que, dins el seu hibridisme, s’aparten d’dentificacions indiscutibles com les que conduirien a parlar de sirenes, grius o basiliscs sense donar lloc a dubtes. Són bàsicament aquestes peces les que han fet parlar d’un claustre representatiu d’un estat regressiu de l’escultura romànica catalana o bé d’un conjunt pobre i mesquí (vegeu Gudiol-Gaya, 1948, pàg. 88; Durliat, 1972, pàg. 63; Dalmases-José i Pitarch, 1985, pàg. 161). Però hi ha excepcions. I hom les troba precisament als capitells de les àligues (tot i tractar-se d’una composició senzilla i de llarga tradició), malgrat que el mal estat no permet de distingir-ne el grau de detall, de les sirenes ocell i, molt especialment, dels ocells sobre fulles, tots ells esmentats darrerament. Aquest últim, amb el tractament segur i concret dels elements florals, descobreix un artífex molt superior al primer, i que es dedicà a nombroses peces amb decoració vegetal.

Els grups de capitells que presenten una estructura derivada del corinti són els més rellevants i nombrosos. Dues parelles (núms. 9-10 i 27-28) utilitzen l’esquema dels dos rengles de fulles d’acant, amb alguns nervis resseguits per una línia de trepanat, sota unes volutes. En el primer parell, l’àbac també presenta un treball de trepà, interromput pel dau central, en el qual hi ha esculpit un cap humà. En el segon cas, el treball és més rudimentari, les peces es troben molt malmeses, i no sembla que hi hagués els caps esmentats ni tampoc les volutes. A continuació, una composició molt utilitzada i que ofereix els exemples més destacats en l’escultura provençal. En aquest sentit, no hem d’oblidar que hom s’ha referit al seu record en alguns d’aquests capitells del claustre (Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, III.1, pàg. 388).

Segurament, però, una de les composicions més reeixides és la repetida en diversos capitells, dels quals destaca una parella de l’ala oriental (núms. 19-20). En ambdós capitells hi ha dos rengles de fulles d’acant, per bé que amb la particularitat que el seu cos és molt fluid, tot adaptant-se a l’eixamplament de la base del capitell. La sinuositat dels contorns i les superfícies contrasta amb la rigidesa d’altres obres del conjunt. Són, segurament, les dues millors peces del claustre, en especial la que dóna al pati, amb els lòbuls minuciosament retallats del fons i més elaborats que en el capitell veí. L’estructura del rengle inferior és la mateixa que la dels capitells dels ocells sobre fulles (núms. 45-46), que precisament havíem apartat del grup més tosc del claustre, el qual comprèn la majoria de la figuració. Són de la mateixa sèrie, amb lleus diferències (fins i tot de qualitat), altres capitells repartits per les galeries (núms. 14, 23-24 i 41-42). No sembla, però, que el motiu sigui originari de Sant Pau del Camp. Presenten una composició molt similar alguns capitells dels muntants de la porta del claustre de la catedral de Barcelona, un capitell de l’antiga portada de Sant Esteve de Granollers i altres del claustre gironí de Sant Pere de Galligants(*). Ens servirem més endavant d’aquestes comparacions.

Detall d’un capitell de tipus vegetal (núm. 3), situat a l’ala septentrional del claustre.

J. Camps

Un esquema que també manté una certa personalitat és el de dos capitells de l’ala septentrional (núms. 3-4), formats per dos nivells de fulles que deixen anar palmetes cap avall, amb llurs nervis marcats; el dau central és ocupat per un cap de difícil identificació. La parella següent, sense aquests, manté un esquema similar, més proper al derivat del corinti (núms. 5-6). El mateix tema és visible a la galeria del Palau Episcopal, i també entre els capitells de Camarasa, conservats al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

La resta de capitells de certa entitat ofereixen opcions més austeres, amb preferència per les superfícies llises, amb palmetes o motius ovalats que en pengen. La versió més senzilla té dos rengles de fulles totalment llises, amb les puntes orientades cap avall, sota volutes molt fines (núms. 25-26) i en ocasions amb motius ovalats, a mena de fruits, que s’agafen a la part superior (núms. 39-40 i 47-48). No és difícil cercar paral·lels per a ambdós tipus. Entre els més propers, també més reeixits i elaborats, n’hi ha al claustre de Sant Pere de Galligants(*) i en altres nombrosos conjunts dels quals, per la seva proximitat, destacarem la portada del claustre de la catedral de Barcelona pel que fa al segon cas.

En dues parelles més hi ha àmplies fulles centrades als angles, foses mútuament al mig de les cares fins a mitjana alçària, sota un registre amb fines volutes (núms. 21-22 i 31-32). I en altres casos hom disposa a les puntes de les esmentades fulles palmetes que s’inverteixen tot ocupant les seves puntes (núms. 33-34 i 35-36). Hi ha eloqüents paral·lels a Sant Martí Sarroca per al primer tipus, mentre que el darrer apareix de nou a Galligants, en algun altre conjunt barceloní i a Sant Esteve de Granollers(*).

Sembla diferent una peça que conté palmetes o fulles, allargades, en vertical, amb els nervis marcats. Sense que ens trobem davant d’exemplars idèntics, hi ha temes similars en nombrosos conjunts, entre ells, els esmentats de Sant Pere de Galligants, Sant Martí Sarroca i alguns de barcelonins. D’altra banda, un capitell de l’angle nord-oriental del claustre (núm. 13) té un esquema decoratiu vegetal assolit molt toscament, tot col·locant les fulles per mitjà d’incisions; les dimensions, la forma troncopiramidal invertida del bloc de pedra i l’àbac continu l’aparten de la resta d’obres, i tot fa pensar en una col·locació ràpida o en alguna alteració posterior, difícil de situar cronològicament.

Una altra parella (núms. 15-16), la darrera sobre la qual tractarem, també s’aparta en estructura, estil i decoració de la resta dels capitells del claustre. Una comparació amb les peces que funcionen com a bases ens descobreix una estructura anàloga i un treball ja gòtic. Ens trobem, doncs, davant un grup, el corresponent a tota la doble columna, d’execució posterior a la del conjunt i que degué ésser executat amb motiu d’alguna reforma o de la substitució d’elements deteriorats.

Capitell de tipus corinti núm. 19) que es troba a l’ala oriental del claustre.

J. Camps

El repertori dels quatre cimacis decorats amb motius de caràcter vegetal concorda amb el dels capitells, tant temàticament com estilísticament. Així, el dels núms. 3-4, amb una tija ondulant amb palmetes, té a veure amb els capitells contigus. Les fulles retallades i les palmetes dels núms. 7-8 s’acosten als capitells més propers als del claustre de Galligants (tipus dels núms. 19-20 entre altres). En el següent (corresponent als núms. 9-10), les palmetes separades en folíols i juxtaposades obeeixen a un esquema habitual, desenvolupat, per exemple, a la portada de Santa Maria del Pi, a Barcelona. Falta comentar el de la galeria oriental (núms. 15), partit en dos, amb motius florals concèntrics a base de quatre pètals foliats.

Una aproximació a l’escultura del claustre de Sant Pau del Camp descobreix alguns dels seus lligams amb altres obres, barcelonines i més llunyanes, i ens fa veure, com a mínim, dos nivells entre els escultors que hi treballaren, tot constituint un primer pas a fi de relativitzar la baixa qualitat constatada per alguns autors, tal com ja hem comentat més amunt. Un artífex, dedicat sobretot a la figuració, es mostra mal calculador i insegur, tot i jugar amb forts volums ocupats després per detalls que ens semblen més aviat dibuixats. Problemes similars reflecteixen conjunts com el d’algunes de les obres més tardanes de Santa Maria de l’Estany o de Sant Benet de Bages. Els repertoris de figures i temes, molt experimentats des del segle XII, són emprats aquí amb exageracions i confusions, tot i que les primeres ofereixen precedents, molt superiors en qualitat a la porta del claustre de la seu barcelonina i, encara que no tant, al palau del bisbe veí. És difícil, en aquestes circumstàncies, agreujades per un estat de deteriorament avançat en molts casos, efectuar comparacions satisfactòries amb l’altre grup de l’antic monestir, el constituït per la façana. Tot i així, els permòdols de la part superior semblen ésser en part del mateix grup. Més preparat, amb llurs formes sempre voluminoses i pesades, sembla l’artífex del grup d’Adam i Eva i de la dona luxuriosa. D’altra banda, el conjunt d’imatges ens obre a un petit programa iconogràfic que al·ludeix a la Caiguda de l’home i a les seves conseqüències, com el càstig; les lluites entre éssers de signe oposat, referides al combat del soldat de Crist, i per extensió a l’ànima del cristià, completen un conjunt de caràcter no gens triomfal, almenys de manera directa. Sembla seguir, però, la línia d’alguns claustres d’escassa historiació, com el gironí de Sant Pere de Galligants. Això no obstant, en aquest cas les escenes es dediquen a episodis de la Infantesa de Crist. Els motius vegetals fan descobrir un artífex més experimentat, relacionat amb obres barcelonines (Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, I, pàg. 33, i Junyent, 1976 parlen d’un taller actiu que tindria a veure amb els capitells del portal de la catedral) i amb el claustre gironí esmentat. La proximitat de les primeres i la qualitat sempre superior de tots són aspectes que caldrà tenir en compte en definir l’actuació d’aquest taller, que coneix també temes difosos a Sant Martí Sarroca, Camarasa, Tarragona i el Vallès. Creiem que, en aquesta direcció, un coneixement més gran de l’origen dels artífexs que treballaren a la porta barcelonina –—repetidament esmentada–—(*) i a Galligants(*) aportarà pistes a fi de contextualitzar el conjunt de Sant Pau del Camp, deixant de banda les peces tractades en darrer lloc, resultat de canvis o reparacions. Els records amb el món provençal poden ésser significatius.

Pràcticament tota la historiografia ha estat d’acord, amb lleus matisos, que les obres es dugueren a terme durant el segle XIII i en un moment més aviat avançat. Hom ha pensat en dates al voltant del 1250 (Dalmases-José i Pitarch, 1985, pàg. 160), i els punts de contacte anunciats en les peces del palau episcopal (Junyent, 1976, pàg. 98) les fan aproximar a aquesta dècada. Per bé que no hem d’oblidar el parer dels qui el situen a l’inici del segle, més a prop dels paral·lels i antecedents constatats. Amb tot, sembla prou clar que l’obra estaria ben conclosa a l’inici del segle XIV (Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, III.1, pàg. 392). Precisament aquests autors ja se servien de l’anàlisi de la indumentària militar d’alguns dels guerrers i d’altres comparacions, amb conjunts com Sant Benet de Bages, per a datar-lo dins “ben entrat el segle XIII”. D’acord amb aquestes dates i l’eclecticisme que podem observar en el conjunt, i a manca d’idees més definitives, és difícil actualment avaluar el seu paper en els àmbits barceloní i català posteriors als canvis del 1200. (JCSo)

Escultura

Els permòdols dels tres absis de Sant Pau del Camp presenten decoració esculpida, que ha estat descrita ja en alguna ocasió (Vigué-Pladevall, 1974, pàgs. 120-130). El seu estat de conservació és molt variat, fins al punt que algunes són totalment deteriorades, de manera que és impossible desxifrar-ne el motiu. La temàtica que contenen consisteix en elements vegetals i geomètrics molt senzills. Dels més netament servats, podem destacar els que són tallats a bisell, amb un resultat més o menys convincent pel que fa al relleu i a l’efecte del clar-obscur. Convé fer notar la seva diferència radical respecte als de la façana i a la resta d’escultura de l’antic monestir. Davant els problemes i dubtes sorgits en situar el conjunt arquitectònic, és difícil precisar la datació de les peces. En qualsevol cas, hi ha raons d’ordre tècnic i temàtic, a desgrat de la simplicitat esmentada, per a sospitar una datació dins el segle XI. Hom no pot descartar, però, moments més tardans, de manera que es reflectiria la mà d’un artífex de caire arcaïtzant, potser corresponents amb la construcció de l’edifici. (JCSo)

Jaciment arqueològic

En els treballs de recerca arqueològica duts a terme l’any 1989 pel Servei d’Arqueologia de la Ciutat de l’Ajuntament de Barcelona al solar contigu al monestir de Sant Pau del Camp es van localitzar diversos elements que permeten deduir alguns aspectes dels orígens del cenobi, com també la configuració del seu entorn immediat en l’època de la seva fundació i desenvolupament al llarg de la història.

L’ocupació de l’indret de Sant Pau, si es deixa de banda el precedent de l’hàbitat prehistòric del neolític i de l’edat del bronze, té el seu origen en la construcció d’una vil·la romana que, encara que en molt mal estat, ha deixat testimonis de la seva configuració i temps de vida.

La vil·la, com d’altres de l’ager de la colònia Bàrcino, tenia la funció de centre d’una explotació agrícola d’una importància i extensió impossibles de delimitar actualment. Les mostres d’aquesta activitat es resumeixen en diverses estructures arquitectòniques, com per exemple el magatzem amb dolliae trobat al costat del carrer de Sant Pau, just davant el carrer de la Riereta. La vil·la desenvolupà la seva activitat almenys durant el segle I dC i el segle Vè.

Entre les estructures de la vil·la i l’actual monestir, hom localitzà part d’una extensa necròpoli romana i tardoromana, amb restes d’un mausoleu senyorial datat a l’Alt Imperi, decorat amb marbre blanc, probablement pertanyent al propietari de la vil·la.

Després de l’abandó i la desaparició de l’establiment romà, fins a l’època medieval no trobem elements definidors del desenvolupament d’aquesta zona. Al solar en qüestió es localitzen dos pous de notables dimensions, a fi d’extreure’n l’aigua amb sínies de la capa freàtica subjacent, que són abandonats cap als segles XIII o XIV, com mostra el magnífic conjunt de ceràmiques recuperat del seu rebliment. Aquestes estructures tan escadusseres permeten parlar de l’absència d’un hàbitat organitzat a l’entorn del monestir i, potser, de la pertinença dels pous a la comunitat religiosa que n’explotava les terres fèrtils del seu voltant.

Als segles XV i XVI hom comença a constatar la presència d’un establiment permanent de gent que edifica els seus habitatges al llarg del carrer de Sant Pau, encara que seran ocupats definitivament a partir del segle XIX, amb l’establiment d’indústries 2 habitatges d’obrers.

No deixa d’ésser atraient pensar que alguna estructura arquitectònica de la vil·la romana estudiada fos aprofitada per a la construcció del primer monestir, fins i tot que aquesta estructura tingués un contingut o una significació cultural, com per exemple un mausoleu o bé una petita basílica, que generés l’establiment d’una comunitat religiosa com la de Sant Pau. Caldran futures recerques al subsòl del monestir a fi de confirmar o desmentir aquesta hipòtesi. (FPV)

Epigrafia al claustre

Làpida sepulcral del segle X dedicada al comte Guifré II, que es conserva a l’antiga sala capitular.

J. Camardons

Al claustre de l’antic monestir de Sant Pau del Camp es conserva un bloc petri inscrit per dues cares contraposades, ara seccionat a fi de permetre la lectura per les dues bandes. En una d’elles hi ha una inscripció romana honorífica d’un llibert, i a l’altra, reaprofitant-lo, es troba l’epitafi del comte barceloní Guifré Borrell. Es tracta d’una pedra de 83 × 57 cm, de sauló, procedent segurament de Montjuïc, polida, sense ornamentació ni relleu, que era inicialment un prisma quadrangular.

La inscripció sepulcral del comte es troba escrita de forma apaisada respecte de la inscripció romana i té sis línies, amb el sector alt de la part dreta malmès, que es correspon amb la part de l’inici de la inscripció romana. El text diu:

A † Ω SUB AC TRIBU[NA…QUIES]/CIT CORPUS CONDA(M) [WIFRE]/DI COMITI, FILIUS WIFREDI SIMILI MODO CONDAM COMITI BO/NE MEMORIE. DIMITTAT EI D(OMI)N(U)S AMEN. QUI OBIIT VI K(A)L MADII SUB/ERA DCCCCLII, ANNI D(OMI)NI DCCCCXIIII/[ANNO] XIIII REG(NANTE) KARULO REGE POST ODONI+

Que vol dir:

“Sota aquesta tribuna reposa el cos de Guifré, comte, fill de Guifré, també comte, de feliç memòria. Que el Senyor el perdoni, Amén. Morí el dia 6 de les calendes de maig de l’era 952, l’any del Senyor 914… l’any 14 del regnat de Carles, rei després d’Odó.”

En aquest cas, com en tants d’altres, les diverses formes de còmput sembla que no concorden, i així, mentre que l’era del 952 i l’any del Senyor coincideixen en el 914, l’any 14 del regnat de Carles III el Simple correspondria al 911, data segura de la mort del comte, segons R. d’Abadal. Per aquest motiu, al segle XVIII fou posada en dubte l’autenticitat de la làpida, sospites que l’anàlisi de la peça esvaeix completament. D’altra banda, l’expressió consignada a la làpida sub ac tribuna ha volgut ésser interpretada per alguns autors com que la sepultura comtal configurava una mena de monument funerari, o bé que estava situada sota de l’altar d’un temple.

Sense el testimoni d’aquesta làpida no sabríem res d’aquest cenobi abans del 985. (APF-AMM)

Tal com havia consignat E. Hübner i segons una revisió recent de les notícies referents a aquesta làpida efectuada per M. Coll i Alentorn, la peça era ben coneguda des de mitjan segle XVI i es trobava instal·lada davant el portal del temple monàstic, on servia de cavalcador. Això ha fet que M. Coll i Alentorn considerés errònia la informació, comunament atribuïda a Pujades, que la làpida havia estat trobada amb motiu d’unes obres de canalització realitzades l’any 1596 al costat del monestir. Tanmateix, d’acord amb la informació aportada sobre el coneixement precedent de la inscripció i a una lectura acurada del text de J. Pujades, hom constata com aquest autor no indica mai que la làpida fos descoberta arran de les esmentades obres, sinó que ell es refereix a la troballa d’una altra peça que cregué associada a la làpida sepulcral. Més concretament, explica que la làpida s’havia conservat “hasta nuestros días (…) en la calle junto a la puerta del barrio de la iglesia”, d’on no fou remoguda pels treballs efectuats el 1596. Tant és així que les rases s’obriren en aquest any al seu peu mateix i sembla que en respectaren l’emplaçament. Fou per sota i molt a prop d’ella on quedà al descobert un conjunt d’enterraments en àmfores, entre les quals es va trobar una “arca combada hecha de barro y vidriado de color verde casi cuadrada (…). En el llano del rostro de esta arca había esculpidas ciertas letras o caracteres entremetidas y trabadas unas con otras”.

Per la singularitat de la peça i la seva situació just dessota de la làpida, J.Pujades cregué indubtable que es tractava del sarcòfag del comte a què fa referència l’epitafi i per això s’irrità profundament en saber que els operaris, d’acord amb els monjos, havien trencat l’arca i llençat al cementiri les restes òssies del seu interior, que ell creia fermament que corresponien a Guifré II. Cal consignar, però, que en els fons del Museu d’Història de la Ciutat hi ha dipositat un fragment pla de terra cuita amb vernís verd i decoració impresa, que ha volgut ésser identificat amb l’únic tros de l’“arca” que segons Pujades es va conservar. (ERB)

Segons Barraquer, la làpida fou traslladada al pati del monestir el 1618, per ordre de l’abat Pere Sanxo, i col·locada a la part exterior de la porta nord de l’església, i l’any 1815, l’abat Rafael de Panella, a instàncies dels monjos professors del Col·legi. de la Congregació, R. d’Olzinelles, Baldric i J. Safont, fou collocada al costat de l’evangeli de la Capella de Sant Galderic de l’església; però havent observat el 1830 que tenia una altra inscripció en la cara oposada, es va posar al buit d’una finestra que hi havia a la paret entre el creuer i l’altar del Sant Crist, després capella del Santíssim. Més tard s’obrí un portal a l’esmentat lloc i a causa d’això se serrà pel mig la làpida i es col·locà al costat del mateix portal, encaixada a l’angle del mur, per poder mostrar així les dues cares. Darrerament s’exposa des del 1989 a l’antiga sala capitular.

La inscripció romana, un xic malmesa al seu angle esquerre superior o inici de la inscripció, diu que Maximià dedica aquest monument al seu bon patró Medani Climent, llibert de Climent Sever August, al lloc designat pel decret dels decurions. (APF)

Per a la qüestió de la datació, no obstant el que ja s’ha esmentat hi ha un altre còmput del rei Carles el Simple, seguit també entre els alts dirigents dels comtats i bisbats entorn del de Barcelona; en aquests els seus anys de regnat es comptarien a partir del 25 de desembre del 900. Seguint aquesta cronologia, el 25 d’abril, dia en què morí Guifré Borrell, i el primer de desembre, data en què s’executà el testament del comte pel bisbe Idalguer de Vic i per la comtessa vídua Garsenda, tots dos datats l’any 14 del rei Carles, serien de l’any 914. Com que el pergamí del testament sacramental (que s’havia d’executar dins de l’any de mort del testador) és original i diu clarament “anno XIIII regnante Karulo rege”, tal com ho posa l’epitafi, creuria que, amb tot el respecte per l’opinió d’Abadal, s’ha de replantejar la data de mort del comte Guifré Borrell. També ho aconsella el desgavell computístic constant en documents i inscripcions entre la fi del segle IX i part del X, publicats en aquest volum. (AMM)

Làpides sepulcrals

El monestir conserva moltes altres làpides sepulcrals d’enterraments de persones devotes o protectores del monestir realitzats entre el 1293 i el 1315. Per la seva datació, aquestes làpides se situen fora dels límits d’època romànica. Transcrivim només la de Guillem de Bruguera del 1293, que mostra la devoció dels antics barcelonins envers el cenobi benedictí.

Diu:

A † Ω ANNO: DOMINI: MILESSIMO:CC:XC:III: OBIIT:GUILERMUS: DE BRVGAR/IA:QUI DUO ANNIVERSARIA:IN DIE OBITUS SVI HIC CONSTITV/IT:VNVM VIDELICET:QUOD DETUR IN PANE PAVPERIBVS IHESV/XPISTI:ALLUD PRO PIETANCIA CONVENTVI:QUI CELEBRENT ET FACIANT SO-LLEMPNITER OFFICIVM MORTVORUM:IN IL/LA DIE:QUE ANIVERSARIA ASSIGNANTVR SVP OSPICIVM RAIMUNDI:DE COLPEYERES:ET MATHEI DE COLLO MICHAELIS DE COLLO BERENGARII VANRELLI:QVEM TOTVM HONOREM IPSE EMIT A PETRO DE CAPELLATIS:ET A BERENGARIO FILIO SUO:PRECIO TRIVM MILIVM:SOLIDORVM +:

Que vol dir:

L’any del Senyor mil dos-cents noranta-tres morí Guillem de Bruguera, el qual el dia de la seva mort fundà dos aniversaris: un en què es reparteix pa als pobres de Jesucrist i un altre amb un àpat per al convent, el qual ha de celebrar i fer solemnement un ofici de difunts el dia que es fixi. Els aniversaris es pagaran dels béns de l’hospici de Ramon Colpeieres i de Mateu de Coll, Miquel de Coll i de Berenguer Miquel, tot el domini dels quals els comprà a Pere de Capellades i a Berenguer, fill seu, pel preu de tres-mil sous. (APF)

Talla

Talla de la Mare de Déu datada entre la darreria del segle XIII i l’inici del segle XIV, conservada actualment al Museu Diocesà de Barcelona núm. d’inv. 268).

MDB ©. P. Rotger

Procedent del monestir barceloní de Sant Pau del Camp, es troba actualment al Museu Diocesà de Barcelona (núm. inv. 268), una talla de la Mare de Déu en fusta d’àlber policromada. De la imatge només es conserva la figura de la Mare; han desaparegut els seus atributs, com també el Nen que probablement ocupava el genoll esquerre de Maria si hom jutja per les marques evidents que encara hi resten.

Ha estat recentment restaurada pel Servei de Conservació i Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya, amb motiu de l’exposició “Millenum. Història i Art de l’Església Catalana” (Barcelona 3 de maig - 25 de juny de 1989) en la qual participà. La intervenció, que ha assegurat la conservació de la imatge, ha deixat visibles les marques del pas del temps que ens l’han fet arribar als nostres dies amb pèrdues en el suport de fusta i en la policromia. Es veu, en moltes zones, la tela de lli usada per tal d’amortir les tensions de la fusta sobre la preparació –—fina i blanca, de guix i cola–— i la capa de pintura, tècnica d’execució similar a les usades en les taules d’altar del mateix període romànic(*).

Les seves mides són de 60 × 27,5 × 19 cm. i mostra la Mare de Déu asseguda en un setial amb respatller pla i dues columnes adossades, coronades per poms esfèrics.

Maria té un rostre ampli, nas angulós i rectilini, boca petita però sobresortint i celles lleugerament marcades, ressaltades més pel dibuix dels ulls que no pas pel treball de la talla. Al voltant de la cara, els cabells ondulats arriben fins a mitja espatlla, on es confonen amb el vel llis acabat en línia recta. No duu corona, però n’és visible la seva marca. Vesteix túnica estreta que dibuixa certa forma corporal amb plecs poc marcats, en un intent no gaire reeixit de donar volum insinuant lleugerament la forma del cos. És la túnica d’ampli escot rodó, quasi a l’altura de les espatlles, i va ornada amb un llarg galó vertical decorat amb guixos que imiten la pedreria. Solucions formals i decoratives molt similars a les adoptades en la Mare de Déu del Castell de Santa Florentina (Canet de Mar)(*), amb la qual guarda també moltes afinitats en el tractament del rostre i del vel.

El mantell cau llis contornejant els braços i forma un gran plec horitzontal a través de la falda. Aquest plec és ampli i pla i es troba lleugerament inclinat, mostrant una decoració interna molt curiosa d’arcuacions en negre sobre fons blanc. Per sota aquest plec se’n marquen d’altres, dos d’ells ondulats en sentit també horitzontal que ressegueixen la forma del genoll dret, excessivament voluminós, descrivint en caure verticalment la forma de la cama. La resta de plecs són també amplis, arrodonits i en certa manera matussers, i tot i ésser escassos es troben disposats asimètricament sense arribar a aconseguir el dinamisme i plegat realista buscat aparentment.

Per sota el mantell, que acaba en una diagonal ascendent a la banda dreta i de manera més recta a l’esquerra, s’endevina la túnica de plecs quasi cúbics i simètrics. No s’aprecien les sabates i no hi ha pràcticament marxapeus ni sòcol, tan sols un lleuger alçat a la part davantera que es confon en els laterals amb el plegat del baix de la túnica. Mancances que creiem atribuïbles més a les limitacions del propi suport de fusta que a una pèrdua per mala conservació.

El rostre resulta la part més reeixida de tota la talla, amb trets fisonomies que recorden en certa manera els d’una de les imatges de la Mare de Déu conservades a Cornellà de Conflent(*). Però en general destaca la manca de proporcionalitat de les parts amb el conjunt total de la talla. Així, el coll resulta massa allargat i gruixut amb relació a les espatlles estretes i caigudes; els braços són excessivament molsuts i voluminosos si els comparem amb el tronc pla i poc ample, i en les cames, només apareix marcadament treballat el genoll dret, que acusa la pràctica inexistència de l’esquerre. En definitiva, es demostra una impericia en el treball de la imatge més enllà de les limitacions i condicions que podria haver imposat el tronc en què fou esculpida. Tan sols les mans en resulten ben resoltes, de dits llargs estilitzats i prims, fent pensar tant pel seu treball com pel seu caràcter exempt que pertanyen a un moment posterior al del conjunt de la imatge.

Hom pot pensar que la part més destacada d’aquesta imatge de Sant Pau del Camp era la decoració policroma. L’actual, notablement enfosquida, probablement fou fruit de restauracions i repintats posteriors (Millenum, 1989, pàgs. 198; Vigué - Pladevall, 1974, pàg. 216). I de fet, pel que fa a la plata colrada amb què és decorat el mantell, sembla que es tracta d’una tècnica de daurat desenvolupada posteriorment. Malgrat tot, i sense que tal fet s’hagi d’entendre com a prova de la seva autenticitat, val la pena remarcar els paral·lelismes que, pel que fa a l’ornamentació pictòrica, té amb una altra imatge procedent de Lleida i conservada al Museu Episcopal de Vic (núm. inv. 3435), la qual també patí retocs notables en la seva policromia original. Ambdues presenten formes de fulles ovals i s’alterna la posició vertical i horitzontal d’aquestes al llarg de tot el galó de la túnica. Igualment, mostren decoració interna al mantell a partir de sanefes repetitives en blanc, negre i vermell, els mateixos colors usats al vel per a representar-hi crismons i creus trilobats en el de la imatge de Sant Pau. Potser es tracta d’una coincidència, però, la possibilitat que en un repintat posterior es resseguissin les formes i colors del que en restava a l’original.

Quant a la policromia del setial, cal remarcar la decoració heràldica del respatller formada per quatre barres verticals vermelles i tres de grogues, solució que trobem en la marededéu de Matadars o Marquet (Museu d’Art de Catalunya, Barcelona, núm. inv. 4392), en la qual també s’observen als laterals del tron arcuacions de mig punt, allargades i de color negre, emmarcades per carreus desiguals dibuixats amb línies negres més o menys amples damunt fons blanc. Hom troba repetida aquesta mena de decoració basada en arcuacions geminades en altres talles pertanyents al segle XIII: la Mare de Déu de la Llet de Montblanc (Museu Diocesà de Tarragona, núm. inv. 1634) i la de Toudell (Museu Diocesà de Barcelona, núm. inv. 273), ja apuntades per Abril (Millenum, 1989, pàg. 198). Delcor(*) remarca la relació d’aquestes arcuacions amb les que es troben representades en setials dibuixats en el Liber feudorum maior, que hom pot datar al final del segle XII.

La policromia, original o no, i les relacions que es poden establir amb d’altres, situarien aquesta imatge al segle XIII, moment en què es difon aquesta decoració no solament en el seu dibuix sinó també, i especialment, en l’ús de guixos en relleu. La comparació a nivell estilístic i de composició amb marededéus com la de Rià i Talau(*), o fins i tot la de Gurb (al Museu Episcopal de Vic, núm. inv. 82) probablement del començament del segle XIV, ajuden a precisar-ne més la datació. L’àmplia corba del mantell, els seus plecs encarcarats i la desproporcionalitat del cos i el rostre avancen la datació cap al final del segle XIII o potser el començament del segle XIV. (CCP)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

  • Duran I Sanpere, 1931
  • Mas, 1921, XIII, pàgs. 164-170
  • Campmany, 1931
  • Barraquer, 1906, I, pàgs. 134-135
  • Vigué-Pladevall, 1974
  • Pladevall, 1968, pàgs. 204-207

Bibliografia sobre la portada

  • Carreras i Candi, s.d., pàgs. 195-198
  • Feu-Montfort, 1902
  • Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-1918, I, pàgs. 344-346 i 357-358, i II, pàgs. 138-144
  • Sarthou, 1930
  • Capmany, 1931
  • Gudiol, 1946, pàgs. 17-18
  • Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, I, pàgs. 29-31, i II, figs. 107-125
  • Verrié, 1948; Puig i Cadafalch, 1949-1954, III, pàgs. 96-97 i làm. 67
  • Garrut, 1952, pàgs. 86-88
  • Azcárate, 1953-54, I, pàg. 12
  • Junyent, 1957, pàgs. 99-100
  • Florensa, 1962a
  • Duran i Sanpere, 1972-75, I, pàgs. 590-604
  • Cirici, (1985) 1973, pàgs. 305-307
  • Vigué-Pladevall, 1974
  • Carbonell, 1974-1975, II, pàgs. 55-57 i fig. 181
  • Junyent, 1976, pàgs. 92-111
  • Pladevall, 1978, pàgs. 204-207
  • Barral, 1981, pàg. 114 i figs. 224-225
  • Dalmases-José i Pitarch, 1985, II, pàgs. 160-161
  • Diversos autors, 1987, núm. 759, pàgs. 424-425
  • Catàleg dels monuments i conjunts històrico-artístics de Catalunya, 1990, pàgs. 42-43
  • Hernández-Cros, Móra, Pouplana, (1973) 1990, pàgs. 32-33

Bibliografia sobre el claustre

  • Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, III.1, pàgs. 385-392
  • Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, I, pàg. 30
  • Gudiol i Ricart-Gaya Nuáo, 1948, pàg. 88
  • Durliat, 1972, pàg. 63
  • Vigué-Pladevall, 1974, pàgs. 135-195
  • Carbonell, 1974-75, I, pàg. 21, i II, pàgs. 56-57
  • Junyent, 1976, pàgs. 96-99
  • Yarza, 1979, pàg. 304
  • Yarza, 1980, pàg. 189
  • Yarza, 1984a, pàg. 113
  • Dalmases-José i Pitarch, 1985, pàgs. 160-161

Bibliografia sobre l’escultura

  • Vigué-Pladevall, 1974, pàgs. 120-130

Bibliografia sobre l’epigrafia al claustre

  • Pujades, 1830-1831, vol. II, pàgs. 242-243, vol. VI, pàgs. 480-484 i vol. VII, pàgs. 544-546
  • Bofarull, 1836, vol. I, pàgs. 51-58 i vol. II, pàgs. 102-105
  • Hübner, 1871, pàg. 89
  • Vives, 1962, núm. 47, pàg. 58
  • Abadal, 1969, pàgs. 323-362
  • Riu i Barrera, 1982, pàgs. 193-194
  • Riu i Barrera, 1984, pàg. 134
  • Coll i Alentorn, 1990, pàgs. 42-45
  • Bacaria, Pagès, Puig, 1991, pàgs. 149-151
  • Granados i Altres, s.d. (1991)

Bibliografia sobre la talla

  • Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, I, pàg. 31 i II, làm. 124
  • Vigué-Pladevall, 1974, pàgs. 215-218
  • Millenum, 1989, pàgs. 198-199