Les primeres notícies documentals del castell del Regomir, situat a la porta meridional de la muralla romana de Barcelona, són de l’any 1015 en un document de venda d’unes cases situades a prop del castell. El 1023 tornem a trobar aquesta fortalesa com una de les afrontacions d’un alou que el comte Berenguer Ramon I vengué a Ramon, fill de Gifred. Hom creu que el nom d’aquesta fortificació prové del rec del comte Mir, que passava molt a prop d’aquest indret.
Castell episcopal per excel·lència, el 1032, que es restaura la muralla de la ciutat, s’esmenta en una donació feta pel bisbe de Barcelona a un tal Eldesind.
Al segle XII n’era el castlà Berenguer de Barcelona, tal com consta —el 1148— en el testament fet per Guillem Pere de Sarrià, el qual posseïa uns certs drets sobre aquesta fortificació. Aquest Berenguer de Barcelona era a més el veguer de la ciutat. Amb tot, Berenguer de Barcelona reconeixia el 1173 que ell tenia el castell del Regomir com a feudatari de Ramon, degà de la seu barcelonina. De fet aquest castell consta com una de les propietats de l’esmentada seu en una butlla del papa Alexandre datada el 1160. Encara el 1208 la fortalesa del Regomir seguia en poder del degà de la seu.
Pel que fa a la jurisdicció, tot i que podia considerar-se una fortificació no tenia la categoria de castell termenat, per bé que gaudia d’uns certs drets urbans. Segons F. Carreras i Candi aquesta fortalesa devia comunicar per una mina amb alguna altra de la ciutat.