Sant Martí de Provençals (Barcelona)

L’antic terme de Provençals s’estenia a llevant de la ciutat de Barcelona, des de les muralles fins a les vores del riu Besòs, i des de mar fins al turó del Carmel. Aquest era l’indret dels anomenats “camps provincials” de la colònia romana de Barcino, destinats, segons Carreras Candi, a pastures públiques.

Comencem a trobar les primeres referències documentals al final del segle X. Així, el topònim “Provençals” s’esmenta ja el 986; el 989 apareix l’expressió “in terminio de villa Provincialis” en la venda d’un hort realitzada pel comte Borrell a Vives i Ermovígia; el 994 la menció Provincialis oppido mostra la possibilitat d’un lloc fortificat situat entre les dues vies que travessaven la demarcació: la via marina i l’anomenada strata Francisca, que provinent del Vallès es dirigia cap a la ciutat de Barcelona per Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals; finalment, el 1029, recollim una altra indicació —“in Provincialis vel in ipso villarucho”— que també ens trasllada a uns orígens antics del poblament, probablement centrats en una de les nombroses villae romanes que cobrien el pla de la ciutat, i que disposaven d’una capella per al culte.

L’església de Sant Martí, al peu de la via marina, no consta documentalment, però, fins a l’inici del segle XI, i en aquest moment emmarcada dins l’àmbit parroquial de Sant Andreu de Palomar i, probablement com a patrimoni de la família Vives de Provençals, gran propietària de la contrada. L’any 1052, després del conveni signat pel bisbe Guislabert i els germans Pere, Bonuç i Bonfill, fills del difunt Vives, l’església de Sant Martí i el seu terme passà a dependre de Santa Maria del Mar.

Durant els segles centrals de l’edat mitjana. Sant Martí de Provençals constituí un espai de proveïment bàsic per a la ciutat de Barcelona, especialment per la gran expansió de producció hortícola que generà el Rec Comtal, i, sobretot, per la importància que assoliren els molins bladers, com els del Clot. La documentació del segle XIII dibuixa la presència de nombroses cases fortes o torres, propietat d’institucions com els hospitalers de Sant Joan o dels ciutadans de Barcelona interessats en el control d’un territori tan profitós; territori que quedarà integrat, al final d’aquest segle, dins l’anomenat “Hort i Vinyet” de la ciutat, juntament amb les parròquies de Santa Maria de Sants, Sant Vicenç de Sarrià i Sant Gervasi de Cassoles, tal com consta en el R ecognoverunt proceres del 1284.