Situació
Aspecte exterior d’aquesta capella fundada pel burgès barceloní Bernat Marcús al segle XII.
ECSA - M. Catalán
L’antiga capella de la Mare de Déu de la Guia, també coneguda com a capella d’en Marcús, es troba en el centre històric de la ciutat de Barcelona, en la placeta de Marcús, situada en la cruïlla dels carrers Carders i Montcada. (JAA)
Història
Aquesta capella fou bastida vers mitjan segle XII gràcies a un llegat del burgès barceloní Bernat Marcús. Tingué al principi un caràcter d’església cementerial, ja que un temps abans de la seva construcció, el mateix Marcús havia donat unes terres (on actualment hi ha la plaça que duu el seu nom) per al cementiri dels pobres. Poc després, adossat a la capella, el mateix benefactor hi fundà també un hospital, el qual s’uní el 1401 amb els altres que hi havia a la ciutat.
Són escasses les notícies històriques documentals d’aquesta esglesiola que es refereixin al seu passat medieval; tot i això, una acta testamentària de l’any 1216 indica que Pere de Fercis, el testador, llegà a la capella bernardi marcutii II solidos i dos més per a l’hospital.
La capella, erigida al lloc de la Vilanova, en l’encreuament de l’antiga via romana amb el camí proper al mar, tenia com a advocació la Mare de Déu de la Guia, dedicació molt en consonància amb el fet d’estar emplaçada en el camí principal d’accés a Barcelona. Per aquest motiu, segles després, l’església es convertí en seu de la confraria dels correus a cavall, important gremi de la ciutat al segle XVIII.
L’edifici actual conserva l’estructura romànica primitiva malgrat les reformes i restauracions sofertes a través dels temps. Les obres més importants s’efectuaren l’any 1787, quan li fou adossada una casa d’estil barroc. Posteriorment, durant la revolta de l’any 1909, la capella es va incendiar totalment i es perderen els notables bancs dels correus de cavalls barcelonins. Tot i així, l’església fou restaurada i reoberta al públic el mes de febrer del 1910. Consolidada de bell nou després de la guerra civil de 1936-39, conserva encara la façana i els murs laterals amb arcuacions de tradició llombarda, i un campanar d’espadanya de dos ulls. (MLIR)
La capella d’en Marcús és un petit edifici, del qual només són visibles les façanes sud i oest, ja que actualment és englobat dins el teixit urbà de Barcelona, fins al punt que els seus costats nord i est són mitgeres amb les cases veïnes, les quals tenen les seves parets adossades als murs de la capella.
La seva estructura correspon a una església de nau única, coberta amb volta de canó, i capçada a llevant per un absis, possiblement semicircular, que fou suprimit al segle XVIII, per una testera recta.
Les seves façanes visibles foren restaurades recentment, afegint-se un porxo de fusta a la façana oest, que en el seu conjunt és coronada per un campanar d’espadanya de dos ulls.
La porta principal, amb llinda i arc de descàrrega, s’obre a la façana de ponent, i a la façana sud hi ha una segona porta, més petita, amb llinda i arc de descàrrega apuntat. A la façana de ponent hi ha una finestra de doble esqueixada i dues més a la façana sud, una d’elles més similar a una porta elevada, paredada.
L’element més vistent del conjunt és l’ornamentació de la part alta de les façanes, resolta amb frisos d’arquets que segueixen la línia del ràfec, llevat del sector est de la façana sud, on se situen a un nivell més baix, en un sector fortament afectat per les reformes, però que no es pot descartar que tingués, ja d’origen, aquest tractament diferenciat de l’ornamentació.
Els murs són construïts amb carreus de pedra sorrenca de Montjuïc, ben tallats i col·locats, amb un encintat a les juntes, a ponent, que sembla respondre als processos de restauració.
En conjunt, es tracta d’una obra correctament executada dins les formulacions ja tardanes de l’arquitectura del segle XII, si bé caldria una exploració arqueològica per determinar-ne l’estat original i l’abast de les reformes que s’hi produïren. (JAA)
Bibliografia
- Pi i Arimon, 1854
- Carreras i Candi, s.d., pàg. 950
- Cirici, 1971
- Duran i Sanpere, 1972