El convent de Santa Clara de Barcelona, avui desaparegut, representa la primera fundació de l’orde de les clarisses a Catalunya, un cop arribades a la ciutat el 1233 Agnès de Peranda i santa Clara d’Assís.
Entre el 1236 i el 1237 el bisbe de Barcelona Berenguer de Palou va concedir a l’orde el dret a construir un convent de nova planta prop de la platja, en l’espai ocupat avui pel parc de la Ciutadella.
La documentació, encara ara una mica confusa, ofereix la data del 1249 com l’any en què ja estaven pràcticament acabats l’església i el convent, i d’altra banda, apareix com l’any de la donació feta pel rei Jaume I d’uns terrenys per a la construcció de tot el conjunt. Tanmateix, el 1257 es començà l’obra del claustre, que es finalitzà en el primer quart del segle XIV.
Hi ha poca documentació gràfica que permeti conèixer l’estructura de l’església. Malgrat les múltiples reformes, sabem que al segle XIII era formada per una nau única dividida en sis o set trams, possiblement coberts amb una volta ogival i un absis rectangular.
El claustre adjacent, de característiques molt similars al gran claustre del monestir de Pedralbes, centrava i distribuïa la resta de dependències monacals.
Tot i que desaparegué el 1714 per deixar pas a la construcció de la Ciutadella sota el setge de Felip V, el convent de Santa Clara fou un dels conjunts gòtics més antics de la ciutat, seguit de prop de Santa Caterina i Sant Francesc, i féu de model a importants conjunts arquitectònics encara avui conservats, com és el monestir de Pedralbes, del mateix orde.