L’antic terme de Sant Andreu de Palomar comprenia un ampli sector del pla de llevant de la ciutat de Barcelona. L’actual districte respon només en part a aquell antic territori originat en la demarcació parroquial.
De la casa de Sant Andreu tenim una primera menció escrita en un document datat l’any 966. Es tracta d’una donació realitzada pel comte Borrell, l’abat Landeric i el bisbe Pere Guitard, executors testamentaris del comte Mir, a la seu de Barcelona; en el conjunt de béns transferits destaquen els molins del Besòs, amb totes llurs pertinences, possessions i utilitats que s’estenien des de mar fins al camí que portava a Finestrelles, sobre Sant Andreu: “in via que ducet ad Fenestrellas que est super Sanctum Andream”. Al final del segle apareix el temple dotat ja d’un terme parroquial que s’estén de muntanya a mar i que segueix, per la banda oriental, el curs de l’areny vell del riu Besòs, des de Montcada. Lentament, però, s’anirà definint l’espai territorial de la parròquia. Així, a mitjan segle XI, Santa Maria del Mar absorbí l’església de Sant Martí de Provençals i una bona porció del territori de migdia.
La primera referència que tenim documentada amb els noms de Sant Andreu i el del topònim Palomar unificats no apareix fins ben entrat el segle XI. Sembla que cal atribuir a l’acció d’un dels preveres de l’església, Geribert, alhora gran propietari rural de la demarcació, el definitiu establiment de la denominació “Sant Andreu de Palomar”; el document en concret data de l’any 1034.
Durant la segona meitat del segle XI la canonja de la catedral de Barcelona s’anirà ensenyorint de l’entorn barceloní. Aquesta posició serà confirmada, pocs anys després, en la butlla publicada per Pasqual II, el 1104, on ratificava tots els béns del capítol catedralici; i entre les esglésies esmentades destacaven les de Sant Andreu i Santa Eulàlia de Vilapícina.
Fruit d’aquesta confirmació, disposem del document de dotalia i consagració del temple, realitzat pel bisbe Berenguer l’any 1105, on apareixen concretats els límits de Sant Andreu entre el torrent de Tapioles, a tocar de Montcada per tramuntana, el coll de Portell a ponent, la Via Marina a migdia, i l’areny del riu Besòs, per la part de llevant. La destrucció causada pels almoràvits d’Ibn Tifilwit, l’any 1115, obligà l’arquebisbe sant Oleguer a procedir a una nova consagració; i així ho féu, el 1132, un any després de l’assemblea de pau i treva del 1131, quan el comte Ramon Berenguer III confirmà al sector eclesiàstic el domini directe sobre tots els seus béns.
Aquest ampli enclavament geogràfic es veurà una mica modificat arran de dues sentències arbitrals: una del 1237, que precisarà els límits amb la veïna parròquia de Sant Genis dels Agudells, il’altra del 1345 que farà el mateix amb la de Sant Martí de Provençals. Aquesta última, atorgada per Guillem Bartomeu, rector de la capella de Bernat Marcús, és de gran transcendència, ja que els límits fixats es mantindran pràcticament invariables fins a l’any de l’agregació a Barcelona (1897). Un ampli marc territorial, igualment, que cobreix la pràctica totalitat dels actuals districtes de Nou Barris i de Sant Andreu, configurat per un sector de muntanya dominat pels turonets de Font-rúbia o del Coll, de la Rovira, de la Muntanya Pelada, de la Peira, de Romanet (Turó Blau), de Roquetes, i tot baixant, ja cap a Montcada, a trobar el llit del riu Besòs, el puig de Finestrelles i la Trinitat. Així es formava una mena d’amfiteatre que protegia tota una fèrtil plana al·luvial originada pel riu Besòs i que tingué en el Rec Comtal un dels elements sòcio-econòmics més dinamitzadors al llarg de tota l’edat mitjana.
La població de Sant Andreu, potser la més nombrosa del pla de Barcelona, en arribar al segle XIV conegué una organització centrada, lògicament, en l’àmbit parroquial: la “Universitat de parroquians”, representada per un cos de prohoms i uns procuradors o síndics per a les qüestions concretes. Tant de la importància del nombre d’habitants com de la vitalitat social i econòmica, com també d’una localització estratègica, a l’entrada de Barcelona, en tenim una bona prova en l’aparició, al principi del segle XV, d’una confraria d’homes forans que vetllava per la defensa i la protecció d’un sector dels habitants que quedava al marge de la identitat parroquial.